dijous, 16 d’agost de 2018

RESPOSTA A L'ENIGMA DE PER QUÈ UN GRUP ÉS VIOLENT I L'ALTRE NO

El dinar que vaig oferir al post anterior ja té guanyador. L'historiador cassanenc Francesc Morales m'ha fet arribar una reflexió molt lúcida que respon de manera directa i incisiva a la pregunta que vaig formular. Més clar, l'aigua. La teniu a continuació. Quan vinguis per Cassà City tens un dinar pagat, company! 

La violència política als carrers és part de la pràctica política; no ens hauria de sorprendre perquè és la manera com s’han expressat opinions i partits durant segles a tot arreu. Si ens centrem en el que està passant des de l’any 2017 als carrers de Catalunya, aquesta forma d’expressió política es pot reduir en dos grups, un dels quals, identificat de forma clara com a no independentista, destaca per arribar de forma més ràpida i impune a l’agressió física. Això és així perquè, en el fons, es tracta de grups no del tot espontanis que operen en els marges del monopoli de la violència que el Regne d’Espanya hauria de retenir. És a dir, a Catalunya ja es pot dir sense cap mena de dubte que s’està davant el fenomen de paramilitarització. Les declaracions més aviat ambigües de diferents polítics respecte el fenomen fan pensar, i molt, que en el fons són condescendents amb aquestes pràctiques. L’odi al diferent és fonamental a l’hora d’entendre com de ràpid s’ha arribat a aquesta situació. En el fons, si són més violents és perquè estan entrenats, motivats, consentits i, fins i tot, pagats per les institucions de govern. El nivell de violència que estem veient als carrers i places de Catalunya no és en cap cas extraordinari i, de fet, es pot situar dintre de la normalitat del context social espanyol si agafem la història del país en els darrers quaranta anys.
Pot semblar una mica dur, però crec que és necessari començar a reconèixer que els grups d’ultradreta estan actuant a Catalunya en un tipus de fenomen conegut com a paramilitarització. Com va descriure fa anys Mary Kaldor, les unitats paramilitars no són més que una versió paralegal de les forces armades regulars, sovint formada per persones que provenen d’un espai de socialització previ, com ara clubs de futbol o les pròpies forces armades i de seguretat. Això darrer és conegut de forma àmplia al conflicte colombià (Skidmore i Smith 250). És normal que gent com la Dolors Montserrat justifiqui les accions violentes contra la gent que penja llacets grocs (Dausà). No ens hauria de sorprendre perquè per a la que en el seu moment va ser ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, els encaputxats de torn són part de l’estat. Si no ho fossin representarien una amenaça per a l’estructura estatal espanyola i, per tant, serien perseguits.
Què és el que, de forma espontània o potser no tant, mou a grups de persones a trencar llaços de faroles alabant a Francisco Franco i passant amb cotxe a tota velocitat per Vic? L’odi al diferent. Tal i com va expressar en el seu dia el professor Ferran Gallego en una entrevista a La Sexta, pel racista el diferent no només és diferent, sinó que, a més, m’odia. En altres paraules, jo —persona racista i autoritària— no odio als estrangers i diferents, sinó que són ells els que m’odien a mi (“Un millón”). És així com hem d’entendre la tergiversació que s’ha fet a Catalunya del delicte d’odi: el que es busca és galvanitzar certs sectors de la societat al voltant de la idea que la seva forma de vida està en perill per culpa del diferent que, en aquest cas, és l’independentista.
Aquí entra en joc la que, des del meu punt de vista, és peça clau: Tabàrnia. Aquest espai polític destinat a manipular des d’un punt de vista ideològic les circumscripcions electorals establertes —és a dir, les províncies—, esdevé allò que s’ha de protegir i a la vegada camp base dels grups ultra. Tal i com van declarar en el seu moment Joan López Alegre i Albert Boadella, Tabàrnia serà el malson dels independentistes com ells ho han sigut per nosaltres i, a més, és on hi ha els anticossos de l’epidèmia que, segons Boadella, és l’independentisme (“Lanzan Tabarnia”). Crec que ens hauríem de prendre les paraules de López Alegre i de Boadella com menys iròniques del que puguin semblar.
La guerra bruta que hi ha hagut sempre a Espanya des de la dècada de 1970 no ha estat només cosa de despatxos, segrestos i encàrrecs de cal viva, sinó també una lluita pels carrers. Hi ha un bàndol, l’anomenat independentista, que no exerceix la violència física de forma organitzada en aquest espai perquè creu que és un espai de convivència, i no de lluita cos a cos. Les institucions de govern han subcontractat molt barat el monopoli sobre la violència que haurien d’exercir. Un estat d’opinió basat en confondre legalitat, sistema repressor estatal, democràcia i delicte d’odi serveix de justificant moral i legal per a uns grups que tenen entrenament i pràctica necessària per actuar d’aquesta manera. El tabarnès és la seva moneda. Roma no paga traïdors, però sí que paga mercenaris.

dimarts, 7 d’agost de 2018

UNA HISTÒRIA DE VIOLÈNCIA

Si algun seguidor d’aquest bloc és antropòleg o sociòlog li prego que es posi en contacte amb mi. El meu correu és jdausa@gmail.com. Us avanço el dubte perquè hi aneu rumiant. Si aconseguiu resoldre-me’l de manera satisfactòria, teniu un dinar de menú pagat.

La meva pregunta és difícil de posar per escrit de manera asèptica, de manera que em limitaré a exposar uns fets que crec que són incontestables. Ja us aviso que el post d’avui té relació amb la situació política i social que estem vivint aquests dies, amb aquestes creus grogues tan lletges i els llaços que pengen pertot arreu. I encara pitjor, els comandos de tabernesos que semblen sortits d'una cova i que ho despengen tot a cop de cúter, amenaçant padrines i passavolants. Si esteu avorrits d'aquest tema, agafeu un llibre en comptes de continuar. Si pot ser, d'un autor o autora local. 

Fet 1: L’1 d’octubre un contingent de la policia espanyola va actuar de manera sanguinària contra ciutadans desarmats i pacífics. Tothom en sap el motiu, i ara no vull parlar de legitimitat o de no legitimitat. El cas és que molta gent va ser ferida, alguns de gravetat, com el nano a qui li van destrossar l’ull. La xifra d’un miler de ferits em sembla exagerada, però no tan exagerada com la ràbia amb què la policia va actuar. Una ràbia que anava molt més enllà de la lògica descàrrega d’adrenalina que pateixen molts d’aquests infeliços que s’apunten als antidisturbis per rebentar cranis. Era una ràbia alimentada de manera metòdica, una ràbia gairebé il·lustrada. Els milers de persones que van patir-ne les conseqüències de manera directa o indirecta no van contraatacar en cap moment. Si ho haguessin fet, la policia hauria hagut de tornar als seus quarters amb la cua entre les cames i la bandera de bolquer, ja que el número de votants era infinitament superior.  En una batalla el nombre sempre és decisiu. Molt pocs polícies van patir lesions, i la majoria van ser per la seva pròpia incompetència. Per exemple, uns quants es van regirar el turmell quan intentaven assaltar un col·legi electoral saltant una tanca.  Tenim, doncs, un bàndol que és  pacifista de manera incontestable.

Imagen relacionada

Fet 2: Diversos grups han reaccionat davant dels l’empresonament dels polítics empaperant-ho tot de groc, i posant creus a rotondes i platges. Per mi això no serveix per res, però entenc que és l’única via d’escapament que tenen aquestes persones, l’única manera de canalitzar la ràbia per una situació objectivament injusta. Com tots sabeu, hi ha grups de simpatitzants de Tabàrnia que es dediquen a recórrer el país traient aquests símbols. Per fer-ho recorren, si cal, a la violència. I a sobre volen donar lliçons de llibertat, i diuen coses tan grolleres com el espacio público es de todos. La majoria van emmascarats per poder agredir amb  impunitat, i molts són membres de grups ultra, i tenen antecedents per una cosa o altra. També hi ha senyorones amb el cabell vermell, d'aquelles que criden tant, i friquis panxuts i amb el cabell pentinat enrere, com en Mario Conde. De moment hi ha hagut coces, atacs amb cotxe, amenaces, cops d’escala... en la gran majoria de les ocasions els únics ferits han sigut del  bàndol independentista. Ciudadanos anima obertament a aquests comandos de dissortats i neofalangistes perquè retirin la parafernàlia groga. El PP també -la Dolors Montserrat ho està fent a RAC1 mentre escric aquest post- i el PSC i els comuns s’ho miren de reüll, amb por de perdre vots si es pronuncien a favor de les llibertats. Segona conclusió: els yellow lovers són, en quasi la seva totalitat, dòcils com xais, mentre que l’índex de tabernesos violents és alarmant.


Resultado de imagen de vic cotxe creus

Fet 3: Tothom s’adona que l’extrema dreta s’ha envalentit, i que l’independentisme només és l’excusa o el detonant. A finals de juliol el casal Tres Voltes Rebel va ser atacat per un grupúscul feixista, i em temo que això només és la punta de llança del que vindrà. A això cal afegir-hi que molts tenim la sensació que la justícia no fa el necessari per aturar els neofeixistes, i que en alguns casos fins i tot hi ha certa tolerància, o bé un mirar cap a l’altra banda.

A hores d’ara tothom sap que els catalans som una barreja de gent vinguda de tot arreu. Alguns dels independentistes més ferotges són castellanoparlants i alguns tabernesos tenen tots dos cognoms catalans, de la mateixa manera que molts dels qui esperaven Franco amb el braç en alt no sabien ni parlar en castellà.  L'ètnia catalana no existeix a dia d'avui, i probablement mai ha existit de debò. Ho desconec, i la veritat és que tampoc m'importa gaire. Hi ha més o menys consens a l'hora de citar en Pujol sènior quan deia allò que català és qui viu i treballa a Catalunya. Però aquesta definció curteja, com aquells texans que ens posàvem fa dues temporades.

Aquí és quan requereixo l’ajuda d’acadèmics. Hem vist -de fet, tots ho sabíeu ja- que hi ha dos grups ben marcats, i que un és de naturalesa violenta. En teoria tots som catalans i espanyols -de fet, una de les consignes més repetides dels unionistes és que són catalans.  Per què, doncs, aquesta diferència a l'hora de repartir hòsties?  No és una pregunta retòrica, i de fet em temo que la resposta (que existeix, perquè molts i moltes ja la intuïu) serà políticament incorrecta. És un tema de classes socials? D'odis antics? O que els unionistes, senzillament, se senten recolzats per la llei, i deixen anar la bèstia interior?

Tot això del procès ha deixat una quantitat tremenda de mala llet i frustració latent a la mentalitat col·lectiva. Una reconciliació ara com ara és impossible, de la mateixa manera que no et pots reconciliar amb una parella que t'ha maltractat amb l'argument que és pel teu propi bé. Cada vegada ens assemblem més a una versió descafeïnada de l'Ulster.

En definitiva, la meva pregunta és: per què hi ha un grup que és violent i l'altre no?

Un dinar de menú. Ho sento, no arribo a gaire més.

P.S.: El títol és manllevat de la magnífica ressenya que en Vicenç Pagès va fer de Lèmmings, i que podeu llegir aquí.


dilluns, 23 de juliol de 2018

EL SOMRIURE DEL NEGRET

Les xarxes socials ja bullen amb fotos de vacances lluminoses. Gràcies al Cel que han passat de moda aquelles retrats horrorosos de peus, o els filtres hipsters -ara es veu que la moda és el #nofiltro. Encara hem de suportar gent dalt de iots, o banyant-se en cales d'una netedat impossible, o pujant i baixant muntanyes. O bé davant de monuments i camps de lavanda, com dec sortir jo en alguna banda. Però no em queixo: al cap i a la fi les xarxes socials serveixen per això, per exhibir-se i fer el ridícul, i si a algú li disgusta més del compte l'únic que ha de fer és abandonar-les, o no donar-se d'alta d'Instagram, que en temes d'exarberació del jo diuen que és la pitjor. Al cap i a la fi, rondinar sobre les publicacions dels estiuejants feliços és menys original que fer-se una foto aguantant la Torre de Pisa.

Els que sortim a Facebook amb un gintònic, mirant una posta de sol amb aire absent o fent morrets a la càmera no som un problema real. Els perillosos de debò són els que han fet un viatge iniciàtic i tornen carregats de saviesa que després reparteixen a tort i a dret. Frases com a Nicaragua no tenen res, però són tan feliços...! les sentirem tant si volem com si no aquestes setmanes entrants. Alguns es quedaran aquí, però els més agosarats ens explicaran la joie de vivre dels cubans, i com han après d'ells a valorar el que realment importa. Els que s'han aventurat a l'Àfrica o a l'Àsia -els meus preferits són els que van a aquest parc temàtic que es diu Tailàndia- ens parlaran del somriure dels negrets o dels xinets, i ens aclariran com trobar el benestar en la pobresa, actualitzant sense saber-ho el concepte del bon salvatge de Rosseau, o una mena de moral ultracatòlica 2.0, allò tan gastat que els rics no entraran al Regne del Cel i els pobres sí.


Imatge relacionada

A mi, què voleu que us digui, m'estranya que en aquesta vall de llàgrimes hi hagi tanta gent feliç. Encara m'estranya més aquesta relació pobresa-felicitat. Però compte, perquè a aquest joc hi podem jugar tots. Jo mateix he estat una setmana a la Provença, i també he après unes quantes lliçons de vida de gran valor. La primera i més important, que els senyors i senyores que tenen una casa al massís del Luberon són persones molt felices. També he après que els parisencs que passen les vacances a la Provença menjant filets de bou a trenta-quatre euros la peça també són feliços, com també ho són els qui poden creuar aquells bonics paratges amb un dels descapotables vermellíssims que sovintegen la zona. No ens oblidéssim pas dels americans que poden permetre's comprar una caixa de vins a establiments on a mi no em deixaven ni entrar perquè feia cara d'arreplegat, ni dels japonesos amb càmeres que valen més que el PIB del Congo.

Però anem més enllà. Durant el viatge d'anada vam parar a Nimes. Nimes és una ciutat d'una lletjor fora de sèrie, plena d'adolescents que van pel carrer sense samarreta, fumant porros i mirant de gairell els pocs turistes que la recorren. Els blocs de pisos semblen trets d'una pel·lícula bèlica amientada a la Guerra dels Balcans. Un puto desastre, vaja. Però segons la lògica dels nostres amics viatgers, tots aquells habitants de barriades desastrades també són feliços, en el seu cas per un motiu diametralment oposat als seus compatriotes burgesos de la Provença: com que no tenen quasi res, no necessiten res més. Ben igual que els infants de Chiapas o que els de l'Illa Reunión.

La pregunta autèntica és: si els negrets del Congo són feliços, els nens tailandesos són savis i són fets de llum (no és broma, una vegada em van dir aquestes mateixes paraules) i els estiuejants de la Provença també, com és que el món és tan ple de tragèdies, tristor i matances? O potser cal mirar-ho a l'inrevés, i donar-se compte que no és que els dissortats infants del tercer món siguin feliços, sinó que som nosaltres els qui som feliços perquè som de vacances, i al cap de dues setmanes tornarem a casa nostra, a veure Netflix i a fer tallats i cervesetes amb els amics, mentre els torturem amb les nostres absurdes teories.

dijous, 5 de juliol de 2018

LÈMMINGS, O PER QUÈ ESCRIVIM NOVEL·LES

Estic content de com ha anat la promoció de Lèmmings. M'ha arribat molt  feedback de gent molt diversa i de llocs molt allunyats, i això m'ha fet feliç. Quan vaig començar a escriure tenia ganes de vendre molts llibres. Amb els anys he entès que el tipus de literatura que jo faig no és la que es posa a aquelles piles altíssimes de l'FNAC, i vaig comprendre que és millor tenir mil lectors de raça que gaudeixin de debò, que no pas deu mil que et compren perquè és el que toca. Volia penjar alguna ressenya o entrevista, però me n'han fet tantes i m'han agradat tant totes, que no m'he vist amb cor de fer una tria. Si teniu curiositat, tot o gairebé tot és a Google. Des d'aquí vull donar les gràcies -una vegada més- a tothom qui l'ha comprat, i encara més a qui ha contribuït d'una manera o altra a fer-ne difusió, encara que sigui amb un consell a un amic o amiga. Això darrer, ben mirat, és el millor regal que podeu fer a un escriptor. 

Ara toca pensar i repensar la propera. Però abans hi ha una pregunta que requereix una resposta d'una contundència total: CAL escriure una altra novel·la? O, formulant-ho de manera diferent, per què escrivim novel·les? Hi ha qui vol que la literatura competeixi amb els mitjans audivisuals, sobretot amb les sèries i pel·lícules. Aquesta batalla està perduda d'entrada. Difícilment un llibre podrà explicar segons quin tipus d'història millor que no pas una pel·lícula o que una sèrie. Mirem el cas de Star Wars: cap escriptor, per bo que sigui, pot recrear amb paraules aquelles formidables batalles galàctiques. Hi ha històries que s'expliquen millor amb imatges, i entrar en aquest combat, a parer meu, és anar a perdre'l. L'escriptor del segle XXI no pot escriure un llibre pensant en com seria la hipotètica adaptació cinematogràfica. Ha d'anar més enllà i formular-se la pregunta de més amunt: si el cine i les sèries tenen més facilitat per explicar històries potents, per què collons encara escrivim novel·les?

Hi ha molts motius. El primer és que la immensa majoria dels creadors no tenen accés a la indústria cinematogràfica, i els que ho fan, a casa nostra, malviuen. En canvi escriure una novel·la és una cosa factible si tens prou talent i paciència. Una altra cosa és que tingui èxit, però passa el mateix amb el cinema. És cert que avui hi ha iniciatives com les websèries i els crowfundings, però encara que tinguis els diners, el producte audiovisual exigeix un esforç de coordinació i de treball en equip que no li cal a un escriptor. Els escriptors són, en essència, éssers a qui els hi agrada molt anar al seu rotllo. Si no, potser farien cine, o jugarien a futbol. 

El segon, i per mi molt més important, és perquè hi ha històries que el cinema no pot explicar. Hi ha llibres magnífics que no poden de cap manera fer el salt a la pantalla. Tots  teniu títols al cap. Algú s'imagina, per exemple, l'obra de Josep Pla a la Smart TV? Fa un temps, quan em deien que les meves novel·les serien molt fàcils de passar al cine, m'ho agafava com un afalac. A dia d'avui m'emprenyaria que m'ho diguessin, perquè vol dir que no faig bé la meva feina. Els meus llibres són prou visuals per convertir-se en una pel·lícula o en una sèrie, però perdrien bona part de la seva essència. És el cas de Lèmmings. Una de les gràcies del llibre és que el narrador sigui en segona persona, provocant un efecte d'identificació amb el personatge i la il·lusió d'anar descobrint bocins d'informació al mateix temps que ell ho fa. Tots els lectors han coincidit que ha estat un encert. Tal com vaig dir a l'Adrià Pujol a la presentació de Barcelona, va ser una intuició, però una intució que va funcionar. Sense aquesta tècnica literària el llibre potser ni hagués vist la llum. Ara que parlo d'en Pujol, un dels escriptors amb més futur de les lletres catalanes, no té cap obra adaptable a la pantalla. Quina sort, el malparit. I quin talent, per repensar els llibres, i oferir un producte que ara mateix cap productora audiovisual, ni d'aquí ni d'enlloc, pot reproduir.

El tercer és de naturalesa més fugissera. És el que en diem la joie de lire. L'acte en si mateix. Aquella mica d'esforç intel·lectual que requereix, i que fa que estiguem amb la tensió justa, alhora que relaxats, una mica com quan es folla. Llegir, sense cap altra finalitat que llegir, és una acció imprescindible a la vida de molts, que es pregunten com sobreviu tota aquesta gent que va a llibre per any.

Hem d'obrir un camí nou per les novel·les. Estic segur que la sèrie de la Catedral del mar és millor que el llibre -que no he llegit, ni ho penso fer, ni de fet tampoc he vist la sèrie, però segur que no m'equivoco gaire. Per això mateix no calia escriure-la, i encara menys anar pel món amb aires de grandesa. Que algú li ho digui al Falcones aquest. En canvi, el Permagel d'Eva Baltasar o el Robinson de Vicenç Pagès no poden passar pel sedàs digital sense patir transformacions tan grans que facin que el producte final s'assembli molt poc a l'original. Són llibres pensats per ser llibres, que vist així, és una cosa perfectament lògica.

Escrivim novel·les perquè el cine no té, ni tindrà, capacitat per explicar segons quines històries. I perquè la literatura té molts camins que encara són poc transitats. En comptes de plorar, toca reinventar-nos i fer-ho tot nou. 

dijous, 21 de juny de 2018

ELS GERMANS ROCA I L'AMAIA MONTERO

Fa pocs dies l'Amaia Montero, ex-cantant de la Oreja de Van Gogh, va actuar a la festa major de Renedo de Piélagos. Era un concert gratuït, ofert per l'ajuntament d'aquest poble remot que amb prou feina té cinc mil habitants. Per una persona acostumada a tocar als estadis més grans d'Espanya i de Sudamèrica, allò devia ser un espectacle ben depriment, i es va fotre un parell de copes abans de començar a cantar. Van carregar-li massa els gintònics, o només tenien Larios, vés a saber, i va pujar a l'escenari una mica tova. La gent del poble es va indignar moltíssim, i per poc que no la linxen a la plaça major, pobrissona. "Vas a salir en todos los zápings!" xisclava una dona del públic, que qui sap si va ser la que va enviar les imatges pertot arreu, per vergonya de l'artista, que ja havia sortit sopa a recollir no sé quin cony de premi. A l'Amaia li agrada el trinco-trinco. I a mi també, i a molts i moltes dels que llegiu aquest bloc segur que també. Les cançons d'aquesta noia, quan estava a La Oreja o ara que va per lliure, ens agradaran més o menys, però estarem d'acord que fa un pop comercial que té certa qualitat, i que en la meva opinió dona mil voltes a molts latinos d'aquests que ara sonen tothora a la ràdio, i que canten com si no en tinguessin ganes. L'Amaia és un artista, i una de les seves prerrogatives és pujar borratxa a l'escenari, com han fet sempre les estrelles del rock i del pop. On s'és vist, aquesta indignació, aquest posar-se-les-mans-al-cap? Es ben odiós aquest pensar-se que ets el centre del món, que tothom t'ho deu tot, i que l'artista és com un cambrer panxut del bar on fas el tallat cada dematí, que es desviu pels cinc cèntims de propina. L'artista, queridos reneldeses, va més enllà d'aquest servilisme. Contents que hauríeu d'estar, de sentir-la gratis, entre la misa de la patrona i el Tradicional Baile de las peñas recreativas. Certament, l'Amaia no està en el seu millor moment, però què coi: ja se sap que no hi pot haver art sense dolor. 

Seguint la mateixa línia, alguns gironins i molts catalans es posen dempeus per això que el rei va a dinar a cals Roca. Més en concret, al Mas Marroch, el local que tenen a Vilablareix per aquest tipus d'actes. Fins i tot corren fotos per Internet de tractors tirant fems, afirmant que reguen amb merda els voltants del restaurant perquè el monarca mengi amb fàstic, com si els pagesos -la gent més pragmàtica del planeta, i no ho dic jo, sinó en Josep Pla-  no tinguessin res millor a fer. La paraula traïdors l'he vista escrita vàries vegades a varis llocs. Si Catalunya és el que és, i no una simple comunitat autònoma com Múrcia, és perquè tenim gent com els germans Roca, que fan el que fan, mentre que a d'altres llocs d'Espanya es diverteixen matant toros o tirant cabres daltabaix del campanar. Ja hem vist que ara per ara no som capaços de defensar cap República, però si algun dia mereixem de debò la independència serà gràcies a artistes com ells. No m'agrada gens que el rei vingui a terres gironines, i veig molt bé que el declarin persona non grata a diversos municipis, però també entenc la postura dels cuiners -que, recordem-ho, en diferents moments han fet picades d'ullet a l'independentisme. La majoria de nosaltres no voldríem el rei a la nostra taula, és clar que no, però quan un artista crea ho fa per tothom. Espanyols i catalans, bons i dolents, rics i pobres. Em poso a la seva pell i imagino un militant de Ciudadanos llegint Lèmmings. Són el meu públic? La veritat és que no m'ho he preguntat mai, senzillament escric, de la mateixa manera que els cuiners cuinen i els músics composen i toquen. Els metges no escullen els seus pacients, i curen tothom qui ho necessita. Així, un creador -sigui el que sigui que crea- no pot fer diferències perquè l'art ha de ser universal, i de la mateixa manera que la pobra Amaia Montero va haver de tocar en aquella desolació, els germans Roca han de cuinar per un monarca que segur que no els hi desperta gaires simpaties. O cap, tenint en compte com s'ha portat aquests darrers mesos. Poden fer un gest i no fer-li la gara-gara? Aquesta és una fòrmula mixta que estaria bé, de la mateixa manera que jo no sortiria de copes amb l'hipotètic lector-votant de Ciudadanos. Fa ràbia que el Borbó se surti amb la seva? I tant que sí, moltíssima, però aquesta és una altra història. Però l'art és l'art, i quan comences limitant mai saps com acabaràs.

dimarts, 5 de juny de 2018

LA REVOLTA DE LES DUTXES

Els dissabtes al dematí acompanyo els meus dos fills a la piscina. Mentre ells fan classe de natació jo aprofito per nedar una estona, també. És un exercici físic que no m'agrada gaire, més aviat al contrari, però és una bona oportunitat per cremar el sopar del divendres sense alterar la logística familiar. Quan era jove vaig treballar uns quants estius de socorrista, i per passar les proves em vaig haver d'estar uns mesos en remull, fent un curs pesadíssim -i segurament no gaire útil. Potser per això he avorrit les piscines públiques en general, i la natació esportiva en particular. Córrer tampoc no m'apassiona, però el paisatge i el seus infinits matisos fan que d'alguna manera l'esforç sigui més passable. En canvi, mentre nedes només veus blavor i cames de persones. En definitiva, ho faig perquè toca però no en gaudeixo pas.

Encabat, dutxo els meus dos fills i després em dutxo jo. Normalment és fàcil, però dissabte passat les dutxes eren plenes de nens sorollosos.  Tingueu en compte que sóc mestre, i que el meu nivell de suportar xivarri és molt superior al de la mitjana de la gent, però allò era un autèntic pandemònium. Vaig contar-ne cinc, d'esvalotadors.  No es dutxaven, però sí que ocupaven totes les dutxes, jugant i corrent. Jo no podia ensabonar els meus nanos i m'estava  allà, dret com un babau, esperant que se'n donessin compte i marxessin. Però ells seguien a la seva. Els pares d'aquells nens eren a pocs metres. Eren tres homes joves. A dos els coneixia de vista i a un no. Aquest darrer feia cara de dir-se Johnatan. Tots tres miraven embadocats els respectius mòbils, aliens a la batalla de crits i sorolls. Era una imatge trista: els nanos corrien, desbocats, impedint que la resta de la gent es dutxés i ells reien mentre responien whatsapps o veien vídeos de cotxes i de fubtol. Els homes, vistos així, en general, som molt poca cosa. El meu fill gran em va mirar, molt seriós, i em va preguntar per què eren tan maleducats, aquells nens. Li vaig dir que abaixés la veu, però en realitat jo feia molta estona que em preguntava el mateix. L'única dutxa sense nens era ocupada per un guiri que semblava que medités sota el raig d'aigua, com els monjos-guerrers de l'antigor, que ho feien sota les cascades. El tio estava a punt d'arribar al Nirvana, i no li podia pas manar la pressa: imagineu-vos que li estronco la il·luminació. Fos com fos, allà era jo, esperant. Els nens cridaven, queien i tiraven les tovalloles al terra. "Si vosaltres féssiu això, us baixaria un càstig de ca l'ample", vaig avisar als meus fills. Al cap de molta estona els pares van decidir endur-se els nens per assecar-los, i finalment ens vam poder dutxar. Ja s'havia format una petita cua. Entre naps i cols, vaig sortir quinze minuts més tard que d'habitud.

Un dia aquests pares tindran algun petit problema. Tan de bo no sigui res greu, una ximpleria de nanos. Potser els nens faran alguna entremaliadura més grossa del compte, o pisparan llamins, o vés a saber què. Res que ens hagi d'enscandalitzar. Però aleshores aquests pares buscaran culpables. Segurament les escoles i els mestres s'emportaran el rebre. Les concertades sobretot, perquè com tothom sap roben els diners de la pública, i per culpa d'això, i únicament d'això, les coses no funcionen. També rebrà la societat, i els horaris de merda que ha de fer molta gent, i que anul·len la conciliació familiar. O l'Ajuntament, o Espanya, que ens roba (i segurament és cert, però una cosa no treu l'altra). Potser fins i tot rebran les pobres víctimes, com ja passa manta vegades. Rebrà tothom, perquè la responsabilitat individual és un concepte en desús, caduc. Del tot anacrònic. El culpable, amic, no és la mestra de P-5 que dius que té mania al teu fill, sinó cadascun de nosaltres, que no som capaços ni d'estar l'hora i mitja que dura el curset de natació sense mirar el telèfon mòbil. Que ens hem ficat al cap que renyar és propi de gent de dretes, i que traumatitzarem els nens si els hi demanem que no fotin el burro a la dutxa. Els millenials -que encara ens han sortit prou bé, dintre de tot- només són l'avançada del que vindrà. Paraula de quarantí rondinaire.

dimarts, 22 de maig de 2018

VIATJAR NO SERVEIX PER A RES (I LLEGIR, TAMPOC)

Quan un espanyol, un tabarnès o un equidistant vol insultar un independentista li demana que viatgi molt i que llegeixi més. Jo no ho sabia, però resulta que els votants de Ciutadans són lectors voraços i viatgers incansables, tremendament refinats i cosmopolites. A més a més són millors que jo perquè viuen en una ciutat i jo en un poble. Una vegada, en una d'aquelles discussions de Facebook que tenia abans, un d'aquests infeliços em va dir payés i jo li vaig aclarir que no m'estava insultant, sinó descrivint. El pobre diable -militant taronja- mai no va captar el matís. Aquest és el nivell, amics i amigues. 

Anem a pams. Viatjar, de la manera que la majoria de nosaltres ho fem és una pèrdua de temps i de diners. Tu, tabarnès, que fas un creuer i et vesteixes de gala per assistir al vergonyós còctel del capità, no has après ni aprendràs ben re. Encara que vagis a un ressort a la Rivera Maia amb una d'aquelles polseres que tant us agraden perquè us fan pensar que sou rics. Ni que facis un puja-i-baixa a Londres amb Ryanair, o que visitis Roma bevent cervesa mentre fas cua per entrar a la Capella Sixtina, una de les barbaritats més esgarrifososes que mai he tingut la desgràcia de presenciar. Però estic tranquil, amic unionista, perquè els indepes també caiem en aquest parany, i també en sabem molt de fer el ridícul. Tinc una coneixença que ha estat pertot el món, i a alguns llocs vàries vegades, i és una de les persones més provincianes, petites i mesquines amb qui mai m'he creuat. En canvi, un dels meus amics més antics amb prou feines surt del seu poble, i és infinitament més viscut i civilitzat. Viatjar, en definitiva, no serveix per res si ho fem d'aquesta manera. Jo, per exemple, em considero una persona molt poc viatjada, perquè si bé de jove vaig fer alguna volta, en general no feia res de profit, i em limitava a fer l'idiota anés on anés. Vàrem passar-nos-ho bé, i tant, però de cap manera pretenc -ni he pretès- que aquestes escapades ridícules em donin cap autoritat moral, Déu me'n guardi. 

Amb els llibres passa una cosa semblant. Amic equidistant, amic espanyol que compres tots els volums del Círculo de Lectores: de nou no aprendràs ben re. Llegir en Víctor Amela o la Matilde Asensi no et farà més fiable, políticament parlant. Com a molt et quedaràs amb quatre detallets -segurament, esbiaixats- de la vida dels càtars, o dels templers, o de qui estigui de moda en aquell moment. Quan parlem de llegir tampoc ens referim a empassar-nos les columnes de Federico Jiménez Losantos, o del periodista (sic) gironí Albert Soler, o a memoritzar quatre cites de Churchill per poder fer el merda amb els teus amics. Empasar-te les novel·les d'en Pérez Reverte -que consti que sóc molt fan d'Alatriste- i conèixer la història d'Espanya no et fa més fiable ni més empàtic. Ni més espanyol. Jo mateix conec bé un moment històric de la història de Japó (el shogunat Tokugawa) però això no em fa ni una mica japonès, i per descomptat no m'atreviria  a discutir de res amb un japonès. 

Alguns polítics del PP han rebut la millor educació que els diners poden comprar, han viscut en entorns cosmopolites i han fet la volta al món, però segueixen comportant-se com mafiosos rurals. Viatjar no els ha fet millors. Com el teatre tampoc et fa més intel·ligent, oi, Boadella? Ni llegir, i ni tan sols escriure, com el cas d'en Cercas, que algun dia ens haurà d'explicar exactament què li ha passat. 

Viatjar i llegir, en definitiva, ni et fan millor, ni més fiable, ni serveixen gaire per a res. Això sí, fan que ens ho passem de puta mare, i tal dia farà un any. Al capdavall, és el que compta, oi?