A l'aeroport de Bagan vam trobar un grup d'espanyols, entre els quals hi havia uns quants catalans. Un d'ells passava l'estiu a Platja d'Aro i es va posar molt content quan va saber que vivíem a Cassà de la Selva. Semblava un paio agradable i de seguida vam fer bromes sobre el meu longyi, la faldilla tradicional que duen els birmans i que, per cert, és la mar de còmoda i fresca. Segons em va dir, ell n'havia dut un el dia abans i no havia aconseguit fer el nus correctament ni una sola vegada, mentre que jo, tot i ser un manasses, de seguida vaig agafar-li el truc. El nostre avió va arribar -anàvem al mateix destí- i tots hi vam pujar. Quan érem a l'escala vaig sentir-lo parlar amb un paio que, pel seu accent i per la manera de parlar, semblava tret de la movida madrileña dels anys vuitanta. No vaig entendre bé què deien, però bàsicament es reien de mi i, en concret, del meu bonic longyi.Té collons que precisament ell, que anava vestit com si anés a explorar el riu Amazones, es rigués de la meva faldilla. La meva dona també se'n va adonar i els hi va clavar una mirada assassina. El madrileny no va fer-ne cap cas però el català, en veure's descobert, va abaixar les orelles com un petaner rodamón. Dins l'avió vam separar-nos i no els vam tornar a trobar fins l'endemà. En veure'm el català em va saludar amb un entusiasme i una energia renovats.
- Què tal? Com estàs? - va dir amb un somriure d'orella a orella.
- Vaig tirant - vaig respondre secament, i vaig seguir caminant sense mirar-lo a la cara.
Vaig sentir-me trist de cop, i vaig pensar que aquella situació era una metàfora força exacta per il·lustrar la relació entre Catalunya i Espanya.
