diumenge, 31 de desembre del 2017

UNA COPA AMB EL PATGE DEL REI ROS

Fa una colla d'anys un patge del Rei Ros em va fer un favor dels grossos. Per donar-li les gràcies aquell vespre vaig convidar-lo a beure un got de whisky Jura. Del barat, que el sou de mestre no dóna per gaire, i aquests escocesos de seguida s'enfilen. Des d'aleshores que cada nit de Reis ens en pipem un o dos, segons la feina que tingui. Precisament l'altre dia vaig anar a comprar-lo  al Wine Palace. Em va despatxar una noia d'ulls ballarins que repetia tota l'estona que havíem de provar coses noves, i jo li deia tota l'estona que sí, enyorant quan vaig ser tan jove com ella, quan sí que tenia ganes de provar coses noves, d'anar més ràpid, de viure-ho tot i de fer-ho tot, i no de passar-me el dia al sofà veient sèries, rellegint i buscant sempre la mateixa novel·la escrita per paios diferents.

Dies abans el patge -al cap de tant temps encara no en sé el nom, el contacte el tinc guardat com a patge del Rei Ros- em truca per preguntar-me com va tot i per concretar l'hora. Per algun motiu que se m'escapa, els patges reials tenen prohibit fer servir el Whatsapp. Cada any espero aquesta reunió amb ganes. Fins no fa gaire, el Nadal era el moment de retrobar-nos amb la gent amb qui havíem crescut, o amb qui havíem esparracat la juventut. A banda dels amics de sempre, ara ja no veig a gairebé ningú, i si per casualitat ens trobem ens mirem els uns als altres de manera quasi furtiva, intentant reconèixer-nos entre cabells nevats, barbes per dissimular les arrugues i calvícies inclements. A vegades crec que ja no quedem per allò del memento mori: hem esdevingut proves cruents del pas del temps. No fa gaire m'ho va dir un capellà: t'has fet vell, Jordi, fots unes bosses sota els ulls que tela. Li vaig respondre que era perquè el dia anterior havia anat a prendre una camamilla amb els amics de la universitat, i ell em va dir que l'estiu que vam recórrer Israel de nord a sud també feia camamilles cada nit, i l'endemà no fotia cara de nàufrag. Ai, la juventut.

El patge m'ha trucat fa un parell d'hores. Feia bona veu. El patge, una mica com tothom, ha viscut vàries etapes, algunes de molt fosques, però l'any passat estava bé, fins i tot molt bé, com un d'aquests divorciats o divorciades quarantins que s'emboliquen amb algú més jove i es gasten els quartos amb viatges i sopars a restaurants de mira'm però no m'embrutis. M'ha estranyat que el primer que hagi fet hagi sigut preguntar-me com està el panorama polític. Els patges ho sabeu tot, li he respost jo, i ell ha dit que no, que són els Reis els qui ho saben tot, sobretot el Rei Blanc. Segons el meu amic, entre els patges hi ha de tot, des de gent trempada i vàlida fins a inútils totals, i inclús alguns fracassats que en el món real s'haurien estavellat. Si l'he de creure, als palaus d'Orient on viuen no es parla de política. Li he intentat fer un resum però no me n'he sortit. Sóc imparcial, li he dit només de començar, i ell ha dit que esclar, com tothom. He saltat dels presos polítics a la censura, que cada dia és més alarmant. La gent té por a escriure i a tuitejar, i jo mateix he hagut d'esborrar alguns comentaris. Fins i tot he fet una cosa que no havia fet mai, bloquejar torracollons al Facebook per no caure en la temptació. També li he parlat de les pallisses de l'u d'octubre i de la gran mentida de la majoria silenciosa espanyolista. No m'he oblidat d'explicar-li que això de la independència era un bluf, però era el nostre bluf, i que per alguna cosa s'ha de lluitar, perquè si ho mires amb el cap fred, creure en una Catalunya independent no és ni més ni menys ingenu o utòpic que creure en una Espanya moderna, plural, democràtica i dialogant. En aquest moment he sentit com el patge sospirava, i per primera vegada m'ha dit que sí, que tenia tota la raó del món.

Al patge tots aquests temes li interessen molt. Fa anys que treballa al rerepaís català, però també ha fet de patge al cinturó metropolità -allà cada vegada tenen menys feina, confessa amb tristor. Una mica preocupat, ha volgut saber si això de Tabarnia va de debò, i jo li he dit que no ho crec pas, però que tampoc li puc assegurar res. Ja ningú pot assegurar res. El problema, li he explicat, és que l'unionisme està diferenciant vot rural de vot urbà, desprestigiant de passada la Catalunya menys espanyolitzada. D'aquí ve la tabola aquesta de Tabarnia. Els de comarques no podem fer-hi res, i ni tan sols parlar-ne gaire. La correcció política ens té atenallats a l'hora de dir, per exemple, que alguns catalans no són catalans en absolut, però ells no es tallen ni un pèl quan diuen que els pagesos som uns ignorants, uns pòtols, uns adoctrinats i uns endarrerits. És una mena de classisme invertit, o de racisme invers, que ve a ser més o menys el mateix. Amb gran encert, han fet seu el concepte de supremacisme catalanista, encara que paradoxalment ells són els primers a diferenciar progrés (que relacionen amb grans ciutats, on viuen la immensa majoria), de pobresa i subdesenvolupament (que atribueixen als pobles i ciutats petites d'interior). L'unionisme, sabedor que el català-tipus tendeix a l'autocensura, a la contenció verbal i a sentir-se acomplexat, s'ha apoderat de la bandera de la correcció política. Qualsevol ofensiva a aquesta posició es veu quasi com una violació dels Drets Humans, encara que l'atac en qüestió sigui un argument educat i ben construit. En públic callem perquè no ens diguin nazis, i només ens desfoguem a l'esfera privada, com bandits en una cova, o com vikings celebrant un festí. El control de la censura, directa i indirecta, és a les seves mans.


Imatge relacionada

També s'han fet amos del xaroníssim concepte de cosmopolitanisme. Per motius que ara no vénen al cas, li he explicat al patge, durant un any vaig anar cada cap de setmana a un barri de l'Hospitalet. Un barri on Ciudadanos deu haver arrasat. Doncs bé, aquell barri és el més contrari que se m'acut al cosmopolitanisme, una paraula que també ens han pispat, com la senyera, que abans no els hi feia ni fred ni calor, i en tot cas fins i tot els hi molestava una mica. Fa riure això que es considerin cosmopolites. Mentre que jo i tots els meus amics pagerols parlem més o menys bé tres llengües i xapurregem una quarta, i alguns una cinquena, molts unionistes urbans són monolingües granítics que amb prou feines barbotegen un català rupestre, i no diguem anglès o francès. Pagerols, ens diuen. I nosaltres hem de callar, i ser bons xicots, i sobretot, ser políticament correctes. Tenim la lliçó ben apresa, però al final ens subleva que un Yosua de barriada, o una Yurena que no sap ni escriure bé el seu nom, ens diguin  que ell o ella són cosmopolites i nosaltres, que hem estudiat a Dublin o a Londres, no. Però els supremacistes, esclar, som nosaltres. El que et deia, patge, tenen aquesta batalla guanyada.

No t'alteris, Jordi, m'ha dit el patge, que no en trauràs res de bo. Tens raó, li he respost jo. I hem quedat pel dia cinc a la nit, cap a les onze, que és quan fan el meu barri. M'ha demanat que no em foti tot el Jura, i que tingui el got preparat per anar més ràpids. També m'ha dit que no cal que n'hi posi molt perquè ara ja no beu tant com abans. Me n'alegro per ell, perquè el dia que el vaig conèixer feia molt, molt mala cara. Me n'alegro per ell. Tan de bo l'any que ara encentem sigui millor per tots i totes.

dilluns, 4 de desembre del 2017

ELOGI DE L'SPEED

Aquest estiu passat vaig tenir la sort de passar uns dies a Alacant. Un migdia dinàvem amb uns amics en un restaurant xinès, un d'aquells on hi mengen més xinesos que no pas occidentals, i l'escriptor i assagista Pablo Vergel em va prometre que em passaria un llibre que m'agradaria molt. Vaig dir que d'acord, i vam seguir menjant i bevent. Era un restaurant estrany, amb grans congeladors a la vista dels clients, replets de menges que no havia vist mai abans, i això que sóc cinturó negre en menjar xinès. Els meus fills van al·lucinar en veure aquelles bèsties conegelades que els miraven amb ulls de monstre primigeni i malvat. Alacant, mon amour.

El llibre Elogi de l'Speed, òpera prima de Juan Miguel García Nogueroles, em va arribar fa pocs dies. Vaig obrir-lo pensant que m'interessaria per proximitat generacional i per referents literaris comuns. Anava errat. Molt. Vaig llegir-lo en dos dies -un mèrit quan tens dos fills petits- i vaig entendre perquè me l'havia enviat un ufòleg com en Pablo: perquè Elogi de l'speed és un misteri.

És un misteri que un llibre tan bo estigui passant tan desapercebut. És un enigma que aquest dietari -o memoir, o autoficció, tan li fot- tan ben escrit, tan ple de desesperança, d'amargor, de personatges tragicòmics, no sigui ressenyat a tot arreu. Us prometo que no entec com aquesta novel·la escrita en un valencià deliciós, diàfan i ple de llum d'estiu alancantí, estigui essent ignorada. Com a escriptor, estic més o menys acostumat a les injustícies, absurditats i misèries que embolcallen el món literari català, però aquesta en concret em sorprèn i m'alarma, i em fa donar compte que encara no hem caigut prou fondo, i que encara queda pou per baixar, i em poso malalt de pensar que deu haver-hi un grapat de llibres excel·lents que es marceixen injustament, eclipsats per absurdes biografies sobre la vida del tennista Rafa Nadal escrites pel negre de torn, o per vergonyosos best sellers editats per Planeta.



 Excepte la portada, m'agrada tot d'aquest llibre. M'agrada que el sexe pràcticament brilli per la seva absència, i que els protagonistes no siguin ni triomfadors ni fracassats, i sobretot que no sigui un a veure qui la diu més grossa, com passa sovint en aquest tipus de narrativa. M'agrada el resum que hi ha a la contraportada, i m'agrada que no hi hagi una biografia pretensiosa de l'autor, i que al seu lloc hi hagi un fragment de la novel·la. Em fascina que García Nogueroles hagi pogut parlar d'ambients undergrounds amb un català desacomplexat i realista, i si en un moment donat cal dir una cosa en castellà, es diu i llestos. M'encanta que no faci judicis morals, i que ni alabi les drogues ni les critiqui com una tieta que es vol fer la digna i que després s'afarta de diazepam. És com si l'autor ens digués que c'est la vie, que les coses són com són i que ell no les pot canviar, només explicar, sense voluntat de fer crítica social i sense blablablas pretenciosos. Un exemple:

És una de les primeres vegades que consumia cocaïna. Eixa sensació de poder fer moltes coses i de tindre la raó encara està gairebé sencera. Però d'alguna manera ja pot veure que hi ha una alguna cosa que falla. Tothom parla a la vegada i ningú escolta ningú. La que havia de ser la droga de la comunicació es transforma en la droga de la individualitat més absoluta. Tots tenen raó. Els paladars dormits i la gola amarga, la llengua grossa, molta set de whisky amb cola que, a exies hores, comença a no tindre sabor a beguda alcohòlica. Era necessari estar allí a eixes hores amb eixa gent? (...) De sobte té por a que s'acaben els glaçons. Es posa tremendament trist de pensar-ho, i gairebé viu un drama. Però hi ha més ratlles estirades a la tauleta de vidre, i tots van agenollant-se davant d'elles, com qui s'agenolla davant d'un déu vell i cansat, un demiürg molt poc poderós de qui, al cap i a la fi, tothom fa broma. 

També he lloar el ritme, que no decau ni un moment, les descripcions breus i eficaces, i les vivències que semblen explicades per algú molt més gran i de tornada de tot.  Al llibre realment no hi passa res, i aquest és el mèrit de García Nogueroles: dibuixar un fresc costumista sense rates de carrer ni pijos avorrits. Només nanos que no saben on van, però que tampoc es passen el dia fent el ploricó, ni fotent la culpa a la societat. Deixant les drogues a banda, molts s'hi poden sentir identificats.

En Pablo em va passar el llibre amb l'esperança que resolgués el misteri, però si un estudiós com ell no ha pogut, un pòtol com jo encara podrà menys. Només em queda cantar les virtuts d'aquesta novel·lassa, de la mateixa manera que l'autor canta l'elogi de l'speed, l'elogi d'allò que, segons ell, el va fer reviure quan ja havia acabat. Els Reis i el tió no el trobaran a l'Abacus, però el podeu comprar a l'editorial, o demanar al vostre llibreter camell que us el pilli. Per passar unes festes blanques, gamberres i amargants, i fer un cop d'ull al wild side.