dilluns, 29 de novembre del 2010

NO CAURÉ EN LA TEMPTACIÓ

Avui no cauré en la temptació de fer un anàlisi electoral: hi ha gent molt més capacitada. Tampoc escriuré una llista d'obvietats perquè per això ja tenim els diaris i els telenotícies. No parlaré del canvi que s'acosta, ni valoraré si serà positiu o negatiu. Tampoc diré res sobre els grans fracassats de la jornada d'ahir. Seria una ximpleria disseccionar èxits i desfetes, de manera que també ho deixaré de banda. No penjaré links de diaris ni  fragments de notícies. No em mostraré ni trist ni content per les forces que han entrat al parlament, per les que potser haurien hagut d'entrar i per les que haurien hagut de sortir, si és que n'hi ha alguna. Per descomptat, no faré bromes sobre el partit de futbol que es juga avui perquè faria el ridícul (en ma vida n'he vist un). Deixaré de banda comentaris sobre el grau d'encert de les campanyes electorals, i fins i tot passaré per alt el fet de que el sexe hagi estat en bona part protagonista de moltes d'elles. Ni tan sols faré acudits al voltant del partit de la Carmen de Mairena, que una vegada em va robar un taxi a l'estació de Sants a les quatre de la matinada. No parlaré de res de tot això. En canvi, us recomanaré que veieu Fringe, que llegiu Manual de Supervivència (el llibre revel·lació de la temporada, l'autor és amic meu) i que assistiu a la presentació que farà aquest dijous a les vuit del vespre a la biblioteca de Cassà.

dissabte, 27 de novembre del 2010

LES LONES DEL PALAU


Ahir va passar una cosa molt rara. La gent de CiU, que celebraven el míting de final de campanya al Palau Sant Jordi, van trobar un munt de lones amb fotografies -a tamany natural- de persones que brandaven banderoles del PSC. Segons la mateixa CiU, els socialistes (que el dia abans havien celebrat el míting al Sant Jordi) pretenien cobrir amb aquestes lones els seients que quedaven buits, i amb les presses les havien oblidat allà. 
Convergència va afanyar-se a mostrar les lones (la majoria de les quals encara estaven embolicades) als periodistes, satisfets d'haver descobert una nova arma contra els seus rivals. El PSC ha negat que utilitzés les lones per tapar les grades. Me'ls crec: al capdavall, quasi totes les lones estaven embolicades. També afirmen que tot és una manipulació de CiU, i que ells mai enganyarien a la gent d'una forma tan burda.
Ni sabrem mai com ha anat tot  realment. Segur que al PSC no li han fet falta les fotos gegants, però la seva sola existència - en aquest dia concret i en aquest lloc concret-  demostra que alguna finalitat havien de tenir. M'entristeix profundament imaginar-me homes adults cobrint rengleres de seients amb fotos a escala. M'entristeix i em fa preguntar-me quantes vegades -compte: uns i altres- ens han mentit. Quants cops ens han manipulat i enganyat. 

En definitiva, un còctel de Simpsons i George Orwell.

dijous, 25 de novembre del 2010

L'ENTREVISTA

El meu amic Ivan - que em va ajudar a fer el vídeomuntatge promocional- ha tingut la gentilesa d'allotjar l'entrevista al seu servidor. Feu click a l'enllaç de sota i la podreu sentir. Dura uns deu minuts.

http://www.vestrus.com/tardes_de_birres/entrevista_radio_girona.mp3

dimecres, 24 de novembre del 2010

FE D'ERRATES i ABLUCIONES

El director del programa Hora L (Cadena Ser, Girona) és en Màxim Castillo, no pas en Jordi Coromines. Des d'aquí li agraeixo l'amabilitat que ha tingut per entrevistar-me al seu programa. Avui he pogut sentir l'entrevista (m'ha alegrat comprovar que la veu no m'ha sonat tan ridícula com altres vegades) però no he estat capaç de penjar-la aquí. Espero aconseguir-ho properament.
No m'agrada parlar de llibres (a banda del meu, és clar) però un blog que es diu Tardes de Birres no pot passar per alt "Abluciones", una petita joia de Patrick de Witt. Diuen que és el nou Bukowsky. El temps ho dirà. Sigui com sigui, és terriblement divertit, i més d'una nit he despertat a la meva xicota de tant riure. Això sí: estómacs sensibles, absteniu-vos-en.



dilluns, 22 de novembre del 2010

RÀDIO GIRONA

Demà, dimarts 23 de novembre, aniré a Ràdio Girona (cadena SER) a parlar de Manual de Supervivència. La freqüència és 94.4 FM/ 1008 OM. Surto al programa d'en Jordi Coromines, cap a la una del migdia. Sortiré a la desconnexió de Girona. L'emisora també es pot sentir des de la seva pàgina web: http://www.cadenaser.com/ , a la cantonada superior esquerra.

diumenge, 21 de novembre del 2010

LA SORT

Cada vegada estic més convençut que al món hi ha una quantitat determinada de sort que no agumenta ni disminueix. Segons algunes teories, amb la riquesa passa el mateix: hi ha la que hi ha, i hem de procurar que es reparteixi bé. Això explicaria perquè algunes persones en tenen tanta i d'altres, tant poca.
Si jo tinc, posem pel cas, setanta unitats de sort, això implicarà que una altra persona en tingui només trenta unitats, (de manera que tots dos sumem cent). Si les coses se'm compliquen i baixo de setanta unitats de sort a quaranta, ell automàticament en tindrà seixanta (i, per tant, les coses li aniran millor). És a dir: que hi hagi gent afortunada implica per força que hi hagi gent desgraciada, perquè la sort no creix, simplement es redistribueix.
Diuen que si la riquesa es repartís bé podríem aconseguir que tots els països del món tinguessin el nivell de vida que tenia Portugal fa pocs anys (abans, suposo, de que Ryanair hi aterrés). No podríem tenir un televisor al lavabo ni comprar-nos camises de cent euros però ningú passaria gana. No sé si amb la sort això seria factible: aconseguir que es repartís millor i fer que tots tinguéssim, per exemple, cinquanta unitats de sort. El món seria un lloc molt més just i agradable.

divendres, 19 de novembre del 2010

ELS BLOCS DE TV3

Aquests dies els periodistes de TV3 ens recorden que no estan d'acord en tractar la informació política per blocs. Com sabeu, han de dedicar un temps a cada grup polític en funció de la representació parlamentària. És a dir: com més escons, més estona en antena.
Això em desperta dos sentiments contradictoris. D'una banda, no m'agraden les interferències ni l'intervencionisme. Cadascú hauria de tenir certa llibertat a l'hora de fer la seva feina. De l'altra, però, entenc que TV3 és una cadena pública que se subvenciona en part amb els nostres impostos i que d'alguna manera han de regular els seus continguts.

Posem un cas extrem però plausible: imaginem que la majoria dels periodistes de TV3 són votants de Ciudadanos, el partit amb menys representació al Parlament. Seria fàcil que aquests mateixos periodistes donessin màxima importància a totes aquelles notícies relacionades amb Ciudadanos i deixessin de banda, per exemple, les informacions d'ERC, un grup a l'altra banda de l'espectre i amb molta més representació parlamentària.

Certament és un tema delicat. On és la barrera entre el control i la censura? On comença i on acaba el dret a informar? Fins a quin punt un periodista que treballa en una cadena pública - i, per tant, cobra dels diners de tots: catalanistes, espanyolistes, de dretes i d'esquerres- pot tenir plena llibertat total i absoluta?

dimecres, 17 de novembre del 2010

EL CALENTADOR

El calentador s'ha tornat a espatllar. És el tercer cop en el que va d'any. I tenint en compte que només fa un any que vivim al pis, és una mitjana més que notable. Un veí em va explicar que és un model merdós, i que per això es fa malbé tantes vegades. Sembla ser que, durant l'època daurada de la construcció, aquest tipus de pràctiques eren força freqüents. El meu veí segurament té raó, ja que en una de les ocasions al tècnic quasi se li escapa el riure quan va veure el model que ens havien posat:
- No és gaire bo, no - va confessar.
El pitjor, però, no és el calentador fet malbé. Aquestes coses passen, i personalment tinc molt mala sort amb la tecnologia (he arribat a pensar que tinc un poder mutant que cortcircuita tots els aparells electrònics del meu voltant). El problema és que la màquina va petar el dijous passat, i fins demà (dijous) no vindrà el tècnic.  Una setmana exacta. En part comprenc que hi ha crisi i que les empreses han de retallar despeses, però crec que deixar a unes persones sense calefacció ni aigua calenta durant set dies és una animalada. La calefacció i l'aigua calenta són dos dels pilars de la cultura occidental. Què hauria passat si haguéssim tingut criatures? O si algun dels dos hagués estat malalt? Si vols que t'arreglin el televisor -ho tinc comprovat- vénen l'endemà mateix, però has d'esperar una setmana per la calefacció. És més fàcil morir-te de fred que quedar-se sense la Belén Esteban.

diumenge, 14 de novembre del 2010

CINC XUPITOS DE POLÍTICA

Cartells: en el trajecte que faig de Cassà de la Selva a Girona veig cartells del PSC al polígon industrial de Cassà,  a Llambilles,  a Quart, a la Creueta i a l'entrada de Girona. A dia d'avui (diumenge 14 de novembre) encara no he vist propaganda de cap altre partit polític.  No sé com funciona el repartiment dels espais, però de moment això semblen unes eleccions de república africana.

CIS: la setmana passada va presentar xifres noves, al meu entendre molt més ajustades a la realitat. Un tema que em preocupa i m'intriga: com s'ho fa Iniciativa per no perdre intenció de vot?

Esquizofrènia: aquests dies els uns critiquen a CiU per un suposat pinyol independentista - avui el PSC repartia préssecs per simbolitzar-ho- mentre que els altres juren que pactarà amb el PP. Uns diuen que Más de lo mismo i, al cap de pocs dies, afirmen que ha canviat radicalment. 

Patètic: el vídeo promocional de Ciudadanos (http://www.cronica.cat/noticia/Catalunya_es_una_dictadura_segons_lespot_de_Ciutadans) . No pas per la idea - que fins i tot trobo divertida, ull al terapeuta de les rastes- sinó per la mala llet i la demagògia. I el que és pitjor: estic conveçut que tot just comencen.

Vot en blanc: ahir, a Barcelona, em van deturar els del partit de l'Escó en Blanc. La seva teoria és que el vot en blanc hauria de traduir-se en escons buits al parlament ja que, d'una altra manera, no té cap utilitat ni es veu reflectit enlloc que no sigui als diaris de l'endemà. En cas de treure un escó prometen renunciar al sou de parlamentari. La idea, com a mínim, és bona.

divendres, 12 de novembre del 2010

LA PRESENTACIÓ AL CONTEXT

Penjo algunes fotos de la presentació d'ahir. Vam fer un ple total: ni en Federic ni jo ens ho esperàvem. La propera serà a Cassà de la Selva el dia 2 de desembre a les vuit del vespre. Sala Galà. Moltíssimes gràcies a tots i a totes per venir. I per comprar el llibre, és clar. Sou els millors.




dimecres, 10 de novembre del 2010

ENCARA NO

Manual de Supervivència encara no és a les llibreries. Hi ha hagut un problema amb la distribuidora (sembla ser que quasi sempre hi ha problemes amb les distribuidores) i encara trigarà alguns dies. Quan sigui als prestatges ja us avisaré. A la presentació de dijous, és clar, sí que hi serà. A banda del llibre també hi haurà cava. 
El Context és un bar-llibreria del Pou Rodó, l'antic barri xinès (si les meves fonts no van errades antigament era una casa de senyoretes). Si encara no hi heu estat no us el perdeu (el dijous 11, per exemple, és un bon dia per anar-hi). Aquest és el link: http://www.cafecontext.com/  A banda de presentacions de llibres (que són divertides perquè és un bar i si l'autor no t'interessa pots anar fent) hi fan concerts i recitals de poesia. 

dimarts, 9 de novembre del 2010

LA GRADUACIÓ NOVA

Ahir vaig anar a l'oculista perquè notava que necessito més graduació a les ulleres. En efecte: mitja dioptria més a cada ull.
- Què fots, noi!? - va exclamar l'oculista en veure'm.
Això mateix és el que em pregunto jo: què foto perquè el vidre de les ulleres cada vegada sigui més gruixut. A aquest pas quan tingui cinquanta anys aniré amb dos culs de got que no deixaran veure ni de quin color tinc els ulls.
Quan li vaig preguntar el perquè a l'oculista, ell no em va saber respondre: no se sap per què a algunes persones la miopia se'ls estanca i a d'altres els augmenta. En realitat tampoc se sap massa bé perquè algunes persones tenen miopia, però aquest és un altre tema.
Us explico tot això perquè aquest és un comentari que molta gent em fa quan els dic que tinc tres dioptries i mitja a cada ull. "Déu n'hi do, no?" em renyen, com si els hi digués que cada dia em bec una ampolla de wiskhy o em menjo una cassola de xoriços fregits. Sí, Déu n'hi do. No és culpa meva. De fet, no m'agrada gens. El que passa és que ningú pot fer-hi res. No hi ha res pitjor que veure la cara d'alarma que posa la gent quan els dius la teva graduació ocular. "No és tant, no?" dic jo a vegades. "Doncs sí!" exclamen ells.  No poden aprendre, com a mínim, a dissimular?

diumenge, 7 de novembre del 2010

EL MILENARISME I EL NOU LINK

Ara que Sánchez Drago torna a estar d'actualitat per les seves penoses declaracions val la pena recuperar aquest fragment del seu programa que ens alegrarà la nit del diumenge o el matí del dilluns. Sánchez Dragó mereix un post sencer i penso dedicar-li aviat. Només una idea que vaig llegir la setmana passada en alguna banda: a Espanya l'esquerra s'ha erigit en defensora d'una moral neopuritana, conservadora i passada de rosca i la dreta, desorientada, en certa manera ha adoptat el paper transgressor que tradicionalment tenia l'esquerra. Això ens demostra que tènues que són les fronteres entre uns i altres i ens fa preguntar, una vegada més, si avui dia encara té sentit insistir tant en posar etiquetes que després es demostra que no valen per a res.

En un altre ordre de coses: he agregat el link al blog Mis medias mentiras. Crec que podeu trobar-lo interessant. L'enllaç ha de sortir a mà dreta.

divendres, 5 de novembre del 2010

EL TRÀILER

Inspirant-me amb els muntatges del meu Sensei, en Vicenç Pagès, i amb l'ajuda inestimable del meu amic Ivan Reyné, he preparat aquest vídeo promocional.


dimecres, 3 de novembre del 2010

ELS COMENTARIS i més coses.

Moltes gràcies pels comentaris que deixeu a la pàgina. No els contesto tots perquè estic d'acord amb la majoria d'ells, i respondre seria tornar allà mateix, i al final això semblaria una tertúlia de les que feia en Federico Jiménez Losantos a la COPE, on tots estaven d'acord. Però els llegeixo, tinc en compte i agraeixo.

Ahir, dimarts 2 de novembre, vaig sentir el primer anunci de Nadal. És un tòpic però no deixa de ser cert: cada any comencen abans.

Una nena de deu anys ha tingut un fill a Jerez. Avui, a la tertúlia de Cuatro, aquell vell amb els cabells llargs i blancs ha dit que era una qüestió cultural. Jo crec que és una qüestió criminal.

dimarts, 2 de novembre del 2010

NI NIs

El President Montilla anuncia que donarà ajuts als ninis. Bé, abans de dir res hauríem d'aclarir que és un nini. N'hi ha de dos tipus, els circumstancials i els vocacionals. Vegem-los:

Nini circumstancial: joves que no han estudiat      - pel motiu que sigui - i que han perdut la feina per culpa de la crisi. Volen treballar i acceptaran quasi qualsevol feina perquè, precisament, no els agrada ser un nini, ni tansols circumstancial.

Nini vocacional: aquests són els pitjors, i potser els més abundants. De la ganduleria en fan bandera, i ni treballen ni pensen treballar perquè no en són capaços i les feines els hi duren menys que un caramel a la porta d'una escola. Són irresponsables per definició i despreocupats per convicció.  Oferir formació i feina a aquest grup és, diguem-ho clar, una autèntica pèrdua de temps i de recursos, doncs la majoria d'ells no estan interessats ni en una cosa ni l'altra. Puc afirmar sense cap por a equivocar-me que només un tant per cent petitíssim aprofitarà aquesta oportunitat.

Els primer grup de ninis són un producte de la mala sort i dels temps que corren. Els segon, d'un sistema educatiu que no potencia l'esforç, d'unes famílies que no en saben prou, d'una legislació excessivament tova i sobreprotectora i, no ho oblidem, d'una classe política que ara veu, en ells, un cofre ple de vots que encara ningú havia descobert.

dilluns, 1 de novembre del 2010

VA HAVER-HI UN TEMPS

Va haver-hi un temps que érem - que ens pensàvem que érem- els putos Reis del Mambo. Esperàvem les Barraques tot l'any i les tancàvem dia sí i dia també, i quan s'acabaven encara ens embargava un sentiment de que havíem deixat coses per fer. I potser era així. Un temps que podíem beure cubates de mala qualitat, fumar dos paquetes de cigarretes i no llevar-nos fets pols l'endemà. Un temps en el que totes les coses giraven en torn d'un únic objectiu: passar-nos-ho bé i gastar cada minut, cada segon. Quedar-se una nit a casa era estrany, i quan ho feies t'envaïa un sentiment desagradable de que t'estaves perdent alguna cosa. En el fons érem herois. 
En Loquillo ho expressa molt millor amb aquesta cançó. Una cançó melancòlica fins a dir prou, exacta, perfecta per escoltar un diumenge a la nit. Perquè dins d'aquesta cançó hi és tot.


en todas las esquinas

mi juventud se suicidava