Però avui no. Avui he vingut a dir-vos adéu. Serà un adéu per entregues, això sí, però ha arribat l'hora de deixar el bloc.
Alguna vegada ja vaig escriure que en molta mesura he mantingut el Tardes de birres durant aquests anys per la promesa que vaig fer a en Xicu. Va morir ja fa un temps, a una edat que amb prou feines comences a viure amb serenor. Quan el vaig visitar a l'hospital em va fer prometre que no tancaria el bloc. He sigut fidel a la promesa des que te'n vas anar, company, i suposo que sabràs perdondonar-me. Ja saps que els blocs ja no són ni l'ombra del que van ser quan llegies el meu. Ben mirat, quan el vaig obrir ja anaven de baixada. Mira si en sóc de talós, tio, que encara no he sabut arribar mai d'hora enlloc. Com quan érem joves: sempre em presentava a les festes massa aviat i acabava fet pols, o al revés, arribava massa tard, quan ja s'havia tallat tot el bacallà. Suposo que la vida m'ha anat com m'ha anat per aquesta incapacitat meva d'arribar a l'hora en punt. Quaranta-dos anys i encara no he fet ni un càlcul del dret.
Però no només ho he fet per en Xicu, això d'alimentar el bloc. Sempre ha sigut un plaer, un entrenament, una pedra d'afilar per tenir la ploma a punt per les estocades. M'ho he passat molt bé, i això us ho he d'agrair a vosaltres, perquè un bloc no existeix sense lectors. Però all good things come to an end, i amb el temps el bloc ha perdut seguidors, suposo que de manera proporcional a la meva regularitat a l'hora d'escriure-hi. Malgrat algunes excepcions -els blocs de novel·la negra tenen una salut de ferro- la blogosfera s'ha rendit a Twitter. Jo mateix hi tinc un compte que no aconsegueixo arrencar perquè el Twitter té uns mecanismes que ignoro del tot, i allà dins m'hi sento lent, maldestre i estúpid, com quan boxeges amb algú molt més jove i fort que tu. Tots sabem que un dia Twitter s'acabarà, i sortirà una altra cosa -diuen que de fet ja és un zombi, i que la partida es juga a l'Instagram- però fins aleshores farem la puta i la Ramoneta allà. Seria molt propi meu que li agafés el truc el dia que Twitter deixés de ser el que ara és.
El segon article del bloc - també al FB, encara que després el vaig penjar aquí - va ser sobre l'ocupació de la Facultat d'Educació quan va haver-hi tot aquell merder al voltant de Bolonya (crec). I després ja vaig obrir la paradeta. Aquests dies m'he divertit fent arqueología blocaire. Si esteu morts d'avorriment podeu anar baixant estrats, com un Indy Jones intrèpit. La majoria són fullaraca i palla, però hi ha algún paràgraf que es pot salvar. Els veterans diuen que amb això ja n' hi ha prou.
Durant la seva vida el bloc ha patit alguns canvis lleus d'aparença. El més important va ser quan desactivar els comentaris. Vaig fer-ho perquè no tenia la constància per contestar-los un per un, que és el que toca fer, i després em sabia greu semblar un imbécil i un estirat. Per això vaig creure que la millor opció era bloquejar-los, no pas per menysprear al lector -Déu me'n guardi, sort n'he tingut, de vosaltres!- sinó perquè no donava l'abast.
I a grans trets això ha sigut tot. Em queden un o dos posts repassant els highlights, però no vull alargar l'agonia més del que sigui necessari. Això de dir adéu és difícil i mai me n'he sortit gens bé.
