dimarts, 19 de gener del 2016

POLÍTICS LLETJOS I MAL FOLLATS

La setmana passada una amiga em va desafiar a escriure un post sobre -i cito textualment- polítics (masculins) lletjos i mal follats. Tot venia del post Les noies lletges de la CUP, que a hores d'ara ja ha tingut més de mil visites, i va sumant a una velocitat esfereïdora. Escriure sobre aquest tema sempre és complicat, i encara més quan tenim a l'Arrimadas posant al crit al cel perquè la tracten de manera masclista, i a locutores de ràdio demanant a xicles (no exagero, va passar dissabte a RAC1) que els homes deixessin de parlar de les dones en qualsevol terme, bo o dolent. He de dir que l'expressió mal follat/da la trobo extremadament desagradable i ordinària. Sé que alguns homes -força garrul·los- la fan servir per referir-se a dones genïudes, però també sé de dones que expliquen coses esgarrifoses sobre la sexualitat de les seves parelles masculines. El sexe és, a dia d'avui, una arma llancívola i terrible.

I com que, com el Capitán Alatriste, no sóc l'home més honest, ni el més piadós, però sóc un home valent, recullo el guant. Here we go!

D'en Rabell ja s'ha dit tot, i poc hi podríem afegir. Si hi ha una cosa contrària al sex-appeal, aquesta és en Lluís sortint d'una calçotada, amb la camisa vermella ben bruta de salsa i amb olor de vi de batalla. Sobre la seva vida sexual després d'aquests tiberis val més no especular, ni imaginar-nos-la gaire.

En Carlos Carrizosa sembla l'encaranció d'un malvat de còmic: nas gros, gest sorrut i ulls d'animal petit i dolent. L'home acompanya aquesta aparença tan desagradable amb un caràcter encara pitjor. Desconec com és la seva vida sexual, però com la majoria de gent de Ciudadanos està sempiternament emprenyat, de manera que podem aventurar conclusions ràpides i categòriques.




I ara que parlem dels Ciudadanos: fa anys en Rivera va sortir mig despullat als cartells propagandístics, en una súplica desesperada de la nostra atenció, com un nen rebec que reclama la seva mare. Diuen que algunes dones salivaven en veure'l despilotat. No n'hi havia pas per tant. Aleshores l'Alberto era molt jovenet, i a aquesta edat un esportista -com se suposa que era ell- hauria hagut d'estar força més musculat. Té les celles rares i un somriure més fals que Judes. Ell es pensa que és guapo però jo, si fos dona o gai, ni me'l miraria.


El problema amb l'Oriol Junqueras és que ens cau molt bé. Però no ens enganyem: és un paio lleig. Fins i tot diria que molt lleig, pobre. Però a diferència dels seus companys de post, somriu sovint i no ho fa de manera irònica o condescendent, cosa que l'endolceix. Mentre que en Franco Rabell sembla un garrinet tip, rosat i rodó, l'Oriol ens fa pensar en un xuixo.

La llista de polítics lletjos és desoladorament llarga. En Jordi Pujol sembla un gnom del boscos, i en Montilla un funcionari del Cuéntame. En Francesc Homs fa pensar, inevitablement, en un senglar. També podríem parlar de l'Iceta i de la seva ridícula manera de pentinar-se, o de l'Enric Millo, a qui vaig trobar l'altre dia per Girona saltironejant darrera d'uns papers que el vent se li emportava. En la seva desesperació feia riure, pobre home.

I podríem seguir tanta estona com volguéssim però la meva voluntat no és pas la de confegir un catàleg d'horrors, sinó de demostrar a una amiga que sóc equitatiu i bon xicot. I parlant d'amigues, ara que heu arribat tan lluny tingeu la bondat de fer click aquí. No té res a veure amb el post, però després d'escriure'l em mereixo una mica d'autobombo.

dimarts, 12 de gener del 2016

LES NOIES LLETGES DE LA CUP

Aquests dies les xarxes socials bullien perquè algú va dir que les noies que la CUP té al Parlament són més aviat lletjotes. El pobre desgraciat que va fer aquest tuit va ser titllat -no podia ser d'altra forma- de masclista i d'heteropatriarca, o fal·lopatriarca, o d'alguna cosa així.

Dins de la CUP hi ha un munt de noies boniques. Però les parlamentàries cupaires no en són pas. No fotem. No es tracta de masclisme (em pregunto: dir que una noia és bonica és masclisme? Aleshores dir que un home està molt bo és feminisme?), sinó de diòptries. La Inés Arrimadas, una noia que odïa el meu país, la meva llengua i la meva cultura, és, alhora que funesta, preciosa. Jo tinc molt més en comú amb l'Eulàlia Reguant, però les coses allà on siguin.

I aquesta voluntat que tenen d'esborrar tot atractiu físic, com si la bellesa fos una maledicció d'un déu antic i furiós. Fins i tot la Gabriel no seria tan espantosa si de tant en tant somrigués i no s'esforcés a semblar la cosa més oposada a la feminitat, com si fos el seu revers obscur.




Ara que parlem de cupaires, molt desagradables les paraules d'en Benet Salellas l'altre dia ("Hem tirat a en Mas a la paperera de la Història). Em recorda a aquelles nits de festa d'abans, en que a vegades hi havia algun merder que ningú no recordava, ni comprenia exactament. Però l'endemà sempre hi havia el milhomes que es feia passar per l'heroi del dia i ens explicava com havia salvat la nit.

Per acabar, deixeu-me alegrar-me per aquest nou President que tenim. D'Amer, el poble de la meva iaia i d'un bon amic meu. Amb una mica de sort entendrà una mica millor els problemes que tenim a comarques. Que el Cosmos ens acompanyi.

dimarts, 5 de gener del 2016

EL PATGE QUE TREBALLAVA EN UNA SUPERFÍCIE COMERCIAL

Fa anys, per motius que ara no vénen al cas, vaig conèixer un patge del Rei Ros (podeu llegir sobre la nostra primera trobada, i les subsegüents, si feu click aquí). Ahir, el dia abans de la Nit de Reis, era a Girona per un tema relacionat amb Nits de matapobres.  Plovia i jo duia un paraigües del meu pare (jo no en tinc, de paraigües: me'ls deixen o els pispo). Quan era al cotxe vaig adonar-me que me l'havia oblidat en alguna banda, que és el que em passa habitualment.

"En fi...", vaig pensar, resignat "...ara ja no hi ha res a fer". A mig camí de casa vaig deturar-me a l'Hipercor perquè volia fer una compra de darrera hora. A l'entrada hi havia un patge assegut en un tron de porexpan. Quan m'hi vaig apropar em vaig adonar que no era un patge qualsevol, sinó que es tractava del meu amic, el patge del Rei Ros.

- Hòstia, què hi fots aquí?
- Ja ho veus, xaval, m'hi han destinat. Vaig liar-la una mica l'any passat i aquesta campanya em toca fer de patge de superfície comercial. L'escaló més baix. Què et sembla?

No vaig respondre de seguida. No sabia que hi havia categories, però tampoc cal ser gaire llest per imaginar-s'ho. No és el mateix ser el patge que munta un cavall blanc que el que recull la merda d'aquest mateix cavall. Finalment vaig li dir:

- Ho sento tio. Quina puta mala sort.

Ell va arronsar les espatlles com volent dir "És el que hi ha". Vaig pensar que el dia de Reis, acabada la seva feina a l'Hipercor, li encarregarien alguna tasca de poca importància. Potser seria l'encarregat de recollir els caramels que queden pels carrers després de les cavalcades per aprofitar-los per l'any següent.

- I tu què? Aquest any tampoc no vols res? - em va preguntar amb un mig somriure. Vist de prop semblava que fes millor cara que altres anys, però també és cert que anava molt maquillat.
- No, gràcies.
- M'han dit que les coses et van bé, eh cabró? El teu llibre és protagonista a Què llegeixes i també ha sortit en una llista dels quinze llibres no-mediàtics imprescindibles. Hi ha escriptors que també t'han fet ressenyes al seu bloc.
- Sí, de moment hem començat bé. L'altre dia vaig sortir a la ràdio.

L'home es va fregar la cara. Se'l veia derrotat. Sempre assumim que els patges van amunt i avall fent la seva feina sense preguntar-se res, i que són éssers infatigalbes i sense sentiments. No és així en absolut.

- I segur que no vols res més aquest any?

Aquest puto patge em té ben clissat.

- Sí, esclar que sí. Aquest any vull una cosa molt concreta. Però tu ja la saps, oi?

El patge va barrejar una rialla i un atac de tos.

- Jo ho sé tot. Al cap de tants anys encara no te n'has adonat, fotut burro?
- I me la pots donar?
- Tan perdedor ets que no te'n dónes compte de quan guanyes?

Vaig quedar parat. Fa un grapat anys un bon amic alacantí em va dir això mateix, però ell va fer-ho per SMS. Sé que va treure aquesta frase d'una pel·lícula però mai m'ha volgut dir quina.

- Va, fot el camp, que hi ha tots aquests nens que s'esperen i els estàs espantant amb aquesta cara de pirat.

Volia desitjar-li un feliç Dia de Reis però vaig estimar-me més callar. Potser s'ho agafaria com una burla. Em vaig limitar a dir "Sort, company". Sortia de l'Hipercor quan el patge em va fer un crit.

- No et deixes una cosa, papanates? Va, vine i agafa'l.

A les mans hi tenia el paraigües del meu pare.