Dies abans el patge -al cap de tant temps encara no en sé el nom, el contacte el tinc guardat com a patge del Rei Ros- em truca per preguntar-me com va tot i per concretar l'hora. Per algun motiu que se m'escapa, els patges reials tenen prohibit fer servir el Whatsapp. Cada any espero aquesta reunió amb ganes. Fins no fa gaire, el Nadal era el moment de retrobar-nos amb la gent amb qui havíem crescut, o amb qui havíem esparracat la juventut. A banda dels amics de sempre, ara ja no veig a gairebé ningú, i si per casualitat ens trobem ens mirem els uns als altres de manera quasi furtiva, intentant reconèixer-nos entre cabells nevats, barbes per dissimular les arrugues i calvícies inclements. A vegades crec que ja no quedem per allò del memento mori: hem esdevingut proves cruents del pas del temps. No fa gaire m'ho va dir un capellà: t'has fet vell, Jordi, fots unes bosses sota els ulls que tela. Li vaig respondre que era perquè el dia anterior havia anat a prendre una camamilla amb els amics de la universitat, i ell em va dir que l'estiu que vam recórrer Israel de nord a sud també feia camamilles cada nit, i l'endemà no fotia cara de nàufrag. Ai, la juventut.
El patge m'ha trucat fa un parell d'hores. Feia bona veu. El patge, una mica com tothom, ha viscut vàries etapes, algunes de molt fosques, però l'any passat estava bé, fins i tot molt bé, com un d'aquests divorciats o divorciades quarantins que s'emboliquen amb algú més jove i es gasten els quartos amb viatges i sopars a restaurants de mira'm però no m'embrutis. M'ha estranyat que el primer que hagi fet hagi sigut preguntar-me com està el panorama polític. Els patges ho sabeu tot, li he respost jo, i ell ha dit que no, que són els Reis els qui ho saben tot, sobretot el Rei Blanc. Segons el meu amic, entre els patges hi ha de tot, des de gent trempada i vàlida fins a inútils totals, i inclús alguns fracassats que en el món real s'haurien estavellat. Si l'he de creure, als palaus d'Orient on viuen no es parla de política. Li he intentat fer un resum però no me n'he sortit. Sóc imparcial, li he dit només de començar, i ell ha dit que esclar, com tothom. He saltat dels presos polítics a la censura, que cada dia és més alarmant. La gent té por a escriure i a tuitejar, i jo mateix he hagut d'esborrar alguns comentaris. Fins i tot he fet una cosa que no havia fet mai, bloquejar torracollons al Facebook per no caure en la temptació. També li he parlat de les pallisses de l'u d'octubre i de la gran mentida de la majoria silenciosa espanyolista. No m'he oblidat d'explicar-li que això de la independència era un bluf, però era el nostre bluf, i que per alguna cosa s'ha de lluitar, perquè si ho mires amb el cap fred, creure en una Catalunya independent no és ni més ni menys ingenu o utòpic que creure en una Espanya moderna, plural, democràtica i dialogant. En aquest moment he sentit com el patge sospirava, i per primera vegada m'ha dit que sí, que tenia tota la raó del món.
Al patge tots aquests temes li interessen molt. Fa anys que treballa al rerepaís català, però també ha fet de patge al cinturó metropolità -allà cada vegada tenen menys feina, confessa amb tristor. Una mica preocupat, ha volgut saber si això de Tabarnia va de debò, i jo li he dit que no ho crec pas, però que tampoc li puc assegurar res. Ja ningú pot assegurar res. El problema, li he explicat, és que l'unionisme està diferenciant vot rural de vot urbà, desprestigiant de passada la Catalunya menys espanyolitzada. D'aquí ve la tabola aquesta de Tabarnia. Els de comarques no podem fer-hi res, i ni tan sols parlar-ne gaire. La correcció política ens té atenallats a l'hora de dir, per exemple, que alguns catalans no són catalans en absolut, però ells no es tallen ni un pèl quan diuen que els pagesos som uns ignorants, uns pòtols, uns adoctrinats i uns endarrerits. És una mena de classisme invertit, o de racisme invers, que ve a ser més o menys el mateix. Amb gran encert, han fet seu el concepte de supremacisme catalanista, encara que paradoxalment ells són els primers a diferenciar progrés (que relacionen amb grans ciutats, on viuen la immensa majoria), de pobresa i subdesenvolupament (que atribueixen als pobles i ciutats petites d'interior). L'unionisme, sabedor que el català-tipus tendeix a l'autocensura, a la contenció verbal i a sentir-se acomplexat, s'ha apoderat de la bandera de la correcció política. Qualsevol ofensiva a aquesta posició es veu quasi com una violació dels Drets Humans, encara que l'atac en qüestió sigui un argument educat i ben construit. En públic callem perquè no ens diguin nazis, i només ens desfoguem a l'esfera privada, com bandits en una cova, o com vikings celebrant un festí. El control de la censura, directa i indirecta, és a les seves mans.
També s'han fet amos del xaroníssim concepte de cosmopolitanisme. Per motius que ara no vénen al cas, li he explicat al patge, durant un any vaig anar cada cap de setmana a un barri de l'Hospitalet. Un barri on Ciudadanos deu haver arrasat. Doncs bé, aquell barri és el més contrari que se m'acut al cosmopolitanisme, una paraula que també ens han pispat, com la senyera, que abans no els hi feia ni fred ni calor, i en tot cas fins i tot els hi molestava una mica. Fa riure això que es considerin cosmopolites. Mentre que jo i tots els meus amics pagerols parlem més o menys bé tres llengües i xapurregem una quarta, i alguns una cinquena, molts unionistes urbans són monolingües granítics que amb prou feines barbotegen un català rupestre, i no diguem anglès o francès. Pagerols, ens diuen. I nosaltres hem de callar, i ser bons xicots, i sobretot, ser políticament correctes. Tenim la lliçó ben apresa, però al final ens subleva que un Yosua de barriada, o una Yurena que no sap ni escriure bé el seu nom, ens diguin que ell o ella són cosmopolites i nosaltres, que hem estudiat a Dublin o a Londres, no. Però els supremacistes, esclar, som nosaltres. El que et deia, patge, tenen aquesta batalla guanyada.
No t'alteris, Jordi, m'ha dit el patge, que no en trauràs res de bo. Tens raó, li he respost jo. I hem quedat pel dia cinc a la nit, cap a les onze, que és quan fan el meu barri. M'ha demanat que no em foti tot el Jura, i que tingui el got preparat per anar més ràpids. També m'ha dit que no cal que n'hi posi molt perquè ara ja no beu tant com abans. Me n'alegro per ell, perquè el dia que el vaig conèixer feia molt, molt mala cara. Me n'alegro per ell. Tan de bo l'any que ara encentem sigui millor per tots i totes.
