dijous, 16 d’agost de 2018

RESPOSTA A L'ENIGMA DE PER QUÈ UN GRUP ÉS VIOLENT I L'ALTRE NO

El dinar que vaig oferir al post anterior ja té guanyador. L'historiador cassanenc Francesc Morales m'ha fet arribar una reflexió molt lúcida que respon de manera directa i incisiva a la pregunta que vaig formular. Més clar, l'aigua. La teniu a continuació. Quan vinguis per Cassà City tens un dinar pagat, company! 

La violència política als carrers és part de la pràctica política; no ens hauria de sorprendre perquè és la manera com s’han expressat opinions i partits durant segles a tot arreu. Si ens centrem en el que està passant des de l’any 2017 als carrers de Catalunya, aquesta forma d’expressió política es pot reduir en dos grups, un dels quals, identificat de forma clara com a no independentista, destaca per arribar de forma més ràpida i impune a l’agressió física. Això és així perquè, en el fons, es tracta de grups no del tot espontanis que operen en els marges del monopoli de la violència que el Regne d’Espanya hauria de retenir. És a dir, a Catalunya ja es pot dir sense cap mena de dubte que s’està davant el fenomen de paramilitarització. Les declaracions més aviat ambigües de diferents polítics respecte el fenomen fan pensar, i molt, que en el fons són condescendents amb aquestes pràctiques. L’odi al diferent és fonamental a l’hora d’entendre com de ràpid s’ha arribat a aquesta situació. En el fons, si són més violents és perquè estan entrenats, motivats, consentits i, fins i tot, pagats per les institucions de govern. El nivell de violència que estem veient als carrers i places de Catalunya no és en cap cas extraordinari i, de fet, es pot situar dintre de la normalitat del context social espanyol si agafem la història del país en els darrers quaranta anys.
Pot semblar una mica dur, però crec que és necessari començar a reconèixer que els grups d’ultradreta estan actuant a Catalunya en un tipus de fenomen conegut com a paramilitarització. Com va descriure fa anys Mary Kaldor, les unitats paramilitars no són més que una versió paralegal de les forces armades regulars, sovint formada per persones que provenen d’un espai de socialització previ, com ara clubs de futbol o les pròpies forces armades i de seguretat. Això darrer és conegut de forma àmplia al conflicte colombià (Skidmore i Smith 250). És normal que gent com la Dolors Montserrat justifiqui les accions violentes contra la gent que penja llacets grocs (Dausà). No ens hauria de sorprendre perquè per a la que en el seu moment va ser ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, els encaputxats de torn són part de l’estat. Si no ho fossin representarien una amenaça per a l’estructura estatal espanyola i, per tant, serien perseguits.
Què és el que, de forma espontània o potser no tant, mou a grups de persones a trencar llaços de faroles alabant a Francisco Franco i passant amb cotxe a tota velocitat per Vic? L’odi al diferent. Tal i com va expressar en el seu dia el professor Ferran Gallego en una entrevista a La Sexta, pel racista el diferent no només és diferent, sinó que, a més, m’odia. En altres paraules, jo —persona racista i autoritària— no odio als estrangers i diferents, sinó que són ells els que m’odien a mi (“Un millón”). És així com hem d’entendre la tergiversació que s’ha fet a Catalunya del delicte d’odi: el que es busca és galvanitzar certs sectors de la societat al voltant de la idea que la seva forma de vida està en perill per culpa del diferent que, en aquest cas, és l’independentista.
Aquí entra en joc la que, des del meu punt de vista, és peça clau: Tabàrnia. Aquest espai polític destinat a manipular des d’un punt de vista ideològic les circumscripcions electorals establertes —és a dir, les províncies—, esdevé allò que s’ha de protegir i a la vegada camp base dels grups ultra. Tal i com van declarar en el seu moment Joan López Alegre i Albert Boadella, Tabàrnia serà el malson dels independentistes com ells ho han sigut per nosaltres i, a més, és on hi ha els anticossos de l’epidèmia que, segons Boadella, és l’independentisme (“Lanzan Tabarnia”). Crec que ens hauríem de prendre les paraules de López Alegre i de Boadella com menys iròniques del que puguin semblar.
La guerra bruta que hi ha hagut sempre a Espanya des de la dècada de 1970 no ha estat només cosa de despatxos, segrestos i encàrrecs de cal viva, sinó també una lluita pels carrers. Hi ha un bàndol, l’anomenat independentista, que no exerceix la violència física de forma organitzada en aquest espai perquè creu que és un espai de convivència, i no de lluita cos a cos. Les institucions de govern han subcontractat molt barat el monopoli sobre la violència que haurien d’exercir. Un estat d’opinió basat en confondre legalitat, sistema repressor estatal, democràcia i delicte d’odi serveix de justificant moral i legal per a uns grups que tenen entrenament i pràctica necessària per actuar d’aquesta manera. El tabarnès és la seva moneda. Roma no paga traïdors, però sí que paga mercenaris.

dimarts, 7 d’agost de 2018

UNA HISTÒRIA DE VIOLÈNCIA

Si algun seguidor d’aquest bloc és antropòleg o sociòlog li prego que es posi en contacte amb mi. El meu correu és jdausa@gmail.com. Us avanço el dubte perquè hi aneu rumiant. Si aconseguiu resoldre-me’l de manera satisfactòria, teniu un dinar de menú pagat.

La meva pregunta és difícil de posar per escrit de manera asèptica, de manera que em limitaré a exposar uns fets que crec que són incontestables. Ja us aviso que el post d’avui té relació amb la situació política i social que estem vivint aquests dies, amb aquestes creus grogues tan lletges i els llaços que pengen pertot arreu. I encara pitjor, els comandos de tabernesos que semblen sortits d'una cova i que ho despengen tot a cop de cúter, amenaçant padrines i passavolants. Si esteu avorrits d'aquest tema, agafeu un llibre en comptes de continuar. Si pot ser, d'un autor o autora local. 

Fet 1: L’1 d’octubre un contingent de la policia espanyola va actuar de manera sanguinària contra ciutadans desarmats i pacífics. Tothom en sap el motiu, i ara no vull parlar de legitimitat o de no legitimitat. El cas és que molta gent va ser ferida, alguns de gravetat, com el nano a qui li van destrossar l’ull. La xifra d’un miler de ferits em sembla exagerada, però no tan exagerada com la ràbia amb què la policia va actuar. Una ràbia que anava molt més enllà de la lògica descàrrega d’adrenalina que pateixen molts d’aquests infeliços que s’apunten als antidisturbis per rebentar cranis. Era una ràbia alimentada de manera metòdica, una ràbia gairebé il·lustrada. Els milers de persones que van patir-ne les conseqüències de manera directa o indirecta no van contraatacar en cap moment. Si ho haguessin fet, la policia hauria hagut de tornar als seus quarters amb la cua entre les cames i la bandera de bolquer, ja que el número de votants era infinitament superior.  En una batalla el nombre sempre és decisiu. Molt pocs polícies van patir lesions, i la majoria van ser per la seva pròpia incompetència. Per exemple, uns quants es van regirar el turmell quan intentaven assaltar un col·legi electoral saltant una tanca.  Tenim, doncs, un bàndol que és  pacifista de manera incontestable.

Imagen relacionada

Fet 2: Diversos grups han reaccionat davant dels l’empresonament dels polítics empaperant-ho tot de groc, i posant creus a rotondes i platges. Per mi això no serveix per res, però entenc que és l’única via d’escapament que tenen aquestes persones, l’única manera de canalitzar la ràbia per una situació objectivament injusta. Com tots sabeu, hi ha grups de simpatitzants de Tabàrnia que es dediquen a recórrer el país traient aquests símbols. Per fer-ho recorren, si cal, a la violència. I a sobre volen donar lliçons de llibertat, i diuen coses tan grolleres com el espacio público es de todos. La majoria van emmascarats per poder agredir amb  impunitat, i molts són membres de grups ultra, i tenen antecedents per una cosa o altra. També hi ha senyorones amb el cabell vermell, d'aquelles que criden tant, i friquis panxuts i amb el cabell pentinat enrere, com en Mario Conde. De moment hi ha hagut coces, atacs amb cotxe, amenaces, cops d’escala... en la gran majoria de les ocasions els únics ferits han sigut del  bàndol independentista. Ciudadanos anima obertament a aquests comandos de dissortats i neofalangistes perquè retirin la parafernàlia groga. El PP també -la Dolors Montserrat ho està fent a RAC1 mentre escric aquest post- i el PSC i els comuns s’ho miren de reüll, amb por de perdre vots si es pronuncien a favor de les llibertats. Segona conclusió: els yellow lovers són, en quasi la seva totalitat, dòcils com xais, mentre que l’índex de tabernesos violents és alarmant.


Resultado de imagen de vic cotxe creus

Fet 3: Tothom s’adona que l’extrema dreta s’ha envalentit, i que l’independentisme només és l’excusa o el detonant. A finals de juliol el casal Tres Voltes Rebel va ser atacat per un grupúscul feixista, i em temo que això només és la punta de llança del que vindrà. A això cal afegir-hi que molts tenim la sensació que la justícia no fa el necessari per aturar els neofeixistes, i que en alguns casos fins i tot hi ha certa tolerància, o bé un mirar cap a l’altra banda.

A hores d’ara tothom sap que els catalans som una barreja de gent vinguda de tot arreu. Alguns dels independentistes més ferotges són castellanoparlants i alguns tabernesos tenen tots dos cognoms catalans, de la mateixa manera que molts dels qui esperaven Franco amb el braç en alt no sabien ni parlar en castellà.  L'ètnia catalana no existeix a dia d'avui, i probablement mai ha existit de debò. Ho desconec, i la veritat és que tampoc m'importa gaire. Hi ha més o menys consens a l'hora de citar en Pujol sènior quan deia allò que català és qui viu i treballa a Catalunya. Però aquesta definció curteja, com aquells texans que ens posàvem fa dues temporades.

Aquí és quan requereixo l’ajuda d’acadèmics. Hem vist -de fet, tots ho sabíeu ja- que hi ha dos grups ben marcats, i que un és de naturalesa violenta. En teoria tots som catalans i espanyols -de fet, una de les consignes més repetides dels unionistes és que són catalans.  Per què, doncs, aquesta diferència a l'hora de repartir hòsties?  No és una pregunta retòrica, i de fet em temo que la resposta (que existeix, perquè molts i moltes ja la intuïu) serà políticament incorrecta. És un tema de classes socials? D'odis antics? O que els unionistes, senzillament, se senten recolzats per la llei, i deixen anar la bèstia interior?

Tot això del procès ha deixat una quantitat tremenda de mala llet i frustració latent a la mentalitat col·lectiva. Una reconciliació ara com ara és impossible, de la mateixa manera que no et pots reconciliar amb una parella que t'ha maltractat amb l'argument que és pel teu propi bé. Cada vegada ens assemblem més a una versió descafeïnada de l'Ulster.

En definitiva, la meva pregunta és: per què hi ha un grup que és violent i l'altre no?

Un dinar de menú. Ho sento, no arribo a gaire més.

P.S.: El títol és manllevat de la magnífica ressenya que en Vicenç Pagès va fer de Lèmmings, i que podeu llegir aquí.


dilluns, 23 de juliol de 2018

EL SOMRIURE DEL NEGRET

Les xarxes socials ja bullen amb fotos de vacances lluminoses. Gràcies al Cel que han passat de moda aquelles retrats horrorosos de peus, o els filtres hipsters -ara es veu que la moda és el #nofiltro. Encara hem de suportar gent dalt de iots, o banyant-se en cales d'una netedat impossible, o pujant i baixant muntanyes. O bé davant de monuments i camps de lavanda, com dec sortir jo en alguna banda. Però no em queixo: al cap i a la fi les xarxes socials serveixen per això, per exhibir-se i fer el ridícul, i si a algú li disgusta més del compte l'únic que ha de fer és abandonar-les, o no donar-se d'alta d'Instagram, que en temes d'exarberació del jo diuen que és la pitjor. Al cap i a la fi, rondinar sobre les publicacions dels estiuejants feliços és menys original que fer-se una foto aguantant la Torre de Pisa.

Els que sortim a Facebook amb un gintònic, mirant una posta de sol amb aire absent o fent morrets a la càmera no som un problema real. Els perillosos de debò són els que han fet un viatge iniciàtic i tornen carregats de saviesa que després reparteixen a tort i a dret. Frases com a Nicaragua no tenen res, però són tan feliços...! les sentirem tant si volem com si no aquestes setmanes entrants. Alguns es quedaran aquí, però els més agosarats ens explicaran la joie de vivre dels cubans, i com han après d'ells a valorar el que realment importa. Els que s'han aventurat a l'Àfrica o a l'Àsia -els meus preferits són els que van a aquest parc temàtic que es diu Tailàndia- ens parlaran del somriure dels negrets o dels xinets, i ens aclariran com trobar el benestar en la pobresa, actualitzant sense saber-ho el concepte del bon salvatge de Rosseau, o una mena de moral ultracatòlica 2.0, allò tan gastat que els rics no entraran al Regne del Cel i els pobres sí.


Imatge relacionada

A mi, què voleu que us digui, m'estranya que en aquesta vall de llàgrimes hi hagi tanta gent feliç. Encara m'estranya més aquesta relació pobresa-felicitat. Però compte, perquè a aquest joc hi podem jugar tots. Jo mateix he estat una setmana a la Provença, i també he après unes quantes lliçons de vida de gran valor. La primera i més important, que els senyors i senyores que tenen una casa al massís del Luberon són persones molt felices. També he après que els parisencs que passen les vacances a la Provença menjant filets de bou a trenta-quatre euros la peça també són feliços, com també ho són els qui poden creuar aquells bonics paratges amb un dels descapotables vermellíssims que sovintegen la zona. No ens oblidéssim pas dels americans que poden permetre's comprar una caixa de vins a establiments on a mi no em deixaven ni entrar perquè feia cara d'arreplegat, ni dels japonesos amb càmeres que valen més que el PIB del Congo.

Però anem més enllà. Durant el viatge d'anada vam parar a Nimes. Nimes és una ciutat d'una lletjor fora de sèrie, plena d'adolescents que van pel carrer sense samarreta, fumant porros i mirant de gairell els pocs turistes que la recorren. Els blocs de pisos semblen trets d'una pel·lícula bèlica amientada a la Guerra dels Balcans. Un puto desastre, vaja. Però segons la lògica dels nostres amics viatgers, tots aquells habitants de barriades desastrades també són feliços, en el seu cas per un motiu diametralment oposat als seus compatriotes burgesos de la Provença: com que no tenen quasi res, no necessiten res més. Ben igual que els infants de Chiapas o que els de l'Illa Reunión.

La pregunta autèntica és: si els negrets del Congo són feliços, els nens tailandesos són savis i són fets de llum (no és broma, una vegada em van dir aquestes mateixes paraules) i els estiuejants de la Provença també, com és que el món és tan ple de tragèdies, tristor i matances? O potser cal mirar-ho a l'inrevés, i donar-se compte que no és que els dissortats infants del tercer món siguin feliços, sinó que som nosaltres els qui som feliços perquè som de vacances, i al cap de dues setmanes tornarem a casa nostra, a veure Netflix i a fer tallats i cervesetes amb els amics, mentre els torturem amb les nostres absurdes teories.

dijous, 5 de juliol de 2018

LÈMMINGS, O PER QUÈ ESCRIVIM NOVEL·LES

Estic content de com ha anat la promoció de Lèmmings. M'ha arribat molt  feedback de gent molt diversa i de llocs molt allunyats, i això m'ha fet feliç. Quan vaig començar a escriure tenia ganes de vendre molts llibres. Amb els anys he entès que el tipus de literatura que jo faig no és la que es posa a aquelles piles altíssimes de l'FNAC, i vaig comprendre que és millor tenir mil lectors de raça que gaudeixin de debò, que no pas deu mil que et compren perquè és el que toca. Volia penjar alguna ressenya o entrevista, però me n'han fet tantes i m'han agradat tant totes, que no m'he vist amb cor de fer una tria. Si teniu curiositat, tot o gairebé tot és a Google. Des d'aquí vull donar les gràcies -una vegada més- a tothom qui l'ha comprat, i encara més a qui ha contribuït d'una manera o altra a fer-ne difusió, encara que sigui amb un consell a un amic o amiga. Això darrer, ben mirat, és el millor regal que podeu fer a un escriptor. 

Ara toca pensar i repensar la propera. Però abans hi ha una pregunta que requereix una resposta d'una contundència total: CAL escriure una altra novel·la? O, formulant-ho de manera diferent, per què escrivim novel·les? Hi ha qui vol que la literatura competeixi amb els mitjans audivisuals, sobretot amb les sèries i pel·lícules. Aquesta batalla està perduda d'entrada. Difícilment un llibre podrà explicar segons quin tipus d'història millor que no pas una pel·lícula o que una sèrie. Mirem el cas de Star Wars: cap escriptor, per bo que sigui, pot recrear amb paraules aquelles formidables batalles galàctiques. Hi ha històries que s'expliquen millor amb imatges, i entrar en aquest combat, a parer meu, és anar a perdre'l. L'escriptor del segle XXI no pot escriure un llibre pensant en com seria la hipotètica adaptació cinematogràfica. Ha d'anar més enllà i formular-se la pregunta de més amunt: si el cine i les sèries tenen més facilitat per explicar històries potents, per què collons encara escrivim novel·les?

Hi ha molts motius. El primer és que la immensa majoria dels creadors no tenen accés a la indústria cinematogràfica, i els que ho fan, a casa nostra, malviuen. En canvi escriure una novel·la és una cosa factible si tens prou talent i paciència. Una altra cosa és que tingui èxit, però passa el mateix amb el cinema. És cert que avui hi ha iniciatives com les websèries i els crowfundings, però encara que tinguis els diners, el producte audiovisual exigeix un esforç de coordinació i de treball en equip que no li cal a un escriptor. Els escriptors són, en essència, éssers a qui els hi agrada molt anar al seu rotllo. Si no, potser farien cine, o jugarien a futbol. 

El segon, i per mi molt més important, és perquè hi ha històries que el cinema no pot explicar. Hi ha llibres magnífics que no poden de cap manera fer el salt a la pantalla. Tots  teniu títols al cap. Algú s'imagina, per exemple, l'obra de Josep Pla a la Smart TV? Fa un temps, quan em deien que les meves novel·les serien molt fàcils de passar al cine, m'ho agafava com un afalac. A dia d'avui m'emprenyaria que m'ho diguessin, perquè vol dir que no faig bé la meva feina. Els meus llibres són prou visuals per convertir-se en una pel·lícula o en una sèrie, però perdrien bona part de la seva essència. És el cas de Lèmmings. Una de les gràcies del llibre és que el narrador sigui en segona persona, provocant un efecte d'identificació amb el personatge i la il·lusió d'anar descobrint bocins d'informació al mateix temps que ell ho fa. Tots els lectors han coincidit que ha estat un encert. Tal com vaig dir a l'Adrià Pujol a la presentació de Barcelona, va ser una intuició, però una intució que va funcionar. Sense aquesta tècnica literària el llibre potser ni hagués vist la llum. Ara que parlo d'en Pujol, un dels escriptors amb més futur de les lletres catalanes, no té cap obra adaptable a la pantalla. Quina sort, el malparit. I quin talent, per repensar els llibres, i oferir un producte que ara mateix cap productora audiovisual, ni d'aquí ni d'enlloc, pot reproduir.

El tercer és de naturalesa més fugissera. És el que en diem la joie de lire. L'acte en si mateix. Aquella mica d'esforç intel·lectual que requereix, i que fa que estiguem amb la tensió justa, alhora que relaxats, una mica com quan es folla. Llegir, sense cap altra finalitat que llegir, és una acció imprescindible a la vida de molts, que es pregunten com sobreviu tota aquesta gent que va a llibre per any.

Hem d'obrir un camí nou per les novel·les. Estic segur que la sèrie de la Catedral del mar és millor que el llibre -que no he llegit, ni ho penso fer, ni de fet tampoc he vist la sèrie, però segur que no m'equivoco gaire. Per això mateix no calia escriure-la, i encara menys anar pel món amb aires de grandesa. Que algú li ho digui al Falcones aquest. En canvi, el Permagel d'Eva Baltasar o el Robinson de Vicenç Pagès no poden passar pel sedàs digital sense patir transformacions tan grans que facin que el producte final s'assembli molt poc a l'original. Són llibres pensats per ser llibres, que vist així, és una cosa perfectament lògica.

Escrivim novel·les perquè el cine no té, ni tindrà, capacitat per explicar segons quines històries. I perquè la literatura té molts camins que encara són poc transitats. En comptes de plorar, toca reinventar-nos i fer-ho tot nou. 

dijous, 21 de juny de 2018

ELS GERMANS ROCA I L'AMAIA MONTERO

Fa pocs dies l'Amaia Montero, ex-cantant de la Oreja de Van Gogh, va actuar a la festa major de Renedo de Piélagos. Era un concert gratuït, ofert per l'ajuntament d'aquest poble remot que amb prou feina té cinc mil habitants. Per una persona acostumada a tocar als estadis més grans d'Espanya i de Sudamèrica, allò devia ser un espectacle ben depriment, i es va fotre un parell de copes abans de començar a cantar. Van carregar-li massa els gintònics, o només tenien Larios, vés a saber, i va pujar a l'escenari una mica tova. La gent del poble es va indignar moltíssim, i per poc que no la linxen a la plaça major, pobrissona. "Vas a salir en todos los zápings!" xisclava una dona del públic, que qui sap si va ser la que va enviar les imatges pertot arreu, per vergonya de l'artista, que ja havia sortit sopa a recollir no sé quin cony de premi. A l'Amaia li agrada el trinco-trinco. I a mi també, i a molts i moltes dels que llegiu aquest bloc segur que també. Les cançons d'aquesta noia, quan estava a La Oreja o ara que va per lliure, ens agradaran més o menys, però estarem d'acord que fa un pop comercial que té certa qualitat, i que en la meva opinió dona mil voltes a molts latinos d'aquests que ara sonen tothora a la ràdio, i que canten com si no en tinguessin ganes. L'Amaia és un artista, i una de les seves prerrogatives és pujar borratxa a l'escenari, com han fet sempre les estrelles del rock i del pop. On s'és vist, aquesta indignació, aquest posar-se-les-mans-al-cap? Es ben odiós aquest pensar-se que ets el centre del món, que tothom t'ho deu tot, i que l'artista és com un cambrer panxut del bar on fas el tallat cada dematí, que es desviu pels cinc cèntims de propina. L'artista, queridos reneldeses, va més enllà d'aquest servilisme. Contents que hauríeu d'estar, de sentir-la gratis, entre la misa de la patrona i el Tradicional Baile de las peñas recreativas. Certament, l'Amaia no està en el seu millor moment, però què coi: ja se sap que no hi pot haver art sense dolor. 

Seguint la mateixa línia, alguns gironins i molts catalans es posen dempeus per això que el rei va a dinar a cals Roca. Més en concret, al Mas Marroch, el local que tenen a Vilablareix per aquest tipus d'actes. Fins i tot corren fotos per Internet de tractors tirant fems, afirmant que reguen amb merda els voltants del restaurant perquè el monarca mengi amb fàstic, com si els pagesos -la gent més pragmàtica del planeta, i no ho dic jo, sinó en Josep Pla-  no tinguessin res millor a fer. La paraula traïdors l'he vista escrita vàries vegades a varis llocs. Si Catalunya és el que és, i no una simple comunitat autònoma com Múrcia, és perquè tenim gent com els germans Roca, que fan el que fan, mentre que a d'altres llocs d'Espanya es diverteixen matant toros o tirant cabres daltabaix del campanar. Ja hem vist que ara per ara no som capaços de defensar cap República, però si algun dia mereixem de debò la independència serà gràcies a artistes com ells. No m'agrada gens que el rei vingui a terres gironines, i veig molt bé que el declarin persona non grata a diversos municipis, però també entenc la postura dels cuiners -que, recordem-ho, en diferents moments han fet picades d'ullet a l'independentisme. La majoria de nosaltres no voldríem el rei a la nostra taula, és clar que no, però quan un artista crea ho fa per tothom. Espanyols i catalans, bons i dolents, rics i pobres. Em poso a la seva pell i imagino un militant de Ciudadanos llegint Lèmmings. Són el meu públic? La veritat és que no m'ho he preguntat mai, senzillament escric, de la mateixa manera que els cuiners cuinen i els músics composen i toquen. Els metges no escullen els seus pacients, i curen tothom qui ho necessita. Així, un creador -sigui el que sigui que crea- no pot fer diferències perquè l'art ha de ser universal, i de la mateixa manera que la pobra Amaia Montero va haver de tocar en aquella desolació, els germans Roca han de cuinar per un monarca que segur que no els hi desperta gaires simpaties. O cap, tenint en compte com s'ha portat aquests darrers mesos. Poden fer un gest i no fer-li la gara-gara? Aquesta és una fòrmula mixta que estaria bé, de la mateixa manera que jo no sortiria de copes amb l'hipotètic lector-votant de Ciudadanos. Fa ràbia que el Borbó se surti amb la seva? I tant que sí, moltíssima, però aquesta és una altra història. Però l'art és l'art, i quan comences limitant mai saps com acabaràs.

dimarts, 5 de juny de 2018

LA REVOLTA DE LES DUTXES

Els dissabtes al dematí acompanyo els meus dos fills a la piscina. Mentre ells fan classe de natació jo aprofito per nedar una estona, també. És un exercici físic que no m'agrada gaire, més aviat al contrari, però és una bona oportunitat per cremar el sopar del divendres sense alterar la logística familiar. Quan era jove vaig treballar uns quants estius de socorrista, i per passar les proves em vaig haver d'estar uns mesos en remull, fent un curs pesadíssim -i segurament no gaire útil. Potser per això he avorrit les piscines públiques en general, i la natació esportiva en particular. Córrer tampoc no m'apassiona, però el paisatge i el seus infinits matisos fan que d'alguna manera l'esforç sigui més passable. En canvi, mentre nedes només veus blavor i cames de persones. En definitiva, ho faig perquè toca però no en gaudeixo pas.

Encabat, dutxo els meus dos fills i després em dutxo jo. Normalment és fàcil, però dissabte passat les dutxes eren plenes de nens sorollosos.  Tingueu en compte que sóc mestre, i que el meu nivell de suportar xivarri és molt superior al de la mitjana de la gent, però allò era un autèntic pandemònium. Vaig contar-ne cinc, d'esvalotadors.  No es dutxaven, però sí que ocupaven totes les dutxes, jugant i corrent. Jo no podia ensabonar els meus nanos i m'estava  allà, dret com un babau, esperant que se'n donessin compte i marxessin. Però ells seguien a la seva. Els pares d'aquells nens eren a pocs metres. Eren tres homes joves. A dos els coneixia de vista i a un no. Aquest darrer feia cara de dir-se Johnatan. Tots tres miraven embadocats els respectius mòbils, aliens a la batalla de crits i sorolls. Era una imatge trista: els nanos corrien, desbocats, impedint que la resta de la gent es dutxés i ells reien mentre responien whatsapps o veien vídeos de cotxes i de fubtol. Els homes, vistos així, en general, som molt poca cosa. El meu fill gran em va mirar, molt seriós, i em va preguntar per què eren tan maleducats, aquells nens. Li vaig dir que abaixés la veu, però en realitat jo feia molta estona que em preguntava el mateix. L'única dutxa sense nens era ocupada per un guiri que semblava que medités sota el raig d'aigua, com els monjos-guerrers de l'antigor, que ho feien sota les cascades. El tio estava a punt d'arribar al Nirvana, i no li podia pas manar la pressa: imagineu-vos que li estronco la il·luminació. Fos com fos, allà era jo, esperant. Els nens cridaven, queien i tiraven les tovalloles al terra. "Si vosaltres féssiu això, us baixaria un càstig de ca l'ample", vaig avisar als meus fills. Al cap de molta estona els pares van decidir endur-se els nens per assecar-los, i finalment ens vam poder dutxar. Ja s'havia format una petita cua. Entre naps i cols, vaig sortir quinze minuts més tard que d'habitud.

Un dia aquests pares tindran algun petit problema. Tan de bo no sigui res greu, una ximpleria de nanos. Potser els nens faran alguna entremaliadura més grossa del compte, o pisparan llamins, o vés a saber què. Res que ens hagi d'enscandalitzar. Però aleshores aquests pares buscaran culpables. Segurament les escoles i els mestres s'emportaran el rebre. Les concertades sobretot, perquè com tothom sap roben els diners de la pública, i per culpa d'això, i únicament d'això, les coses no funcionen. També rebrà la societat, i els horaris de merda que ha de fer molta gent, i que anul·len la conciliació familiar. O l'Ajuntament, o Espanya, que ens roba (i segurament és cert, però una cosa no treu l'altra). Potser fins i tot rebran les pobres víctimes, com ja passa manta vegades. Rebrà tothom, perquè la responsabilitat individual és un concepte en desús, caduc. Del tot anacrònic. El culpable, amic, no és la mestra de P-5 que dius que té mania al teu fill, sinó cadascun de nosaltres, que no som capaços ni d'estar l'hora i mitja que dura el curset de natació sense mirar el telèfon mòbil. Que ens hem ficat al cap que renyar és propi de gent de dretes, i que traumatitzarem els nens si els hi demanem que no fotin el burro a la dutxa. Els millenials -que encara ens han sortit prou bé, dintre de tot- només són l'avançada del que vindrà. Paraula de quarantí rondinaire.

dimarts, 22 de maig de 2018

VIATJAR NO SERVEIX PER A RES (I LLEGIR, TAMPOC)

Quan un espanyol, un tabarnès o un equidistant vol insultar un independentista li demana que viatgi molt i que llegeixi més. Jo no ho sabia, però resulta que els votants de Ciutadans són lectors voraços i viatgers incansables, tremendament refinats i cosmopolites. A més a més són millors que jo perquè viuen en una ciutat i jo en un poble. Una vegada, en una d'aquelles discussions de Facebook que tenia abans, un d'aquests infeliços em va dir payés i jo li vaig aclarir que no m'estava insultant, sinó descrivint. El pobre diable -militant taronja- mai no va captar el matís. Aquest és el nivell, amics i amigues. 

Anem a pams. Viatjar, de la manera que la majoria de nosaltres ho fem és una pèrdua de temps i de diners. Tu, tabarnès, que fas un creuer i et vesteixes de gala per assistir al vergonyós còctel del capità, no has après ni aprendràs ben re. Encara que vagis a un ressort a la Rivera Maia amb una d'aquelles polseres que tant us agraden perquè us fan pensar que sou rics. Ni que facis un puja-i-baixa a Londres amb Ryanair, o que visitis Roma bevent cervesa mentre fas cua per entrar a la Capella Sixtina, una de les barbaritats més esgarrifososes que mai he tingut la desgràcia de presenciar. Però estic tranquil, amic unionista, perquè els indepes també caiem en aquest parany, i també en sabem molt de fer el ridícul. Tinc una coneixença que ha estat pertot el món, i a alguns llocs vàries vegades, i és una de les persones més provincianes, petites i mesquines amb qui mai m'he creuat. En canvi, un dels meus amics més antics amb prou feines surt del seu poble, i és infinitament més viscut i civilitzat. Viatjar, en definitiva, no serveix per res si ho fem d'aquesta manera. Jo, per exemple, em considero una persona molt poc viatjada, perquè si bé de jove vaig fer alguna volta, en general no feia res de profit, i em limitava a fer l'idiota anés on anés. Vàrem passar-nos-ho bé, i tant, però de cap manera pretenc -ni he pretès- que aquestes escapades ridícules em donin cap autoritat moral, Déu me'n guardi. 

Amb els llibres passa una cosa semblant. Amic equidistant, amic espanyol que compres tots els volums del Círculo de Lectores: de nou no aprendràs ben re. Llegir en Víctor Amela o la Matilde Asensi no et farà més fiable, políticament parlant. Com a molt et quedaràs amb quatre detallets -segurament, esbiaixats- de la vida dels càtars, o dels templers, o de qui estigui de moda en aquell moment. Quan parlem de llegir tampoc ens referim a empassar-nos les columnes de Federico Jiménez Losantos, o del periodista (sic) gironí Albert Soler, o a memoritzar quatre cites de Churchill per poder fer el merda amb els teus amics. Empasar-te les novel·les d'en Pérez Reverte -que consti que sóc molt fan d'Alatriste- i conèixer la història d'Espanya no et fa més fiable ni més empàtic. Ni més espanyol. Jo mateix conec bé un moment històric de la història de Japó (el shogunat Tokugawa) però això no em fa ni una mica japonès, i per descomptat no m'atreviria  a discutir de res amb un japonès. 

Alguns polítics del PP han rebut la millor educació que els diners poden comprar, han viscut en entorns cosmopolites i han fet la volta al món, però segueixen comportant-se com mafiosos rurals. Viatjar no els ha fet millors. Com el teatre tampoc et fa més intel·ligent, oi, Boadella? Ni llegir, i ni tan sols escriure, com el cas d'en Cercas, que algun dia ens haurà d'explicar exactament què li ha passat. 

Viatjar i llegir, en definitiva, ni et fan millor, ni més fiable, ni serveixen gaire per a res. Això sí, fan que ens ho passem de puta mare, i tal dia farà un any. Al capdavall, és el que compta, oi?

dimecres, 9 de maig de 2018

THE DARK PASSENGER

Amb motiu de la publicació de Lèmmings he refet alguns contactes de quan entrenava Arts Marcials de manera regular. Un d'ells va tenir la gentilesa de convidar-me a entrenar, i no vaig rumiar-m'ho gaire. Vam quedar el dijous passat. El gimnàs havia canviat tant que si en comptes d'entrar per la porta m'hi hagués teleportat a dins, segurament no l'hauria reconegut. És estrany trobar tan diferents els llocs que durant un temps et vas fer teus. Era el gimnàs que surt a Nits de matapobres, i la primera cosa que vaig fer va ser comprovar si encara hi havia la màquina dispensadora de condons, lubricants i anells vibradors. Certa decepció: ja l'han treta.

L'entrenament va anar bé, tot i que no tenia gaire bon dia. Tot això de la promoció m'ha deixat ben masegat, i encara arrossego les seqüeles. És el mateix que quan fas xupitos de tequil·la amb amics: quan t'hi trobes pel mig sents que la festa no s'acabarà mai, i que ets una mena de déu-mico taoista, jove i desafiant, però l'endemà no vals ni cinc. Però en fi, avui no us atabalaré amb això .

Després de la classe, el sensei em va presentar com un escriptor que havia fet un llibre on la lluita hi té un paper predominant. Per descomptat que no va fer servir aquestes paraules, però la idea era aquesta. Jo no em canso d'explicar que les patacades només són l'excusa per teixir una història, i que Lèmmings va molt més enllà, però no em semblava el moment d'aprofundir com si fóssim en un club de lectura. Un senyor castellanoparlant amb qui abans havíem creuat guants es va interessar pel fet que hagués escrit una novel·la i em va preguntar en quin idioma l'havia fet. En catalán, li vaig respondre jo.

Hi ha cops que em comporto com un autèntic imbècil. No sé si li passa a tothom, però aquests dies algú altre -el Dark Passenger, en deia en Dexter- agafa el control i diu coses que jo no vull dir. En el mateix moment de pronunciar-les ja me'n penedeixo, però no hi ha manera de fer-me callar. És una autèntica humiliació, com si una part del meu cervell prengués el comandament i actués de manera autònoma i imprevisible, i encabat em sento com un idiota molt sever. Dijous passat, després d'haver-li dit que la novel·la era en català, vaig somicar: Ya sé que en castellano tendría más lectores, pero mira, no me sale escribir largo en castellano. Devia fer el meu efecte, amb l'accent gironí que tinc. L'home va fer un mig somriure condescent i va deixar anar un hombre, algunos lectores más sí que tendrías. Només li faltava dir que amb el castellà sol ja pots anar per tot arreu, i que no cal ni aprendre anglès.

Us penseu que això em va encendre? Doncs no. Mireu si en vaig ser, de burro, que encara vaig seguir-li la corrent. Sí, quizá tienes razón, barbotejava jo.  Claro que tengo razón, va dir ell donant-se importància. Soy lingüista. Oh, allò eren paraules majors. A  mi m'havia semblat un policia o un militar, però no. O sí, i s'havia tret la carrera per poder ascendir, de la mateixa manera que molts Mossos estudien Magisteri (sic) per poder promocionar. Ben mirat, no cal ser lingüista per saber que el castellà té més lectors que el català.

Sigui com sigui, jo seguia justificant-me per haver escrit Lèmmings en català. Li deia:  para escribir una novela es mejor usar tu lengua materna. Si no, no fluye lo suficienteCierto, y aquí está el problema, va afegir ell. Vaig adonar-me que la conversa anava pel pedregar, i que en qualsevol moment atacaria el model lingüístic català, o fins i tot la llengua catalana en si mateixa. Allò podia rematar-se amb crits de Viva Tabarnia, y abajo Tractoralia, però per sort, la cosa va acabar allà. Vaig entrar a la dutxa sentint-me com un idiota: per què collons li havia hagut de donar explicacions a un paio que si tot va bé no veuré mai més? Què  era, allò? Una disculpa? Tan calçasses som, els catalans que hem de justificar-ho tot?

Els francesos tenen l'expressió l'esprit de l'escalier que fan servir per referir-se a aquelles rèpliques enginyoses o encertades que en el moment de la conversa no sabem formular i que se'ns acudeixen més tard, quan abandonem el menjador pujant l'escala (figuradament, és clar). Aprofito, doncs, una vegada més el privilegi de tenir un bloc amb lectors per deixar anar la meva resposta de l'escala. Querido amigo, escribo mis novelas en catalán por varios motivos. El primero y más importante -al menos para mí- es que es la lengua que uso con mis padres, mi mujer, mis hijos y casi todos mis amigos. En idioma cursi, es la lengua en la que siento. La segunda, porque aunque no te lo creas, tengo auténtica devoción hacia tu lengua, y no quiero estropearla con mis oraciones patosas. Lo hago bien o no lo hago: ¿te gusta mi lema? Pero por encima de todo, escribo en catalán porque me da la real gana,  porque aún me dejan, y porque de momento no tengo que dar explicaciones de ello a nadie. Aunque luego yo las dé. Que en todo caso, es problema mío.

divendres, 27 d’abril de 2018

CONTRA LA RESACA, BORRACHERA CONTINUADA

Aquesta era la tornada d'una cançó  punk que escoltàvem quan érem joves. Vés a saber quin nom delirant tenia, la banda. Pezes in the river, Platero y tú, El oso yonki, Tarzán y su puta madre buscan piso en Alcobendas: aquella gent eren uns putos genis incompresos.

Malgrat la seva innegable creativitat, a mi aquesta música mai va agradar-me gaire, per no dir gens, però feia veure que sí. Calia fer-se el guai, com molts nanos d'ara que escolten reguetón i han de fer veure que els hi mola per no semblar rarets. A mi, us deia, la música punk en general em disgustava força -a diferència del heavy, que m'apassionava i que encara escolto sovint, ara mateix, per exemple- sobretot perquè no s'entenia res del que grallava el cantant. En canvi, m'encantaven els The Doors, i em sentia més a la vora del seu lirisme psicodèlic que no pas de la salvatgia punk. En fi, que era un adolescent sense rumb com tants.

Però tornem al títol d'aquesta entrada. El meu amic, l'escriptor Sergi Pons, en una de les seves obres fa servir una expressió similar: mantingui's borratxo, o alguna cosa que s'hi assembla molt. Quan érem herois -no pas com ara, que ho som just for one day- el dia després podia ser més divertit que la festa en si mateixa. Un dinar amb amics, tots víctimes d'una ressaca benigne, és un dels moments més plaents que es pot viure. Si no ho heu provat mai, intenteu-ho ara. Per aquestes coses mai no és tard. Els kebabs king size de Lloret, les tapes de pota-i-tripa a restaurants de carretera i les delícies que ens preparava la Maria del Yummy Yummy.

No vull centrar el post en l'alcohol, sinó en els llibres. Venim de la festa màxima de la cultura catalana, la farra més desfada, boja i passada de la ratlla: Sant Jordi. Bona part del país ha comprat un llibre, l'únic que manipularan en tot l'any, i més o menys la meitat no el llegirà. D'altres ho intentaran i fracassaran, cosa que tampoc ens ha d'estranyar, tenint en compte que alguns dels més venuts en aquestes dates són una autèntica misèria. Però per bé o per mal, la festa ja està celebrada. Tot molt a la catalana: una copeta de licor de crema i a dormir la migdiada, i fins l'any vinent menta i poliol a dojo. Després hi ha els qui no han comprat un únic llibre, sinó tres o quatre. Aquests i aquestes ja molen més. Són semblants a la gent que abans et trobaves voltant de nit. No eren borratxos professionals, però quan s'hi posaven, s'hi posaven.  I finalment hi ha els millors. Nosaltres. Que comprem llibres quan ens dona la  gana, i ho fem sense cap mena de mesura, ni seny, ni respecte per les nostres magres possibilitats econòmiques. No anem pel món ploriquejant que els llibres són cars, perquè un gintònic ja val deu euros a qualsevol local vull-i-no-puc.  Seguint amb el símil nocturn, som els que sortíem el trenta de desembre, i a la merda el trenta-un.  Els que l'endemà dinàvem i ens ho passàvem millor recordant que no pas vivint. I al cap de dos dies torna-hi, que la vida és massa curta i la nit passa llista.

Aquests dies, més que mai, hem de recordar Baudelaire i estar embriacs. Aquesta és l'única qüestió. De vi, però sobretot de poesia, i de narrativa, i fins i tot d'assaig. De teatre, si voleu. Per no sentir l'horrible càrrega del temps sobre les nostres espatlles, i perquè els nostres autors, editors i llibreters puguin posar un plat a taula. Embriaguem-nos tothora, amics i amigues. Comprem llibres. Molts. Sense mesura, sense pensar en l'endemà -el mateix que els punks deien que no existeix. Correu, correu cap a la llibreria de la mateixa manera que els divendres corríeu a la barra del vostre bar preferit. La festa no pot acabar-se. Contra la ressaca de Sant Jordi, borratxera literària contínua.


dimarts, 17 d’abril de 2018

BON KARMA

Dispenseu, aquests dies tinc el Tardes de birres a règim. La promoció de Lèmmings és intensa, i l'he descuidat injustament. I dic injustament perquè, en el fons, totes les meves novel·les són més o menys deutores d'aquest bloc. Sense ell, dubto que mai hagués fet res en el camp de les lletres.

Comencem pel més urgent en aquests dies de borratxera literària: les signatures. La meva feina m'impedeix passar-me el dia ramblejant -ben mirat, encara que pogués tampoc no ho faria-, però he aconseguit trobar una escletxa per anar a signar llibres. Més ben dit, dues: el dijous dia 19, a partir de quarts de set de la tarda, seré a la Llibreria 22 a la ja tradicional Prèvia de Sant Jordi. Un acte ideal per si sou com jo i no us agraden les gentades, amb pica-pica inclòs. El dia de Sant Jordi pròpiament dit, entre les sis i les set de la tarda, seré a la parada de la Llibreria 22, a la Rambla de Girona. Més tard, de set a vuit, seré a la parada dels meus amics del Context. En Frederic, l'alma mater de l'indret, va ser una de les tres persones que va llegir la versió beta de Lèmmings. Ja surt a la pàgina d'agraïments, però vull fer-ho aquí pels qui no llegiu les pàgines de crèdits dels llibres, o per si no teniu pensat comprar-lo: és un llibreter extremadament valent, amb un projecte molt concret i ambiciós, lector voraç, àgil i amb un setè sentit per les lletres. És impossible que us aconselli un llibre que no us agradarà. Queda dit.

Us faig un brevíssim resum del Lèmmings Grand Tour. Han estat tres setmanes intenses, amb cinc presentacions i tres festivals de novel·la negra. M'ho he passat bé, però no ha estat fàcil. A vegades dic que no m'agrada presentar els meus propis llibres, i la gent es pensa que ho dic de broma, o per fer-me el desmenjat o l'interessant. Us asseguro que va de debò. No és un tema de vergonya -estic acostumat a parlar en públic-, ni una obsessió rara, que d'aquestes sí que en tinc. Senzillament, no m'agrada parlar de mi mateix. Algú (en concret, la meva sogra, a la presentació de Girona) va dir que no és cert, perquè sí que escric sobre mi mateix, a les novel·les i sobretot aquí, al bloc, i tindrà part de raó, però suposo que d'alguna manera hi ha un límit entre el parlar i l'escriure. Com a mínim, jo l'hi tinc.

Tot m'angoixa abans d'una presentació: vindrà gent? I, en cas que vingui, s'ho passaran bé, o com a mínim no s'avorriran? Faré el ridícul d'alguna manera? Per norma general, el públic està format per familiars i amics que t'ho perdonen tot, fins i tot si estàs espès com vaig estar-ho el dia de la Llibreria 22, i a més a més compren el llibre, encara que sigui per fer-me feliç. Tinc un amic que està content amb aquesta quarta novel·la perquè així en podrà posar una sota cada pota de la taula, i aixi fer-la més alta.

Malgrat les meves manies personals, de moment Lèmmings va bé. No serà el llibre de Sant Jordi, i ni ganes. Si volgués notorietat escriuria sobre templers o càtars i no pas sobre la recerca del dolor. Sempre dic que prefereixo (és un dir) cinc-cents lectors que els hi agradi el que faig i que tinguin criteri, que no pas cinc mil que el comprin perquè s'ha de comprar un llibre o altre, i que hagin escollit Lèmmings de la mateixa manera que haguessin pogut quedar-se el d'en Victor Amela, que per cert aquest any no ha guanyat cap premi i no va de novel·lista, sinó de filòsof.

L'editor ha decidit fer una segona edició per assegurar la jugada per Sant Jordi. Moltes gràcies a tothom qui ja l'ha comprat, i a qui té previst fer-ho. I als qui no també, per llegir el bloc. Mercès també a tothom qui ha volgut ressenyar-lo o recomanar-lo en alguna o altra banda, fent especial menció a la meva estimadíssima llibreria Cu-cut, que està generant una quantitat de bon karma brutal. Mercès també als qui heu tingut la bondat de presentar-lo: l'Angel Amieva, en Matthew Tree, l'Adrià Pujol, en Damià Bardera (també lector de la versió beta) i en J.C. Codolà.

Sigueu feliços aquest Sant Jordi i compreu molts llibres. Si pot ser, d'autors catalans. No és xovinisme, sinó una altra manera de fer país.

dimecres, 21 de març de 2018

MANSPREADING (I PRESENTACIONS)

L'altre dia feia un viatge llarg amb tren i em va tocar seure en una d'aquelles places al voltant d'una taula. Si vas amb amics o amb la família aquesta distribució és collonuda perquè et permet gaudir del viatge. També és acceptable si ets un jovencell o jovencella amb ganes de lligar. O, finalment, si ets d'aquelles persones que volen conèixer desconeguts, que per descomptat no és el meu cas.

Em va tocar seure al davant d'un executiu d'aspecte porcí. No és una manera de parlar, s'assemblava de debò a un porc.  Duia el cabell engominat cap enrere, i tenia una papada formidable, hipnòtica. Duia una americana barata que el feia semblar un venedor de cotxes de segona mà. A mig viatge va adormir-se, roncant de manera formidable, com un dibuix animat. Al seu costat hi anava un home a la cinquantena, elegant i modern. Si fos dona o gai me n'hauria enamorat al mateix moment, però com que no és el cas vaig limitar-me a pensar que d'aquí a deu anys m'agradaria ser com ell, i mirar-m'ho tot amb aire d'estar a punt de perdre la paciència, però sense acabar de perdre-la. No sé si m'explico.

Mentre dormia,  el porquet va obrir les cames de manera desagradable, envaïnt el meu espai vital i el del senyor elegantíssim.  Fa temps m'havia rigut del manspreading, i segueixo pensant que no és una cosa masclista en si mateixa, sinó pròpia d'imbècils, de narcisistes o de troglodites. Però també entenc que les dones no tinguin ganes de viure en un món on impresentables així s'obrin de cames i molestin tothom al seu voltant, sigui del gènere que sigui. A mi també m'agradaria viure en un lloc més polit i just que aquest, i si elles són capaces de canviar-lo tenen el meu aplaudiment.

Però la cosa no s'acaba aquí: al costat hi tenia un individu petit que va passar-se el viatge llegint, atenció, l'ABC i la Razón. Feia que sí amb el cap, com si escoltés un míting d'en Rivera i pensés "Amb aquest nano sí que arreglarem el país". Anava vestit amb sensatesa i remenava un ordinador bo, però tenia la cara destrossada pel mam, com si acabés de sortir del Bar Consuelo després d'una nit bevent solysombras i fumant caliquenyos. Aquest homenet, oh infortuni,  també feia manspreading, però en el seu cas era amb els colzes: me'ls clavava al braç. Era un contacte desagradable, i al final em vaig haver d'arraulir, llegint el meu llibre fent una bola. Li passava vint quilos de múscul i un pam d'alçada, i vaig haver d'aixafar-me contra la finestra.

La relació que té aquesta història i el que ve a continuació és un misteri que ni jo mateix sé resoldre. Crec que us explico perquè no em semblava de bon gust parlar de dates i de presentacions, i suplicar la vostra assistència després de tant temps sense escriure res. Volia fer-me perdonar pels lectors i lectores que encara obren aquesta pàgina de tant en tant.

A continuació, ara sí, us plantifico les dates i llocs de les presentacions de Lèmmings. Pels qui no hagueu anat mai a cap, són com una mena de concert de rock sense cervesa, tabac, drogues ni sexe ràpid.

El divendres 23 de març, a les 20:00, seré a la Low Cost de Figueres. El padrí serà l'Àngel Amieva.

Dos dies després, el diumenge 25, a les 10:45 del matí, quan la bona gent estarà beneïnt el ram,  jo seré a la biblioteca de Lloret de Mar en una taula rodona sobre narcotràfic. 

El Dijous Sant, el dia que Jesús va sopar amb el seus deixebles i Judes el va vendre per una miserable bossa de monedes, jo berenaré amb els meus amics del Cu-cut de Torroella, a qui dec tantes coses que no sé ni com donar les gràcies sense semblar mig tarumba.

5'abril a l'Altell, a Banyoles, a càrrec de Mr. Matthew Tree. Many thanks, bro!

BCN: a la Calders, el 10 d'abril a les 19:30, a càrrec del man of the moment Adrià Pujol.

Girona: 12 d'abril, a la 22, a les 20:00, a càrrec del meu amic, el gran Damià Bardera.

I el dissabte 14 d'abril, si encara em queden forces, seré a Cassà de la Selva City, a les 12, dins del marc dels Vermunt Literaris que tantes alegries ens han donat aquests darrers mesos. A més a més no és una manera de parlar, donen vermut de debò, i del car.

I encara quedarà la del Cu-cut, i alguna altra que caurà.

Aprofito per donar les gràcies a llibreters i llibreteres, i a tots els qui teniu la bondat i l'extrema amabilitat d'apadrinar els Lèmmings. Sempre dic que si m'he d'emportar una cosa de tot aquest món dels llibres no serà tant la satisfacció d'haver publicat -que també- sinó la gent que he conegut i les boníssimes estones que hem passat. Només per això ha valgut la pena. Tota la resta, pura anècdota.

divendres, 2 de març de 2018

TORNEM A FER BIRRES

Aquests dies tinc el bloc força oblidat. Per dir-ho d'alguna manera, el Tardes de birres està en stand by, i només l'obro escadusserament perquè no vull que es rovelli del tot. Pobric meu, tantes bones estones que m'has fet passar.

És estrany: mentre que les idees per escriure ficció flueixen (si no escric més és perquè no tinc  temps), m'he quedat sense ganes de parlar de les coses quotidianes que en general eren les que alimentaven aquest bloc. De  política n'estic ben fart, suposo que com la majoria de vosaltres. Vaig fer una aposta clara -reviseu les entrades anteriors- però el meu bàndol ha perdut, si és que mai hi ha hagut un conflicte real, i tot plegat no ha sigut res més que una xarlotada còsmica.

L'altre dia em van suggerir que escrigués sobre aquesta poca-soltada de Tabàrnia i sobre la censura anacrònica que exerceixen el PP i Ciudadanos. Què voleu que us digui, dissortat de mi? El cert és que no faria cap contribució valuosa, ni diria res que no s'hagi explicat abans. L'estat ha involucionat de manera clara, objectiva i mesurable, però aparentment a bona part de la población espanyola -i a la meitat de la catalana- això li importa una merda, de manera que els renecs i els insults que jo pugui dispensar no servirien absolutament per res, i seria com el gos que persegueix un cotxe bordant, sense saber exactament què fer si mai l'arriba a atrapar (la frase és del Jòker, no pas meva).  M'he fet tan, tan mala sang, que no vull pensar-hi més.  Els qui m'heu anat seguint sabeu que no sóc l'home més valent del món, però tampoc no sóc un covard. No és que m'autocensuri, és que estic profundament desencantat.

Però no he tornat al bloc per fer el ploricó, sinó per penjar la portada de Lèmmings, la novel·la nova. Sé que molts lectors del bloc no em segueixen al Facebook, i encara menys al Twitter (que encara no sé ni com funciona, i potser per això no l'acabo de fer servir com cal).

He de dir que m'encanta. Heus-la aquí:


Lèmmings arribarà a les llibreries -aquests temples magnífics i precaris- el 19 de març. Properament penjaré la llista de presentacions i llocs on em passejaré per parlar-ne. Si sou més del rotllo virtual, o si només aneu a grans superficies, on aquests llibres solen tenir una presencia més aviat discreta o efímera, podeu comprar-lo directament a l'editorial a través d'aquest enllaç. Però si em deixeu triar a mi, feu una visita al vostre llibreter o llibretera de confiança. És una guerra, i aquest cop hem de guanyar-la.

Lèmmings és una novel·la negra, però també és una novel·la sobre el creixement i l'enyor. Hi surten polígons i barraques, però també gimnasos i universitats. No és una història d'amor, però no es pot fer art sense cap història d'amor. Hi ha lluita, però en el fons el combat físic només és una excusa per parlar d'una altra cosa. No l'he escrita amb voluntat de fer riure el lector, però segur que algun fragment farà que se li escapi una rialla. Abans de dir-se Lèmmings es deia Sak yant, que és un tatuatge tailandès que només poden fer els monjos budistes, i que otorga dons màgics a qui el duu. També es podia dir La Cova Secreta, o bé La història del conill a la Lluna. La portada és magnífica, millor que la meva idea incial d'un nen vintage adoptant una postura de karate. Retro power, i tal. L'editor i jo vam tenir feina per consensuar un text per la contraportada, perquè la novel·la està plantejada d'una manera que cada frase que es digui pot ser un espòiler. Deixem-ho en que un nano es desperta desmemoriat en una nau industrial abandonada, amb rastres d'una baralla multitudinària i dos cadàvers amb les butxaques plenes de calers. El nano té el cos trencat, però hi ha alguna cosa que no quadra: no sent cap mena de dolor. I, com deia aquell, fins aquí puc explicar.

Desitjo de debò que us ho passeu tan bé llegint-la com m'ho he passat jo escrivint-la.

dimecres, 7 de febrer de 2018

LÈMMINGS, LA NOVEL·LA

Havia pensat començar aquest post de dues maneres diferents. La primera era fent broma sobre la vergonyant i minúscula -i en part, fracassada- campanya per crear hype al voltant dels lèmmings, per tot seguit anunciar a bombo i plateret que treia una novel·la amb el mateix nom. La segona era  riure'm d'aquests flamants guanyadors de premis literaris que tenim a Catalunya, un mètode que va bastant bé perquè alguna gent els hi professa devoció mentre que d'altres els odien de manera fanàtica, sense punt entremig. La clàssica contraposició escriptor mediàtic versus escriptor matat. Si al final vaig desestimar-la va ser perquè fins i tot jo la trobava massa autocompassiva (pobres de nosaltres, escriptors de fora de Barcelona i no-mediàtics, que no ens mengem ni les engrunes, i el bla bla bla que ja coneixeu i que tant us cansa a tots, també a mi, fins i tot quan sóc jo qui l'entona). A hores d'ara tothom sap a la perfecció com funciona el món literari català, i ningú no pot dir que va a la guerra enganyat. Hi ha unes normes que potser són merdoses, i fins i tot molt merdoses, però són les que hem de fer servir per jugar a aquest joc.

De manera que anem pel dret: a mitjans de març publico una novel·la amb Llibres del Delicte. El títol ja l'heu vist més amunt, Lèmmings. Exacte: la quarta obra que havia assegurat que mai no escriuria, però que en realitat tenia ganes d'escriure, i si vaig dir que no ho faria va ser pel mateix motiu que els empollons de l'Insti deien que suspendrien i després treien un deu: per inseguretat, o per no haver de donar explicacions si fracassava. Aquest és el nivell de la meva autoestima en un dia bo. 

En fi, anem al gra. Malgrat que la publico amb una editorial especialitzada en novel·la negra, Lèmmings no és exactament una novel·la negra. Per dir-ho amb més precisió, no la vaig concebre com una novel·la noir, com tampoc vaig escriure Manual de Supervivència ni Nits de matapobres amb aquesta voluntat, i a vàries ressenyes, per sorpresa meva, van destacar aquesta vessant de totes dues novel·les. En Marc Moreno, l'editor de Llibres del Delicte, ha sabut trobar una negror intrínseca en l'obra, i s'ha animat a publicar-la. En un altre moment hauria dit que ha tingut la idea suïcida de publicar-la, però aquestes bromes fàcils, gastades i autocompassives, com he dit més amunt, al final em cansen fins i tot a mi. 

Imatge relacionada

Perquè Lèmmings és un bon llibre. Ho és perquè és el quart que he escrit, i al cap de tants anys he après una cosa o dues. Ho és perquè, si bé el vaig escriure relativament ràpid, va estar moltíssim temps macerant-se. Segurament és l'obra que que més temps ha trigat a gestar-se, i de lluny la més madura. Va ser un part ràpid, però un embaràs llarguíssim. Primer havia de ser una manera, després d'una altra i al final encara d'una altra, i no vaig començar a escriure-la de debò fins que no la vaig tenir ben clara. És un bon llibre perquè no l'hauria presentat a l'editor si hagués pensat que era un producte mediocre, o un producte que no aportés res de nou al panorama literari català. Sempre he seguit una màxima molt senzilla a l'hora d'escriure: fer l'obra que m'hauria agradat llegir però que ningú encara no ha escrit. Lèmmings és exactament aquest llibre, com també ho eren els altres tres en el seu moment. Al principi de publicar mentia de manera miserable quan deia que el meu únic objectiu era entretenir al lector. Aquest era, certament, un dels meus objectius, i encara ho és, perquè considero que entretenir -i si pot ser, divertir- és una de les millors coses que puc fer pels altres. Per mi és un autèntic honor que algú dibuixi un somriure llegint alguna cosa que he escrit. És el meu do i faig el que puc per arribar a la gent del meu voltant, i els llibres són una manera collonuda de fer-ho. Fa anys volia que amb les meves històries la gent oblidés el dia merdós que havien tingut, o que subratllessin un dia genial. Però en realitat també volia el que vull ara: fer una cosa nova, o tan nova com pugui, perquè tot està inventat, una cosa atrevida i que en català no s'hagi fet, o s'hagi fet poc. El llibre que volia llegir i que ningú encara ha escrit. 

Lèmmings, com les altres novel·les, té molta part de mi. No és una novel·la autobiogràfica però és una novel·la viscuda . A vegades em pregunten per què escric de coses tan rares i sempre responc que només sé escriure de coses que conec amb certa profunditat. Per mi, fer una altra cosa seria estafar al lector o lectora. Envejo els qui són capaços de bastir una obra de tres-centes pàgines al voltant de la construcció d'una catedral sobre la qual només s'han documentat, i moltes vegades el temps just per poder escriure una novela més o menys versemblant. Un amic meu va intentar-ho per encàrrec i va haver d'abandonar al cap de poques pàgines. És un bon escriptor, i segurament per això no va poder suportar escriure un text que no li sortís de dins.

Al final hem après que no vendrem deu mil còpies de la novel·la, ni segurament tres mil. Sortirem on haguem de sortir, i les nostres obres tindran el reconeixement que tindran. Potser són els anys -estic a punt de fer-ne quaranta-un- però cada cop entenc millor que escriure és una de les coses que he de fer a la vida. Sense un objectiu concret, sense una meta definida. Escriure i que la gent em llegeixi, perquè tot i que sóc conscient que escriure per si mateixos és la manera que tenen molts d'estimar les lletres, jo no concebo l'acte creatiu sense espectadors, encara que siguin pocs. Sóc el que els americans en diuen una queen of drama, o encara pitjor, una attention whore.

Volia parlar-vos del llibre i m'adono que, com tots els escriptors, sóc un egòlatra que només sap divagar sobre si mateix. Abans que surti miraré de fer el post que la novel·la es mereix. Spoilers free, per descomptat, perquè la novel·la fa de mal explicar sense tirar enlaire l'argument. Els qui tingueu l'amabilitat de llegir-la entendreu de seguida perquè. 

dimecres, 24 de gener de 2018

BESA LA BANDERA, CABRÓN

Dublin, a les acaballes del segle XX. Era en un pub amb un amic manyo i un altre que era suís però que havia nascut a Madrid. Em sembla que era una nit que tornàvem del canòdrom, un espectacle que ara trobo dantesc però que fa vint anys em feia molta gràcia. Vam trobar uns altres espanyols i vam començar a enraonar: aleshores a Dublin no n'hi havia tants com n'hi deu haver ara, i teníem una tradició que consistia, oh sorpresa, a beure una pinta cada vegada que ens trobàvem per atzar. N'hi havia un que portava una samarreta de la selecció espanyola, que en aquell temps em sembla que no era la Roja, sinó la Selección a seques.  Quan va saber que era català el paio, molt borratxo, em va agafar el cap per la coroneta cridant besa la bandera, cabrón!. Em va enxampar per sopresa, aixafant-me el nas contra l'escut espanyol que la samarreta duia brodat al pit. Vaig desfer-me'n i li vaig fotre una empenta, i si no vam acabar a hòsties va ser perquè el meu amic manyo i el meu amic suís que havia nascut a Madrid s'hi van posar pel mig.


Resultat d'imatges de dublin dogs race

Havia oblidat aquesta història, però el freak de les celles rares que va intimidar a en Puigdemont perquè fes un petó a la bandera espanyola me l'ha feta recordar. Entenc que alguns espanyols ara pateixin per la unitat de la seva nació, i que això els porti a fer imbecil·litats, però fa vint anys no hi havia cap risc de trencament, i ni tan sols una majoria independentista, i ben mirat amb prou feines ho era jo. Tot i així, el paio del pub volia que petonegés la seva samarreta suosa d'imitació. President, ja en som dos els que hem hagut de petonejar una rojigualda en un bar europeu. Tu amb més elegància -o amb més por- que no pas jo. Perquè després vagin i ens diguin que els nacionalistes i els de les banderes som nosaltres.

divendres, 12 de gener de 2018

LA GRAN CONSPIRACIÓ DELS LÈMMINGS

A principis de la dècada dels noranta va sortir al mercat un videojoc que es deia Lèmmings. La tasca del jugador era aconseguir que una corrua d'humanoides la mar de divertits arribessin sans i estalvis al seu destí. La gràcia de la cosa era que els lèmmings no tenien cap mena d'instint d'autoconservació, i es llançaven amb alegria suïcida a qualsevol forat dels que hi havia repartits per cada nivell. Si et descuidaves morien tots, i havies de tornar a començar la partida. A nivell gràfic el joc no era res de l'altre món, però les tecnologies no donaven més de si i els dissenyadors havien de ser originals per compensar-ho, exactament al contrari del que passa avui. I ho aconseguien amb escreix. A arrel d'aquell joc, que ha esdevingut llegendari, vam saber que els lèmmings existien de debò, que eren uns animals tan cuquis com els seus homòlegs digitals, i que compartien la seva tendència autodestructiva. Ens van explicar que aquesta tendència a matar-se de manera massiva -quasi sempre saltant al buit o al mar- era una mena de mecanisme d'autoregulació de l'espècie, que tendia a superpoblar-se cada poc temps. I ens ho vam creure. Per què havíem de dubtar-ne? I per si hi havia algun descregut o descreguda, un reportatge dels anys cinquanta ho provava: White Wilderness, que contenia una esgarrifosa seqüència de suïcidi grupal. No hi havia motius per qüestionar la paraula de la productora, que era ni més ni menys que la  Disney, de manera que vam seguir amb les nostres vides, convençuts que els lèmmings eren mes curts que la màniga d'un sostenidor, i que la Naturalesa era ben capritxosa. Si teniu un dia nostàlgic, podeu jugar al joc online, però després no em vingueu a plorar que us sentiu vells i velles. Creieu-me, aquest Nadal ho he provat -amb el Christmas edition- i l'experiència és dura.

Resultat d'imatges de lemming

Fa uns mesos em documentava per un projecte que presentaré aviat i vaig haver de llegir sobre els lèmmings. Amb el que vaig descobrir part de la meva adolescència se'n va anar en orris. Resulta que els lèmmings no tenen aquest instint suïcida, i que tot plegat era un muntatge. Els lèmmings no se suïciden. Sembla ser que els realitzadors del reportatge havien pagat un nombre indeterminat de dolars a uns nens esquimals per cada lèmming que els hi portaven, i un cop en varen tenir prous, els van espantar perquè s'acostessin a un penya-segat i saltessin al mar. Tot plegat per il·lustrar les seves tesis. No són els primers ni els darrers a fer-ho. Anys abans l'aragonès Buñuel, per emfatitzar la misèria del camp extremeny,  havia mort una cabra a trets en el tristíssim documental Las Hurdes, tierra sin pan (podeu veure el fragment de la cabra en el minut 13:20, si us hi fixeu bé fins i tot es veu el fum de l'escopeta).

Però anem a pams. Aquests rosegadors que habiten les regions àrtiques desde sempre havien originat tota classe de llegendes i fabulacions. Per exemple, es deia que queien del cel, que provocaven pestes i que enverinaven l'aigua. Es conserven documents del segle XVI que enumeren les maldats d'aquestes bestioles. El cert és que les migracions massives de lèmmings són una realitat, i la seva tossuderia i determinació, també. Quan decideixen moure's no hi ha res que els freni. Això fa que els seus desplaçaments -que en realitat són migracions, com fan milers d'altres espècies- deixin un gran nombre de cadàvers al seu pas, cosa que probablement contribueix de manera indirecta a equilibrar la demografia. Però d'aquí a afirmar que se suïciden de manera sistemàtica i massiva saltant al buit hi ha una gran diferència.

S'ha comès una gran injustícia amb els lèmmings. Menys mal que jo sóc aquí per reparar-la. Aquests animalons són ferotges i valents, i s'aferren a la vida amb la mateixa determinació que qualsevol de nosaltres. Si moren a dotzenes durant els seus desplaçaments a la babalà no és perquè un gen els hi ordeni matar-se, sinó perquè una bandada de lèmmings corrent per la neu per un depredador és l'equivalent a un buffet lliure de la Jonquera per un camioner francès. La imatge dels lèmmings suïcidant-se en massa podria tenir certa bellesa terrible, podria ser una metàfora molt poderosa. Però  la metàfora de la mort circumstancial no és inferior: el lèmming no se sacrifica per salvar l'espècie, sinó que ho fa de manera acccidental mentre es desplaça en busca de no se sap què. Vist aixi, tots som una mica lèmmings.