EL LAVABO MÉS PROPER

Manual de Supervivència comença amb un consell: en un lavabo públic escull sempre, sempre, el vàter més proper a a l'entrada. A l'aeroport del Prat, el primer dia del viatge, vaig voler fer cas del meu propi consell i vaig entrar al primer vàter, just darrera la porta d'entrada. Vaig tancar el llisquet i aleshores la vaig veure: enganxada a la paret, just sobre el rotllo de paper higiènc, hi havia una caixa de plàstic groc. Una etiqueta blava avisava que aquell recipient estava dissenyat per a contenir xeringues usades. Vaig fer un bot, espantat. A la meva ment vaig veure un ionqui esquelètic injectant-se heroïna, assegut en aquella tassa de vàter, embrutant-ho tot amb sang i altres fluids corporals. Em va entrar el pànic i vaig intentar obrir la porta per sortir d'allà. Sense sort: el llisquet s'havia encallat.
A la meva ment, el ionqui esquitxava la mateixa porta que en aquell moment jo estava tocant amb la seva sang, que tenia tanta concentració de virus que quasi es podien veure a simple vista. Vaig apartar les mans de la porta i vaig ofegar un crit. Estava perdut.
Una pudor insoportable em va fer tornar al món real. Al vàter del costat hi havia un yuppi cagant. Aquell matí n'havia vist molts: anaven de Barcelona a Madrid. A banda d'algun turista ocasional, eren majoria a l'aeroport. No m'imaginava a cap d'aquells paios amb una xeringa clavada al braç i amb un regalim de saliva caient-li de les comissures de la boca. En tot cas, un parell de whiskies matiners, o potser una clenxa. Però heroïna segur que no. Aquest pensament em va tranquil·litzar i vaig aconseguir obrir el llisquet. El yuppi seguia cagant sorollosament al vàter del costat, i la pudor era cada vegada més intensa. De manera que vaig desobeir el consell que inaugura la meva novel·la i vaig fer com fa tothom: anar-me'n al lavabo més allunyat de la porta.