dimarts, 19 de setembre de 2017

LA LLISTA DE LA VERGONYA

Fem una llista, com l'Arya Stark abans d'anar a dormir? Juan Marsé, Javier Cercas, Javier Mariscal, Javier Marías...

Aquests, i uns quants centenars més, han signat el famós manifest de les esquerres espanyoles contra el referèndum. És fan dir intel·lectuals. És una intel·lectual la pobra Rosa Maria Sarda? I en Miguel Ríos? Tant que m'agradava aquella de hijos del rock and roll, bien-ve-ni-dos!.  La Marisa Paredes també ho és? A mi em semblen uns oportunistes que s'han vist obligats a pagar deutes pendents. És el que té viure tant temps de la cultura subvencionada. Per no ser, molts no són ni catalans, i la majoria dels que viuen aquí abominen de qualsevol tret cultural propi, com ara la llengua o la literatura, que en el fons són el mateix. Catalunya és maca i dolça, sempre que no sigui gaire catalana.

Però ara, de cop i volta, es mostren interessats pel nostre futur, i posen el crit al cel perquè volem votar, mentre callaven covardament davant la tirallonga catalanòfoba que ens ha assotat durant anys. On éreu, nois i noies, fins ara? Digueu-nos, per què us vau amagar durant el merder de l'Estatut? A quin forat us havíeu arraulit? Per què no us heu estripat les vestimentes quan la Guàrdia Civil ha entrat als diaris? Vosaltres, que jureu que vau córrer davant dels grisos en els vostres ridículs sopars de duro, us heu convertit en els més ferotges defensors de la Llei, com aquests que es fan dir anarquistes i que ara sacsegen tothora la Constitució. Les noves generacions estudiaran tot això amb desapassionament, i riuran per no plorar en recordar el vostre trist paper. Shame on you.

Continuem la llista? Isabel Coixet, Jiménez Villarejo... poques sorpreses. O potser sí: no ha signat en Pérez Reverte? I en Loquillo? I el repartiment de La que se avecina?

I mentre ells s'esgargamellen demanant el boicot, tal com ens han fet notar des de Twitter, ha cremat la Ciutat de la Justícia valenciana, han imputat a en Gallardón i hem pagat més als bancs pel seu rescat. Aquí ho expliquen bé.  Però ni així els hem sentit. Mentre escoltem els crits histèrics de la Coixet -amb els esforços que hem fet per empassar-nos alguna de les seves insuportables pel·lícules- 1300 científics han signat un manifest a favor de la independència. Però aquests no deuen ser considerats intel·lectuals. No pas a Espanya, on en Pablo Motos és un referent cultural, i on toreros bornis fan onejar l'aligot sense que els intel·lectuals diguin res. Un país on la meitat de la població considera que això que veureu a sota fa gràcia. Un gag tan ridícul que hauria fet envermellir l'Arévalo i el Dúo Sacapuntas. Només això ja justifica que vulguem marxar (atenció al crit de Yo soy español que fa el calb quan li diuen que no és gai):


I com que no hi podia faltar un tricorni, en Tejero s'ha pronunciat -no podia ser d'altra manera- al costat d'en Marsé i la Sardà. El que va fer ell, diu, no és res al costat del que fa ara Puigdemont, a qui, per cert, ja comencen a investigar a corre-cuita.

Marías, Tejero, Coixet... La llista cada vegada és més estranya. Demostren, una vegada més, que no hi ha res més semblant a un falangista que un intel·lectual d'esquerres.

dissabte, 9 de setembre de 2017

LA NAU DELS BOJOS

A algunes persones que escrivim a vegades ens ofereixen col·laborar en una antologia. N'hi ha de molts tipus: finalistes del concurs tal o qual. Menors de trenta, quaranta o cinquanta anys -les joves promeses. També n'hi ha de temàtiques: fantàstiques, eròtiques i etíliques. Hi ha reculls d'escriptores i reculls delirants d'autors que fa temps que són morts. O, i anem al tema que ens ocupa, d'un gènere que fa uns anys que va a l'alça, potser des de l'aparició de les novel·les del cafeïnòman i nicotinòman (respect!Stieg Larsson, encara que Catalunya ja tenia una tradició sòlida i molt arrelada amb col·lecions com Cua de Palla, aquelles novel·letes de tapa groga que segur que tots i totes teniu per casa, sense comptar els grans mestres del gènere, Vázquez Montalban i cia. En fi, què us he de dir que no sapigueu, ja?

En Marc Moreno, editor de Llibres del Delicte, s'ha embarcat a capitanejar Assassins de Girona, una nau plena de tarumbes. El nano -que ha editat obres immenses com ara Els morts no parlen- els té ben posats. Tancar en un vaixell a mi, a en Bardera, a l'Aguirre, a la Mar Bosch, a la Carreras, a en Mathew Tree i un bon etcètera de noms (alguns de molt coneguts), i donar-nos carta blanca per escriure el que volguem amb el denominador comú de la negror literària és una juguesca ambiciosa i arriscada. Ambiciosa perquè hi ha gent molt i molt bona -al seu costat em sento minúscul- i el producte final promet ser potent. Arriscada perquè hi ha una disparitat d'estils total, encara que la majoria de lectors ho han valorat collonudament com es pot llegir aquí, aquí altre o finalment aquí


Cada vegada que faig una ressenya m'arrisco. Sempre he estat un home poc teòric. Fer-la d'un llibre on hi ha un conte meu no és un risc, sinó una idiotesa. No pas perquè molts dels escriptors i escriptores que hi publiquen siguin bons amics meus -la crítica literària entre amics és normal a Catalunya, suposo que com a tot arreu- sinó perquè el lector podria pensar que el meu afecte cap al producte final enterboleix el poc judici que tinc normalment. I tindria raó. 

Per això us demano que ho feu vosaltres. Llegiu-lo ara que ve la tardor i els dies es fan curts, ara que ve tan de gust fotre's una beguda calenta en un cafè i fullejar un llibre. O una cervesa freda, o un vi negre, que encara va millor per combatre la melàngia tardoral. O durant les nits d'insomni. El format de contes -molts són breus- el fa ideal per llegir a batzegades, que és la manera que molts ens veiem obligats a llegir avui en dia. Hi ha qui diu que quan escrivim novel·les ens estem entrenant per escriure contes, que són la dilució màxima, una feina d'alquimista o de cuiner postmodern. En un món en el qual tot va a base de píndoles, reduccions i tuits, el conte hauria de ser la unitat bàsica literària, i tot s'hauria d'articular al seu voltant. Els contes són l'alfa i l'omega de la literatura, el trampolí de la majoria de nosaltres i, alhora, l'objectiu final més cobejat. Llegiu-lo, deia, i jutgeu vosaltres mateixos.

Hi ha vàries presentacions planejades. La primera serà a la Llibreria 22 el 22 de setembre a les set de la tarda. Més tard n'hi ha una a Vilablareix -si no vaig errat el 27-  i a Cassà, de les quals ja parlaré quan ens hi apropem. De moment, gràcies des d'aquí pel vot de confiança i una abraçada a tots els amics i amigues amb qui tinc el plaer de compartir pàgines.

dimarts, 22 d’agost de 2017

WE CAN BE HEROES

Atenció: post amb banda sonora. Mentre el llegiu, escolteu això.

Els qui teniu la bondat de llegir-me de tant en tant ja sabeu que no escriuré sobre els atemptats perquè no hi arribo. Tampoc sobre les motivacions dels carnissers, de qui ara alguns parlen com si fossin bellíssimes persones que només van tenir un mal dia. Deixarem tot això per la gent que en sap de debò, i que té millors fonts que no pas jo. Aquí tampoc llegireu res sobre les conseqüències polítiques de tot plegat, perquè sóc el pitjor futurista del món. Ni tan sols contra la catalanofòbia, que va aparèixer en el moment exacte en què va morir la primera víctima. Tampoc parlaré de les víctimes, perquè no domino prou el llenguatge per escriure el text bell i sentit que es mereixen. Aquest serà un post brevíssim, però un post que d'he escriure, i que cal que molta gent escrigui d'una manera o altra.

Aquest text barroer vol ser un reconeixement al major Trapero i als Mossos en general, un cos de policia que fa uns anys no em feia ni fred ni calor, al contrari, fins i tot em creava una mica de mal rotllo. Però uns i altres han fet més per apujar l'autoestima del país que qualsevol campanya d'Òmnium o que qualsevol manifestació convocada per l'ANC. Els policies, desarticulant en poques hores una cèl·lula terrorista (recordem que a Madrid, dies després dels atemptats del 2004, encara no sabien si eren moros o cristians), i el major Trapero, tornant la dignitat a tots els catalanoparlants que tendim a abaixar el cap sempre que un imbècil ens requereix de males maneres que hablemos español, coño. En Trapero no és un manifestant d'estelada, espardenya i porró. És el líder d'una policia catalana -per bé que molts dels seus membres són espanyolistes convençuts- que ha gestionat de manera impecable una crisis que, per desgràcia, tots sabíem que arribaria en un moment o altre, però mai tan aviat ni tan sanguinària. En Trapero, deia, s'ha plantat davant dels periodistes de la caverna que des del minut zero van entrar a mata-degolla (repugnant l'article de l'Arcadio Espada, un català que diu que adora Catalunya però que detesta qualsevol dels seus trets identitaris, com el seu amic Boadella , en Salvador Sostres i la llista de sempre, que ara no repetirem).


Resultat d'imatges de josep lluis trapero samarreta

No és exagerat dir que la policia catalana -qui ho havia de dir!- ens ha apujat l'autoestima uns quants percentils, i ens ha demostrat  que no necessitem la tutoria d'un Guàrdia Civil ni d'un nacional sorrut. Hem escombrat els assassins de la mateixa manera que Trapero va escombrar els miserables que no respecten la nostra llengua. Fer-se gran no només és posar seny, sinó saber fotre un cop de puny a la taula si el convidat és desagradable o maleducat. I també, si cal i no hi ha cap altre remei, un tret a un terrorista que vol matar-nos. Tot això de la revolució dels somriures és una xaronada: volem representants que no s'arruguin i que sàpiguen posar el rival a lloc. Si ho aconseguim, la independència vindrà sola: de cop i volta molta gent entendrà moltes coses.

I si en Trapero va a menjar arròs amb en Puigdemont a Cadaqués, o on els hi doni la puta gana, i havent dinat toquen la guitarra, que m'avisin que els hi enviaré un parell d'ampolles de cava ben fredes per fer-los la vetllada més agradable. Com si encabat volen fer un concurs de beure Jagermeister amb la Pilar Rahola, que es veu que és la que posa la casa. El que de debò compta és que gràcies a ell i a la resta de serveis policials i civils (metges, infermers, bombers, Creu Roja, voluntaris...) ens hem fet grans de cop, i ens hem adonat que som capaços d'anar sols amb bicicleta sense les rodetes que ens van posar els pares per aprendre'n.

dimecres, 16 d’agost de 2017

NO SABEU EL QUE DIEU

Aquests dies a la Xarxa tothom parla de l'agressió mortal d'un nano en una discoteca de Lloret. La majoria dels opinaires es queixen que ningú entre les dotzenes de persones que van presenciar la pallissa fes res per ajudar la víctima. Els tuitaries o faceboquers més intrèpids asseguren que, en cas d'haver-hi sigut ells, s'hi haurien posat pel mig, i potser haurien evitat la malaurada mort. He llegit bestieses així, i algunes d'encara pitjors. En canvi, els usuaris més conscients dels seus propis límits es limiten  a preguntar-se on anirem a parar, i en què ens estem convertint com a societat -perquè abans, és clar, les coses no anaven així, i segur que algú hauria parat la baralla i tots haurien acabat fent birres. Opinar sobre el que han de fer els altres surt gratis, i fer-se l'heroi rere el teclat encara més.

El cert és que ni uns ni altres enteneu res. Us ho dic amb tot l'afecte del món, però és que no sabeu el que dieu. Heu vist molt poques baralles de carrer, i segurement no heu estat mai a cap. Heu tingut tot sort, perquè quan comencen a ploure cops és fàcil que el cos se't bloquegi, i encara més si al davant hi tens un d'aquests monstres, un tità rus farcit de ràbia i de ressentiment, i  que per acabar-ho d'adobar és expert en Arts Marcials. Si quan et toca lluitar amb una d'aquestes criatures dins de la seguretat d'un gimnàs ja tens feina per no fugir cames ajudeu-me, no em vull ni imaginar què deu ser barallar-t'hi quan estan borratxos, i drogats, i furiosos, perquè en el fons només són uns pobres diables i d'alguna manera ho saben o ho intueixen, i per això estan tan plens de fàstic.


No, amics i amigues. Un persona normal no hauria pogut fer res. Un millenial amb un tatuatge de carpe diem al canell té les mateixes possibilitats contra tres russos que vosaltres de guanyar a en Mike Tyson en un combat de boxa. Acusar als pobres segurates tampoc toca, perquè si haguéssiu vist alguna batussa de debò sabríeu que és cosa de segons, i els vigilants no tenen el do de la ubiqüitat. I pels qui diuen que la culpa és dels Mossos ja no tinc res a dir: si de debò us penseu que la solució és posar policia dins de les discoteques, aneu a viure a Corea del Nord. Aquestes tragèdies passen i seguirant passant. És una merda, perquè la víctima podria haver estat jo, o qualsevol de vosaltres, i malgrat les diferents variants els fets haurien sigut molt similars: difícilment ningú mourà un dit. En moments així cadascú s'enfronta sol a la mort.

Per una vegada no jutgeu a ningú.  Us ho demano jo, que duc anys d' entrenament a les espatlles, i que sé lluitar millor que la majoria de vosaltres. Que he aguantat cops a la cara i conec bé la descàrrega de terror que et bloqueja tot el sistema, de manera semblant a quan se't penja l'ordinador, i que et fa venir ganes de tot menys de lluitar.

dimarts, 8 d’agost de 2017

EL SOLDAT

Fa pocs dies vaig fer un parell d'assalts d'espàrring amb un militar quinze anys més jove que jo. Per descomptat que no el vaig poder guanyar, però ell tampoc va poder guanyar-me a mi. Quan tens quaranta anys t'has d'haver acostumat a perdre, i els empats, sobretot si són amb jovencells hipermusculats que entrenen cada dia i que tot just els han llicenciat a l'exèrcit, són resultats digníssims, i et provoquen una pujada de dopamina que riu-te'n tu dels globus que agafàvem abans.

Fa poc dinava amb el meu amic Pablo Vergel, l'autor de 10.000 millones de naves, una salvatjada que si l'hagués publicat Males Herbes ara ho estaria petant entre la modernor catalana (amics editors, encara hi sou a temps: la novel·la encara no s'ha traduït al català). Doncs bé, en un moment del dinar en Pablo va dir que érem massa vells pel Twitter. Feia temps que jo tenia una intuïció semblant, però encara no havia sabut plasmar-la amb paraules amb tanta exactitud. Em pensava que era manca de temps per part meva, o de voluntat, o d'enginy, però en el fons és una qüestió d'edat. Quan passes dels quaranta la velocitat de reacció ja no és el que era, ni les ganes de cansar-te, ni d'aguantar cops. Segons en Pablo, entrar en sèrio a Twitter és com anar de festa a un bar d'aquells on hi ha tangana cada nit, i on saps que segur que rebràs, per activa o per passiva. El nivell de violència a Twitter és tal que després de fer-hi un volt, el Facebook ens sembla un parc agradable ple de iaios, de noies que mengen gelat i que es fan fotos, i d'homes de mitjana edat que practiquen ioga. Hi ha dies que encara tenim ganes de brega, però al final el seny s'imposa, com els hi passa als vells soldats que saben exactament a quines batalles val més no lluitar. La temptació de cagar-nos en els mil·lenials, per exemple, és poderosa, però si tens dos dits de seny de seguida t'adones que val més anar amb compte, perquè l'únic que aconseguiràs són riallades i que se't consideri un iaio prematur i fastiguejat.  Abans de parlar d'un tema cal saber-ne un niu, i potser per això cada vegada publico menys. M'enrojolo amb violència quan veig els primers posts que vaig escriure en aquest bloc, quan em permetia opinar de coses que en realitat no en tinc ni puta idea, i si no feia un ridícul absolut era gràcies a que sempre hi havia una o dues frases reeixides que salvaven tot el conjunt del naufragi.

Resultat d'imatges de 10000 naves pablo vergel


Tornem amb el militar. Després de l'espàrring li vaig preguntar on servia i ell em va dir a Catalunya. No recordo com va anar -tenia el cap xarbotat de tants cops- però el nano, amb un català precari, va explicar-me que l'anticatalanisme dels militars és alarmant. "Jo no sóc català..." deia ell, que ha nascut aquí però per algun motiu no s'hi considera, "...però els meus amics sí. El mal rotllo que hi havia al quartel al final em va cremar. No sé si és per la independència o si ja ve de lluny, però és que al final encara sóc capaç d'anar a votar que sí, només per toca'ls-hi els collons".

No sé si tot això de la independència arribarà a bon port. A aquestes alçades, tinc la sensació que no, però també és cert que sóc pessimista de mena, i m'equivoco tan sovint que val més no fotre'm cas. Entre els ciutadans del món, comunistes i anarquistes -ara a l'estiu els detectareu de seguida: tots tenen segona residència a l'Empordà- i els que diuen que són catalans però després qualsevol tret identitari (llengua, literatura, cultura, símbols...) els hi fa nosa, ho tenim ben magre. Però l'actitud d'aquell soldat de l'exèrcit espanyol, la seva emprenyada vital, em va recordar que la baralla encara no s'ha acabat, i que potser no guanyarem, però hi haurem de fotre prou collons i prou ovaris perquè, com a mínim, no ens guanyin ells a nosaltres.

dilluns, 24 de juliol de 2017

PROHIBIT LLEGIR EL QUIXOT

Ahir llegia una entrevista a un escriptor dels que els suplements dominicals retraten en blanc i negre. Molts insisteixen en aparèixer-hi fumant, vés a saber per què, i la majoria són absurdament lletjos, un fenomen que sempre he trobat fascinant: hi ha molts escriptors i escriptores -sobretot els llegendaris- que no són gaire agraciats. La lletjor et fa millor artista? Potser sí. Una vegada vaig sentir que la gent feliç no escriu, ni pinta, ni composa música, perquè està massa enfeinada essent feliç, i que l'acte creatiu és, per si mateix, dolorós, perquè parir alguna cosa sempre fa mal. És una teoria força congruent i algun dia he de rumiar-la amb calma. No pas ara, perquè l'estiu per mi és la pitjor època de l'any i no puc pensar ni escriure res de bo. La xafogor aquesta em fastigueja, el cap em va a poc a poc i les idees són reàcies a agrupar-se amb sensatesa. Per mi l'estiu és com un d'aquells àpats inversemblants on tothom porta una mica de pica-pica i no hi ha plat principal, i on sempre acabes menjant de massa, o bé a l'inrevés, bevent com un peix i picant només quatre cosetes, i per una banda o l'altra la cosa mai no acaba bé. Si voleu veure'm en plenes facultats, llegiu-me sobretot a la tardor.

Tornem a l'escriptor del dominical. L'home explicava -me l'imaginava en una terrassa barcelonina, responent les preguntes amb  aire desmenjat- que quan era petit el seu pare li prohibia llegir, i que havia de fer-ho a les fosques, amb una llanterna. Per ser exactes, va mencionar el Quixot. Es veu que tenia prohibit llegir-lo. Si per cada vegada que he sentit aquesta història del pare que prohibeix que el seu fill llegeixi un llibrot de més mil pàgines m'haguessin donat un euro, ara escriuria aquest post des d'una bonica cottage a les Highlands. No sé vosaltres, però a casa sempre hem sigut molt de llegir, i els meus pares celebraven que em passés tot el dia amb el nas enganxat als llibres. Si tinc la sort de tenir fills lectors, res em farà més  content qua anar a comprar llibres amb ells. El Quixot, el Capità Calçotets o en Harry Potter, tan se val. Per què dimonis els hi hauria de prohibir una lectura, la que fos?

El primer cop que recordo haver sentit aquesta imbecil·litat va ser a la Universitat. Ens ho va explicar un professor d'informàtica, i aleshores m'ho vaig creure. Per què hauria hagut de dubtar-ho? En el seu cas no era amb una llanterna, sinó amb la llum que s'escolava per les escletxes dels poticons. Molt romàntic tot plegat.  "Carai", vaig pensar jo, "Quina mala sort que ha tingut aquest pobre paio de tenir un pare que no el deixés llegir i hagués de fer-ho en secret, com qui fuma porros a l'habitació o es masturba veient pornografia rara". Mai vaig plantejar-me si el pare del meu professor d'informàtica tenia un problema amb el Quixot en concret, o bé si era extensiu a qualsevol llibre i odiava als lectors en general. Fos com fos, els anys següents vaig sentir moltes vegades aquesta mateixa afirmació, i de gent molt diferent, i vaig aprendre que era mentida, com tantes altres coses que la gent va dient pel món amb l'esperança de fer-se el guai. Llegir el Quixot d'amagat s'ha convertit en un lloc comú.

Un altre dels meus llocs comuns preferits són les frases atribuides al pobre Einstein. Aquí en podeu llegir unes quantes, segurament totes falses. Són a tot arreu, des de pàgines New Age fins a llocs pretesament seriosos. Es veu d'una hora lluny que si només una quarta part d'aquestes frases les hagués dit l'Einstein no hauria tingut temps de fer res més. S'hauria passat el dia assegut en un cafè, pensant frases i prou. Però aparentment la majoria de persones són incapaces de fer aquesta reflexió tan senzilla, i repeteixen tothora aquestes màximes pseudofilosòfiques afegint: "Ho va dir l'Einstein". Només Churchil arriba al seu nivell de frases apòcrifes, esdevenint, per desgràcia, el pensador de capçalera de 13tv i d'Intereconomía.

Acabo el post amb una de les menys conegudes. Sabíeu que el pare de l'Einstein també li va prohibir llegir el Quixot?






dilluns, 3 de juliol de 2017

CUÑAOS

Un dels neologismes que han fet més fortuna darrerament és el cunyadisme. És un terme exacte, però alhora complex, en tant que hi ha alguns aspectes que ballen o sobre els quals no hi ha un consens clar.

Anem per feina: hi ha certa entesa a l'hora de definir un cunyat -cuñao en castellà, sense la n- com la versió ibèrica i xabacana del mestretites. Es tracta d'un  home -o d'una dona, però generalment és un home- que alliçona contínuament tothom qui l'envolta, un fenomen relacionat amb el que les feministes en diuen mansplaining, gent que explica coses a l'altra gent sense tenir-ne ni puta idea, o bé tenint-ne només una noció molt vaga, però amb una condescendència de déu olímpic. Moltes vegades els cunyats i cunyades estan envoltats per una aurèola de caspa i de pols, però és molt important entendre que no és una condició sine qua non. En efecte, la versió 2.0 del cuñao procura lluir una pàtina de modernitat per resultar més creïble, i ha trobat a les xarxes socials -sobretot a Twitter, un lloc on no cal argumentar, sinó franctirotejar amb140 caràcters- el seu hàbitat natural, substituint l'antic Bar Manolo o el Restaurante La olla de Dolores. El polític Alberto Rivera és un dels icones d'aquesta actualització del moviment, fins al punt d'esdevenir una referència de qualsevol cunyat que no sigui ni d'esquerres ni de dretes, com afirmen ells mateixos, en una encertada i quasi-autoparòdica giragonsa cunyadil.

Cada afirmació que fan un cuñao és xopa de petulància, i a Internet tant poden ser caçats com idolatrats, reflectint, una vegada més, que l'Estat Espanyol té una divisió social profundíssima. Es desconeix l'origen del terme, però una de les teories més versemblants és que el cunyadisme s'origina a les sobretaules mediterrànies, sovint massa ben regades i tan propenses al daltabaix, quan un dels comensals -que estadísticament serà cunyat d'algú o altre- engega la maquinària de diatribes amb la més clàssica de totes: els polítics són uns lladres.


Resultat d'imatges de cuñadismo
Dos exemples a l'atzar de cunyadisme clàssic.
Resultat d'imatges de cuñadismo



Resultat d'imatges de cuñadismo
El cunyadisme 2.0 s'assembla més a això

El cunyadisme no es caracteritza tant per la manca d'idees com per la simplificació brutal de les mateixes. Un cunyat aprèn uns quants conceptes bàsics i els aplica tothora i a tot arreu, sempre amb aquella voluntat didàctica que fa que ens vinguin ganes de fotre-li un calvot. Com que el cunyat estàndard no és gaire intel·ligent és fàcil que tard o d'hora la cagui. Ahir mateix vaig trobar un imbècil a Facebook que pretenia explicar als independentistes l'origen del seu sentiment. En fer-ho, va confondre la Guerra dels Segadors amb la Guerra de Successió. Segle amunt segle avall, i tan panxo. La distància entre trolls i cunyats és curta, i a vegades els uns es creuen amb els altres, donant a llum autèntiques aberracions que insulten la intel·ligència i la lògica, com l'nfeliç d'ahir.

Tot i que el cunyat estàndard és d'idees conservadores, l'esquerra també és plena d'alliçonadors professionals. Un altre clàssic? L'Islam, retrògrad? Potser sí, però fa cinquanta anys aquí fèiem exactament el mateix (a aquests cunyats els hi recomano la lectura de Persépolis, perquè vegin què passava a l'Iran fa cinquanta anys). Hi ha molts cunyats unionistes (no es pot fer el referèndum perquè la llei no ho permet/la família Pujol ens roba/el nacionalismo es malo) i també independentistes (Catalunya serà la Dinamarca del sud), i fins i tot en el moviment feminista, demostrant que del cunyadisme ningú no se n'escapa: abans totes les societats eren matriarcals, o bé un altre clàssic grandiós: si els polítics fossin dones no hi hauria violència al món. Com veieu, qualsevol concepte es simplifica fins extrems manejables i fàcils de digerir. Cunyadisme i postveritat són cosins, o fins i tot germans per part de pare: tots dos descriuen perfectament aquest món d'idees a mig digerir, de conceptes mal entesos i de vull-i-no-puc.

L'altre dia llegia no sé on que els cunyats són aquí per quedar-se. Quina afirmació més idiota, pròpia d'un cunyat curt de gambals. En aquest país nostre -el petit i el gran- els cuñaos sempre han sigut presents d'una manera o altra, i quasi podríem dir que algunes de les catàstrofes més espantoses que hem sofert -la Guerra Civil- són una prolongació d'aquest caràcter nostre tan nefast.