Intentaré explicar com moltes oenegés malbaraten recursos amb una vivència pròpia. Fa anys a l'escola on treballava va venir un grup de mestres que havien encetat un projecte a no sé quin país. Ens van explicar que s'organitzaven de la següent manera: de les quatre setmanes que té un mes en dedicaven una a preparar les classes, dues a ensenyar i la darrera a descansar. És un planning espantós: qualsevol persona que estigui ficada al món de l'ensenyament - i que se l'agafi amb un mínim de seriositat- sap que invertir una setmana sencera per preparar-ne dues és absolutament desmesurat. És com fer un escalfament de tres hores per jugar un partit de costellada un diumenge a la tarda. Els mestres catalans disposem d'una única setmana per preparar tot el curs, i sempre ens espavilem per tenir-ho tot a punt. Per no parlar, és clar, de la setmana de descans que feien cada mes, no fos cas que es cremessin. Però el que em va sorprendre més de tot és que cobraven per fer-ho. És a dir: l'oenegé en qüestió -no recordo quina era- a banda de pagar-los el bitllet d'avió també els hi pagava un sou cada mes.
Sóc molt dolent amb qualsevol cosa que impliqui números i gestió, però des d'aquí m'animo a donar un parell d'idees: si la seva intenció real és ser solidaris, que no cobrin i que es conformin amb l'allotjament i l'avió. Si realment consideren necessari cobrar, que no malgastin una setmana preparant les classes i que no descansin una setmana cada mes.
Sé que només és un exemple però, sumat al d'ahir, em fa pensar que per desgràcia aquests casos no són tant l'excepció com se'ns vol fer creure.
