El dissabte passat, mentre sopàvem, un amic em va dir que havia de promocionar la novel·la en un altre blog perquè en aquest parlo de política. Segons el meu amic, que en això té més raó que un sant, el fet de criticar a un polític determinat allunya a lectors potencials. A vegades jo mateix he deixat de comprar novel·les que feien bona cara per la mala cara que feia el seu autor (per exemple, les novel·les del locutor de la COPE César Vidal).
He fet un repàs mental a les postures que tenen els escriptors de debò: alguns mostren les seves simpaties polítiques de manera oberta i desacomplexada, i escriuen en conseqüència. La Maria Mercè Roca, per exemple, és diputada d'ERC i Vicenç Villatoro anava a les llistes de CiU. D'altres parlen de política de manera més indirecta, tot i que el lector atent sap endevinar per on van els trets. Aquest grup és, segons el meu criteri, el més nombrós. En Quim Monzó en pot ser un bon exemple.
El tercer grup, els que teòricament no s'acosten a la política, no existeix. El fet d'escriure sobre un tema i no sobre un altre ja és política. El títol de l'article i l'èmfasi a l'hora de defensar unes idees o unes altres. El mitjà on escriu cadascú és un missatge en sí mateix, tal com deia Mc Luhan. Difícilment un escriptor de dretes escriurà al Periódico, i difícilment un escriptor d'esquerres ho farà al Mundo.
No sé què pensa de mi la gent. No tinc una simpatia especial per un partit concret i la prova és que el meu vot ha canviat vàries vegades de direcció. A cada moment voto els qui em semblen menys dolents, a l'espera de trobar-ne uns que m'agradin de debò. Generalment quan parlo de política és per criticar les accions d'un polític concret. Si darrerament m'he centrat en un grup determinat és perquè és el grup que està al poder i que, per tant, té més possibilitats de cometre errors. Com els dolents de les pel·lícules solen dir, no és res personal. Només són negocis.
