Les caceres de bolets han sofert un autèntic procés democratitzador. Quan era petit, ho recordo bé, els boscos no estaven ni la meitat de plens. Programes com "Caçadors de bolets", llibres i fascicles setmanals han contribuit a massificar aquesta pràctica.
Ahir al migdia vam pujar als Àngels per veure a una persona. Mai havia vist una muntanya tan concorreguda, semblava la Rambla el dia de Sant Jordi. Els vorals de la carretera eren plens de cotxes aparcats, i al pàrquing de dalt no hi cabia ni una agulla. Gent amunt i avall. Es veia que alguns s'ho prenien seriosament i que s'havien equipat per l'ocasió: pantalons del Coronel Tapioca, barrets d'explorador i armilles d'aquelles que tenen tantes butxaques. Els més aventurers fins i tot duien robes de camuflatge (no és broma). D'altres, sobretot els més joves, semblava que en comptes d'anar a caçar bolets anessin de copes: molt de G-Star i bambes Tiger. També hi havia, és clar, els inevitables xandaleros, amb les subcategories pertinents: des de xandalls Decathlon fins als acetats dels que venen a mercat. El denominador comú era el cistell. Generalment, buit. O s'esperaven una altra cosa? Ahir, als Àngels, era més fàcil trobar un bitllet de cent euros al terra que no pas un bolet comestible.
Això no seria un problema si no fos per l'actitud de moltes persones, que dins del bosc semblen toros en una botiga de ceràmica. Vaig trobar a una coneguda amb el cistell ple de bolets. Estranyat, vaig preguntar-li com s'ho havia fet.
- Oh, és que no sé si són bons - va reconèixer ella - Ara els porto al meu pare i que hi faci un cop d'ull, a veure si en podem aprofitar algun.
