Els seus ciutadans, però, sí que poden moure's lliurement pel país. Segurament hi ha més turisme intern que no pas extern. Un dia érem al Mont Popa, que és el Mont Olimp dels birmans: antigament creien -i molts, encara avui dia, creuen- que els Nats, una mena de semidéus, hi vivien. Allà vam trobar-nos amb un grup de pelegrins provinents d'una d'aquestes regions prohibides del sud de Myanmar. Mai no havien vist un occidental en carn i ossos. Van alegrar-se com un grup d'adolescents davant del seu conjunt de pop preferit. Durant una bona estona vam fer-nos fotos amb ells (mig m'esperava que també em demanessin un autògraf) i també ens van filmar amb una càmera que, per comprar-la aquí, hauríem d'anar a casa d'un antiquari. Les senyores ens tocaven, com si volguessin descartar que no érem una il·lusió provocada pels esperits de la muntanya. Els micos que viuen a les escales que condueixen al cim del Mont Popa, acostumats a ser el centre d'atenció, xisclaven, emprenyats.
Vaig imaginar a tots aquells birmans i birmanes tornant a casa seva i dient:
- Al Mont Popa vam veure-hi micos i una parella d'occidentals. Mireu-los. Eren tan estranys!
- Que us van mossegar? - preguntaria un amic, sense deixar clar a qui es referia.
- No. La veritat és que, si no els molestaves gaire, eren molt tranquils.
I tots es posarien a riure, pensant que viuen en un món ben estrany.
