dimarts, 17 d’abril de 2018

BON KARMA

Dispenseu, aquests dies tinc el Tardes de birres a règim. La promoció de Lèmmings és intensa, i l'he descuidat injustament. I dic injustament perquè, en el fons, totes les meves novel·les són més o menys deutores d'aquest bloc. Sense ell, dubto que mai hagués fet res en el camp de les lletres.

Comencem pel més urgent en aquests dies de borratxera literària: les signatures. La meva feina m'impedeix passar-me el dia ramblejant -ben mirat, encara que pogués tampoc no ho faria-, però he aconseguit trobar una escletxa per anar a signar llibres. Més ben dit, dues: el dijous dia 19, a partir de quarts de set de la tarda, seré a la Llibreria 22 a la ja tradicional Prèvia de Sant Jordi. Un acte ideal per si sou com jo i no us agraden les gentades, amb pica-pica inclòs. El dia de Sant Jordi pròpiament dit, entre les sis i les set de la tarda, seré a la parada de la Llibreria 22, a la Rambla de Girona. Més tard, de set a vuit, seré a la parada dels meus amics del Context. En Frederic, l'alma mater de l'indret, va ser una de les tres persones que va llegir la versió beta de Lèmmings. Ja surt a la pàgina d'agraïments, però vull fer-ho aquí pels qui no llegiu les pàgines de crèdits dels llibres, o per si no teniu pensat comprar-lo: és un llibreter extremadament valent, amb un projecte molt concret i ambiciós, lector voraç, àgil i amb un setè sentit per les lletres. És impossible que us aconselli un llibre que no us agradarà. Queda dit.

Us faig un brevíssim resum del Lèmmings Grand Tour. Han estat tres setmanes intenses, amb cinc presentacions i tres festivals de novel·la negra. M'ho he passat bé, però no ha estat fàcil. A vegades dic que no m'agrada presentar els meus propis llibres, i la gent es pensa que ho dic de broma, o per fer-me el desmenjat o l'interessant. Us asseguro que va de debò. No és un tema de vergonya -estic acostumat a parlar en públic-, ni una obsessió rara, que d'aquestes sí que en tinc. Senzillament, no m'agrada parlar de mi mateix. Algú (en concret, la meva sogra, a la presentació de Girona) va dir que no és cert, perquè sí que escric sobre mi mateix, a les novel·les i sobretot aquí, al bloc, i tindrà part de raó, però suposo que d'alguna manera hi ha un límit entre el parlar i l'escriure. Com a mínim, jo l'hi tinc.

Tot m'angoixa abans d'una presentació: vindrà gent? I, en cas que vingui, s'ho passaran bé, o com a mínim no s'avorriran? Faré el ridícul d'alguna manera? Per norma general, el públic està format per familiars i amics que t'ho perdonen tot, fins i tot si estàs espès com vaig estar-ho el dia de la Llibreria 22, i a més a més compren el llibre, encara que sigui per fer-me feliç. Tinc un amic que està content amb aquesta quarta novel·la perquè així en podrà posar una sota cada pota de la taula, i aixi fer-la més alta.

Malgrat les meves manies personals, de moment Lèmmings va bé. No serà el llibre de Sant Jordi, i ni ganes. Si volgués notorietat escriuria sobre templers o càtars i no pas sobre la recerca del dolor. Sempre dic que prefereixo (és un dir) cinc-cents lectors que els hi agradi el que faig i que tinguin criteri, que no pas cinc mil que el comprin perquè s'ha de comprar un llibre o altre, i que hagin escollit Lèmmings de la mateixa manera que haguessin pogut quedar-se el d'en Victor Amela, que per cert aquest any no ha guanyat cap premi i no va de novel·lista, sinó de filòsof.

L'editor ha decidit fer una segona edició per assegurar la jugada per Sant Jordi. Moltes gràcies a tothom qui ja l'ha comprat, i a qui té previst fer-ho. I als qui no també, per llegir el bloc. Mercès també a tothom qui ha volgut ressenyar-lo o recomanar-lo en alguna o altra banda, fent especial menció a la meva estimadíssima llibreria Cu-cut, que està generant una quantitat de bon karma brutal. Mercès també als qui heu tingut la bondat de presentar-lo: l'Angel Amieva, en Matthew Tree, l'Adrià Pujol, en Damià Bardera (també lector de la versió beta) i en J.C. Codolà.

Sigueu feliços aquest Sant Jordi i compreu molts llibres. Si pot ser, d'autors catalans. No és xovinisme, sinó una altra manera de fer país.

dimecres, 21 de març de 2018

MANSPREADING (I PRESENTACIONS)

L'altre dia feia un viatge llarg amb tren i em va tocar seure en una d'aquelles places al voltant d'una taula. Si vas amb amics o amb la família aquesta distribució és collonuda perquè et permet gaudir del viatge. També és acceptable si ets un jovencell o jovencella amb ganes de lligar. O, finalment, si ets d'aquelles persones que volen conèixer desconeguts, que per descomptat no és el meu cas.

Em va tocar seure al davant d'un executiu d'aspecte porcí. No és una manera de parlar, s'assemblava de debò a un porc.  Duia el cabell engominat cap enrere, i tenia una papada formidable, hipnòtica. Duia una americana barata que el feia semblar un venedor de cotxes de segona mà. A mig viatge va adormir-se, roncant de manera formidable, com un dibuix animat. Al seu costat hi anava un home a la cinquantena, elegant i modern. Si fos dona o gai me n'hauria enamorat al mateix moment, però com que no és el cas vaig limitar-me a pensar que d'aquí a deu anys m'agradaria ser com ell, i mirar-m'ho tot amb aire d'estar a punt de perdre la paciència, però sense acabar de perdre-la. No sé si m'explico.

Mentre dormia,  el porquet va obrir les cames de manera desagradable, envaïnt el meu espai vital i el del senyor elegantíssim.  Fa temps m'havia rigut del manspreading, i segueixo pensant que no és una cosa masclista en si mateixa, sinó pròpia d'imbècils, de narcisistes o de troglodites. Però també entenc que les dones no tinguin ganes de viure en un món on impresentables així s'obrin de cames i molestin tothom al seu voltant, sigui del gènere que sigui. A mi també m'agradaria viure en un lloc més polit i just que aquest, i si elles són capaces de canviar-lo tenen el meu aplaudiment.

Però la cosa no s'acaba aquí: al costat hi tenia un individu petit que va passar-se el viatge llegint, atenció, l'ABC i la Razón. Feia que sí amb el cap, com si escoltés un míting d'en Rivera i pensés "Amb aquest nano sí que arreglarem el país". Anava vestit amb sensatesa i remenava un ordinador bo, però tenia la cara destrossada pel mam, com si acabés de sortir del Bar Consuelo després d'una nit bevent solysombras i fumant caliquenyos. Aquest homenet, oh infortuni,  també feia manspreading, però en el seu cas era amb els colzes: me'ls clavava al braç. Era un contacte desagradable, i al final em vaig haver d'arraulir, llegint el meu llibre fent una bola. Li passava vint quilos de múscul i un pam d'alçada, i vaig haver d'aixafar-me contra la finestra.

La relació que té aquesta història i el que ve a continuació és un misteri que ni jo mateix sé resoldre. Crec que us explico perquè no em semblava de bon gust parlar de dates i de presentacions, i suplicar la vostra assistència després de tant temps sense escriure res. Volia fer-me perdonar pels lectors i lectores que encara obren aquesta pàgina de tant en tant.

A continuació, ara sí, us plantifico les dates i llocs de les presentacions de Lèmmings. Pels qui no hagueu anat mai a cap, són com una mena de concert de rock sense cervesa, tabac, drogues ni sexe ràpid.

El divendres 23 de març, a les 20:00, seré a la Low Cost de Figueres. El padrí serà l'Àngel Amieva.

Dos dies després, el diumenge 25, a les 10:45 del matí, quan la bona gent estarà beneïnt el ram,  jo seré a la biblioteca de Lloret de Mar en una taula rodona sobre narcotràfic. 

El Dijous Sant, el dia que Jesús va sopar amb el seus deixebles i Judes el va vendre per una miserable bossa de monedes, jo berenaré amb els meus amics del Cu-cut de Torroella, a qui dec tantes coses que no sé ni com donar les gràcies sense semblar mig tarumba.

5'abril a l'Altell, a Banyoles, a càrrec de Mr. Matthew Tree. Many thanks, bro!

BCN: a la Calders, el 10 d'abril a les 19:30, a càrrec del man of the moment Adrià Pujol.

Girona: 12 d'abril, a la 22, a les 20:00, a càrrec del meu amic, el gran Damià Bardera.

I el dissabte 14 d'abril, si encara em queden forces, seré a Cassà de la Selva City, a les 12, dins del marc dels Vermunt Literaris que tantes alegries ens han donat aquests darrers mesos. A més a més no és una manera de parlar, donen vermut de debò, i del car.

I encara quedarà la del Cu-cut, i alguna altra que caurà.

Aprofito per donar les gràcies a llibreters i llibreteres, i a tots els qui teniu la bondat i l'extrema amabilitat d'apadrinar els Lèmmings. Sempre dic que si m'he d'emportar una cosa de tot aquest món dels llibres no serà tant la satisfacció d'haver publicat -que també- sinó la gent que he conegut i les boníssimes estones que hem passat. Només per això ha valgut la pena. Tota la resta, pura anècdota.

divendres, 2 de març de 2018

TORNEM A FER BIRRES

Aquests dies tinc el bloc força oblidat. Per dir-ho d'alguna manera, el Tardes de birres està en stand by, i només l'obro escadusserament perquè no vull que es rovelli del tot. Pobric meu, tantes bones estones que m'has fet passar.

És estrany: mentre que les idees per escriure ficció flueixen (si no escric més és perquè no tinc  temps), m'he quedat sense ganes de parlar de les coses quotidianes que en general eren les que alimentaven aquest bloc. De  política n'estic ben fart, suposo que com la majoria de vosaltres. Vaig fer una aposta clara -reviseu les entrades anteriors- però el meu bàndol ha perdut, si és que mai hi ha hagut un conflicte real, i tot plegat no ha sigut res més que una xarlotada còsmica.

L'altre dia em van suggerir que escrigués sobre aquesta poca-soltada de Tabàrnia i sobre la censura anacrònica que exerceixen el PP i Ciudadanos. Què voleu que us digui, dissortat de mi? El cert és que no faria cap contribució valuosa, ni diria res que no s'hagi explicat abans. L'estat ha involucionat de manera clara, objectiva i mesurable, però aparentment a bona part de la población espanyola -i a la meitat de la catalana- això li importa una merda, de manera que els renecs i els insults que jo pugui dispensar no servirien absolutament per res, i seria com el gos que persegueix un cotxe bordant, sense saber exactament què fer si mai l'arriba a atrapar (la frase és del Jòker, no pas meva).  M'he fet tan, tan mala sang, que no vull pensar-hi més.  Els qui m'heu anat seguint sabeu que no sóc l'home més valent del món, però tampoc no sóc un covard. No és que m'autocensuri, és que estic profundament desencantat.

Però no he tornat al bloc per fer el ploricó, sinó per penjar la portada de Lèmmings, la novel·la nova. Sé que molts lectors del bloc no em segueixen al Facebook, i encara menys al Twitter (que encara no sé ni com funciona, i potser per això no l'acabo de fer servir com cal).

He de dir que m'encanta. Heus-la aquí:


Lèmmings arribarà a les llibreries -aquests temples magnífics i precaris- el 19 de març. Properament penjaré la llista de presentacions i llocs on em passejaré per parlar-ne. Si sou més del rotllo virtual, o si només aneu a grans superficies, on aquests llibres solen tenir una presencia més aviat discreta o efímera, podeu comprar-lo directament a l'editorial a través d'aquest enllaç. Però si em deixeu triar a mi, feu una visita al vostre llibreter o llibretera de confiança. És una guerra, i aquest cop hem de guanyar-la.

Lèmmings és una novel·la negra, però també és una novel·la sobre el creixement i l'enyor. Hi surten polígons i barraques, però també gimnasos i universitats. No és una història d'amor, però no es pot fer art sense cap història d'amor. Hi ha lluita, però en el fons el combat físic només és una excusa per parlar d'una altra cosa. No l'he escrita amb voluntat de fer riure el lector, però segur que algun fragment farà que se li escapi una rialla. Abans de dir-se Lèmmings es deia Sak yant, que és un tatuatge tailandès que només poden fer els monjos budistes, i que otorga dons màgics a qui el duu. També es podia dir La Cova Secreta, o bé La història del conill a la Lluna. La portada és magnífica, millor que la meva idea incial d'un nen vintage adoptant una postura de karate. Retro power, i tal. L'editor i jo vam tenir feina per consensuar un text per la contraportada, perquè la novel·la està plantejada d'una manera que cada frase que es digui pot ser un espòiler. Deixem-ho en que un nano es desperta desmemoriat en una nau industrial abandonada, amb rastres d'una baralla multitudinària i dos cadàvers amb les butxaques plenes de calers. El nano té el cos trencat, però hi ha alguna cosa que no quadra: no sent cap mena de dolor. I, com deia aquell, fins aquí puc explicar.

Desitjo de debò que us ho passeu tan bé llegint-la com m'ho he passat jo escrivint-la.

dimecres, 7 de febrer de 2018

LÈMMINGS, LA NOVEL·LA

Havia pensat començar aquest post de dues maneres diferents. La primera era fent broma sobre la vergonyant i minúscula -i en part, fracassada- campanya per crear hype al voltant dels lèmmings, per tot seguit anunciar a bombo i plateret que treia una novel·la amb el mateix nom. La segona era  riure'm d'aquests flamants guanyadors de premis literaris que tenim a Catalunya, un mètode que va bastant bé perquè alguna gent els hi professa devoció mentre que d'altres els odien de manera fanàtica, sense punt entremig. La clàssica contraposició escriptor mediàtic versus escriptor matat. Si al final vaig desestimar-la va ser perquè fins i tot jo la trobava massa autocompassiva (pobres de nosaltres, escriptors de fora de Barcelona i no-mediàtics, que no ens mengem ni les engrunes, i el bla bla bla que ja coneixeu i que tant us cansa a tots, també a mi, fins i tot quan sóc jo qui l'entona). A hores d'ara tothom sap a la perfecció com funciona el món literari català, i ningú no pot dir que va a la guerra enganyat. Hi ha unes normes que potser són merdoses, i fins i tot molt merdoses, però són les que hem de fer servir per jugar a aquest joc.

De manera que anem pel dret: a mitjans de març publico una novel·la amb Llibres del Delicte. El títol ja l'heu vist més amunt, Lèmmings. Exacte: la quarta obra que havia assegurat que mai no escriuria, però que en realitat tenia ganes d'escriure, i si vaig dir que no ho faria va ser pel mateix motiu que els empollons de l'Insti deien que suspendrien i després treien un deu: per inseguretat, o per no haver de donar explicacions si fracassava. Aquest és el nivell de la meva autoestima en un dia bo. 

En fi, anem al gra. Malgrat que la publico amb una editorial especialitzada en novel·la negra, Lèmmings no és exactament una novel·la negra. Per dir-ho amb més precisió, no la vaig concebre com una novel·la noir, com tampoc vaig escriure Manual de Supervivència ni Nits de matapobres amb aquesta voluntat, i a vàries ressenyes, per sorpresa meva, van destacar aquesta vessant de totes dues novel·les. En Marc Moreno, l'editor de Llibres del Delicte, ha sabut trobar una negror intrínseca en l'obra, i s'ha animat a publicar-la. En un altre moment hauria dit que ha tingut la idea suïcida de publicar-la, però aquestes bromes fàcils, gastades i autocompassives, com he dit més amunt, al final em cansen fins i tot a mi. 

Imatge relacionada

Perquè Lèmmings és un bon llibre. Ho és perquè és el quart que he escrit, i al cap de tants anys he après una cosa o dues. Ho és perquè, si bé el vaig escriure relativament ràpid, va estar moltíssim temps macerant-se. Segurament és l'obra que que més temps ha trigat a gestar-se, i de lluny la més madura. Va ser un part ràpid, però un embaràs llarguíssim. Primer havia de ser una manera, després d'una altra i al final encara d'una altra, i no vaig començar a escriure-la de debò fins que no la vaig tenir ben clara. És un bon llibre perquè no l'hauria presentat a l'editor si hagués pensat que era un producte mediocre, o un producte que no aportés res de nou al panorama literari català. Sempre he seguit una màxima molt senzilla a l'hora d'escriure: fer l'obra que m'hauria agradat llegir però que ningú encara no ha escrit. Lèmmings és exactament aquest llibre, com també ho eren els altres tres en el seu moment. Al principi de publicar mentia de manera miserable quan deia que el meu únic objectiu era entretenir al lector. Aquest era, certament, un dels meus objectius, i encara ho és, perquè considero que entretenir -i si pot ser, divertir- és una de les millors coses que puc fer pels altres. Per mi és un autèntic honor que algú dibuixi un somriure llegint alguna cosa que he escrit. És el meu do i faig el que puc per arribar a la gent del meu voltant, i els llibres són una manera collonuda de fer-ho. Fa anys volia que amb les meves històries la gent oblidés el dia merdós que havien tingut, o que subratllessin un dia genial. Però en realitat també volia el que vull ara: fer una cosa nova, o tan nova com pugui, perquè tot està inventat, una cosa atrevida i que en català no s'hagi fet, o s'hagi fet poc. El llibre que volia llegir i que ningú encara ha escrit. 

Lèmmings, com les altres novel·les, té molta part de mi. No és una novel·la autobiogràfica però és una novel·la viscuda . A vegades em pregunten per què escric de coses tan rares i sempre responc que només sé escriure de coses que conec amb certa profunditat. Per mi, fer una altra cosa seria estafar al lector o lectora. Envejo els qui són capaços de bastir una obra de tres-centes pàgines al voltant de la construcció d'una catedral sobre la qual només s'han documentat, i moltes vegades el temps just per poder escriure una novela més o menys versemblant. Un amic meu va intentar-ho per encàrrec i va haver d'abandonar al cap de poques pàgines. És un bon escriptor, i segurament per això no va poder suportar escriure un text que no li sortís de dins.

Al final hem après que no vendrem deu mil còpies de la novel·la, ni segurament tres mil. Sortirem on haguem de sortir, i les nostres obres tindran el reconeixement que tindran. Potser són els anys -estic a punt de fer-ne quaranta-un- però cada cop entenc millor que escriure és una de les coses que he de fer a la vida. Sense un objectiu concret, sense una meta definida. Escriure i que la gent em llegeixi, perquè tot i que sóc conscient que escriure per si mateixos és la manera que tenen molts d'estimar les lletres, jo no concebo l'acte creatiu sense espectadors, encara que siguin pocs. Sóc el que els americans en diuen una queen of drama, o encara pitjor, una attention whore.

Volia parlar-vos del llibre i m'adono que, com tots els escriptors, sóc un egòlatra que només sap divagar sobre si mateix. Abans que surti miraré de fer el post que la novel·la es mereix. Spoilers free, per descomptat, perquè la novel·la fa de mal explicar sense tirar enlaire l'argument. Els qui tingueu l'amabilitat de llegir-la entendreu de seguida perquè. 

dimecres, 24 de gener de 2018

BESA LA BANDERA, CABRÓN

Dublin, a les acaballes del segle XX. Era en un pub amb un amic manyo i un altre que era suís però que havia nascut a Madrid. Em sembla que era una nit que tornàvem del canòdrom, un espectacle que ara trobo dantesc però que fa vint anys em feia molta gràcia. Vam trobar uns altres espanyols i vam començar a enraonar: aleshores a Dublin no n'hi havia tants com n'hi deu haver ara, i teníem una tradició que consistia, oh sorpresa, a beure una pinta cada vegada que ens trobàvem per atzar. N'hi havia un que portava una samarreta de la selecció espanyola, que en aquell temps em sembla que no era la Roja, sinó la Selección a seques.  Quan va saber que era català el paio, molt borratxo, em va agafar el cap per la coroneta cridant besa la bandera, cabrón!. Em va enxampar per sopresa, aixafant-me el nas contra l'escut espanyol que la samarreta duia brodat al pit. Vaig desfer-me'n i li vaig fotre una empenta, i si no vam acabar a hòsties va ser perquè el meu amic manyo i el meu amic suís que havia nascut a Madrid s'hi van posar pel mig.


Resultat d'imatges de dublin dogs race

Havia oblidat aquesta història, però el freak de les celles rares que va intimidar a en Puigdemont perquè fes un petó a la bandera espanyola me l'ha feta recordar. Entenc que alguns espanyols ara pateixin per la unitat de la seva nació, i que això els porti a fer imbecil·litats, però fa vint anys no hi havia cap risc de trencament, i ni tan sols una majoria independentista, i ben mirat amb prou feines ho era jo. Tot i així, el paio del pub volia que petonegés la seva samarreta suosa d'imitació. President, ja en som dos els que hem hagut de petonejar una rojigualda en un bar europeu. Tu amb més elegància -o amb més por- que no pas jo. Perquè després vagin i ens diguin que els nacionalistes i els de les banderes som nosaltres.

divendres, 12 de gener de 2018

LA GRAN CONSPIRACIÓ DELS LÈMMINGS

A principis de la dècada dels noranta va sortir al mercat un videojoc que es deia Lèmmings. La tasca del jugador era aconseguir que una corrua d'humanoides la mar de divertits arribessin sans i estalvis al seu destí. La gràcia de la cosa era que els lèmmings no tenien cap mena d'instint d'autoconservació, i es llançaven amb alegria suïcida a qualsevol forat dels que hi havia repartits per cada nivell. Si et descuidaves morien tots, i havies de tornar a començar la partida. A nivell gràfic el joc no era res de l'altre món, però les tecnologies no donaven més de si i els dissenyadors havien de ser originals per compensar-ho, exactament al contrari del que passa avui. I ho aconseguien amb escreix. A arrel d'aquell joc, que ha esdevingut llegendari, vam saber que els lèmmings existien de debò, que eren uns animals tan cuquis com els seus homòlegs digitals, i que compartien la seva tendència autodestructiva. Ens van explicar que aquesta tendència a matar-se de manera massiva -quasi sempre saltant al buit o al mar- era una mena de mecanisme d'autoregulació de l'espècie, que tendia a superpoblar-se cada poc temps. I ens ho vam creure. Per què havíem de dubtar-ne? I per si hi havia algun descregut o descreguda, un reportatge dels anys cinquanta ho provava: White Wilderness, que contenia una esgarrifosa seqüència de suïcidi grupal. No hi havia motius per qüestionar la paraula de la productora, que era ni més ni menys que la  Disney, de manera que vam seguir amb les nostres vides, convençuts que els lèmmings eren mes curts que la màniga d'un sostenidor, i que la Naturalesa era ben capritxosa. Si teniu un dia nostàlgic, podeu jugar al joc online, però després no em vingueu a plorar que us sentiu vells i velles. Creieu-me, aquest Nadal ho he provat -amb el Christmas edition- i l'experiència és dura.

Resultat d'imatges de lemming

Fa uns mesos em documentava per un projecte que presentaré aviat i vaig haver de llegir sobre els lèmmings. Amb el que vaig descobrir part de la meva adolescència se'n va anar en orris. Resulta que els lèmmings no tenen aquest instint suïcida, i que tot plegat era un muntatge. Els lèmmings no se suïciden. Sembla ser que els realitzadors del reportatge havien pagat un nombre indeterminat de dolars a uns nens esquimals per cada lèmming que els hi portaven, i un cop en varen tenir prous, els van espantar perquè s'acostessin a un penya-segat i saltessin al mar. Tot plegat per il·lustrar les seves tesis. No són els primers ni els darrers a fer-ho. Anys abans l'aragonès Buñuel, per emfatitzar la misèria del camp extremeny,  havia mort una cabra a trets en el tristíssim documental Las Hurdes, tierra sin pan (podeu veure el fragment de la cabra en el minut 13:20, si us hi fixeu bé fins i tot es veu el fum de l'escopeta).

Però anem a pams. Aquests rosegadors que habiten les regions àrtiques desde sempre havien originat tota classe de llegendes i fabulacions. Per exemple, es deia que queien del cel, que provocaven pestes i que enverinaven l'aigua. Es conserven documents del segle XVI que enumeren les maldats d'aquestes bestioles. El cert és que les migracions massives de lèmmings són una realitat, i la seva tossuderia i determinació, també. Quan decideixen moure's no hi ha res que els freni. Això fa que els seus desplaçaments -que en realitat són migracions, com fan milers d'altres espècies- deixin un gran nombre de cadàvers al seu pas, cosa que probablement contribueix de manera indirecta a equilibrar la demografia. Però d'aquí a afirmar que se suïciden de manera sistemàtica i massiva saltant al buit hi ha una gran diferència.

S'ha comès una gran injustícia amb els lèmmings. Menys mal que jo sóc aquí per reparar-la. Aquests animalons són ferotges i valents, i s'aferren a la vida amb la mateixa determinació que qualsevol de nosaltres. Si moren a dotzenes durant els seus desplaçaments a la babalà no és perquè un gen els hi ordeni matar-se, sinó perquè una bandada de lèmmings corrent per la neu per un depredador és l'equivalent a un buffet lliure de la Jonquera per un camioner francès. La imatge dels lèmmings suïcidant-se en massa podria tenir certa bellesa terrible, podria ser una metàfora molt poderosa. Però  la metàfora de la mort circumstancial no és inferior: el lèmming no se sacrifica per salvar l'espècie, sinó que ho fa de manera acccidental mentre es desplaça en busca de no se sap què. Vist aixi, tots som una mica lèmmings.




diumenge, 31 de desembre de 2017

UNA COPA AMB EL PATGE DEL REI ROS

Fa una colla d'anys un patge del Rei Ros em va fer un favor dels grossos. Per donar-li les gràcies aquell vespre vaig convidar-lo a beure un got de whisky Jura. Del barat, que el sou de mestre no dóna per gaire, i aquests escocesos de seguida s'enfilen. Des d'aleshores que cada nit de Reis ens en pipem un o dos, segons la feina que tingui. Precisament l'altre dia vaig anar a comprar-lo  al Wine Palace. Em va despatxar una noia d'ulls ballarins que repetia tota l'estona que havíem de provar coses noves, i jo li deia tota l'estona que sí, enyorant quan vaig ser tan jove com ella, quan sí que tenia ganes de provar coses noves, d'anar més ràpid, de viure-ho tot i de fer-ho tot, i no de passar-me el dia al sofà veient sèries, rellegint i buscant sempre la mateixa novel·la escrita per paios diferents.

Dies abans el patge -al cap de tant temps encara no en sé el nom, el contacte el tinc guardat com a patge del Rei Ros- em truca per preguntar-me com va tot i per concretar l'hora. Per algun motiu que se m'escapa, els patges reials tenen prohibit fer servir el Whatsapp. Cada any espero aquesta reunió amb ganes. Fins no fa gaire, el Nadal era el moment de retrobar-nos amb la gent amb qui havíem crescut, o amb qui havíem esparracat la juventut. A banda dels amics de sempre, ara ja no veig a gairebé ningú, i si per casualitat ens trobem ens mirem els uns als altres de manera quasi furtiva, intentant reconèixer-nos entre cabells nevats, barbes per dissimular les arrugues i calvícies inclements. A vegades crec que ja no quedem per allò del memento mori: hem esdevingut proves cruents del pas del temps. No fa gaire m'ho va dir un capellà: t'has fet vell, Jordi, fots unes bosses sota els ulls que tela. Li vaig respondre que era perquè el dia anterior havia anat a prendre una camamilla amb els amics de la universitat, i ell em va dir que l'estiu que vam recórrer Israel de nord a sud també feia camamilles cada nit, i l'endemà no fotia cara de nàufrag. Ai, la juventut.

El patge m'ha trucat fa un parell d'hores. Feia bona veu. El patge, una mica com tothom, ha viscut vàries etapes, algunes de molt fosques, però l'any passat estava bé, fins i tot molt bé, com un d'aquests divorciats o divorciades quarantins que s'emboliquen amb algú més jove i es gasten els quartos amb viatges i sopars a restaurants de mira'm però no m'embrutis. M'ha estranyat que el primer que hagi fet hagi sigut preguntar-me com està el panorama polític. Els patges ho sabeu tot, li he respost jo, i ell ha dit que no, que són els Reis els qui ho saben tot, sobretot el Rei Blanc. Segons el meu amic, entre els patges hi ha de tot, des de gent trempada i vàlida fins a inútils totals, i inclús alguns fracassats que en el món real s'haurien estavellat. Si l'he de creure, als palaus d'Orient on viuen no es parla de política. Li he intentat fer un resum però no me n'he sortit. Sóc imparcial, li he dit només de començar, i ell ha dit que esclar, com tothom. He saltat dels presos polítics a la censura, que cada dia és més alarmant. La gent té por a escriure i a tuitejar, i jo mateix he hagut d'esborrar alguns comentaris. Fins i tot he fet una cosa que no havia fet mai, bloquejar torracollons al Facebook per no caure en la temptació. També li he parlat de les pallisses de l'u d'octubre i de la gran mentida de la majoria silenciosa espanyolista. No m'he oblidat d'explicar-li que això de la independència era un bluf, però era el nostre bluf, i que per alguna cosa s'ha de lluitar, perquè si ho mires amb el cap fred, creure en una Catalunya independent no és ni més ni menys ingenu o utòpic que creure en una Espanya moderna, plural, democràtica i dialogant. En aquest moment he sentit com el patge sospirava, i per primera vegada m'ha dit que sí, que tenia tota la raó del món.

Al patge tots aquests temes li interessen molt. Fa anys que treballa al rerepaís català, però també ha fet de patge al cinturó metropolità -allà cada vegada tenen menys feina, confessa amb tristor. Una mica preocupat, ha volgut saber si això de Tabarnia va de debò, i jo li he dit que no ho crec pas, però que tampoc li puc assegurar res. Ja ningú pot assegurar res. El problema, li he explicat, és que l'unionisme està diferenciant vot rural de vot urbà, desprestigiant de passada la Catalunya menys espanyolitzada. D'aquí ve la tabola aquesta de Tabarnia. Els de comarques no podem fer-hi res, i ni tan sols parlar-ne gaire. La correcció política ens té atenallats a l'hora de dir, per exemple, que alguns catalans no són catalans en absolut, però ells no es tallen ni un pèl quan diuen que els pagesos som uns ignorants, uns pòtols, uns adoctrinats i uns endarrerits. És una mena de classisme invertit, o de racisme invers, que ve a ser més o menys el mateix. Amb gran encert, han fet seu el concepte de supremacisme catalanista, encara que paradoxalment ells són els primers a diferenciar progrés (que relacionen amb grans ciutats, on viuen la immensa majoria), de pobresa i subdesenvolupament (que atribueixen als pobles i ciutats petites d'interior). L'unionisme, sabedor que el català-tipus tendeix a l'autocensura, a la contenció verbal i a sentir-se acomplexat, s'ha apoderat de la bandera de la correcció política. Qualsevol ofensiva a aquesta posició es veu quasi com una violació dels Drets Humans, encara que l'atac en qüestió sigui un argument educat i ben construit. En públic callem perquè no ens diguin nazis, i només ens desfoguem a l'esfera privada, com bandits en una cova, o com vikings celebrant un festí. El control de la censura, directa i indirecta, és a les seves mans.


Imatge relacionada

També s'han fet amos del xaroníssim concepte de cosmopolitanisme. Per motius que ara no vénen al cas, li he explicat al patge, durant un any vaig anar cada cap de setmana a un barri de l'Hospitalet. Un barri on Ciudadanos deu haver arrasat. Doncs bé, aquell barri és el més contrari que se m'acut al cosmopolitanisme, una paraula que també ens han pispat, com la senyera, que abans no els hi feia ni fred ni calor, i en tot cas fins i tot els hi molestava una mica. Fa riure això que es considerin cosmopolites. Mentre que jo i tots els meus amics pagerols parlem més o menys bé tres llengües i xapurregem una quarta, i alguns una cinquena, molts unionistes urbans són monolingües granítics que amb prou feines barbotegen un català rupestre, i no diguem anglès o francès. Pagerols, ens diuen. I nosaltres hem de callar, i ser bons xicots, i sobretot, ser políticament correctes. Tenim la lliçó ben apresa, però al final ens subleva que un Yosua de barriada, o una Yurena que no sap ni escriure bé el seu nom, ens diguin  que ell o ella són cosmopolites i nosaltres, que hem estudiat a Dublin o a Londres, no. Però els supremacistes, esclar, som nosaltres. El que et deia, patge, tenen aquesta batalla guanyada.

No t'alteris, Jordi, m'ha dit el patge, que no en trauràs res de bo. Tens raó, li he respost jo. I hem quedat pel dia cinc a la nit, cap a les onze, que és quan fan el meu barri. M'ha demanat que no em foti tot el Jura, i que tingui el got preparat per anar més ràpids. També m'ha dit que no cal que n'hi posi molt perquè ara ja no beu tant com abans. Me n'alegro per ell, perquè el dia que el vaig conèixer feia molt, molt mala cara. Me n'alegro per ell. Tan de bo l'any que ara encentem sigui millor per tots i totes.