MALBARATANT RECURSOS (ONGs II)

Intentaré explicar com moltes oenegés malbaraten recursos amb una vivència pròpia. Fa anys a l'escola on treballava va venir un grup de mestres que havien encetat un projecte a no sé quin país. Ens van explicar que s'organitzaven de la següent manera: de les quatre setmanes que té un mes en dedicaven una a preparar les classes, dues a ensenyar i la darrera a descansar. És un planning espantós: qualsevol persona que estigui ficada al món de l'ensenyament - i que se l'agafi amb un mínim de seriositat- sap que invertir una setmana sencera per preparar-ne dues és absolutament desmesurat. És com fer un escalfament de tres hores per jugar un partit de costellada un diumenge a la tarda. Els mestres catalans disposem d'una única setmana per preparar tot el curs, i sempre ens espavilem per tenir-ho tot a punt. Per no parlar, és clar, de la setmana de descans que feien cada mes, no fos cas que es cremessin. Però el que em va sorprendre més de tot és que cobraven per fer-ho. És a dir: l'oenegé en qüestió -no recordo quina era- a banda de pagar-los el bitllet d'avió també els hi pagava un sou cada mes.
Sóc molt dolent amb qualsevol cosa que impliqui números i gestió, però des d'aquí m'animo a donar un parell d'idees: si la seva intenció real és ser solidaris, que no cobrin i que es conformin amb l'allotjament i l'avió. Si realment consideren necessari cobrar, que no malgastin una setmana preparant les classes i que no descansin una setmana cada mes.
Sé que només és un exemple però, sumat al d'ahir, em fa pensar que per desgràcia aquests casos no són tant l'excepció com se'ns vol fer creure.

SUPERSOLIDARIS

M'alegra que cada vegada hi hagi més veus crítiques cap a les oenegés, i que aquestes vagin perdent aquesta aura de santedat que fa anys que llueixen. Ningú no pot passar per alt la tasca que fan, però tampoc podem passar per alt la manera com la fan. Massa sovint els voluntaris i voluntàries són nens de papà sense cap mena de formació que, simplement, tenen ganes de passar el juliol a Nicaragua i tornar amb dues-centes fotos, un barret i una bandera del Front Sandinista.

Una vegada una amiga em va explicar que havien anat a construir una escola en algun país de l'Amèrica Llatina. No van rebre cap suport de la gent d'allà perquè ells, d'escola, no en volien cap. De manera que els voluntaris i voluntàries van decidir construir-la sense ajuda. Els resultats van ser els esperats: un mes després tot just havien aixecat un pam de paret... i sense fonaments! Mentre els cooperants suaven la cansalada els autòctons es limitaven -segons paraules textuals de la meva amiga- a dormir i a emborratxar-se.

- Tenien diners per emborratxar-se? - vaig preguntar, escandalitzat.

- Clar. Què et penses? Que es moren de gana? Que són subdesenvolupats?
No sé què pensava jo exactament. Em devia imaginar un país pobre, sense quasi cap recurs. Una gent que no podia construir escoles perquè no tenia material, ni temps, ni energies. El que segur que no m'imaginava era un lloc on la gent es passés el dia ajaguda, buidant llaunes de cervesa i dient que ells no volen escoles. La qüestió és que els cooperants van tornar a casa i l'escola es va quedar tal i com estava: un pam de paret. No vull ni saber quants diners havia costat tot allò, si comptem bitllets d'avió, l'allotjament i tota la pesca.
Les ONGs s'han de repensar. Hem d'entendre que potser, i només potser, els diners destinats a Pallassos sense Fronteres no estan gaire ben invertits. Hem de parlar amb gent que hagi estat sobre el terreny, que hagi fet càlcus, i que hagi vist que dos i dos a vegades sumen tres, i ningú sap on és l'u que falta. Hem de saber a quins països i a quins governs anem a ajudar, i no fer el papanates com aquells cooperants que, sense saber-ho, van acabar fent d'escuts humans al servei d'en Saddam Hussein.

FAKES

Malgrat tot, Tailàndia té una cosa positiva: les falsificacions. Pots aconseguir-hi productes d'imitació tant acurats que poden enganyar fins i tot a uns ulls experts.

Grosso modo, hi ha tres tipus de falsificacions:

- Les xungues: Dolce & Banana, Giorgi Armada, Channal, etc. A Tailàndia no n'hi ha gaires, tot i que aquí, als nostres mercats, arrasen. Són l'últim graó de l'escala de qualitat, i cada vegada que veig algú guarnit amb una peça d'aquestes em pregunto si es es pensa que els demés som tant idiotes que no sabem ni llegir.

- Les no tant xungues (però que es veuen falses igualment): el nom de la marca és correcte i no hi ha faltes, tot i que es veu d'una hora lluny que són més falses que Judes. Aquestes són les més abundants. Moltes vegades el nom de la marca hi figura amb lletres enormes, com si això els hi fes tenir més credibilitat.
- Les que semblen de debò: per comprar-les has d'anar a magatzem amagats, a carrerons foscos o a cases particulars. Són de bona qualitat i algunes són impossible de diferenciar de les originals. Hi ha moltes teories per explicar el seu origen: algunes diuen que la pròpia fàbrica té una producció soterrada que es ven per canals paral·lels i il·legals. D'altres diuen que són productes originals però robats. O potser, simplement, són falsificacions molt ben fetes.

MYANMAR vs. TAILÀNDIA

Després de la bellesa tranquil·la de Myanmar, Bangkok se't presenta com una amant atractiva però pertorbada. Els pocs turistes de Myanmar són substituïts per hordes de joves tatuats, motxil·leros i americans amb samarretes d'equips de bàsquet. El somriure amistós dels birmans es torna esdentegat i malèfic a Tailàndia, un país els habitants del qual sempre estan a punt d'estafar al turista. En comptes d'aire net, un ambient tant dens i contaminat que fa que respirar sigui dolorós. A Bangkok és freqüent veure homes sols o en grups petits buscant sexe. Alguns occidentals, freaks o de la tercera edat, passegen amb jovenentes tailandeses que no poden dissimular el fàstic que els hi fan aquests paios. Les parelles mixtes són tan freqüents com els ladyboys i les prostitutes que tiren pilotes de ping pong pel cony.
A Bangkok els comerciants t'intenten fer pagar, d'entrada, el triple del que val un producte. És fàcil fer que baixin fins a la meitat a base de regateig, un sistema que sempre he trobat poc honest i caòtic. Els taxistes tapen sempre el taxímetre, i els tuk tuk (aquella mena de motocicletes amb remolc) et porten o bé a casa d'un amic seu que ven falsificacions d'estranquis, o bé on els dóna la gana. Una vegada un d'aquests lladres motoritzats volia deixar-nos a més d'un quart d'hora a peu de l'hotel, i vam haver de pujar el preu que havíem pactat perquè no ens abandonés enmig d'un carrer ronyós. El tipus quasi no sabia anglès i vam haver d'entendre'ns per signes. Com a mínim em vaig quedar a gust quan vaig baixar del tuk tuk: You're a fuckin liar! li vaig dir. El tio es limitava a somriure i a assentir amb el cap, com volent dir: "sí, sí, sóc un puto mentider. Però què vols fer-hi, noi? Les coses, aquí, funcionen així".

BON KARMA

 

Les bones accions proporcionen bon karma, tant en aquesta vida com a les properes. Aquesta creença budista ha anat deformant-se fins a convertir-se pràcticament en superstició a Myanmar. Algú va escriure que allà les persones són petites i els fantasmes, grans. No s'equivocava gens. Avui dia el comú de la població -incloent-hi a persones cultes- creuen en guardians dels arbres i de les pagodes, una mena d'esperits protectors, semblants als Nats, de qui ja vaig parlar fa poc. És normal veure arbres amb ofrenes florals i petits altars: cal fer que els esperits, que sovint són capritxosos i irritables, estiguin contents.
Els birmans, doncs, es llancen a fer petites bones accions amb la intenció de millorar la seva sort. Alguns d'aquests good deeds poden ser:
- Omplir d'aigua unes gerres de terrissa que trobes per tot arreu i que serveixen perquè la gent en pugui beure i es pugui rentar. No cal dir que si un turista toca aquesta aigua patirà la pitjor gastrointeritis de la seva vida.
- Com ja he dit, les ofrenes són un good deed tradicional. És normal oferir diners i menjar a Buda o als esperits.
- Hi ha tota una sèrie de petits rituals que donen sort, com ara tirar un nombre de gots d'aigua igual a la teva edat sobre l'estàtua amb forma d'animal que representa el dia de la setmana que vas néixer. Vaig haver de tirar trenta-quatre gots d'aigua (se'm va fer etern) sobre un petit lleó de pedra.
- Enganxar pa d'or -que prèviament has comprat als venedors de carrer- a les estàtues de Buda per fer-les, així, encara més daurades.  Algunes d'aquestes estàtues estan tant botides per culpa del pa d'or que comencen a perdre la seva forma original (vegeu la foto).
- Comprar un ocell o peix i posteriorment alliberar-lo.
I així anar fent. No crec gaire amb tot això de la reencarnació però sempre tinc present la fòrmula de comiat que feia servir el meu personatge preferit de Lost, en Desmond: "I'll see you in another life, brother!".

LA SEGONA PROFECIA

En un moment de la novel·la en Matt menciona un aparell de devedé que havia comprat en un magatzem  prop de casa seva. No diu botiga ni centre comercial, diu magatzem. M'imaginava una mena de garatge ple de coses ben diverses, des de televisors fins a cortines de bany. Quan vaig escriure la novel·la aquest magatzem no existia. Ara ja sí. A més, és exactament a la zona que vaig fer servir de model per crear l'entorn on es mouen els personatges. Tal i com va passar amb la Lara, és com si el magatzem s'hagués materialitzat exactament allà on se suposa que hauria de ser. El bar xungo, el bingo, tot això estava inspirat en llocs reals on, quan escrivia Manual de Supervivència, anava sovint, però aquell magatzem de tecnologia me'l vaig inventar perquè vaig pensar que era més divertit comprar un reproductor de devedé en un magatzem cutre que no pas en una gran superfície.
El magatzem i la Lara demostren, doncs, que Manual de Supervivència és un llibre profètic (quantes coses més es faran realitat!?), ideal per regalar a les vostres persones estimades aquest Sant Jordi.

LES PROFECIES DE MANUAL DE SUPERVIVÈNCIA

Diuen que els llibres d'Orwell, de Huxley i en menor mesura, de Jules Verne, tenen continguts profètics. He descobert que Manual de Supervivència també.  D'una banda la Lara, un dels personatges femenins. No em vaig basar en cap persona real per crear-la, simplement vaig agafar una mica d'aquí i una mica d'allà. Un dia, quan la novel·la ja estava acabada, la vaig trobar al supermercat. No és que s'hi assemblés molt: és que era ella. Cada detall, per petit que fos, s'havia fet carn. Fins i tot la roba era la mateixa que duia el meu personatge. Vaig seguir-la pels passadissos del supermercat (el supermercat, per cert, que surt a la novel·la).  Quan la dona em va enxampar per tercera vegada em va mirar amb l'expressió exacta que hauria fet servir la Lara de la novel·la (era tant real que aquella situació feia basarda). Amb les galtes roents per la vergonya vaig fingir interès en les dates de caducitat dels iogurts. Ella va bufar amb desdeny i va desaparèixer pel passadís dels cereals. I no la vaig veure mai més. Altres vegades he vist dones que s'hi assemblaven, noies que podrien fer de Lara si algun director de cinema prou boig fes una adaptació de la novel·la. Però cap d'elles era tan literal com la dona que vaig veure aquell vespre al supermercat.
Demà, la segona profecia.