divendres, 22 d’octubre de 2010

EL MISTERIÓS CAS DE L'EDITOR MUNTANYENC

L'estiu passat vaig anar a passar tres dies a una casa que els meus avis tenen a Sant Grau, entre Tossa de Mar i Llagostera. La idea era poder escriure sense distraccions (ni tele ni Internet). Un dia vaig anar a llençar les deixalles als contenidors que hi ha al costat de l'ermita i de tornada (exactament al lloc que surt a la foto) vaig ensopegar amb un caminant que duia una motxilla enorme.
- Perdona... ¿Voy bien para Sant Feliu? 
- No estoy muy seguro - vaig admetre jo- Aunque creo que por aquí hay carteles.
Vaig acompanyar-lo fins a un trencant on, en efecte, hi havia un rètol que indicava la direcció i el temps estimat a peu: unes cinc hores. La tarda ja queia i vaig dir-li que potser no arribaria a temps. Ell va respondre que no li feia res dormir a bosc, i que de fet aquesta ja era la idea. Per si de cas li vaig passar el meu número de mòbil. Em va donar les gràcies i em va dir si em podia fer una pregunta. Li vaig respondre que sí, esclar. La pregunta era què hi feia jo allà. Li vaig respondre que estava treballant.
- Ya veo... - va dir ell. - ¿Eres escritor?
Li vaig respondre que més o menys, o que com a mínim ho intentava. Somrient, em va explicar que ell era argentí (ho havia endevinat per l'accent) i que tenia una editorial petita, ara no en recordo el nom. Em va ensenyar un dels seus llibres: molt artesanal, mimat, fet amb moltíssima cura. Més que un llibre semblava un objecte de col·lecció -quan es completi la Revolució Digital tots els llibres seran similats, crec-.  Me'l volia regalar, però s'hauria quedat sense lectura i sóc el primer de saber que un llibre sempre fa molta companyia.
Vaig fer-li notar que era molt casual que ens haguéssim trobat allà dalt. Ell va somriure - era jove, segurament més que jo - i va dir que les casualitats no existeixen. Vaig oferir-li una cervesa i em va dir que havia de marxar perquè li quedava molt de camí per endavant. No vaig insistir perquè tenia raó. Ens vam acomiadar i vaig tornar cap a casa, pensant que, a vegades,  passen coses molt estranyes.