dimecres, 7 de febrer de 2018

LÈMMINGS, LA NOVEL·LA

Havia pensat començar aquest post de dues maneres diferents. La primera era fent broma sobre la vergonyant i minúscula -i en part, fracassada- campanya per crear hype al voltant dels lèmmings, per tot seguit anunciar a bombo i plateret que treia una novel·la amb el mateix nom. La segona era  riure'm d'aquests flamants guanyadors de premis literaris que tenim a Catalunya, un mètode que va bastant bé perquè alguna gent els hi professa devoció mentre que d'altres els odien de manera fanàtica, sense punt entremig. La clàssica contraposició escriptor mediàtic versus escriptor matat. Si al final vaig desestimar-la va ser perquè fins i tot jo la trobava massa autocompassiva (pobres de nosaltres, escriptors de fora de Barcelona i no-mediàtics, que no ens mengem ni les engrunes, i el bla bla bla que ja coneixeu i que tant us cansa a tots, també a mi, fins i tot quan sóc jo qui l'entona). A hores d'ara tothom sap a la perfecció com funciona el món literari català, i ningú no pot dir que va a la guerra enganyat. Hi ha unes normes que potser són merdoses, i fins i tot molt merdoses, però són les que hem de fer servir per jugar a aquest joc.

De manera que anem pel dret: a mitjans de març publico una novel·la amb Llibres del Delicte. El títol ja l'heu vist més amunt, Lèmmings. Exacte: la quarta obra que havia assegurat que mai no escriuria, però que en realitat tenia ganes d'escriure, i si vaig dir que no ho faria va ser pel mateix motiu que els empollons de l'Insti deien que suspendrien i després treien un deu: per inseguretat, o per no haver de donar explicacions si fracassava. Aquest és el nivell de la meva autoestima en un dia bo. 

En fi, anem al gra. Malgrat que la publico amb una editorial especialitzada en novel·la negra, Lèmmings no és exactament una novel·la negra. Per dir-ho amb més precisió, no la vaig concebre com una novel·la noir, com tampoc vaig escriure Manual de Supervivència ni Nits de matapobres amb aquesta voluntat, i a vàries ressenyes, per sorpresa meva, van destacar aquesta vessant de totes dues novel·les. En Marc Moreno, l'editor de Llibres del Delicte, ha sabut trobar una negror intrínseca en l'obra, i s'ha animat a publicar-la. En un altre moment hauria dit que ha tingut la idea suïcida de publicar-la, però aquestes bromes fàcils, gastades i autocompassives, com he dit més amunt, al final em cansen fins i tot a mi. 

Imatge relacionada

Perquè Lèmmings és un bon llibre. Ho és perquè és el quart que he escrit, i al cap de tants anys he après una cosa o dues. Ho és perquè, si bé el vaig escriure relativament ràpid, va estar moltíssim temps macerant-se. Segurament és l'obra que que més temps ha trigat a gestar-se, i de lluny la més madura. Va ser un part ràpid, però un embaràs llarguíssim. Primer havia de ser una manera, després d'una altra i al final encara d'una altra, i no vaig començar a escriure-la de debò fins que no la vaig tenir ben clara. És un bon llibre perquè no l'hauria presentat a l'editor si hagués pensat que era un producte mediocre, o un producte que no aportés res de nou al panorama literari català. Sempre he seguit una màxima molt senzilla a l'hora d'escriure: fer l'obra que m'hauria agradat llegir però que ningú encara no ha escrit. Lèmmings és exactament aquest llibre, com també ho eren els altres tres en el seu moment. Al principi de publicar mentia de manera miserable quan deia que el meu únic objectiu era entretenir al lector. Aquest era, certament, un dels meus objectius, i encara ho és, perquè considero que entretenir -i si pot ser, divertir- és una de les millors coses que puc fer pels altres. Per mi és un autèntic honor que algú dibuixi un somriure llegint alguna cosa que he escrit. És el meu do i faig el que puc per arribar a la gent del meu voltant, i els llibres són una manera collonuda de fer-ho. Fa anys volia que amb les meves històries la gent oblidés el dia merdós que havien tingut, o que subratllessin un dia genial. Però en realitat també volia el que vull ara: fer una cosa nova, o tan nova com pugui, perquè tot està inventat, una cosa atrevida i que en català no s'hagi fet, o s'hagi fet poc. El llibre que volia llegir i que ningú encara ha escrit. 

Lèmmings, com les altres novel·les, té molta part de mi. No és una novel·la autobiogràfica però és una novel·la viscuda . A vegades em pregunten per què escric de coses tan rares i sempre responc que només sé escriure de coses que conec amb certa profunditat. Per mi, fer una altra cosa seria estafar al lector o lectora. Envejo els qui són capaços de bastir una obra de tres-centes pàgines al voltant de la construcció d'una catedral sobre la qual només s'han documentat, i moltes vegades el temps just per poder escriure una novela més o menys versemblant. Un amic meu va intentar-ho per encàrrec i va haver d'abandonar al cap de poques pàgines. És un bon escriptor, i segurament per això no va poder suportar escriure un text que no li sortís de dins.

Al final hem après que no vendrem deu mil còpies de la novel·la, ni segurament tres mil. Sortirem on haguem de sortir, i les nostres obres tindran el reconeixement que tindran. Potser són els anys -estic a punt de fer-ne quaranta-un- però cada cop entenc millor que escriure és una de les coses que he de fer a la vida. Sense un objectiu concret, sense una meta definida. Escriure i que la gent em llegeixi, perquè tot i que sóc conscient que escriure per si mateixos és la manera que tenen molts d'estimar les lletres, jo no concebo l'acte creatiu sense espectadors, encara que siguin pocs. Sóc el que els americans en diuen una queen of drama, o encara pitjor, una attention whore.

Volia parlar-vos del llibre i m'adono que, com tots els escriptors, sóc un egòlatra que només sap divagar sobre si mateix. Abans que surti miraré de fer el post que la novel·la es mereix. Spoilers free, per descomptat, perquè la novel·la fa de mal explicar sense tirar enlaire l'argument. Els qui tingueu l'amabilitat de llegir-la entendreu de seguida perquè. 

dimecres, 24 de gener de 2018

BESA LA BANDERA, CABRÓN

Dublin, a les acaballes del segle XX. Era en un pub amb un amic manyo i un altre que era suís però que havia nascut a Madrid. Em sembla que era una nit que tornàvem del canòdrom, un espectacle que ara trobo dantesc però que fa vint anys em feia molta gràcia. Vam trobar uns altres espanyols i vam començar a enraonar: aleshores a Dublin no n'hi havia tants com n'hi deu haver ara, i teníem una tradició que consistia, oh sorpresa, a beure una pinta cada vegada que ens trobàvem per atzar. N'hi havia un que portava una samarreta de la selecció espanyola, que en aquell temps em sembla que no era la Roja, sinó la Selección a seques.  Quan va saber que era català el paio, molt borratxo, em va agafar el cap per la coroneta cridant besa la bandera, cabrón!. Em va enxampar per sopresa, aixafant-me el nas contra l'escut espanyol que la samarreta duia brodat al pit. Vaig desfer-me'n i li vaig fotre una empenta, i si no vam acabar a hòsties va ser perquè el meu amic manyo i el meu amic suís que havia nascut a Madrid s'hi van posar pel mig.


Resultat d'imatges de dublin dogs race

Havia oblidat aquesta història, però el freak de les celles rares que va intimidar a en Puigdemont perquè fes un petó a la bandera espanyola me l'ha feta recordar. Entenc que alguns espanyols ara pateixin per la unitat de la seva nació, i que això els porti a fer imbecil·litats, però fa vint anys no hi havia cap risc de trencament, i ni tan sols una majoria independentista, i ben mirat amb prou feines ho era jo. Tot i així, el paio del pub volia que petonegés la seva samarreta suosa d'imitació. President, ja en som dos els que hem hagut de petonejar una rojigualda en un bar europeu. Tu amb més elegància -o amb més por- que no pas jo. Perquè després vagin i ens diguin que els nacionalistes i els de les banderes som nosaltres.

divendres, 12 de gener de 2018

LA GRAN CONSPIRACIÓ DELS LÈMMINGS

A principis de la dècada dels noranta va sortir al mercat un videojoc que es deia Lèmmings. La tasca del jugador era aconseguir que una corrua d'humanoides la mar de divertits arribessin sans i estalvis al seu destí. La gràcia de la cosa era que els lèmmings no tenien cap mena d'instint d'autoconservació, i es llançaven amb alegria suïcida a qualsevol forat dels que hi havia repartits per cada nivell. Si et descuidaves morien tots, i havies de tornar a començar la partida. A nivell gràfic el joc no era res de l'altre món, però les tecnologies no donaven més de si i els dissenyadors havien de ser originals per compensar-ho, exactament al contrari del que passa avui. I ho aconseguien amb escreix. A arrel d'aquell joc, que ha esdevingut llegendari, vam saber que els lèmmings existien de debò, que eren uns animals tan cuquis com els seus homòlegs digitals, i que compartien la seva tendència autodestructiva. Ens van explicar que aquesta tendència a matar-se de manera massiva -quasi sempre saltant al buit o al mar- era una mena de mecanisme d'autoregulació de l'espècie, que tendia a superpoblar-se cada poc temps. I ens ho vam creure. Per què havíem de dubtar-ne? I per si hi havia algun descregut o descreguda, un reportatge dels anys cinquanta ho provava: White Wilderness, que contenia una esgarrifosa seqüència de suïcidi grupal. No hi havia motius per qüestionar la paraula de la productora, que era ni més ni menys que la  Disney, de manera que vam seguir amb les nostres vides, convençuts que els lèmmings eren mes curts que la màniga d'un sostenidor, i que la Naturalesa era ben capritxosa. Si teniu un dia nostàlgic, podeu jugar al joc online, però després no em vingueu a plorar que us sentiu vells i velles. Creieu-me, aquest Nadal ho he provat -amb el Christmas edition- i l'experiència és dura.

Resultat d'imatges de lemming

Fa uns mesos em documentava per un projecte que presentaré aviat i vaig haver de llegir sobre els lèmmings. Amb el que vaig descobrir part de la meva adolescència se'n va anar en orris. Resulta que els lèmmings no tenen aquest instint suïcida, i que tot plegat era un muntatge. Els lèmmings no se suïciden. Sembla ser que els realitzadors del reportatge havien pagat un nombre indeterminat de dolars a uns nens esquimals per cada lèmming que els hi portaven, i un cop en varen tenir prous, els van espantar perquè s'acostessin a un penya-segat i saltessin al mar. Tot plegat per il·lustrar les seves tesis. No són els primers ni els darrers a fer-ho. Anys abans l'aragonès Buñuel, per emfatitzar la misèria del camp extremeny,  havia mort una cabra a trets en el tristíssim documental Las Hurdes, tierra sin pan (podeu veure el fragment de la cabra en el minut 13:20, si us hi fixeu bé fins i tot es veu el fum de l'escopeta).

Però anem a pams. Aquests rosegadors que habiten les regions àrtiques desde sempre havien originat tota classe de llegendes i fabulacions. Per exemple, es deia que queien del cel, que provocaven pestes i que enverinaven l'aigua. Es conserven documents del segle XVI que enumeren les maldats d'aquestes bestioles. El cert és que les migracions massives de lèmmings són una realitat, i la seva tossuderia i determinació, també. Quan decideixen moure's no hi ha res que els freni. Això fa que els seus desplaçaments -que en realitat són migracions, com fan milers d'altres espècies- deixin un gran nombre de cadàvers al seu pas, cosa que probablement contribueix de manera indirecta a equilibrar la demografia. Però d'aquí a afirmar que se suïciden de manera sistemàtica i massiva saltant al buit hi ha una gran diferència.

S'ha comès una gran injustícia amb els lèmmings. Menys mal que jo sóc aquí per reparar-la. Aquests animalons són ferotges i valents, i s'aferren a la vida amb la mateixa determinació que qualsevol de nosaltres. Si moren a dotzenes durant els seus desplaçaments a la babalà no és perquè un gen els hi ordeni matar-se, sinó perquè una bandada de lèmmings corrent per la neu per un depredador és l'equivalent a un buffet lliure de la Jonquera per un camioner francès. La imatge dels lèmmings suïcidant-se en massa podria tenir certa bellesa terrible, podria ser una metàfora molt poderosa. Però  la metàfora de la mort circumstancial no és inferior: el lèmming no se sacrifica per salvar l'espècie, sinó que ho fa de manera acccidental mentre es desplaça en busca de no se sap què. Vist aixi, tots som una mica lèmmings.