dijous, 31 de març del 2011

MALBARATANT RECURSOS (ONGs II)

Intentaré explicar com moltes oenegés malbaraten recursos amb una vivència pròpia. Fa anys a l'escola on treballava va venir un grup de mestres que havien encetat un projecte a no sé quin país. Ens van explicar que s'organitzaven de la següent manera: de les quatre setmanes que té un mes en dedicaven una a preparar les classes, dues a ensenyar i la darrera a descansar. És un planning espantós: qualsevol persona que estigui ficada al món de l'ensenyament - i que se l'agafi amb un mínim de seriositat- sap que invertir una setmana sencera per preparar-ne dues és absolutament desmesurat. És com fer un escalfament de tres hores per jugar un partit de costellada un diumenge a la tarda. Els mestres catalans disposem d'una única setmana per preparar tot el curs, i sempre ens espavilem per tenir-ho tot a punt. Per no parlar, és clar, de la setmana de descans que feien cada mes, no fos cas que es cremessin. Però el que em va sorprendre més de tot és que cobraven per fer-ho. És a dir: l'oenegé en qüestió -no recordo quina era- a banda de pagar-los el bitllet d'avió també els hi pagava un sou cada mes.
Sóc molt dolent amb qualsevol cosa que impliqui números i gestió, però des d'aquí m'animo a donar un parell d'idees: si la seva intenció real és ser solidaris, que no cobrin i que es conformin amb l'allotjament i l'avió. Si realment consideren necessari cobrar, que no malgastin una setmana preparant les classes i que no descansin una setmana cada mes.
Sé que només és un exemple però, sumat al d'ahir, em fa pensar que per desgràcia aquests casos no són tant l'excepció com se'ns vol fer creure.

dimecres, 30 de març del 2011

SUPERSOLIDARIS

M'alegra que cada vegada hi hagi més veus crítiques cap a les oenegés, i que aquestes vagin perdent aquesta aura de santedat que fa anys que llueixen. Ningú no pot passar per alt la tasca que fan, però tampoc podem passar per alt la manera com la fan. Massa sovint els voluntaris i voluntàries són nens de papà sense cap mena de formació que, simplement, tenen ganes de passar el juliol a Nicaragua i tornar amb dues-centes fotos, un barret i una bandera del Front Sandinista.
Una vegada una amiga em va explicar que havien anat a construir una escola en algun país de l'Amèrica Llatina. No van rebre cap suport de la gent d'allà perquè ells, d'escola, no en volien cap. De manera que els voluntaris i voluntàries van decidir construir-la sense ajuda. Els resultats van ser els esperats: un mes després tot just havien aixecat un pam de paret... i sense fonaments! Mentre els cooperants suaven la cansalada els autòctons es limitaven -segons paraules textuals de la meva amiga- a dormir i a emborratxar-se.
- Tenien diners per emborratxar-se? - vaig preguntar, escandalitzat.
- Clar. Què et penses? Que es moren de gana? Que són subdesenvolupats?
No sé què pensava jo exactament. Em devia imaginar un país pobre, sense quasi cap recurs. Una gent que no podia construir escoles perquè no tenia material, ni temps, ni energies. El que segur que no m'imaginava era un lloc on la gent es passés el dia ajaguda, buidant llaunes de cervesa i dient que ells no volen escoles. La qüestió és que els cooperants van tornar a casa i l'escola es va quedar tal i com estava: un pam de paret. No vull ni saber quants diners havia costat tot allò, si comptem bitllets d'avió, l'allotjament i tota la pesca.
Les ONGs s'han de repensar. Hem d'entendre que potser, i només potser, els diners destinats a Pallassos sense Fronteres no estan gaire ben invertits. Hem de parlar amb gent que hagi estat sobre el terreny, que hagi fet càlcus, i que hagi vist que dos i dos a vegades sumen tres, i ningú sap on és l'u que falta. Hem de saber a quins països i a quins governs anem a ajudar, i no fer el papanates com aquells cooperants que, sense saber-ho, van acabar fent d'escuts humans al servei d'en Saddam Hussein.

dimarts, 29 de març del 2011

FAKES

Malgrat tot, Tailàndia té una cosa positiva: les falsificacions. Pots aconseguir-hi productes d'imitació tant acurats que poden enganyar fins i tot a uns ulls experts.
Grosso modo, hi ha tres tipus de falsificacions:
- Les xungues: Dolce & Banana, Giorgi Armada, Channal, etc. A Tailàndia no n'hi ha gaires, tot i que aquí, als nostres mercats, arrasen. Són l'últim graó de l'escala de qualitat, i cada vegada que veig algú guarnit amb una peça d'aquestes em pregunto si es es pensa que els demés som tant idiotes que no sabem ni llegir.
- Les no tant xungues (però que es veuen falses igualment): el nom de la marca és correcte i no hi ha faltes, tot i que es veu d'una hora lluny que són més falses que Judes. Aquestes són les més abundants. Moltes vegades el nom de la marca hi figura amb lletres enormes, com si això els hi fes tenir més credibilitat.
- Les que semblen de debò: per comprar-les has d'anar a magatzem amagats, a carrerons foscos o a cases particulars. Són de bona qualitat i algunes són impossible de diferenciar de les originals. Hi ha moltes teories per explicar el seu origen: algunes diuen que la pròpia fàbrica té una producció soterrada que es ven per canals paral·lels i il·legals. D'altres diuen que són productes originals però robats. O potser, simplement, són falsificacions molt ben fetes.

diumenge, 27 de març del 2011

MYANMAR vs. TAILÀNDIA

Després de la bellesa tranquil·la de Myanmar, Bangkok se't presenta com una amant atractiva però pertorbada. Els pocs turistes de Myanmar són substituïts per hordes de joves tatuats, motxil·leros i americans amb samarretes d'equips de bàsquet. El somriure amistós dels birmans es torna esdentegat i malèfic a Tailàndia, un país els habitants del qual sempre estan a punt d'estafar al turista. En comptes d'aire net, un ambient tant dens i contaminat que fa que respirar sigui dolorós. A Bangkok és freqüent veure homes sols o en grups petits buscant sexe. Alguns occidentals, freaks o de la tercera edat, passegen amb jovenentes tailandeses que no poden dissimular el fàstic que els hi fan aquests paios. Les parelles mixtes són tan freqüents com els ladyboys i les prostitutes que tiren pilotes de ping pong pel cony.
A Bangkok els comerciants t'intenten fer pagar, d'entrada, el triple del que val un producte. És fàcil fer que baixin fins a la meitat a base de regateig, un sistema que sempre he trobat poc honest i caòtic. Els taxistes tapen sempre el taxímetre, i els tuk tuk (aquella mena de motocicletes amb remolc) et porten o bé a casa d'un amic seu que ven falsificacions d'estranquis, o bé on els dóna la gana. Una vegada un d'aquests lladres motoritzats volia deixar-nos a més d'un quart d'hora a peu de l'hotel, i vam haver de pujar el preu que havíem pactat perquè no ens abandonés enmig d'un carrer ronyós. El tipus quasi no sabia anglès i vam haver d'entendre'ns per signes. Com a mínim em vaig quedar a gust quan vaig baixar del tuk tuk: You're a fuckin liar! li vaig dir. El tio es limitava a somriure i a assentir amb el cap, com volent dir: "sí, sí, sóc un puto mentider. Però què vols fer-hi, noi? Les coses, aquí, funcionen així".

dissabte, 26 de març del 2011

BON KARMA

 

Les bones accions proporcionen bon karma, tant en aquesta vida com a les properes. Aquesta creença budista ha anat deformant-se fins a convertir-se pràcticament en superstició a Myanmar. Algú va escriure que allà les persones són petites i els fantasmes, grans. No s'equivocava gens. Avui dia el comú de la població -incloent-hi a persones cultes- creuen en guardians dels arbres i de les pagodes, una mena d'esperits protectors, semblants als Nats, de qui ja vaig parlar fa poc. És normal veure arbres amb ofrenes florals i petits altars: cal fer que els esperits, que sovint són capritxosos i irritables, estiguin contents.
Els birmans, doncs, es llancen a fer petites bones accions amb la intenció de millorar la seva sort. Alguns d'aquests good deeds poden ser:
- Omplir d'aigua unes gerres de terrissa que trobes per tot arreu i que serveixen perquè la gent en pugui beure i es pugui rentar. No cal dir que si un turista toca aquesta aigua patirà la pitjor gastrointeritis de la seva vida.
- Com ja he dit, les ofrenes són un good deed tradicional. És normal oferir diners i menjar a Buda o als esperits.
- Hi ha tota una sèrie de petits rituals que donen sort, com ara tirar un nombre de gots d'aigua igual a la teva edat sobre l'estàtua amb forma d'animal que representa el dia de la setmana que vas néixer. Vaig haver de tirar trenta-quatre gots d'aigua (se'm va fer etern) sobre un petit lleó de pedra.
- Enganxar pa d'or -que prèviament has comprat als venedors de carrer- a les estàtues de Buda per fer-les, així, encara més daurades.  Algunes d'aquestes estàtues estan tant botides per culpa del pa d'or que comencen a perdre la seva forma original (vegeu la foto).
- Comprar un ocell o peix i posteriorment alliberar-lo.
I així anar fent. No crec gaire amb tot això de la reencarnació però sempre tinc present la fòrmula de comiat que feia servir el meu personatge preferit de Lost, en Desmond: "I'll see you in another life, brother!".

dijous, 24 de març del 2011

LA SEGONA PROFECIA

En un moment de la novel·la en Matt menciona un aparell de devedé que havia comprat en un magatzem  prop de casa seva. No diu botiga ni centre comercial, diu magatzem. M'imaginava una mena de garatge ple de coses ben diverses, des de televisors fins a cortines de bany. Quan vaig escriure la novel·la aquest magatzem no existia. Ara ja sí. A més, és exactament a la zona que vaig fer servir de model per crear l'entorn on es mouen els personatges. Tal i com va passar amb la Lara, és com si el magatzem s'hagués materialitzat exactament allà on se suposa que hauria de ser. El bar xungo, el bingo, tot això estava inspirat en llocs reals on, quan escrivia Manual de Supervivència, anava sovint, però aquell magatzem de tecnologia me'l vaig inventar perquè vaig pensar que era més divertit comprar un reproductor de devedé en un magatzem cutre que no pas en una gran superfície.
El magatzem i la Lara demostren, doncs, que Manual de Supervivència és un llibre profètic (quantes coses més es faran realitat!?), ideal per regalar a les vostres persones estimades aquest Sant Jordi.

dimecres, 23 de març del 2011

LES PROFECIES DE MANUAL DE SUPERVIVÈNCIA

Diuen que els llibres d'Orwell, de Huxley i en menor mesura, de Jules Verne, tenen continguts profètics. He descobert que Manual de Supervivència també.  D'una banda la Lara, un dels personatges femenins. No em vaig basar en cap persona real per crear-la, simplement vaig agafar una mica d'aquí i una mica d'allà. Un dia, quan la novel·la ja estava acabada, la vaig trobar al supermercat. No és que s'hi assemblés molt: és que era ella. Cada detall, per petit que fos, s'havia fet carn. Fins i tot la roba era la mateixa que duia el meu personatge. Vaig seguir-la pels passadissos del supermercat (el supermercat, per cert, que surt a la novel·la).  Quan la dona em va enxampar per tercera vegada em va mirar amb l'expressió exacta que hauria fet servir la Lara de la novel·la (era tant real que aquella situació feia basarda). Amb les galtes roents per la vergonya vaig fingir interès en les dates de caducitat dels iogurts. Ella va bufar amb desdeny i va desaparèixer pel passadís dels cereals. I no la vaig veure mai més. Altres vegades he vist dones que s'hi assemblaven, noies que podrien fer de Lara si algun director de cinema prou boig fes una adaptació de la novel·la. Però cap d'elles era tan literal com la dona que vaig veure aquell vespre al supermercat.
Demà, la segona profecia.

dilluns, 21 de març del 2011

GADAFI I LA INTERNACIONAL PAPANATES

Ara que Occident per fi s'ha decidit a actuar contra Gadafi, la Internacional Papanates surt al carrer a manifestar-se contra la guerra.
- Revolució sí, ocupació no!-criden.
O dit d'una altra forma: que s'ho facin ells. Que s'enfrontin tot sols a un tirà assedegat de sang i superior armamentísticament parlant. És com demanar-li a un cambrer:

- Vull una truita, però sense ou.
Ignoro quines solucions pretén aportar la Internacional Papanates. Segur que inclouran molt bon rotllo i molt diàleg. El problema és que amb megalòmans genocides rarament t'hi pots asseure a prendre cafè i parlar. Precisament per això, perquè són megalòmans genocides. Si no, serien persones normals i corrents. Gadafi no és Mubarak ni Ben Alí, és infinitament pitjor: no té cap remordiment a exterminar bona part del seu poble només per mantenir-se al poder.
Tots sabem que va haver-hi un temps en què va ser amic d'Occident, i que durant aquells anys ningú no el tocava i ell podia fer totes les seves bogeries de forma impune. Aquest és sempre l'argument principal de la Internacional Papanates. Tenen raó quan diuen que mai s'hauria hagut de tolerar un tirà com aquest però... què podem fer-hi, ara? Deixar-lo fer? Deixar-li massacarar el seu poble només perquè una vegada uns il·luminats van creure que seria un bon amic? Pagar per sempre més -i fer pagar- els errors que es van cometre en el passat?

dissabte, 19 de març del 2011

DIARREA

És molt difícil viatjar a l'Àsia i no escapar-te'n. I, és clar, sempre passa el pitjor dia que pot passar. Érem a Yangun (la capital del país fins que el govern militar, no se sap ben bé perquè, va  construir una ciutat del no-res al bell mig de la selva), sense hotel i amb tot el dia per endavant. El moment més crític va ser havent dinat: una punxada als budells em va avisar que necessitava un lavabo amb urgència. Érem en un restaurant on es reuneixen els pocs turistes i occidentals que viuen a Yangun (un edifici colonial, amb ventiladors al sostre, plantes i tota la parafernalia). Els lavabo d'homes estava ocupat, algú estava rentant-se les mans. Cinc minuts després aquest algú seguia rentant-se les mans, cosa sumament estranya: com podia ser que les tingués tant brutes? Els budells se'm cargolaven i vaig comprendre que si el paio de dins no sortia immediatament no ho aconseguiria. Aleshores es va produir el miracle, i del lavabo va sortir-ne un occidental petit, calb i amb la cara extraordinàriament vermella. Vaig entrar com una fletxa, quasi tirant-lo al terra, i em vaig adonar, amb horror, que ell també tenia problemes digestius. Lluitant contra les arcades vaig tirar la cadena dos cops, però la cosa no va funcionar: aquella tassa de wàter no tenia prou potència. La panxa em feia tant mal que vaig pensar que em desmaiaria en aquell lavabo petit i pudent. Seria ben trist. L'aixeta seguia oberta: l'home ho havia fet perquè des de fora no se sentís el soroll dels seus moviments intestinals. Desesperat, vaig tirar la cadena per tercera vegada.
- Funciona, sisplau, funciona! - suplicava jo.
El lavabo de costat, el de dones, estava buit. Vaig sospesar la possibilitat d'entrar-hi però de seguida me'n vaig desdir: a Myanmar quasi segur que allò seria considerat una greu ofensa.
Finalment, a la quarta, va funcionar. Després de netejar amb cura la tassa, vaig poder-hi seure. Ho havia aconseguit.

dijous, 17 de març del 2011

EL DIA QUE VAM SER ESTRELLES

Els turistes tenen l'entrada vetada al cinquanta per cent del territori de Myanmar. Cada any, dotzenes de motxil·leros són arrestats quan intenten entrar d'estranquis en aquestes zones prohibides, d'altra banda infestades de bandits, terroristes i guerrillers que controlen el tràfic d'heroïna. No en va, Myanmar és el segon productor mundial d'opi i de metaamfetamina.
Els seus ciutadans, però, sí que poden moure's lliurement pel país. Segurament hi ha més turisme intern que no pas extern. Un dia érem al Mont Popa, que és el Mont Olimp dels birmans: antigament creien -i molts, encara avui dia, creuen- que els Nats, una mena de semidéus, hi vivien. Allà vam trobar-nos amb un grup de pelegrins provinents d'una d'aquestes regions prohibides del sud de Myanmar. Mai no havien vist un occidental en carn i ossos. Van alegrar-se com un grup d'adolescents davant del seu conjunt de pop preferit. Durant una bona estona vam fer-nos fotos amb ells (mig m'esperava que també em demanessin un autògraf) i també ens van filmar amb una càmera que, per comprar-la aquí, hauríem d'anar a casa d'un antiquari. Les senyores ens tocaven, com si volguessin descartar que no érem una il·lusió provocada pels esperits de la muntanya. Els micos que viuen a les escales que condueixen al cim del Mont Popa, acostumats a ser el centre d'atenció, xisclaven, emprenyats.
Vaig imaginar a tots aquells birmans i birmanes tornant a casa seva i dient:
- Al Mont Popa vam veure-hi micos i una parella d'occidentals. Mireu-los. Eren tan estranys!
- Que us van mossegar? - preguntaria un amic, sense deixar clar a qui es referia.
- No. La veritat és que, si no els molestaves gaire, eren molt tranquils.
I tots es posarien a riure, pensant que viuen en un món ben estrany.

dimarts, 15 de març del 2011

EL LONGYI

A l'aeroport de Bagan vam trobar un grup d'espanyols, entre els quals hi havia uns quants catalans. Un d'ells passava l'estiu a Platja d'Aro i es va posar molt content quan va saber que vivíem a Cassà de la Selva. Semblava un paio agradable i de seguida vam fer bromes sobre el meu longyi, la faldilla tradicional que duen els birmans i que, per cert, és la mar de còmoda i fresca. Segons em va dir, ell n'havia dut un el dia abans i no havia aconseguit fer el nus correctament ni una sola vegada, mentre que jo, tot i ser un manasses, de seguida vaig agafar-li el truc. El nostre avió va arribar -anàvem al mateix destí- i tots hi vam pujar. Quan érem a l'escala vaig sentir-lo parlar amb un paio que, pel seu accent i per la manera de parlar, semblava tret de la movida madrileña dels anys vuitanta. No vaig entendre bé què deien, però bàsicament es reien de mi i, en concret, del meu bonic longyi.
- Mira que faldillita lleva - deia el paio català, servil,  amb l'esperança de fer riure al seu amic madrileny.
Té collons que precisament ell, que anava vestit com si anés a explorar el riu Amazones, es rigués de la meva faldilla. La meva dona també se'n va adonar i els hi va clavar una mirada assassina. El madrileny no va fer-ne cap cas però el català, en veure's descobert, va abaixar les orelles com un petaner rodamón. Dins l'avió vam separar-nos i no els vam tornar a trobar fins l'endemà. En veure'm el català em va saludar amb un entusiasme i una energia renovats.
- Què tal? Com estàs? - va dir amb un somriure d'orella a orella.
- Vaig tirant - vaig respondre secament, i vaig seguir caminant sense mirar-lo a la cara.
Vaig sentir-me trist de cop, i vaig pensar que aquella situació era una metàfora força exacta per il·lustrar la relació entre Catalunya i Espanya.

diumenge, 13 de març del 2011

L'ENTREPÀ DE PERNIL I FORMATGE

Generalment els aliments tractats químicament em mereixen molta més confiança que no pas els productes naturals. Tret que no en conegui molt bé la procedència, em malfio de tot allò que no ha passat per un control rigorós i estricte, especialment si són aliments crus. Tothom qui hagi passat una salmonela sabrà què vull dir. L'altre dia, però, vaig trobar el meu propi límit: a l'avió d'anada van servir-nos un entrepà de pernil dolç i formatge (un mixto, en diuen en castellà) que tenia vint-i-sis (!) conservants diferents. Mai havia vist tantes E- juntes en un aliment tant petit, i encara menys en un entrepà de formatge i pernil dolç (que, cal dir-ho, també duia una mica de maionesa). Si realment els E- són tan cancerígens com la gent diu, aquests entrepans que serveixen als avions són molt pitjors que el tabac, i potser fins i tot que altres drogues més dures. No ens ha d'estranyar que d'aquí a poc els embolcalls dels entrepans diguin: Comer mixtos perjudica seriamente la salud.

dissabte, 12 de març del 2011

EL LAVABO MÉS PROPER

Manual de Supervivència comença amb un consell: en un lavabo públic escull sempre, sempre, el vàter més proper a a l'entrada. A l'aeroport del Prat, el primer dia del viatge, vaig voler fer cas del meu propi consell i vaig entrar al primer vàter, just darrera la porta d'entrada. Vaig tancar el llisquet i aleshores la vaig veure: enganxada a la paret, just sobre el rotllo de paper higiènc, hi havia una caixa de plàstic groc. Una etiqueta blava avisava que aquell recipient estava dissenyat per a contenir xeringues usades. Vaig fer un bot, espantat. A la meva ment vaig veure un ionqui esquelètic injectant-se heroïna, assegut en aquella tassa de vàter, embrutant-ho tot amb sang i altres fluids corporals. Em va entrar el pànic i vaig intentar obrir la porta per sortir d'allà. Sense sort: el llisquet s'havia encallat.
A la meva ment, el ionqui esquitxava la mateixa porta que en aquell moment jo estava tocant amb la seva sang, que tenia tanta concentració de virus que quasi es podien veure a simple vista. Vaig apartar les mans de la porta i vaig ofegar un crit. Estava perdut.
Una pudor insoportable em va fer tornar al món real. Al vàter del costat hi havia un yuppi cagant. Aquell matí n'havia vist molts: anaven de Barcelona a Madrid. A banda d'algun turista ocasional, eren majoria a l'aeroport. No m'imaginava a cap d'aquells paios amb una xeringa clavada al braç i amb un regalim de saliva caient-li de les comissures de la boca. En tot cas, un parell de whiskies matiners, o potser una clenxa. Però heroïna segur que no. Aquest pensament em va tranquil·litzar i vaig aconseguir obrir el llisquet. El yuppi seguia cagant sorollosament al vàter del costat, i la pudor era cada vegada més intensa. De manera que vaig desobeir el consell que inaugura la meva novel·la i vaig fer com fa tothom: anar-me'n al lavabo més allunyat de la porta.