divendres, 13 d’octubre de 2017

NO ES LO MISMO

La correcció política ens ha fet perdre el sentit de l’humor. Per no semblar uns pagerols ni uns fantotxes de barri, hem hagut d’eliminar un munt d’acudits i bromes la mar de gracioses. I no només això: a cada text fem malabarismes amb el llenguatge, i també hem fet veure que estàvem d’acord amb postulats que no eren els nostres. Però això no es el pitjor, ni de lluny, perquè pel bé de la correcció polícia hem acabat donant per bons arguments que són autèntiques falàcies. Una d’elles és la que diu que hi ha de tot a pertot.

Ahir, dotze d’octubre, vam dur els nens al zoo de Barcelona. No ens recordàvem que hi havia la manifestació nacionalista, i al llarg del dia ens vam anar trobant gent embolcallada amb banderes espanyoles. El cert és que n’hi havia poca, poquíssima -es veu que la manifa, com en diuen ells, va resultar un fracàs, l’unionisme de carrer ha perdut pistonada en només mitja setmana-, però em va sorprendre el perfil dels assistents. El que més em va sobtar va ser que molts eren d’edat avançada i anaven sols. Era una mica depriment, veure un avi ranquejar pel metro amb una bandera espanyola per capa. Això sí, amb la camisa ben oberta, com quan eren joves i valents. També hi havia dones soles, amb el cabell tintat a la perruqueria de la Puri. De debò que era estrany, veure’ls rondar per la ciutat tots sols. Et venien ganes de convidar-los a un cafè amb llet calent, o d'abraçar-los. Per descomptat, també alguna família que de tan tòpica com era, si l’hagués descrit en una novel·la, l’editor m’hagués cardat crits per ser massa estereotipada. Borjamaris, Lucías, camises blaves i etcètera. Per ser justos també s'ha de dir que devia haver-hi gent normal, però el cert és que no en vam veure gaire, nosaltres. Els pocs grups que vam trobar eren formats per adolescents rarets, o joves d’estètica agressiva i mirada intimidadora. Els perfils violents em són familiars: a arrel de la manifestació del vuit d’octubre vaig tenir una discussió al Facebook amb un antic professor meu d’Arts Marcials i representant de material esportiu que, en veure’s superat argumentalment, em va desafiar a fer un combat físic. I el més trist de tot és que vaig acabar demanant-li perdó, no tant per por de la pallissa - que no dubto que me l'hagués fotut en cas de tenir-me a mà- sinó per culpa d'aquest caràcter nostre, tan de dialogar i rebaixar tensió. Nosaltres no ens podem permetre trencar cap norma. Ells, en canvi, se les poden saltar totes. Tenen la força de la seva banda.

He començat el post amb la idea que la correcció política ens fa dir que hi ha de tot a tot arreu. És mentida. No aventuraré explicacions -són matèria sociològica o antropològica- sinó que em limitaré a descriure uns fets que són més o menys objectius. Les manifestacions independentistes han estat un prodigi de la logística i l’organització. El tòpic que diu que al final no hi ha ni un paper al terra és rigorosament cert. L’expressió més agosarada que s’hi sent és boti boti boti, espanyol qui no boti, i l’ambient és tan pacífic, festiu i ingenu que s’acosta al naïf. L’estètica és una mica rural, amb massa tractors pel meu gust, però mira, som gent de molt de la terra, què vols fer-hi.  En canvi, les manifestacions espanyolistes són figues d’un altre paner. Les banderes franquistes hi sovintegen -també a la del dissabte passat, tot i la prohibició expressa de portar-ne (ben mirat, és estrany que els organitzadors posin tant èmfasi en semblar demòcrates)-, així com d’altres simbologies ultres. Els disturbis són normalíssims: a la manifestació del vuit d’octubre es van barallar entre ells, cosa que va tornar a passar ahir, destrossant la terrassa del Zurich. Al llarg d’aquests actes s’han increpat mossos, s’han insultat veïns i els hi han trencat els vidres. Els crits que s’hi senten no tenen aquella candidesa de les consignes independentistes, i exigeixen sang, submissió a la llei i presó pels rebels (rebels, com mola: em fan sentir com un pilot d’X-Wing). Els manifestants tampoc tenen aquell somriure embafador dels indepes -la revolta dels somriures, en diuen els cursis-, sinó que adopten un gest greu, com soldats que marxen cap a l’escorxador i senten sobre seu les fosques ales de la mort.

Imatge relacionada

No es lo mismo, cantava l’Alejandro Sanz, i tenia tota la raó del món. Fins ara no podíem dir-ho perquè tot era cordialitat i ganes de quedar bé, però ara és hora de treure’s els guants i abandonar el fair play, perquè ells van a totes, i al final de tan bons semblarem ases. L’article 155 és més que una possibilitat a l’hora d’escriure aquest post, i tots tenim gravats a la retina les sàdiques càrregues de la policia l’u d’octubre. Els militar afilen els sabres, i és qüestió de temps que ens vinguin a buscar. Ells són els de a por ellos -qué no quede ni uno!, afegien alguns, un detall que va passar desapercebut-, i els de la mà alçada. No, no són quatre brètols com ens deien fins ara, i nosaltres fent veure que ens ho empassàvem per no fer enrabiar ningú. Són molts. La catalanofòbia no és cosa de dos desgraciats de Villarrubia de los conejos, sinó una malaltia enquistats en una part important de la societats espanyola que, tot s’ha de dir, aquests dies també ens ha sorprès molt agradablement -em van fer caure alguna llàgrima i tot- amb mostres de solidaritat i estima, encara que em temo que eren minioritàries. Sempre som massa pocs quan es tracta de lluitar contra els monstres.

Una de les idees que m’han inspirat alhora d’escriure aquest post és una discussió que vaig veure  per casualitat al FB. Un dels meus amics alacantins criticava amb agror els fets al voltant de les manifestacions a València. Suposo que esteu al cas: grups feixistes van carregar contra manifestants independentistes i d’esquerres davant de la policia, que va actuar amb desgana, o no va actuar. El meu amic conmentava els fets, i algú al seu mur va entonar la cantarella de sempre: es lo mismo, en todas partes se cuecen habas. No, va respondre ell. Hi ha violents i pacífics. Hi ha els que ataquen i els que es defensen. Alguns tenen la policia a favor i d'altres, en contra. Fa temps que això ha deixat de ser una batalla per la independència, i encara hi ha tanta, tantíssima gent que no ho entén, o encara pitjor, que ja li va bé.

Acabo el post amb un paràgraf de la cançó que us deia abans. Com anell al dit:


No es lo mismo ser que estar

No es lo mismo estar que quedarse, ¡qué va!
Tampoco quedarse es igual que parar
No es lo mismo
Será que ni somos, ni estamos
Ni nos pensamos quedar
Pero es distinto conformarse o pelear
No es lo mismo, es distinto

diumenge, 1 d’octubre de 2017

ELS BÀRBARS A LES PORTES

Aiguaviva és un poblet petit molt a la vora de Girona. No arriba als mil habitants. Avui celebraven un dinar popular a la minúscula plaça de la vil·la, i tot era una festa fins que la Guàrdia Civil, o els Nacionals, han arribat. Han entrat per un dels accessos de la plaça. Segurament ningú no pensava que serien atacats. Han llançat gasos lacrimògens, com bàrbars, i de seguida han adoptat una formació de combat. Sabeu contra qui lluitaven? Contra jubilats i contra famílies. Ni un radical, ni un element conflictiu. El meu cunyat és regidor d'Aiguaviva. Ha sortit de l'Ajuntament i s'ha enfrontat als salvatges. No només s'ha emportat un grapat d'hòsties -ha acabat a l'hospital- sinó que s'ha quedat dempeus, sense doblegar el genoll. El meu cunyat era d'Unió democràtica, i als dinars familiars m'havia fet un tip de riure a costa seva. Ara m'ho menjo amb patates: avui ha demostrat que té els collons tres vegades més grans que els meus.

A Cassà també hem tingut alertes. En concret, tres. Al final hem reagrupat les urnes a la plaça principal, i hem tallat tots els accessos. Amb tractors: redneck pride. El lloc no era un objectiu fàcil, hi havia centenars de persones, i potser per això no ens han atacat. O potser només hem tingut sort, no ho sé. Quan sonaven les falses alertes tothom es preparava, alguns amb somriures. Ni els meus amics ni jo somrèiem. De joves vam veure prou baralles per saber que són una cosa ràpida, bruta i insensata. I si amb paios de carrer ja són violentes, imagineu-vos amb un gos entrenat per mossegar. Unes males bèsties carregades d'odi com les que hem vist avui. Amb les cames que em tremolaven ens hem preparat per la pallissa que per sort no ha arribat. M'hagués menjat les hòsties pels meus fills.  No pas perquè tinguin un futur millor, que això no ho sap ningú, sinó perquè sempre els hi ensenyo que han de ser conseqüents. No sé si davant d'aquells monstres hauria sigut fort com el meu cunyat, ni si m'hauria aguantat dempeus.



I com que sempre li dic als meus nanos que cal ser bones persones i, sobretot, valents, brando la meva ploma contra els animalots que han vingut a matar-nos. I els assenyalo, i els hi dic assassins, i també acuso als qui s'hi volen reconciliar, amb qualsevol excusa miserable. Avui hi ha dos bàndols a Catalunya, i segurament també a Espanya. La democràcia enfront de la ràbia. La fúria contra la raó. Els carnissers, armats fins les dents, contra la gent del carrer. Per què sou tan dolents? Per què ens odieu tant?

No eren les urnes el que avui ha portat els monstres a envair les nostres places. Ha estat la venjança. Han vingut a humiliar-nos i a fer-nos mal. Avui ningú ha vingut a posar ordre ni a fer complir la justícia, sinó a intentar destruir un poble, com la gentola mesquina que són. El malànima de l'Albiol menteix com un miserable ara mateix a TV3 -avui no dormirem ni amb tres Orfidals- i fa pocs minuts Rajoy s'ha burlat de nosaltres amb un d'aquells discursos que li escriuen els seus esbirros.

Però no tot han sigut desgràcies, avui. He vist amics que fins ara es feien dir equidistants que han anat a votar -segurament han votat no, però tan li carda. I ho han fet públic. Gràcies a ells, i als bombers, i als Mossos, i a les manifestacions que han fet arreu d'Espanya. Gràcies als nostres germans, que ens han sabut entendre. Els que avui s'han mantingut a distància s'han portat com uns autèntics covards, i els ho dic des d'aquí. On sou, intel·lectuals espanyols? On t'amagues, Sabina? Digue'ns, Serrat, a quin forat ets? Fa temps que això no va d'independència, encara no ho enteneu? Això va d'enterrar els darrers vestigis del franquisme, que cuegen amb una bona salut sorprenent.

Deixo d'escriure. Sense repassar res. Demà potser canviaria alguna cosa, i avui toca dir el que ens dicta el cor. Que tingueu moltíssima sort, i si encara correu carrers -jo ho he fet durant dotze hores- sobretot, que no us facin mal.





dilluns, 25 de setembre de 2017

LA TEMPESTA QUE VE

Fa pocs dies em va caure a les mans un article sobre les Guerres Índies de Nordamèrica. Els nadius van ser derrotats per diversos motius: inferioritat armamentística, tàctica i tècnica, també per culpa de les malalties vingudes d'Europa i, sobretot, pels conflictes existents entre les diverses tribus i per les pròpies guerres interines. Va passar exactament el mateix a l'Amèrica del Sud, i a l'Àfrica, i segurament arreu del món i en qualsevol moment històric: les rivalitats entre germans van fer que alguns s'aliessin amb l'enemic, col·laborant amb alegria caïnita a destruir la seva pròpia civilització.

Aquest és un tema recorrent  que sempre m'ha fascinat. Els famosos botiflers del segle XVIII, els afrancesats que s'aliaven amb l'invasor gavatxo o els catalans que sortien a rebre Franco amb el braç ben estirat. El govern de Vichy a França, i els jueus que feien de guàrdies als guetos. Què porta a una persona a recolzar-ne una altra que vol debilitar el seu propi poble d'una manera tan òbvia? És la rancúnia per greuges passats, reals o imaginaris, o bé la simple voluntat de sobreviure? Per què algú vol congraciar-se de manera tan desesperada i indigna amb el seu botxí o amb el seu carceller? Hi ha una pel·lícula que ho tracta de manera magistral, de visualització obligada: The beliver.

Escric això mentre veig amb fàstic l'entrevista que l'Évole fa a en Puigdemont. Sempre he pensat que aquest nano està sobrevalorat. L'entrevista és propaganda unionista barroera: una il·luminació acuradament tenebrosa, per fer semblar que el President és la reencarnació d'en Sauron o d'en Voldemort -només faltava que li retoquessin digitalment els ulls perquè fossin vermells-, mentre que els polítics espanyols són entrevistats en platós ben il·luminats i alegres. Res és casual a la tele, vam aprendre-ho fa molts anys, al famós debat Kennedy-Nixon. Però ara ja no cal dissimular: a dia d'avui les màscares cauen i tots ens traiem els guants, com en els combats de gitanos irlandesos. És hora que tothom llanci les cartes sobre la taula. També l'Évole. Un país on aquest nano es considera un intel·lectual de primeríssim nivell és un país del qual hem de fugir a corre-cuita. Si aquest és el number one, qui és el segon? En Javier Cárdenas? Rot de xoriç de cantimpalo, orujo i callos a la madrilenya. Qué pone en tu DNI, machote?


Però a hores d'ara tampoc ens estranya. Res ens estranya, ja. Ni els milers de policies que vénen a envaïr-nos, ni el paper de querida despitada que fa el PSC. Per descomptat, no alcem ni una cella davant la bilis que escupen cada dia els de Ciudadanos, i l'odi en estat pur que emana del PP. Per cert, tristíssim paper de la Dolors Montserrat, demostrant que és una de les poltíques amb menys intel·ligència de l'Estat Espanyol.  Però tornem al que ens ocupa: no ens estranya que arrestin gent, ni que intentin assumir el control de la policia. Ni els vehicles de guerra que envia l'exèrcit, tot això és un tràmit que ja ens vèiem a venir. I el que ens espera.

Ara ja trobem normals els ridículs manifestos de l'esquerra espanyolista, els que es fan dir intel·lectuals. Ara compta, la pobra Rosa Sardà, una intel·lectual! Sí que vam trobar una mica rara l'erecció d'en Coscubiela mentre l'aplaudien els hereus del franquisme, i aquest misteriós síndrome d'Estocolm que tenen els nois i noies d'Iniciativa, que ara han decidit que votar és antidemocràtic. Tots els suposats herois de la resistència antifranquista fent pudor perquè s'han cagat a sobre i no volen que se senti, i diuen que ha sigut el veí. Anarquistes defensant la sagrada Constitució, i la gent d'ordre de tota la vida que surt al carrer i crida a la rebel·lió. Si algú ens ho hagués dit fa un parell d'anys li hauríem receptat liti.

Hi ha la teoria que cada acte del Gobierno crea nous independentistes, però jo ja no me la crec: si hi ha gent que encara no s'ha deixat convèncer, amb tot el que està passant, és perquè ha escollit bàndol i ara és a l'altra trinxera. Com els suïssos durant la Segons Guerra Mundial, que deien que eren neutrals mentre els nazis cremaven Europa. Un paper ben galdós, el que fan els equidistants. Com pots ser equidistant, avui? És com els que estaven en contra d'en Franco, i creien que parlar malament d'ell en privat era un acte de rebel·lió. O com alguns alemanys, quan els hi preguntes pels nazisme:

  -  Adolf, quin Adolf? Auschitz, i això què és? Nein, jo no sabia res de res.

Com pots ser equidistant mentre la policia entra a les redaccions dels diaris? Mentre ataca seus polítiques i requisa material propagandístic?  Mentre arresta polítics i amenaça mitjans de comunicació? Periodistes equidistants, com és que no feu articles criticant les maniobres brutes de l'Estat Espanyol? Per què no condemneu de manera indiscutible les clavegueres de l'Estat? Equidistants de la brometa fàcil, on són els articles sobre el creuer italià que els espanyols han llogat per la policia? Vosaltres, que sempre esteu a punt de criticar un esternut d'un indepe, ara feu veure que no veieu un ridícul vaixell temàtic pensat per  italians terrones, amb personatges de la Warner Bross. Amb el puto Piolín i el puto Silvestre al casc i amb bars temàtics a l'interior, Verge Santíssima! On són els articles sarcàstics? On és la valentia? Per què no us rieu de les patètiques manifestacions de l'extrema dreta espanyola? Esperareu que ens matin per ser una mica crítics amb les forces d'ocupació? Ens imaginàvem els tancs a la Diagonal i ha vingut un creuer de tercera sòrdid ple de policies que han vist massa pel·lícules de Vin Diesel i fan piulades escandaloses i de vergonya aliena com aquesta, tota una declaració d'intencions:



El destino susurró al guerrero:

"Tú no puedes soportar la tormenta"

Y el guerrero devolvió el susurro:

"Yo soy la tormenta"

Una vegada més, marca Espanya. L'escarni torna a ser majúscul: ni tan sols ens poden envair com Déu mana. Aquests són els nostres opressors? Us imagineu l'exèrcit americà creuant els oceans amb el gat Silvestre a la proa? (P.S.: a l'hora de publicar aquest article han començat a tapar-los. Ara sembla que no hi ha prou lona, i que es veu igualment. Tal com cridava la septona a Joc de Trons: Vergonya! Vergonya! Vergonya!)

Com us deia més amunt, guants fora. Potser no guanyarem, però farem com l'admirat Rocky Balboa: dempeus fins al dotzè assalt, i sobretot, sobretot, que no ens tombin.

dimarts, 19 de setembre de 2017

LA LLISTA DE LA VERGONYA

Fem una llista, com l'Arya Stark abans d'anar a dormir? Juan Marsé, Javier Cercas, Javier Mariscal, Javier Marías...

Aquests, i uns quants centenars més, han signat el famós manifest de les esquerres espanyoles contra el referèndum. És fan dir intel·lectuals. És una intel·lectual la pobra Rosa Maria Sarda? I en Miguel Ríos? Tant que m'agradava aquella de hijos del rock and roll, bien-ve-ni-dos!.  La Marisa Paredes també ho és? A mi em semblen uns oportunistes que s'han vist obligats a pagar deutes pendents. És el que té viure tant temps de la cultura subvencionada. Per no ser, molts no són ni catalans, i la majoria dels que viuen aquí abominen de qualsevol tret cultural propi, com ara la llengua o la literatura, que en el fons són el mateix. Catalunya és maca i dolça, sempre que no sigui gaire catalana.

Però ara, de cop i volta, es mostren interessats pel nostre futur, i posen el crit al cel perquè volem votar, mentre callaven covardament davant la tirallonga catalanòfoba que ens ha assotat durant anys. On éreu, nois i noies, fins ara? Digueu-nos, per què us vau amagar durant el merder de l'Estatut? A quin forat us havíeu arraulit? Per què no us heu estripat les vestimentes quan la Guàrdia Civil ha entrat als diaris? Vosaltres, que jureu que vau córrer davant dels grisos en els vostres ridículs sopars de duro, us heu convertit en els més ferotges defensors de la Llei, com aquests que es fan dir anarquistes i que ara sacsegen tothora la Constitució. Les noves generacions estudiaran tot això amb desapassionament, i riuran per no plorar en recordar el vostre trist paper. Shame on you.

Continuem la llista? Isabel Coixet, Jiménez Villarejo... poques sorpreses. O potser sí: no ha signat en Pérez Reverte? I en Loquillo? I el repartiment de La que se avecina?

I mentre ells s'esgargamellen demanant el boicot, tal com ens han fet notar des de Twitter, ha cremat la Ciutat de la Justícia valenciana, han imputat a en Gallardón i hem pagat més als bancs pel seu rescat. Aquí ho expliquen bé.  Però ni així els hem sentit. Mentre escoltem els crits histèrics de la Coixet -amb els esforços que hem fet per empassar-nos alguna de les seves insuportables pel·lícules- 1300 científics han signat un manifest a favor de la independència. Però aquests no deuen ser considerats intel·lectuals. No pas a Espanya, on en Pablo Motos és un referent cultural, i on toreros bornis fan onejar l'aligot sense que els intel·lectuals diguin res. Un país on la meitat de la població considera que això que veureu a sota fa gràcia. Un gag tan ridícul que hauria fet envermellir l'Arévalo i el Dúo Sacapuntas. Només això ja justifica que vulguem marxar (atenció al crit de Yo soy español que fa el calb quan li diuen que no és gai):


I com que no hi podia faltar un tricorni, en Tejero s'ha pronunciat -no podia ser d'altra manera- al costat d'en Marsé i la Sardà. El que va fer ell, diu, no és res al costat del que fa ara Puigdemont, a qui, per cert, ja comencen a investigar a corre-cuita.

Marías, Tejero, Coixet... La llista cada vegada és més estranya. Demostren, una vegada més, que no hi ha res més semblant a un falangista que un intel·lectual d'esquerres.

dissabte, 9 de setembre de 2017

LA NAU DELS BOJOS

A algunes persones que escrivim a vegades ens ofereixen col·laborar en una antologia. N'hi ha de molts tipus: finalistes del concurs tal o qual. Menors de trenta, quaranta o cinquanta anys -les joves promeses. També n'hi ha de temàtiques: fantàstiques, eròtiques i etíliques. Hi ha reculls d'escriptores i reculls delirants d'autors que fa temps que són morts. O, i anem al tema que ens ocupa, d'un gènere que fa uns anys que va a l'alça, potser des de l'aparició de les novel·les del cafeïnòman i nicotinòman (respect!Stieg Larsson, encara que Catalunya ja tenia una tradició sòlida i molt arrelada amb col·lecions com Cua de Palla, aquelles novel·letes de tapa groga que segur que tots i totes teniu per casa, sense comptar els grans mestres del gènere, Vázquez Montalban i cia. En fi, què us he de dir que no sapigueu, ja?

En Marc Moreno, editor de Llibres del Delicte, s'ha embarcat a capitanejar Assassins de Girona, una nau plena de tarumbes. El nano -que ha editat obres immenses com ara Els morts no parlen- els té ben posats. Tancar en un vaixell a mi, a en Bardera, a l'Aguirre, a la Mar Bosch, a la Carreras, a en Mathew Tree i un bon etcètera de noms (alguns de molt coneguts), i donar-nos carta blanca per escriure el que volguem amb el denominador comú de la negror literària és una juguesca ambiciosa i arriscada. Ambiciosa perquè hi ha gent molt i molt bona -al seu costat em sento minúscul- i el producte final promet ser potent. Arriscada perquè hi ha una disparitat d'estils total, encara que la majoria de lectors ho han valorat collonudament com es pot llegir aquí, aquí altre o finalment aquí


Cada vegada que faig una ressenya m'arrisco. Sempre he estat un home poc teòric. Fer-la d'un llibre on hi ha un conte meu no és un risc, sinó una idiotesa. No pas perquè molts dels escriptors i escriptores que hi publiquen siguin bons amics meus -la crítica literària entre amics és normal a Catalunya, suposo que com a tot arreu- sinó perquè el lector podria pensar que el meu afecte cap al producte final enterboleix el poc judici que tinc normalment. I tindria raó. 

Per això us demano que ho feu vosaltres. Llegiu-lo ara que ve la tardor i els dies es fan curts, ara que ve tan de gust fotre's una beguda calenta en un cafè i fullejar un llibre. O una cervesa freda, o un vi negre, que encara va millor per combatre la melàngia tardoral. O durant les nits d'insomni. El format de contes -molts són breus- el fa ideal per llegir a batzegades, que és la manera que molts ens veiem obligats a llegir avui en dia. Hi ha qui diu que quan escrivim novel·les ens estem entrenant per escriure contes, que són la dilució màxima, una feina d'alquimista o de cuiner postmodern. En un món en el qual tot va a base de píndoles, reduccions i tuits, el conte hauria de ser la unitat bàsica literària, i tot s'hauria d'articular al seu voltant. Els contes són l'alfa i l'omega de la literatura, el trampolí de la majoria de nosaltres i, alhora, l'objectiu final més cobejat. Llegiu-lo, deia, i jutgeu vosaltres mateixos.

Hi ha vàries presentacions planejades. La primera serà a la Llibreria 22 el 22 de setembre a les set de la tarda. Més tard n'hi ha una a Vilablareix -si no vaig errat el 27-  i a Cassà, de les quals ja parlaré quan ens hi apropem. De moment, gràcies des d'aquí pel vot de confiança i una abraçada a tots els amics i amigues amb qui tinc el plaer de compartir pàgines.

dimarts, 22 d’agost de 2017

WE CAN BE HEROES

Atenció: post amb banda sonora. Mentre el llegiu, escolteu això.

Els qui teniu la bondat de llegir-me de tant en tant ja sabeu que no escriuré sobre els atemptats perquè no hi arribo. Tampoc sobre les motivacions dels carnissers, de qui ara alguns parlen com si fossin bellíssimes persones que només van tenir un mal dia. Deixarem tot això per la gent que en sap de debò, i que té millors fonts que no pas jo. Aquí tampoc llegireu res sobre les conseqüències polítiques de tot plegat, perquè sóc el pitjor futurista del món. Ni tan sols contra la catalanofòbia, que va aparèixer en el moment exacte en què va morir la primera víctima. Tampoc parlaré de les víctimes, perquè no domino prou el llenguatge per escriure el text bell i sentit que es mereixen. Aquest serà un post brevíssim, però un post que d'he escriure, i que cal que molta gent escrigui d'una manera o altra.

Aquest text barroer vol ser un reconeixement al major Trapero i als Mossos en general, un cos de policia que fa uns anys no em feia ni fred ni calor, al contrari, fins i tot em creava una mica de mal rotllo. Però uns i altres han fet més per apujar l'autoestima del país que qualsevol campanya d'Òmnium o que qualsevol manifestació convocada per l'ANC. Els policies, desarticulant en poques hores una cèl·lula terrorista (recordem que a Madrid, dies després dels atemptats del 2004, encara no sabien si eren moros o cristians), i el major Trapero, tornant la dignitat a tots els catalanoparlants que tendim a abaixar el cap sempre que un imbècil ens requereix de males maneres que hablemos español, coño. En Trapero no és un manifestant d'estelada, espardenya i porró. És el líder d'una policia catalana -per bé que molts dels seus membres són espanyolistes convençuts- que ha gestionat de manera impecable una crisis que, per desgràcia, tots sabíem que arribaria en un moment o altre, però mai tan aviat ni tan sanguinària. En Trapero, deia, s'ha plantat davant dels periodistes de la caverna que des del minut zero van entrar a mata-degolla (repugnant l'article de l'Arcadio Espada, un català que diu que adora Catalunya però que detesta qualsevol dels seus trets identitaris, com el seu amic Boadella , en Salvador Sostres i la llista de sempre, que ara no repetirem).


Resultat d'imatges de josep lluis trapero samarreta

No és exagerat dir que la policia catalana -qui ho havia de dir!- ens ha apujat l'autoestima uns quants percentils, i ens ha demostrat  que no necessitem la tutoria d'un Guàrdia Civil ni d'un nacional sorrut. Hem escombrat els assassins de la mateixa manera que Trapero va escombrar els miserables que no respecten la nostra llengua. Fer-se gran no només és posar seny, sinó saber fotre un cop de puny a la taula si el convidat és desagradable o maleducat. I també, si cal i no hi ha cap altre remei, un tret a un terrorista que vol matar-nos. Tot això de la revolució dels somriures és una xaronada: volem representants que no s'arruguin i que sàpiguen posar el rival a lloc. Si ho aconseguim, la independència vindrà sola: de cop i volta molta gent entendrà moltes coses.

I si en Trapero va a menjar arròs amb en Puigdemont a Cadaqués, o on els hi doni la puta gana, i havent dinat toquen la guitarra, que m'avisin que els hi enviaré un parell d'ampolles de cava ben fredes per fer-los la vetllada més agradable. Com si encabat volen fer un concurs de beure Jagermeister amb la Pilar Rahola, que es veu que és la que posa la casa. El que de debò compta és que gràcies a ell i a la resta de serveis policials i civils (metges, infermers, bombers, Creu Roja, voluntaris...) ens hem fet grans de cop, i ens hem adonat que som capaços d'anar sols amb bicicleta sense les rodetes que ens van posar els pares per aprendre'n.

dimecres, 16 d’agost de 2017

NO SABEU EL QUE DIEU

Aquests dies a la Xarxa tothom parla de l'agressió mortal d'un nano en una discoteca de Lloret. La majoria dels opinaires es queixen que ningú entre les dotzenes de persones que van presenciar la pallissa fes res per ajudar la víctima. Els tuitaries o faceboquers més intrèpids asseguren que, en cas d'haver-hi sigut ells, s'hi haurien posat pel mig, i potser haurien evitat la malaurada mort. He llegit bestieses així, i algunes d'encara pitjors. En canvi, els usuaris més conscients dels seus propis límits es limiten  a preguntar-se on anirem a parar, i en què ens estem convertint com a societat -perquè abans, és clar, les coses no anaven així, i segur que algú hauria parat la baralla i tots haurien acabat fent birres. Opinar sobre el que han de fer els altres surt gratis, i fer-se l'heroi rere el teclat encara més.

El cert és que ni uns ni altres enteneu res. Us ho dic amb tot l'afecte del món, però és que no sabeu el que dieu. Heu vist molt poques baralles de carrer, i segurement no heu estat mai a cap. Heu tingut tot sort, perquè quan comencen a ploure cops és fàcil que el cos se't bloquegi, i encara més si al davant hi tens un d'aquests monstres, un tità rus farcit de ràbia i de ressentiment, i  que per acabar-ho d'adobar és expert en Arts Marcials. Si quan et toca lluitar amb una d'aquestes criatures dins de la seguretat d'un gimnàs ja tens feina per no fugir cames ajudeu-me, no em vull ni imaginar què deu ser barallar-t'hi quan estan borratxos, i drogats, i furiosos, perquè en el fons només són uns pobres diables i d'alguna manera ho saben o ho intueixen, i per això estan tan plens de fàstic.


No, amics i amigues. Un persona normal no hauria pogut fer res. Un millenial amb un tatuatge de carpe diem al canell té les mateixes possibilitats contra tres russos que vosaltres de guanyar a en Mike Tyson en un combat de boxa. Acusar als pobres segurates tampoc toca, perquè si haguéssiu vist alguna batussa de debò sabríeu que és cosa de segons, i els vigilants no tenen el do de la ubiqüitat. I pels qui diuen que la culpa és dels Mossos ja no tinc res a dir: si de debò us penseu que la solució és posar policia dins de les discoteques, aneu a viure a Corea del Nord. Aquestes tragèdies passen i seguirant passant. És una merda, perquè la víctima podria haver estat jo, o qualsevol de vosaltres, i malgrat les diferents variants els fets haurien sigut molt similars: difícilment ningú mourà un dit. En moments així cadascú s'enfronta sol a la mort.

Per una vegada no jutgeu a ningú.  Us ho demano jo, que duc anys d' entrenament a les espatlles, i que sé lluitar millor que la majoria de vosaltres. Que he aguantat cops a la cara i conec bé la descàrrega de terror que et bloqueja tot el sistema, de manera semblant a quan se't penja l'ordinador, i que et fa venir ganes de tot menys de lluitar.