dissabte, 22 d’abril de 2017

SANT JORDI DE RODRÍGUEZ

Només hi ha una cosa millor que escriure: no escriure. D'aquesta màxima en prens autèntica consciència pels volts de Sant Jordi. Enguany no tinc cap novetat i no fotré res, ben res. Diumenjaré, i potser faré un volt per les parades, que no sigui dit, i suposo que compraré algun llibre que hauria comprat igualment però mira, tindré el descompte. Només algú que s'ha hagut de sotmetre -contra la seva voluntat, s'entén- a tot el circ que envolta el dia del meu sant entén fins a quin punt em sento alleujat avui.

Ara que ho veig des de la distància i amb desapassionament, el cert és que tots plegats fotem un paperot que Deu n'hi do. Els mediàtics promocionant llibres que no valen per res, i que si es venen una mica és perquè el seu suposat autor surt per la ràdio o per la tele. Aquests llibres són fàcilment identificables perquè apareixen pels volts de Sant Jordi, i durant la resta de l'any no es venen ni molt ni poc perquè en realitat no interessen a ningú, però per Sant Jordi tothom té ganes de regalar un llibre  -som gent de tradicions-  i pensem que el pamflet escrit pel famós de torn ens farà quedar bé, com qui convida a sopar en una rostisseria però després paga per fer-se l'estupendo.  Els locutors i col·laboradors de RAC1, per exemple, treuen tants llibres que podrien muntar la seva pròpia editorial, i s'estalviarien els maldecaps d'haver de buscar-la. 

Els altres autors també fem un paper ben galdós. Sense els mitjans que ens facin mamades gratuïtes i vergonyants, ens hem de promocionar nosaltres mateixos. Tot s'hi val, i peu a baix, com diuen al meu poble. Pengem llistes on ens recomanen entre els cent vint-i-cinc autors marginals - generalment l'autor de la llista és amic nostre- i ens fem fotos a la parada de torn, repetint una vegada i una altra lloc i hora, a veure si signem un puto llibre, hòstia. Tuitegem velles ressenyes i, si en tenim, tràiler books. Tot plegat té un aire una mica trist, de desesperació continguda. Com quan érem joves i a l'hora de tancar la discoteca tiràvem els darrers cartutxos. En defensa nostra he de dir que com a mínim hem escrit el nostre propi llibre, i hem procurat fer una cosa amb cara i ulls, i no pas una parida sense cap altra ambició que no sigui vendre's a si mateixa per Sant Jordi, una mica a l'estil del gen egoïsta teoritzar per Richard Dawkins.

Aquests dies un tercer grup entra en discòrdia: les mai prou blasmades autoedicions. Si bé és cert que entre tants cards de tant en tant hi trobes un lliri magnífic, generalment es tracta de textos irrellevants, o bé de còpies maldestres de novel·les exitoses. Algunes autoedicions estan esplèndidament maquetades, i a vegades costa diferenciar-les d'un llibre d'editorial. Hi ha un truc que mai falla: l'autor d'aquestes obres és el qui més repeteix a paraula "escriptor" quan parla de si mateix, un terme que a molts de nosaltres ens fa picor, i fins i tot una mica de vergonya, potser perquè ens hem fet un fart de llegir escriptors de debò i sabem el molt que ens falta per assemblar-nos-hi.

Sant Jordi no és un noble combat de David contra Goliat, sinó una mena de baralla de carrer entre dues aficions futbolístiques, l'una d'un equip potent i l'altra d'un equip de comarques. Les hòsties baixen, patim patam, i l'autocomplaença desborda per tot arreu: els uns per omplir-se les butxaques gràcies a les corrues d'incauts que serpentegen per les rambles, i els altres pel plaer pervers i morbós del qui se sap bo, o fins i tot molt bo, però incomprès. El famós síndrome de l'escriptor maleït. 

Deixem-ho aquí, però abans us demanaré un favor. Si bé aquest any estic de Rodríguez, els meus companys d'armes seguiran al peu del canó, suant la cansalada a les parades. Compreu un llibre d'un autor que veieu allà signant. A en Xavier Bosch i als seus amics de la ràdio no els hi ve de dos o tres euros i, no ens enganyem, el darrer llibre sobre càtars i templers només serà un altre llibre sobre càtars i templers. No descobrirem on és l'Arca, a aquestes alçades.

I, sobretot, intenteu passar-ho bé, que diuen que d'això es tracta.

Me n'oblidava: si sou dels que escriviu, sisplau, no feu servir el tòpic horrorós de la festa del llibre i de la rosa. Gràcies.

divendres, 14 d’abril de 2017

PONGAMOS QUE HABLO DE MADRID

Avís: el post d'avui és dels que té banda sonora. Sisplau, mentre el llegiu escolteu això.

He passat la primera meitat de la Setmana Santa a Madrid. La meva última visita a la big city  havia sigut deu anys enrere, quan encara podíem passar la nit empitofant-nos amb desconeguts al vagó llit i l'endemà fer cua al Prado ben d'hora, sentint-nos invencibles gràcies als entrepans de calamars i a la poderosa màgia de veure sortir el sol quan no s'ha dormit.

No us avorriré amb les meves aventures d'avui ni d'ahir, i encara menys faré el ridícul provant de descriure Madrid, o  fent comparacions de galtavermell que surt de casa un cop l'any. Però sí que m'agradaria que féssiu un cop d'ull a aquesta foto. Vaig veure aquesta pancarta en un balcó de la perifèria del barri de Malasaña:



Durant aquests tres dies, per las calles más oscuras y gastadas de Madrid, ens han assaltat una munió d'escriptors -sobretot poetes- que oferien els seus textos, bé fotocopiats, bé impresos. També vaig trobar un parell o tres de llibreries on bàsicament venien textos autoeditats. La democratització de l'escriptura és una de les pitjors notícies dels darrers temps, i allà arriba a cotes preocupants. Aquest voler fer creure que tothom té un llibre per escriure, aquesta mentida del som-artistes. Tots hem guanyat i au vinga, cafè per tothom. Saber articular subordinades no et converteix en escriptor, de la mateixa minera que jo no sóc músic pel sol fet de tocar la flauta dolça, i ni tan sols sóc esportista per entrenar dos cops per setmana. Una mica de sentit comú i contenció, per l'amor de Déu.

Si algú realment té alguna cosa interessant a dir, avui en dia hi ha centenars d'editorials, i un escriptor competent tard o d'hora trobarà lloc en una o altra. Només és una qüestió de temps i d'una espurna de sort. Ben mirat, fins i tot hi ha casos d'escriptors pèssims que publiquen a editorials grans. Millor no dir noms.

Sigui com sigui, els autors valents i talentosos sempre troben  lloc, fins i tot a jungles com Madrid, com ho demostra aquesta altra foto d'un aparador del carrer Alcalá.



No he llegit el llibre d'en Portell -en diuen meravelles i el nano és insultantment jove. Tan de bo jo hagués començat a escriure a la seva edat en comptes de fer l'idiota per aquesta vall de llàgrimes. Sí que he llegit Encén el lum. De fet, una de les primeres coses que vaig llegir de la Carreras al Facebook és aquest fragment en concret, que va fer servir per felicitar el pont de la Puríssima de fa un parell d'anys:

Ara m'entra al cul amb menys dificultat que abans, però insisteixo que sigui delicat, perquè la sensació és exagerada. "T'agrada?". "M'encanta, però suau". Tensa els braços i la polla s'estova una mica. "Aquesta és la mida perfecta, no deixis que creixi més, t'ho suplico".

En aquell moment em va semblar que era provocació gratuïta, però més tard vaig tenir l'ocasió de llegir tota l'obra. Us imagineu una novel·la marrana que manté el ritme tota l'estona, i que no digui "sexe" sinó "polla", i "pits" en comptes de "síndries" o "melons"? Les Deu pometes van fer una gran feina en el seu moment, però cal anar-les superant sense caure en cursileries ni en el xaronisme de creure que dir porcades a la babalà és ser transgressor. L'obra de l'Anna està ben escrita i, sobretot, posa calent, que és el que se li demana a la literatura eròtica de qualitat.

Una de les millors coses del viatge van ser les vuit hores d'AVE. Vaig empassar-me Dies de Ratafia, la nova entremaliadura d'en Sergi Pons. La millor descripció de l'obra -si teniu una ampolla de ratafia a casa i sou capaços de llegir-la sense destapar-la em fareu treure el barret- la va fer el meu germà, potser perquè és un (bon) lector de peu, i no pas un expert en literatura: la novel·la evoca de manera molt poderosa la divertidíssima Conxorxa dels enzes. I ho fa sense voler-ho fer, i sense altres pretensions. Només amb això ja està tot dit. Bravo, Pons! (fixeu-vos que, com qui no vol la cosa, ja us he donat tres consells per Sant Jordi).

A continuació, una foto que no té absolutament res a veure amb el que he escrit abans, però que em va fer molt de riure. Vist en algun punt de Chueca:


Quan érem a punt de tornar vam trobar-nos amb un antic alumne meu. Ens vam saludar i vam xerrar breument. En aquests moments em resulta molt difícil abandonar el meu paper de mestre, i tendeixo a fer recomanacions idiotes, com si aquells ganassos de vint-i-tants encara fossin marrecs. El consell que li vaig donar? "Vés amb compte amb les birres. Hi ha molta diferència de preu entre un bar i un altre". És el  que sempre dic: quina manera de fer el ridícul, Jordi. 

dimecres, 5 d’abril de 2017

MANSPREADING, MANSPLAINING i altres conceptes postmoderns

El passat vuit de març una manifestació de dones va fer parada al Diari de Girona. Estaven enrabiades amb el periodista Albert Soler pels articles que de tant en tant perpetra contra el que podríem anomenar feminisme radical o combatiu. Es veu que la seu del diari va quedar feta un santllàtzer, de tantes pintades que hi van fer.

L'Albert Soler és molt actiu a Facebook i té tota classe de seguidors. Alguns tenen una cosmovisió esgarrifosa, i ens hem d'alegrar que de moment no siguin ningú ni tinguin cap rellevància. Recordo un paio en concret que presumia de doctorat i que em va bloquejar perquè li vaig corregir un terme de Psicologia que qualsevol estudiant de 3r de BUP -durant els good old times- dominava. La ignorància és atrevida, i a Internet aquesta màxima es compleix rigorosament.

A banda d'hiperventilats -concepte divertit i d'àmplia utilització a la catosfera i a les xarxes socials-, en Soler també té lectors a qui admiro la intel·ligència i la cultura. El dia post-manifestació la majoria combregaven amb un mateix postulat: qualsevol persona que no sigui un bàrbar o un malvat comparteix l'ideari feminista, però és molt difícil estar d'acord amb les formes. Jo, innocent de mi, pensava el mateix, i fins i tot vaig escriure-ho en alguna banda. Però fa poc vaig saber que aquest punt de vista nostre és errat, i que de fet té un nom: tone policing. És a dir, criticar el to sense parar atenció -o no parant-ne prou- al missatge. Segons les forjadores d'aquest concepte, mentre tinguin raó (o creguin que en tenen) és irrellevant la manera com transmetin aquesta veritat. Les aparences, en definitiva, són patrimoni dels misògins i dels masclistes, mentre que la veritat darrera pertany a l'ideari feminista. 

Però el tone policing només és la punta d'un iceberg descomunal de terminologia neofeminista. Alguns d'aquests conceptes són antològics. Manspreading és el meu preferit. Atenció, perquè és impressionat: el manspreader és el clàssic imbècil de sexe masculí que s'asseu pels llocs obrint les cames com si fos al sofà de casa seva, fent que els demés vagin estrets o incòmodes. Comparteixo amb les feministes el seu odi cap als manspreaders, a qui trobo uns cavernícoles maleducats i impresentables, però no em passa per alt que el seu comportament no va dirigit a apoderar-se del lloc del gènere femení, sinó que, en general, no fan disticions, i toquen collons i ovaris per igual. 

Resultat d'imatges de manspreader

No ens oblidéssim pas del mansplaining. De maner barroera i superficial, el mansplaining és la manera que tenen alguns homes de donar explicacions a les dones, fent servir un to paternalista i condescendent (no havíem quedat abans que el to no importava, perquè el que compta és el missatge? Paradoxalment, aquí sí que és important. Ja veieu quin és el nivell). Tornem al que ens ocupa: un mansplainer no deixa de ser el que avui en dia hem rebatejat feliçment com a cunyats, i que abans en dèiem enteradillos de merda. Però el concepte també és errat: el mansplainer no fa disticions i dóna la tabarra a tothom. Si la seva víctima és de sexe femení és un fet purament circumstancial, perquè el que ell vol és xerrar pels descosits i situar-se per sobre del seu interlocutor, sigui cisgènere, trans, homo, biomasculí o biofemení.

Hi ha un altre neologisme que darrerament ha fet fortuna: la postveritat. Grosso modo, és aquella situació en la qual els fets objectius i més o menys verificables perden importància davant del pes de l'emoció. De postveritat, com de manspreaders i mansplainers, n'hi ha hagut sempre, però abans no en dèiem així. Si algú deia una mentida molt grossa era un mentider, i si era un error provocat per l'emoció en dèiem un desinformat o un manipulador, segons si com ens caigués.

I ara ve la cabriola argumental: com poden les feministes combatents estar segures que tot aquest corpus teòric i conceptual no és un cas de postveritat? Com han arribat a la conclusió que els subnormals actúen com actúen perquè volen perjudicar a les dones? No les converteix això en womansplainers?  En un món on tot és relatiu, i líquid, i blablabla, què els hi fa pensar que la veritat absoluta la tenen elles?

dimarts, 28 de març de 2017

DOPAR-SE AMB IBUPROFÈ

Hi ha coses que fan molta ràbia. La llista és llarga i depriment, i si l'escrivís aquí no acabaríem mai, però n'hi ha una en concret que hauria de generar consens: la gent que va pel món dient que va xutada perquè té un constipat i s'ha pres un Frenadol o un Bisolgrip. A veure, anem a pams. Si et fots un Vàlium segurament aniràs un pèl col·locat. Si abans d'anar a dormir t'empasses un relaxant muscular tindràs un somnis dolços, o desconcertants, depèn, i si és Orfidal l'endemà potser tindràs ressaca. A mi me'n deixava fins i tot la Dormidina, que representa que és molt fluixa.

El Frenadol i el Bisolgrip no fan res. Res, dolç Jesuset.  Potser et treuen la caparrassa i et fan baixar les dècimes de febre, però no són dòping, i si te'n prens un no cal que facis cara d'anar col·locat, ni que vagis pel món dient que vas dopat, que només t'has pres una mica d'ibuprofè o de paracetamol. Passa el mateix amb la gent que afirma que una única clara li puja al cap, i després de beure-se-la comença a fer ximpleries, o amb els que juren que noten l'efecte de les vitamines l'endemà mateix de prendre-se'n per primera vegada.

Els catalans patim com ningú aquest titafluixisme que fa que ens col·loquem amb ibuprofens i paracetamols.  Algú -potser en Josep Pla- va dir que som un poble tan indecís i tan cagadubtes que hem de sucar el croissant amb el cafè amb llet per poder-nos-el menjar. En efecte, no tenim plats picants (tret, potser, de l'allioli, que tampoc pica tant si el comparem amb menges d'altres cultures), ni d'un tamany considerable, i si de cas pequem per menjar massa dolç i per beure massa dolç, també. Un dolç embafador, de postres de diumenge, de rotet discret i migdiada mesurada a la vora del foc. Ben mirat, tampoc tenim rius de debò, ni muntanyes gaire altes, ni addiccions remarcables. El català és home de na fent na fent,  i tal dia farà un any. Gotet de ratafia al casino i cap a casa que és tard i vol ploure. La radicalitat no és lo nostre, i en general estimem poc els excessos.

Faig tota aquesta volta per explicar-vos el sopar de divendres passat. Els meus amics i jo vam anar a menjar al Casal Independentista el Forn, que abans de ser a la seva ubicació actual -en una de les zones més boniques i amb més projecció de Girona- era just sota el meu antic pis del Carrer del Carme. Fa temps vaig escriure aquest article, que no va agradar gaire als xicots i xicotes del Forn, que d'altra banda van tenir-me despert  un grapat de nits de dijous per culpa dels seus càntics i udols festius. En fi, que vam sopar allà, deia, perquè un dels meus amics va tenir l'esma de telefonar-hi i de pactar un menú. Ja m'havien avisat que el nou Forn no té absolutament res a veure amb l'antic, i he dir que aquesta afirmació inclús es queda curta, perquè són dos conceptes oposats. El Forn actual explica Girona a la perfecció, les contradiccions d'una ciutat tan catalana -en el sentit de sucar el croissant abans de queixalar-lo- que a vegades mig m'espero que els seus habitants es posin a ballar sardanes pel carrer, sense més ni més.  El que havia estat un casal de botifarrada, calçot i kalimotxo, s'ha convertit en un restaurant que ofereix un plats deliciosos -magrets, bistecs russos, entrecots gegantins, selecció de formatges, pop...- a preus no precisament populars, tot i que per fer justícia cal dir que tampoc no són elevats, sinó assumibles si realment tens ganes de fer un bon àpat. Si no fos per algunes estrelles llibertàries que veies aquí i allà, i pels pírcings de les cambreres -unes professionals tremendes- tindries la sensació d'estar sopant en un d'aquells restaurants tan cuquis que hi ha pertot el Barri Vell, sobretot ara que el cuiner madrileny aquell ha posat de moda els tatuatges i les perforacions en el món de la restauració.

Resultat d'imatges de el forn girona local
El Forn quan era jove.

I és que els catalans en general, i els gironins en particular, no perdonen. En comptes de pintxos de tortilla, un remenat de bolets que els àngels del cel hi cantaven. En comptes de vi de garrafot, un Empordà collonut. Si mai tinc visites -de les de molt compromís- els hi duré, i els hi explicaré que els artífexs d'aquests plats tan fabulosos fa vuit o nou anys no em deixaven dormir de nits. I mentre escuri una escopinya, diré: ja ho veieu, estimats amics: comences dopant-te amb ibuprofè i acabes menjant un  bistec rus insuperable amb melmelada en un casal independentista. Qui m'havia de dir que, vuit o nou anys després d'aquelles nits infernals, acabaria dedicant-los un post tan amorós com aquest?

dimarts, 21 de març de 2017

L'ACCIDENT I ELS GITANOS

El dia u de març vaig fer quaranta anys. Alguns amics meus tenen o han tingut crisis al voltant d'aquesta edat. Jo sempre dic que el meu secret per  no tenir la crisi dels quarantins és, precisament, viure immers en una crisi permanent. Però tota gràfica té pics i valls, i per encetar la nova dècada he escoltat a la meva dentista, que feia anys que m'avisava que m'havia de posar bràquets. Si no, assegurava la bona doctora, quan fos vell la mandíbula se'm desencaixaria i les dents se'm trencarien per tot arreu. Segur que exagerava una mica, però li ho perdono. Només demano que la reparació dental sigui permanent, no pas com el que em passa als ulls, que tres anys després d'operar-me de miopia em tornen a fallar, i d'aquí a res hauré de tornar a dur ulleres. Al final estaré més tunnejat que les tronistes de Mujeres y Hombres y Viceversa.

Pels qui no n'heu dut mai, heu de saber que els bràquets fan llagues a la boca i que es desenganxen cada dos per tres, tot i que no haurien de fer-ho. Per evitar les ferides els has de recobrir de cera, i per dormir t'has de posar unes gomes que uneixen els dos maxil·lars i que et provoquen tota classe d'incomoditats. Els bràquets potser et deixen la boca bé, però mentre els dus veus la padrina i et cagues en el moment en que vas decidir posar-te'n. En fi: us deia que ahir tornava del dentista -m'havien saltat tots dos, els de dalt i els de baix- i per la ràdio del cotxe sentia una feminista que cantava les meravelles del vel islàmic. Una defensora de la llibertat lloant un instrument repressiu amb l'argument peregrí que és una elecció de les musulmanes és una situació estranya, gairebé una paradoxa quàntica, però alhora cada vegada és més freqüent a tertúlies i articles. El loops retòrics que feia la noia eren al·lucinants, i de debò que era capaç de vendre't una peça de vestir medieval com si fos el non plus ultra del feminisme. Es veu que a les manis del dia de la dona hi havia algunes musulmanes feministes que lluïen aquell vel, orgullosíssimes, com si posar-se'l hagués estat la decisió més encertada i sensata de la seva vida. "Les monges catòliques també en duen" va ser, oh sorpresa, l'as amagat a la màniga de l'opinaira. Amiga meva -dispensa que no recordi el teu nom-, sàpigues que no calen justificacions tan idiotes. Personalment trobo fantàstic que aquestes noies compleixin els preceptes que creuen que els hi ha dictat Déu, i jo no el prohibiria enlloc, ni el vel ni el burka integral. No crec que sigui problema nostre. En paraules del gran John Rambo:



L'opinaria s'alegrava que cada vegada és més senzill trobar fulards acords amb el gust més o menys refinat de cada creient. Segons ella, és un pas endavant en la integració. Pobra noia, també en això s'equivocava: que Nike ara faci hijabs aerodinàmics per atletes musulmanes, i que grans firmes de l'haute couture dissenyin mocadors estampats només farà que les jovenetes musulmanes es rebel·lin abans d'hora. Ja sabeu com van aquestes coses: les facilitats que li dónes a un adolescent a l'hora de fer una cosa són inversament proporcionals a les ganes que té ell (en aquest cas, ella) de fer-la. Més enllà d'elaboracions teològiques hi ha les ganes de canvi dels joves. Les Primaveres Àrabs de debò es faran aquí, i no pas a l'Orient Mitjà, amb els talibans entre bambalines. 

Mentre sentia les divagacions sobre l'Islam -resulta que tothom l'entén malament, perquè és una religió la mar d'enrotllada- vaig trobar-me en un embús. Jo era parat, a punt d'incorporar-me a la carretera principal, i un cotxe va intentar adelantar-me per la dreta. Va fer-ho derrapant i amb claxon que semblava encallat, va anar d'un pèl que no xoquem. Era un cotxe ple de gitanos. Va parar on li va semblar millor i es ocupants van sortir corrents en direcció a uns vehicles parats que en aquell moment no sabia què feien. Vaig pensar que potser hi havia hagut una baralla entre clans, o un tiroteig, o vés a saber. Un paio que també estava parat em mirava de darrera el seu volant amb un somriure de conill sota la nàpia. Déu n'hi do si en som de racistes tots plegats. De no se sap on, va aparèixer un altre gitano, que va pujar al cotxe dels seus companys i el va deixar en un voral perquè no fes tanta nosa. Ningú sabia què passava, fins que van arribar dos camions de bombers i dues ambulàncies. Aleshores vam entendre que hi havia hagut un accident, i a jutjar per la velocitat dels vehicles, un dels grossos. Cal dir que la puntualitat dels bombers i de les ambulàncies hauria deixat en ridícul qualsevol professional de qualsevol altre país, fins i tot dels nostres admiradíssims països nòrdics. I que digui el que vulgui el caragirat oportunista d'en Millo

En un altre moment hauria posat el crit al cel per aquell quasi-segon accident que van provocar els gitanos, i us hauria explicat la vegada que un borratxo va estavellar-se al Carrer del Carme de Girona. Era diumenge al matí i jo, ressacós, vaig ser l'únic veí que aparentment va sentir l'estrèpit que va fer en xocar contra un fanal del carrer. Quina colla, els meus ex-veïns. En fi, que vaig sortir a ajudar-lo, i mentre ho feia va passar un cotxe ple de gitanos, molt semblant al que ahir gairebé m'envesteix, i en comptes de deturar-se i ajudar, va anar de poc que no m'atropella. Aquell dia sí que em van fer emprenyar. 

Però ahir no. Ahir només podia recitar un mantra: "Sisplau, que no hagi pres mal ningú, i sobretot cap nen. Sisplau, que no hagi pres mal ningú, i sobretot cap nen. Sisplau, que no hagi pres mal ningú, i sobretot cap nen". Minuts més tard, les dues ambulàncies van marxar amb certa parsimònia, cosa que em va fer suposar que no hi havia ferits greus. Al cap de molta estona vam poder reemprendre la marxa, i vaig veure un cotxe cap per avall. Déu n'hi do, quina patacada s'havien fotut. Qui eren aquells gitanos i quin paper tenien en tot plegat és una cosa que mai no sabré. Mentre recorria els pocs quilòmetres que em separaven de casa meva vaig pensar que no són els quaranta anys, ni el rodatge, ni les meves neures, i ni tansols les convencions socials o ideològiques que ens bombardegen tothora, sinó els meus dos fills. Si no fos per ells, en comptes d'explicar-vos això de l'accident us hauria marejat amb tot d'històries més o menys desconnectades. O era al revés?


dimecres, 1 de març de 2017

QUARANTA ANYS, JORDI

Quan llegiu aquest post ja tindré quaranta anys. Com més o menys tothom que canvia de dècada, aquests dies estic fent balanç. Posant en un platet les meves virtuts -que, per descomptat, em semblen poques- i a l'altre els meus defectes que, ja ho heu endevinat, sempre trobo excessius.

Un dels més  emprenyadors és el que jo anomeno la cursa per etapes. Des que tinc ús de raó que veig la meva vida com si fos una mena de gimcama. No és un plantejament conscient i meditat, sinó més aviat una mala passada que em fa el meu cervell, perquè la veritat és que és una manera de veure les coses ben castradora. Us explicaré de què va amb un exemple: vaig començar a escriure de manera més o menys sistemàtica als vint-i-molts anys. Aviat vaig tenir sort i alguns contes meus van aparèixer a diferents reculls. Ara els miro amb certa vergonya, com si fossin els fills il·legítims que un mariner embriac té a cada port. Tampoc puc dir que en aquell moment m'omplissin d'orgull, perquè aleshores jo pensava: el dia que guanyi una cosa de debò sí que molarà. Doncs va acabar passant, i el 2010 vaig guanyar un concurs de novel·la que organitzava una petita editorial que per desgràcia ara dorm el son dels justos. L'obra, Manual de Supervivència, va passar totalment desapercebuda, i vaig pensar que aquest era el recorregut natural de qualsevol producció meva. Contra tot pronòstic vaig publicar una segona novel·la, El gat de Schrödinger, que encara és als circuits comercials. No va ser un èxit de vendes, però tampoc va ser el fracàs de la primera, i va recollir algunes bones crítiques, i si bé vam fer una tirada curta, vam esgotar-la i vam estrenar una bonica segona edició. Però jo seguia pensant: el dia que tregui una novel·la que reculli bones crítiques de veritat sí que estaré satisfet.

Dos anys després sortia a la venta Nits de matapobres, que em va anar bé, molt millor del que mai m'hauria pensat quan només era un xaval de vint-i-pocs que escrivia els disbarats que fèiem a les nits. Us penseu que n'he fet prou? És clar que no. Tot i que racionalment sé que hauria d'estar content, el meu cervell ja m'està posant noves condicions, igual d'idiotes i absurdes que les anteriors. Em diu: "La propera l'has de publicar en una editorial gran, i llavors sí que serà una puta passada". Ja us feu una idea de com funciona, oi? Doncs apliqueu-ho a gairebé tots els camps de la vostra vida, en gairebé tots els moments, i entendreu com està configurat el recoi de cervell d'un neuròtic.Tinc unes bambes blaves que encara no he estrenat perquè m'espero vés a saber què. Fa cinc o sis anys que m'he de fer un tatuatge i que no trobo el moment. Quan vaig guanyar el cinturó negre, fa uns deu anys, no vaig voler comprar el cinturó físic -el títol sí que el tinc- perquè no em vaig considerar digne (vaig fer un examen patètic i gairebé vomito sobre el comitè examinador. No és broma. Crec que em van aprovar pels collons que vaig demostrar  presentant-me amb tan mala forma física). Vaig pensar que em compraria el cinturó quan me'l mereixés i, a aquestes alçades de post, suposo que ja heu deduït que ni el tinc ni segurament el tindré mai.


Resultat d'imatges de crisis cuarenta

Tinc una llista de coses per fer. És una llista llarguíssima que comença amb una neteja d'armari que fa anys que aplaço i acaba amb el tatuatge. He de fer còpies de seguretat del disc dur, vendre una pila de llibres i còmics al Wallapop, fer neteja de papers i sortir de la zona de confort en alguns temes concrets, que ara no vénen a tomb. També m'agradaria comprar un cotxe, tal i com manen els cànons confucians. En definitiva, la llista vindria a ser una barreja de carta als Reis i de bons pròposits d'any nou versió crisis-quarantina, i precisament per això encara són més irrisoris. Què pensarien els nostres besavis i besàvies si ens veiessin fer el ximple d'aquesta manera? Amb tota seguretat, es riurien del nostre complexe de Peter Pan, i ens enviarien a treballar a l'hort d'una coça al cul. Què tatuatges ni què hòsties.

P.S.: Moltes, moltíssimes gràcies per totes les felicitacions que he anat rebent i pels regals tan fantàstics que m'han fet. El meu transtorn encara es veu meu estrany quan em dono compte de la sort de tinc. Déu dóna pa a qui no té dents.

dimarts, 14 de febrer de 2017

AQUEST NO ÉS UN ALTRE POST SOBRE MESTRES

Quan era petit a l’escola em portava bé, però a vegades, vulguis o no, algú em feia riure, o xerrava més del compte, o el que fos, i el professor em fotia fora de classe. El meu pare era mestre al mateix col·legi on jo anava, i havia d’anar amb molt de compte perquè no em veiés castigat en un passadís. El cert és que les vegades que m’hi va descobrir no em va dir res, absolutament res, perquè ell sabia que jo sabia m’havia vist, i allò ja era càstig suficient, i aleshores em portava encara millor durant una temporada llarga.  Altres companys meus de classe no tenien tanta sort i a casa seva els hi queien ruixats, càstigs inclements i, més d’un anava a dormir calent. 

Els que vam néixer durant els anys setanta, i potser també els durant els vuitanta, som una generació afortunada. La majoria dels nostres pares i mares no ens fotien clatellots regularment perquè entenien que es pot educar sense violència, però els càstigs eren ferms, i generalment no admetien discussió. A les escoles els mestres imposaven una disciplina sobrera perquè eren respectats per pares i alumnes, i allà on hi ha respecte la disciplina és innecessària, però en aquella època segurament ningú no va pensar-hi gaire. Les coses eren com eren, i ningú no veia necessitat de canviar-les. Algunes eren una merda però d'altres funcionaven, i en general ningú no es fotia a casa de ningú. Deia que érem afortunats perquè vam aprendre el valor de l'esforç i, sobretot, que tot costa un preu, i que cada acte té una conseqüència més o menys proporcional. 

En aquella època anàvem a l’escola a aprendre. L’educació corria per compte dels pares, i al col·legi hi adquiríem coneixements, en socialitzàvem i copsàvem les primeres nocions sobre el funcionament del món. Nosaltres mai vam creure que fos una pel·lícula de Walt Disney, i encara que algun professor progressista de Secundària volgués convèncer-nos que el món era als nostres peus, en general tots érem prou realistes,  i l’hòstia que ens vàrem fotre –perquè, desenganyem-nos, tothom es fot una hòstia tard o d’hora- no va ser gaire forta. Pocs anys més tard la funció de l'escola va canviar i va convertir-se en una de les màximes responsables de l'educació dels infants, molt cops per davant dels pares, per motius que ara no vénen al cas. El canvi de rols va provocar una desorientació general, i tots vam mirar d'adaptar-nos a les noves circumstàncies. En aquella època jo començava a fer de mestre, i el cert és que dintre de tot encara eren bons temps: la figura del docent gaudia no de prestigi, però sí de cert respecte, i només en ocasions molt contades un pare o mare discutia obertament una decisió. La majoria de docents miren enrere i sospiren per aquests good old times. Però ja es començaven a albirar els primers núvols a l'horitzó, i els més realistes, com ara jo -la gent sempre ens confon amb els pessimistes, jo prefereixo anomenar-nos futuristes- ja vèiem que el carro aniria pel pedregar. Els que teníem amics que eren mestres a d'altres països d'Europa havíem sentit mil vegades la mateixa cantarella: el docent quedava anorreat, tant que a llocs com ara Anglaterra han començat a fer estranyes campanyes per captar-ne de nous.

Per descomptat, els nostres pitjors pronòstics s'estan acomplint, i a casa nostra comença a passar el mateix que allà dalt. Sense anar més lluny, la nova paraula de moda és acompanyar. Els mestres ja no són ensenyants ni educadors, sinó acompanyants en el procés de creixement i descoberta del nen. Això implica donar nivells de llibertat als alumnes fins ara inaudits -els famosos nens sense límits-, amb la vaga esperança que el propi nen o nena aprengui per si sol, i s'eduqui de manera més o menys espontània. Molts mestres ja no preparen pel món, sinó que el que han de fer és doblegar-lo per fer-lo, així, més còmode i amable per la mainada. Queden poques escoles que posin deures, els càstigs en general estan mal vistos, com els renys, els exàmens es consideren inútils i fins i tot el tempo s'ha d'adaptar als alumnes, de manera que se'ls hi està mostrant un món que no és així en absolut. Creieu-me, les patacades que vindran seran antològiques.

I això no és pas el pitjor: existeix un grup per ara reduït de pares i mares pels qui el mestre és un contrincant, una nosa que apareix durant l'espera del docent ideal que, com un príncep blau, mai no arriba, ni arribarà, com tampoc no hi ha metges perfectes, ni científics infalibles. Com us podeu imaginar, aquest grup porta tota classe de  maldecaps al professorat, que se sent perplex i impotent davant de les seves queixes, demandes i les seves cartes als Reis, com en el cas (de moment, extrem) de Pinell de Brai, del qual ja vaig parlar fa uns mesos.

Al títol deia que aquest no és un altre post sobre mestres. En realitat és una súplica desesperada i sincera. Si la cosa no canvia -i no crec que ho faci- d'aquí uns anys als diaris veurem anuncis demanant nous mestres, com quan l'Oncle Sam buscava soldats. Us hi jugueu una tarda de birres que torno a tenir raó?

Resultat d'imatges de I want you uncle sam

divendres, 27 de gener de 2017

TRES NOTES BREVÍSSIMES A PROPÒSIT DEL POST DE L'ALTRE DIA

1- Quan la gent no entén el contingut d'un escrit és molt possible que la culpa sigui de l'autor. Per això, vaig fer llegir el post a tres persones de molta confiança. Totes tres -opinions a banda, perquè algunes em van posar a parir- van entendre el text perfectament. Ergo, el significat era cristal·lí. Una altra cosa és que agradés més o menys. En cap moment vaig parlar de retirar el vot a ningú, al contrari: jo deixaria votar col·lectius que a dia d'avui no poden fer-ho. Desafio a les persones que ho asseguraven a que ho demostrin.

2- Que hi hagi tanta gent amb problemes de comprensió escrita és un tema que m'angoixa, sobretot si el lector passa per ser una persona més o menys competent amb les lletres. Que molts d'aquests lectors fossin universitaris refuta del tot les meves idees -que només eren incipients- sobre el valor del vot. Al capdavall, potser m'equivocava. Ara bé, si som incapaços d'entendre una idea tan simple i bàsica com la que vaig plantejar, com podrem comprendre els intríngulis de la socialdemocràcia, o del liberalisme, o de la democràcia cristiana, o dels partits identitaris? El dilema segueix sense resoldre's.

3- Jo potser anava errat, però aquest escandalitzar-se de tieta-Conxita -tot el dia amb el vano amunt i avall- és molt poc postmodern. A la Universitat em van ensenyar que vivim uns temps caracteritzats per la incertesa, on els dogmes han perdut tota credibilitat i tot és qüestionable i deconstruïble. Aparentment no és així, i la Democràcia és com fa uns anys la virginitat de Maria: absolutament indiscutible. És en ella mateixa, i la seva naturalesa no es pot alterar. Si algun dels meus antics profes de Filosofia llegeix això, que l'anècdota li serveixi per fer una nota a peu de pàgina: fins i tot les teories postmodernes són refutables per la seva pròpia naturalesa refutadora.

dimarts, 24 de gener de 2017

LA PERVERSIÓ DE LA DEMOCRÀCIA

Tenia un amic que sempre deia que la perversió de la democràcia és que val el mateix un vot provinent d'una persona culta que un vot-emprenyat emès per un infeliç que gairebé no sap ni quin dia som, i molt menys quins partits es presenten, ni quin programa tenen. L'altre dia vaig llegir que hi ha una teoria estructurada al voltant d'aquesta idea, ara no en recordo el nom, però en general era perfectament sensata, i potser diria que era la més sensata que he llegit en molt de temps.

La correcció política ens obliga a dir que la democràcia és un sistema fantàstic perquè tothom, absolutament tothom, pot expressar-se lliurement. Els que la critiquen -ho vam veure els dies posteriors a la mort del dictador Castro-   sovint canten les bondats de totalitarismes com el comunisme o, encara pitjor, el franquisme. I això, permeteu-me la grolleria, és canviar pets per merda.

El sistema actual no va prou bé. Aquests darrers mesos hem vist alguns exemples de què passa quan la gentalla exerceix la seva tirania: el triomf d'en Trump, el Brexit i el Referèndum de pau a Colòmbia. Estic temptat d'incloure a la llista la darrera victòria del PP a Espanya, un partit que tothom sap que és ple de casos de corrupció, alguns d'extremadament greus i escandalosos. No sóc analista polític, i de fet em sorprenc a mi mateix per l'alegria amb la qual opino de coses que no en tinc ni punyetera idea, però sospito que no és el mateix, de manera que ens quedarem amb els tres primers casos.

En aquest post intentava explicar que, en part, entenc que un bon nombre de nordamericans puguin haver votat en Donald Trump. Majoritàriament ha estat un vot de fúria, amb un menyspreu total cap a l'establishment. Un, per dir-ho en paraules del gran Michael Caine, que-cremi-tot:



El Brexit tres quarts del mateix, i ara es veu que molts anglesos es penedeixen del seu vot, una mica com el que ha passat amb alguns votants de la CUP, que es pensaven que els cupaires eren una mena de germans petits i tabalots d'ERC en comptes de ser membres d'un partit amb una ideologia pefectament definida, i molt allunyada de la socialdemocràcia d'ERC. Jo, que coneixia bé les CUP, em vaig fer un fart de repetir-ho, i ningú no em va fotre ni puto cas, i després tot va ser "Ai, qui ho havia de dir!!". I a mi només em quedava el consol de retreure'ls-ho:

- Collons, jo ja us ho vaig dir mil vegades!

Ara algú dirà que, de fet, els vots no valen igual, i que ja tenim la Llei d'Hondt, que a Catalunya és la bèstia negra de Ciudadanos i del PP. Jo no només sóc partidari de la Llei d'Hondt, sinó que la faria extensiva al nivell intel·lectual del votant. Tothom ha de poder votar, en això tots hi estem d'acord, però és injust que el vot d'un jove universitari que ha viatjat per tot Europa valgui el mateix que el d'en Pepito, el del bar de sota, que malgrat ser analfabet funcional i un arreplegat, ahir va parlar amb la Juani i va decidir, vés a saber per què, que votaria el PP.  No és el mateix el vot d'un nano amb tota la vida per davant que el vot d'un ancià a qui només li queda la por: el referèndum d'Escòcia ens ho va ensenyar, això.

Amb la tecnologia actual seria perfectament factible que el vot d'una persona sense cap titulació acadèmica tingués un valor, que el d'una persona amb estudis mitjos en tingués un de lleugerament superior, i que les paperetes dels votants amb estudis superiors tinguessin un valor encara una mica més gran, sense que en cap cas les diferències fossin abismals. De fet, amb dues categories segurament ja n'hi hauria prou: votants amb estudis bàsics i votants sense. Algú parlava de fer una mena d'examen de votant, com qui es treu el carnet de conduir o el permís d'armes. És bona idea, encara millor que l'anterior, però la trobo, directament, utòpica.

Per descomptat, seria un sistema altament imperfecte, perquè tots coneixem universitaris que és un miracle que s'hagin tret la carrera, i gent sense estudis que han llegit tot el que es podia llegir, i que podrien donar-nos lliçons a tots. En alguns entorns segueix molt vigent el mite de l'obrer culte, molt del gust d'anarquistes i comunistes. Si bé és innegable que en alguns llocs i en alguns moments històrics, la classe obrera ha sigut més o menys llegida, a dia d'avui n'hi ha molts que no entenen la diferència entre república i monarquia (no és broma, no fa gaire un paio en un bar m'ho va preguntar). El mite de la classe mitjana conservadora és igualment fals, com el que diu que els joves són d'esquerrres i els vells de dretes. Hauríem de fer-ho tot nou, i a veure què surt.

Aquest seria, deia, un sistema imperfecte, però segur que milloraria el que tenim ara, que no s'aguanta per gairebé enlloc, i l'única virtut que té és la voluntat de fer partícep a tot el poble. 


dijous, 12 de gener de 2017

CALLA IMBÈCIL!

La Xarxa ens dóna moltes alegries, però avui no parlarem de coses boniques. Avui parlarem de misèries. Ja us aviso que no aportaré gaire res de nou: hi ha manta articles i posts sobre les ombres d'Internet, i escrivint això estic, en certa manera, tirant-me pedres al teulat, però què cony. Avui m'he llevat destroyer, hòstia,

Tots sabem que Internet és una màquina de processar imbècils. Fa anys que se sap que és la zona de comfort de tot quant ximplet sortit de les clavegueres de la societat. Dements de tota classe i condició han fet de la Xarxa una aliada fidel a l'hora d'airejar les seves idees insensates i les seves fílies i fòbies estrafolàries. Paios que abans només molestaven als altres parroquians del casino o del bar de sota ara escampen els seus deliris als quatre vents, i col·leccionen, inexplicablement, centenars, i fins i tot milers, de followers. Twitter ha resulat ser una plataforma fantàstica per ells, i al costat de gent amb cert recorregut i un discurs ben travat, hi ha pepotes i tarats que se senten amb el dret de dir el que pensen, com si les seves meditacions tinguessin una importància cabdal per la Humanitat. 

Als de la meva generació van educar-nos fent-nos creure que érem especials, i que teníem el dret i el deure d'expressar-nos. Quina decepció, quan ens hem adonat que en realitat no tenim absolutament res a dir, i que al cap i a la fi només fem el que s'espera de nosaltres. Ens agrada pensar que som diferents com flocs de neu, però tots ens afanyem a agafar el mòbil per fotografiar el plat de sushi que ens ha dut el cambrer, a fer-nos selfies on fem veure que som feliços  i, si anem a Pisa, ens tirem la foto poca-solta fent com si aguantéssim la torre torta. Aquests dies hem vist adults asseure's a la falda dels Reis d'Orient i dels patges i demanar-los un Iphone 7, dient que s'havien portat bé i rient com si haguessin tingut una ocurrència extraordinària. Les bromes sobre torrons encara són més embafadores que els propis dolços, i els articles que surten aquesta setmana sobre els excessos de Nadal són de vergonya aliena, de tan tòpics i avorrits. No hi ha ni una engruna d'originalitat enlloc.

Però els imbècils, sempre disposats a intentar sorprendre'ns, segueixen creient-se el melic del món, i ens atabalen cada dia amb les seves opinions, quasi sempre pispades a algun columnista o opinaire professional. Deixeu-me il·lustrar-ho amb un exemple perquè vegeu de què parlo:

Com sempre que s'acosta el període de matriculació, sorgeixen notícies falses, o bé tendencioses, sobre l'escola concertada. Desgraciadament és normal i fa temps que dura, però aquest és un altre assumpte. La primera d'enguany -van aviat- és que la Salle obliga als professors a fer les classes en anglès o en castellà, i no pas en català. Per descomptat, la notícia era inexacta: es referia, només, a una Facultat concreta (crec que era Arquitectura), plena a vessar d'alumnes d'arreu del món. S'ha de ser molt pagerol i molt animalot per pretendre que alumnes d'Itàlia o d'Alemanya aprenguin català pels pocs mesos que dura un Erasmus. I això sense tenir en compte que a les Universitats públiques aquest tipus de polítiques lingüístiques s'apliquen fa moltíssims anys, i tothom ha callat sempre fins ara, que ho ha fet una concertada. Si mai som independents l'anglès haurà de ser present a tot arreu, només faltaria. Si hem de fer una altra Espanya en petit, malament anem. Però bé, tornem al que dèiem: alguns independentistes de calçot i espardenya van afanyar-se a penjar la notícia al FB, i la terragada, en flairar la merda, es va posar la barretina  i va saltar al femer, escrivint comentaris de la talla de "Fatxes", "Fills de puta" i "La Salle és l'Opus, què us pensàveu?". Dir que la Salle és de l'Opus és una bestiesa conceptual tan grossa com dir que el Barça és el Madrid. S'ha de ser subnormal. Dir fatxes a la Salle Catalunya, que durant la dictadura mai van cantar el Cara al Sol ni va fer la gara-gara al puto dictador (cosa que, per cert, sí que feien moltes escoles públiques, dirigides per esbirros franquistes) és ser encara més curt de gambals, o bé, directament, una mala persona.

"És que jo sempre dic el que penso" repeteix amb altivesa de gintònic i cigarreta alguna gent, com si el seu pensament fos el resultat de lectures denses digerides lentament, en comptes de ser una opinió manllevada de la ràdio o, encara pitjor, d'algun influencer de pa sucat amb oli del Facebook o del Twitter. "Ningú t'ho ha demanat", els hi hem de respondre nosaltres cada vegada. I no ens hem de cansar de dir: "Calla, imbècil. Calla."

dimecres, 4 de gener de 2017

30 DE DESEMBRE: COMIATS DE SOLTER I RETROBAMENTS INSOSPITATS

El trenta de desembre els meus amics i jo vam celebrar un dels pocs comiats de solter que ens faltaven celebrar. Segurament el dia trenta de desembre, el dia abans de la revetlla d'Any Nou, és el més fluix de l'any. En efecte, els restaurants de Girona eren pràcticament buits, i si al final vam trobar un parell de locals oberts i amb certa afluència va ser gràcies a la nostra veterania. La major part de la gent trobaria idiota sortir de festa un dia com aquest, però els meus amics i jo som així, i de fet ens agrada ser-ho, i potser per això me'ls estimo tant. Anar on va tothom els dies que toca, pagar quantitats bàrbares per un sopar i per una copa, fer cues quilomètriques només per poder dir que tu hi eres, això sí que és idiota. Però en fi, suposo que cadascú es diverteix com vol, o com pot.

El dia trenta de desembre, us deia, voltàvem de nit per aquests móns oblidats de Déu, i a hores molt petites i fosques, al lavabo d'un bar on només hi érem nosaltres i unes quantes ànimes perdudes més, vaig trobar-m'hi un rostre conegut. Girona és ridículament petita i és perfectament normal trobar-te algú a cada bar, però a aquella persona concreta no esperava trobar-la, ni allà ni enlloc. Era el meu amic, el patge del Rei Ros. El patge i jo ens veiem un cop l'any, sempre en aquestes dates. La resta dels mesos els passa vés a saber on, fent qui sap què. Veient com n'és, de pàjaru, val més no especular: la Fe és trencadissa i la majoria de vegades el millor és fer l'orni.

- Hòstia, què hi fots aquí?
- Mira, el mateix que tu -va dir el patge, mirant-se el mirall. Pels ulls que feia, ja hauria de ser al llit fa estona.
- També celebres un comiat de solter? Us podeu casar, els patges?
- Faig el mateix que vosaltres: busco una excusa per emborratxar-me i sortir a fer volts amb els amics - va assenyalar un grup d'àrabs que bevien xupitos de Jagermeister en un racó de barra. Els havia vist de reüll una estona abans, i m'havia estranyat que els haguessin deixat entrar en un bar girofí com aquell. Amb ells, hi havia tres negres -aquests, si no semblen africans, ho tenen més fàcil per moure's per la nit gironina- i un parell de paios que, de tant rossos com eren, semblaven votants del Partit de la Llibertat de Wilders.

- Espero que us ho passeu bé. Aquest any et toca anar a repartir a Cassà? Vols quedar per fotre'ns un carajillo al Centro?
- No, aquest any em toca fer suport logístic. El rei Gaspar, que és el meu jefe, no em deixa tenir contacte amb la gent, i em passo els dies en un magatzem ordenant paquets amb aquests tios d'aquí. Fem un xupito ara, si vols, que ja saps que sóc un home de tradicions, i tu també, encara que facis veure que no.


Resultat d'imatges de paje reyes magos

Va demanar tequil·la. A mi els xupitos en general em deixen fet una merda, però com que en el moment de beure'n ja no hi sóc del tot, no hi ha manera de negar-m'hi, i encara menys si em convida un amic, o una mena d'amic, com va ser el cas. De manera que avall que fa baixada, amb la llimona i la sal canòniques, que és una xorrada però, com tots els rituals, cal ser executat amb diligència i sense gaire preguntes. El patge ros és un tronera i un cap de pardals, però d'una manera o altra és continuador d'un sistema classista que sobreviu, en part, gràcies als símbols i a l'estricte compliment que se'ls hi deu. Llepada a la sal, xupito gola avall i mossegada a la llimona. "Quaranta anys, Jordi", pensava jo, "ets a punt de fer quaranta anys i encara estàs així, i segurament així seguiràs, perquè ara ja no hi ha res a fer, ni tan sols salvar la nit".

El patge i jo vam fer el que fan els homes a la barra: rememorar històries antigues i prendre consciència del pas del temps. Aquest dolor tan dolç i sord que provoca la melàngia ens encanta, als noctàmbuls. Qualsevol càstig que ens infligim ens sembla poc, però aquest és un tema per un altre post. Al final, es veia a venir, va caure un segon xupito. Pit enfora i demà serà un altre dia. Tots coneixem la ressaca, però aquesta -astuta com una guineu- encara aconsegueix enredar-nos una vegada i una altra, i l'endemà ve a visitar-nos puntual com una mala cosa.

Vàrem acomiadar-nos a l'hora que els borratxos es barregen amb els matiners, que diu en Sabina. Dos patges amics seus gairebé no podien caminar, i van haver de ficar-los dins d'un taxi. Vaig pensar que, si l'endemà havien de treballar, algun nen s'emportaria un disgust quan rebés un regal equivocat.

- A veure si l'any vinent ens veiem en millors circumstàncies -vaig dir-li jo.
- A veure -va dir ell. - Feliç 2017, de tota manera.