Fa anys, per motius que ara no vénen al cas, vaig conèixer un patge del Rei Ros (podeu llegir sobre la nostra primera trobada, i les subsegüents, si feu click aquí). Ahir, el dia abans de la Nit de Reis, era a Girona per un tema relacionat amb Nits de matapobres. Plovia i jo duia un paraigües del meu pare (jo no en tinc, de paraigües: me'ls deixen o els pispo). Quan era al cotxe vaig adonar-me que me l'havia oblidat en alguna banda, que és el que em passa habitualment.
"En fi...", vaig pensar, resignat "...ara ja no hi ha res a fer". A mig camí de casa vaig deturar-me a l'Hipercor perquè volia fer una compra de darrera hora. A l'entrada hi havia un patge assegut en un tron de porexpan. Quan m'hi vaig apropar em vaig adonar que no era un patge qualsevol, sinó que es tractava del meu amic, el patge del Rei Ros.
- Hòstia, què hi fots aquí?
- Ja ho veus, xaval, m'hi han destinat. Vaig liar-la una mica l'any passat i aquesta campanya em toca fer de patge de superfície comercial. L'escaló més baix. Què et sembla?
No vaig respondre de seguida. No sabia que hi havia categories, però tampoc cal ser gaire llest per imaginar-s'ho. No és el mateix ser el patge que munta un cavall blanc que el que recull la merda d'aquest mateix cavall. Finalment vaig li dir:
- Ho sento tio. Quina puta mala sort.
Ell va arronsar les espatlles com volent dir "És el que hi ha". Vaig pensar que el dia de Reis, acabada la seva feina a l'Hipercor, li encarregarien alguna tasca de poca importància. Potser seria l'encarregat de recollir els caramels que queden pels carrers després de les cavalcades per aprofitar-los per l'any següent.
- I tu què? Aquest any tampoc no vols res? - em va preguntar amb un mig somriure. Vist de prop semblava que fes millor cara que altres anys, però també és cert que anava molt maquillat.
- No, gràcies.
- M'han dit que les coses et van bé, eh cabró? El teu llibre és protagonista a Què llegeixes i també ha sortit en una llista dels quinze llibres no-mediàtics imprescindibles. Hi ha escriptors que també t'han fet ressenyes al seu bloc.
- Sí, de moment hem començat bé. L'altre dia vaig sortir a la ràdio.
L'home es va fregar la cara. Se'l veia derrotat. Sempre assumim que els patges van amunt i avall fent la seva feina sense preguntar-se res, i que són éssers infatigalbes i sense sentiments. No és així en absolut.
- I segur que no vols res més aquest any?
Aquest puto patge em té ben clissat.
- Sí, esclar que sí. Aquest any vull una cosa molt concreta. Però tu ja la saps, oi?
El patge va barrejar una rialla i un atac de tos.
- Jo ho sé tot. Al cap de tants anys encara no te n'has adonat, fotut burro?
- I me la pots donar?
- Tan perdedor ets que no te'n dónes compte de quan guanyes?
Vaig quedar parat. Fa un grapat anys un bon amic alacantí em va dir això mateix, però ell va fer-ho per SMS. Sé que va treure aquesta frase d'una pel·lícula però mai m'ha volgut dir quina.
- Va, fot el camp, que hi ha tots aquests nens que s'esperen i els estàs espantant amb aquesta cara de pirat.
Volia desitjar-li un feliç Dia de Reis però vaig estimar-me més callar. Potser s'ho agafaria com una burla. Em vaig limitar a dir "Sort, company". Sortia de l'Hipercor quan el patge em va fer un crit.
- No et deixes una cosa, papanates? Va, vine i agafa'l.
A les mans hi tenia el paraigües del meu pare.
