Diuen que els llibres d'Orwell, de Huxley i en menor mesura, de Jules Verne, tenen continguts profètics. He descobert que Manual de Supervivència també. D'una banda la Lara, un dels personatges femenins. No em vaig basar en cap persona real per crear-la, simplement vaig agafar una mica d'aquí i una mica d'allà. Un dia, quan la novel·la ja estava acabada, la vaig trobar al supermercat. No és que s'hi assemblés molt: és que era ella. Cada detall, per petit que fos, s'havia fet carn. Fins i tot la roba era la mateixa que duia el meu personatge. Vaig seguir-la pels passadissos del supermercat (el supermercat, per cert, que surt a la novel·la). Quan la dona em va enxampar per tercera vegada em va mirar amb l'expressió exacta que hauria fet servir la Lara de la novel·la (era tant real que aquella situació feia basarda). Amb les galtes roents per la vergonya vaig fingir interès en les dates de caducitat dels iogurts. Ella va bufar amb desdeny i va desaparèixer pel passadís dels cereals. I no la vaig veure mai més. Altres vegades he vist dones que s'hi assemblaven, noies que podrien fer de Lara si algun director de cinema prou boig fes una adaptació de la novel·la. Però cap d'elles era tan literal com la dona que vaig veure aquell vespre al supermercat.
Demà, la segona profecia.
