diumenge, 9 de desembre de 2018

EL DRAC D'EURODISNEY


Aquest pont els meus pares han tingut la gentilesa de convidar-nos a Eurodisney. Sort n’hem tingut, perquè amb els nostres propis mitjans ens hagués sigut difícil anar-hi. No sé si us ho he dit però per si de cas ho repeteixo aquí: gràcies, papa i mama. 

Anar a Eurodisney amb nens  és fer, en paraules de l'escriptora Mar Bosch, el Viatge. Una pregrinació, una experiència intensa, iniciàtica, i gairebé de llegenda. El parc ens recorda moltes coses que ja sabem, però que necessitem que de tant en tant algú ens refresqui. 

La primera és que la infància és l'autèntic paradís perdut. No hi ha cap arma més poderosa que la nostàlgia, i a Can Walt ho saben. A Eurodisney no hi ha només famílies, sinó parelles de totes les edats sense fills, i fins i tot grups de joves que volen recordar una infantesa que se'ls hi va acabar tot just fa quatre dies. La predisposició i l'entrega dels visitants és total, i molts es disfressen per entrar al parc. D'altres es conformen posant-se unes orelles de Mickey Mouse. Curiosament, hi havia més adults que no pas nens que les portaven, un altre tanto pel bo d'en Walt -nosaltres no, és clar, a casa no som gaire de fer aquestes coses. 

Però la cosa no s'atura amb les orelles i les disfresses. Aquests dies de Nadal el parc és ple de llum i ornaments, i tot és tan bonic que fins i tot un talòs com jo s'emociona a cada cantonada. No vaig veure a ningú plorant, i ara que hi penso gairebé ho trobo estrany. Aquesta màgia tan real ho envolta tot, i algunes persones se senten més posseïdes que d'altres, i encabat actúen de manera estrambòtica. Les Fotos Felices m'han cridat molt l'atenció. Els retratats i retratades s'esforcen en demostrar una joia fora mida. Una de les maneres que tenen és somriure de manera exagerada, i obrir molt els braços, com si volguessin abraçar l'ambient, o l'aire del parc, o el que fos. També hi sovintegen les coreografies improvisades i les danses que executa la gent a qualsevol racó. Realment, la combinació d'iconografia Disney i la pròpia del Nadal fan que el visitant s'instal·li en una mena de trànsit de bondat, un Nirvana de benaventurança. L'amabilitat extrema del personal del parc reforcen encara més aquest estadi de beatitud. Que diferent dels parcs d'aquí, on els membres de l'staff moltes vegades són desagradables i et tracten com si et perdonessin la vida. 

Només hi ha un instint capaç d'engegar en orris aquest benestar, i és la gana. Si bé el nivell d'educació general és molt més alt que el que pots trobar, per exemple, als buffets de l'Outlet de la Jonquera, als restaurants del parc també hi podem observar comportaments desagradables. Molts homes i dones van peu avall, sense cap contenció ni temor de Déu. Les escenes grotesques no són la norma, com als buffets lliures xinesos dels centres comercials, però són habituals, i és fàcil tornar a perdre la fe en la Humanitat que al ratolí Mickey tant li ha costat que abracem. Aquests dies he vist homes i dones menjant molt per sobre de les seves possibilitats, i encabat abandonat plats sencers perquè els cambrers els llancessin a les deixalles, tot just una mica porquejats. Hi ha qui diu que això ens obliga a fer-ho el vell rèptil que nïa a les fondàries dels nostres cervells, o bé l'instint de caçador-recol·lector, que fa que ens alimentem de valent quan veiem teca, en previsió de futures escassetats. Podria molt ben ser, però no podem permetre que la barbàrie ens tiri enlaire una fantasia tan ben aconseguida. 

Resultado de imagen de Eurodisney Dragon

Al parc fas molts cues. És inevitable que sigui així. En una vam conèixer breument uns paios de La Rioja. Per descomptat, la política no existeix a Eurodisney, només faltaria. Però una cosa em va cridar l'atenció: en sentir-nos parlar es van pensar que érem italians. Vaig quedar parat. No sóc d'aquelles persones que fa demagògia dient que la resta de l'Estat hauria de tenir un coneixement bàsic de les llengües oficials, però em va entristir que confonguessin el català amb l'italià. Tan lluny estem els uns dels altres? Aparentment, sí. Per això és bo sortir de casa sempre que es pugui. A la tornada l'autopista ens va sortir gratuïta cortesia dels armilles grogues, que durant el cap de setmana havien cremat els peatges. Vam tocar el clàxon i els hi vam desitjar sort. Vive la France!, cridava jo, eufòric. Hores abans havíem compartit aeroport amb una dona plorosa amb tres fills. Anaven de qualsevol manera, com haguessin hagut de sortir a corre-cuita. Ella tenia una ombra sota un ull, podia ser un blau, o no. He estat a punt de dir-li que, fos el que fos el que li passés, al final es resoldria.  Però no sabia com respondria, hi havia els meus fills pels volts fotent merder, i el meu francès és purament de supervivència. Al final no he dit res, i encara ho duc a dins. Tan de bo llegís això. Els dracs es poden derrotar, companya.

M'explico millor: ahir, abans de marxar del parc, els meus nanos i jo vam descobrir, quasi per atzar, una masmorra a sota del castell icònic, allà on hi clapa la Bella Dorment. No hi havia gairebé ningú, i és normal, perquè costa accedir-hi, i es troba mig amagada. A dins hi ha un drac malvat, una bèstia enorme, molt ferotge, que per sort algú ha encadenat a una roca. A dalt podeu veure la foto. Aquesta masmorra és dels pocs llocs inquietants del parc. És una metàfora perfecta, exacta. La metàfora definitiva: als soterranis del castell de color, ple de llumetes i de bellesa mig carrinclona, hi ha una cova fosca i humida, una cova on hi reposa un drac terrible. A sota la bellesa i la bondat sempre hi ha el mal. Un drac a sota de cada flor. Tal com va dir Chesterton, els contes de fades no ens diuen que els dracs existeixen -això els nens ja ho saben- sinó que poden ser encadenats. Els podem derrotar. El darrer missatge del parc és aquest. I és el més important de tots. 


dimecres, 14 de novembre de 2018

FESTINA, MOX NOX

Aquests dies estic immers en un dels projectes més engrescadors que mai he tingut la sort de participar. De moment no us en puc dir res, però si el Fat ens somriu, començarem bé el 2019.

Aquest projecte, com totes les coses que realment valen la pena, demana feina. Força feina, si volem que surti bé, que de fet és l'única manera que pot sortir. I jo l'afronto encantat de la vida, encara que em tregui hores de son, o d'esport, o de sofà, manta i sèrie.

Encara no fa gaire una amiga em preguntava com puc viure així, i lloava la rutina reposada i previsible. El nafent plàcid, i el cap de setmana a la segona residència, els que tenen la sort de tenir-ne una. Aquesta és la manera que té molta gent de suportar millor la vida -fixeu-vos que no dic aquella xaronada de ser feliç-, i els entenc perfectament, i a vegades els envejo i tot.

No puc dir que he viscut al límit, perquè ni tan sols m'hi he acostat. El límit és lluny, molt més del que la majoria de la gent es pensa, i alguns tot just l'hem albirat, allà baix, a l'horitzó. Però sí que és cert que sempre he fugit de la rutina i  de les tristes cues per rentar el cotxe el diumenge al matí, com el diable fuig de l'aigua beneïda. Quan era jove i sortia de nits no ho feia tant per beure com per conèixer gent rara i trobar-me enmig de tot de situacions ben galdoses, i a fe de Déu que ho aconseguia. La majoria dels contes que vaig publicar aleshores són històries reals.  Moltes altres no les vaig escriure mai, però encara em fan somriure quan les recordo. Va haver-hi un moment imprecís que tots vam començar a fer-nos grans, i quan la majoria de la gent  mandrejava al sofà amb xandall d'estar per casa, tips de pizza, els meus i amics i jo encara corriem carrers freds buscant la llum amable d'un bar de nit.

Ara ja no faig el tarambana, però segueixo apuntant-me a tot quant bombardeig em proposen. La resposta sempre és que sí, encara que comporti duplicar la taxa de cafès, i que em surtin -encara més- arrugues per culpa de no descansar bé. Cada vegada em quedo més calb, i entenc que és per culpa de la doble vida que porto -mestre i escriptor, una paraula que encara se'm fa grossa.

Ens han fet creure que els antics repetien una llatinada, que d'un temps ençà és el meu lema vital: Festina, mox nox. Afanya't, que aviat serà de nit. La versió culta del quillo i garrul·lo carpe diem, o del  mainstream winter is coming. Anem de pressa, que el temps se'ns acaba. Fem-ho tot, i fem més. Encara una altra pàgina, Jordi, escrita amb la mateixa determinació que quan anaves a fer la darrera copa als pitjors tuguris.

No fa gaire vaig tenir el plaer immens de ser convidat a la llibreria Atelier, a Folgueroles. Us recomano el seu club de lectura,  passar una vespre allà és un de les experiències més agradables que he tingut darrerament. Deia que vam parlar una mica de tot, i els hi vaig comentar que només sé viure d'aquesta manera. Fora la moderació! Les coses es fan o no es fan. Potser fracassarem, potser farem el ridícul i tot, i a vegades de manera estrepitosa. Però cal ser valents, què collons, i posar-hi el cent per cent, encara que la pressió de la sang ens pugi un o dos punts.

Hem de dir la veritat i escriure la veritat, o el que nosaltres pensem que és la veritat, i sense pors. Els bons sempre perdem perquè ja hi ha massa dolents, però no es podrà dir que no ho hem intentat. Què hi tenim a perdre?

Aviat es farà de nit, i com canta l'Adrià Puntí en una nadala, ens estem fent vells. Encara ens queden uns quants anys bons, plens d'energia. Encara ens queden tardes i vespres de glòria, però és cert que cada vegada són menys, i que ens hem d'espavilar si volem fer alguna cosa de profit. Com un superheroi que ha quedat desproveït de poders per obra d'un malvat, comencem a ser conscients de la nostra pròpia feblesa. Veiem les orelles del llop, i busquem a Internet l'edat que tenen els nostres ídols, per si encara tenim temps d'assemblar-nos-hi. Per si encara ho podem aconseguir. Avui, els dies ens passen més ràpid que mai, i per atrapar el tren alguns intentem robar temps a la nit. Quien roba a un ladrón cien años de perdón: no he trobat la frase corresponent en català.


dimarts, 30 d’octubre de 2018

VISCA EL HALLOWEEN

Aquest post té banda sonora: Novembre, dels Umpah Pah. Poseu-la mentre el llegiu.

Ahir els meus fills  van voler tant sí com no que els hi fes una Jack o'Lantern, que ja sovintegen pertot. Després de l'escola vam anar a comprar-la al Caprabo, i a casa la vam buidar. No va ser tan difícil com em pensava. Encabat vaig practicar-hi quatre orificis: els dos ulls i el nas, triangulars, i la boca amb tot de dents punxegudes. Per ser la primera em va quedar força bé.

Abans d'anar a dormir vaig fer un cop d'ull al Facebook. Hauria de ser a Twitter, però hi ha alguna cosa que allà fa falta i que jo no tinc. No em pregunteu quina. En fi, us deia que aquests dies és habitual veure memes de castanyeres sorrudes fent fugir carbasses de Halloween, i reivindicant aquesta festa tan nostrada. Quina paraula més feixuga, aquesta. Nostrada té una reminiscència folclòrica insuportable, de català panxacontent. A mi les castanyeres sempre m'han fet cosa. Les fictícies una mica de por, i les autèntiques em desperten tota classe de sospites. Precisament van ser aquests memes tronats i carrinclons els que em van fer decidir a escriure aquest post tan intranscendent que esteu llegint avui.

Imagen relacionada

A vegades m'han acusat de nacionalista - malgrat que jo lo niego todo, com canta en Sabina-, de manera que no se'm pot titllar de còmplice de la destrucció de l'essència catalana. Però és que les nostres festes deixen molt a desitjar. És normal que els meus fills, un nen de sis anys i un de quatre, tiguin més ganes de disfressar-se de monstres i córrer casa per casa reclamant llaminadures que no pas d'asseure's a la vora d'un foc menjant castanyes. Quina cosa més depriment, per l'amor de Déu. Amb els adults passa el mateix. Un any vaig viure el Halloween a Dublin, i tot eren festes i barrabassades. Tot eren disbarats. Aquí ens limitem a menjar panellets i a beure una micona de vi ranci, que és festa, què carai, però amb moderació, no fos cas. És normal que un poble com el nostre no aconsegueixi cap gesta èpica, ni cap objectiu gaire elevat.  Hi ha qui diu que els catalans ens hem tornat uns covards a força de patir repressions (Decrets de Nova Planta, franquisme...) i segurament tenen raó. També es vincula l'estalvi a aquestes repressions, o a reminiscències carolíngies, o a la vinculació històrica amb el poble jueu, que pobres desgraciats com eren havien d'estalviar per força. Ara mateix res d'això no ve al cas.

Els fets culturals es mouen per un mecanisme rigorós de selecció natural. Les festes més atractives sobreviuen, i les que perden interès desapareixen amb més o menys prestesa. El tió guadeix de bona salut perquè és un precursor del Reis, i perquè té un punt absurd i escatològic que agrada molt als catalans. I sobretot, ofereix regals, i permet certa eufòria -moderada, com sempre. La Castanyada, ai las!, és una festa avorrida, grisa i xopa. Una castanyera abrigada venent al carrer és una estampa tristoia, contrària a la músicalitat de les corredisses infantils i a les festes de disfresses, als llamins i als excessos. La mort és una merda, i per això cal combatre-la amb alegria. Tempus fugit i tot això. Bon Halloween, i sobretot passeu-ho molt bé.

dijous, 25 d’octubre de 2018

EL RACISTA DE RYANAIR I EL DIA QUE EM VAN FER UN ULL DE VELLUT

Diumenge passat un guiri que viatjava amb Ryanair va insultar la seva companya de seient, una dona negra de mitjana edat. "Vaca, lletja i bastarda...!", li cridava l'agressor, "...no em parlis en una llengua estrangera!". Aquesta darrera frase a molts catalans els hi resulta familiar.

L'insultaire era un energúmen de panxa rotunda, el clàssic fatxenda que fa pudor de cervesa rància que aquí votaria a Vox o a Ciudadanos, i que aplaudiria amb les orelles les columnes d'en Salvador Sostres -ara treballa al DdG, en parlarem en breu- dient este tío pa' ser catalán los tiene buen puestos, i després faria un rot.  L'anglès en qüestió tenia una retirada fugaç a algú en concret, però ara mateix no em ve al cap qui. Si algú detecta una semblança raonable ja té el meu correu.

Però en fí, tornem a l'incident: "Si no et canvies de lloc, et canviaré jo", cridava el miserable. El passatger de darrera va increpar-lo, però en general la gent estava desconcertada. Ryanair va reaccionar de manera covarda, fent passar a la pobra dona per la humiliació de canviar-se de lloc. Després, per arreglar-ho, van posar una denuncieta no sé on, i diuen que s'estan mirant això de prendre mesures, i potser li posaran una multa, però tots sabem que a aquest imbècil no li passarà res, i tal dia farà un any. El grau de blanor de la justícia és proporcional a la posició de l'acusat respecte l'extrema-dreta.

Fa moltíssim temps vaig viure una situació semblant. Era en un autobús, però també hi havia un borratxo que increpava unes noies a qui jo coneixia de vista. Jo només era un nano, devia tenir disset anys perquè recordo que tornava de Girona. Em vaig voler fer l'heroi davant de les noies i li vagi dir que ja n'hi havia prou. El tio em va mirar amb uns ulls fosquíssims i envoltats de vermell, i em va amenaçar "et fotré una hòstia, desgraciat". Jo li vaig dir que d'acord, però no em va pegar. Al cap d'una estona jo ja m'havia oblidat de l'incident i parlava amb algú que seia al davant meu. Vaig notar una pressió lleu a l'espatlla i em vaig girar, confiat. Em vaig empassar el cop de puny del borratxo. Patapam, a l'ull. No sé si us n'han fotut gaires, de plantofades fortes. A mi sí, i és cert que es veuen llumetes orbitant pel camp visual, com si fossin foc-follets. Quan em vaig incorporar -va llançar-me al terra- el tio ja havia baixat de l'autobús, i des del carrer vaig llegir-li als llavis, ben clarament, les síl·labes de la paraula subnormal.

Vint anys més tard la meva dona i jo érem a l'aeroport de Bangkok. Tornàvem del viatge de noces. A la cua per anar a embarcar hi havia dos hindús que es barallaven amb unes noies japoneses. Eren uns miserables esprimatxats que semblaven fures o mostel·les, i els vaig espantar com si fossin aquestes mateixes bestioles. Uix, uix, passeu d'aquí. Resulta que es volien colar davant de les noies, que feia una hora que eren dretes a la cua, i com que elles no es van deixar els hi van dir no sé què. Van veure's valents amb aquelles dues perquè, oh, qui ho havia de dir, eren les  úniques noies que anaven soles. Jo em veia valent perquè tornava del país del Thai boxing, i estava convençut que m'havia impregnat de l'esperit guerrer dels seus habitants. També és possible que la meva senyora i jo haguéssim combatut l'avorriment de l'espera amb algun còctel, però no n'estic gens segur. Sempre li dic als meus fills que sobretot hem de ser valents, i intento predicar amb l'exemple, encara que la major part de la meva vida estic mort de por. De fet, aquesta por indefinida que abarca qualsevol incertesa meva ha condicionat gairebé tots els meus actes, un dia us ho explicaré amb calma, o encara millor, escriuré alguna cosa llarga.

També els hi dic que hem de ser bons, perquè ja hi ha massa dolents. Aquesta frase tan guapa no és meva, l'he manllevada de la magnífica sèrie The Preacher, basada en uns còmics encara més magnífics. Val a dir que és ben certa, i ben mirat tampoc no diu res de nou: al món hi ha pocs bons, i massa dolents. Però a vegades guanyem nosaltres. Recordeu el borratxo de l'autobús, el que em va fotre un cop de puny  i em va deixar un ull de vellut? En aquella època treballava de manobre amb un paleta del poble, un home seriós, de valor sòlids i  tradicionals que, quan li va arribar que m'havia deixat mig inconscient, va manar-li que vingués a demanar-me perdó, o que si no l'endemà ja no calia que tornés. El pobre infeliç va venir amb el cap jup, i vaig fer l'única cosa que se'm va acudir: vaig fer-m'hi amic. Al final resulta que no era tan mal tio, sinó un dissortat fill d'un alcohòlic violent. Quina sorpresa, oi? Fa anys que no el veig, però durant un temps li vaig  anat seguint el rastre, un rastre que menava cap al naufragi segur. Quan el trobava ens donàvem la mà i somrèiem. Alcalde, em deia, perquè el meu pare en aquella època era l'alcalde del poble. El pobre nano cada dia tenia els ulls més foscos i envoltats de vermell.

dimarts, 16 d’octubre de 2018

LA TRINXERA D'EN BATMAN


Dilluns al vespre vaig anar al gimnàs. Per tirar pel dret dic a la gent que boxejo, però en realitat el meu esport sempre han estat les arts marcials, en particular el kickboxing, que és una mena de boxa on també pots fotre coces. Els entrenaments acaben amb un parell d'assalts de combat lliure, més o menys tranquils depenent del rival que et toqui. El dilluns em van posar amb un nano que quan el vaig conèixer no aixecava ni un pam de terra, però ara ja té divuit anys i l'energia que acompanya aquesta edat mítica. Sweet, sweet eighteen. Més que un combat va ser una partida d'escacs, perquè ell sabia que sóc gat vell i i jo sabia que ell és el doble de ràpid i  resistent que no pas jo. En un moment donat em va fotre una fuetada de peu al pòmul, pam!, que per sort no em va deixar cap blau però em va xarbotar el cap. Encabat es va disculpar. Tranquil, tio, són coses que passen. Potser demà rebràs tu. Això és un esport de cavallers, i no pas el futbol.

Quan et baralles per Internet passa el mateix, i és normal empassar-te plantofades. La setmana passada vaig penjar aquest text, a la part central del qual hi ha una referència a un treballador del Diari de Girona. La meva tesis és que l'individu en qüestió no llegeix en català -així ho va afirmar ell mateix a les xarxes socials, no sé si amb voluntat de provocar- i per tant la seva prosa se'n ressent. Doncs bé, al meu post hi havia dues faltes d'ortografia, que ara mateix no venen al cas. Algú del seu entorn va detectar-les  i li va fer saber amb la celeritat d'un bon esbirro. Potser esperava una medalla o una moixaina a canvi: A los bravos defensores de la patria

El treballador del DdG va fer exactament el mateix que hauria fet jo: utilitzar les faltes com armes llancívoles. Va fer ben fet d'atacar allà on fa mal, de la mateixa manera que vaig fer-ho jo. Aquesta és la dinàmica interna de qualsevol enfrontament, aprofitar les debilitats de l'adversari. Ja ho deia Sun Tzu, i de fet qualsevol pelacanyes pot imaginar-s'ho. Jo sabia que hi havia aquest risc, i vaig decidir afrontar-lo.  Algú em va dir que estava boig, i que amb aquesta gent és millor callar, però a vegades el silenci dels bons és la millor arma dels dolents.

També va valer-se dels seus fans per atacar-me. No puc veure el seu compte, però alguns amics m'han passat fotos, i es veu que em van ploure tota classe d'insults: un tal Joan Manuel Cabezas, un senyor que a la foto de Twitter surt espitregat  i només li falta la creu daurada, em qualifica de típic exemple de feixistoide llacista, i un que es fa dir Jaume Tutusaus diu que sóc un capullu (sic) que va de pur. A més a més, un senyor madrileny afirma que sóc un minúsculo conservador gironí.  I aquests són els pocs que he vist, sé que n'hi ha hagut molts més, però de fet em rellisca el que puguin pensar de mi quatre desconeguts.

Resultado de imagen de batman barcelona

Però no vull parlar dels seus insults genèrics, sinó de la paraula que el treballador del DdG i els seus minions feien servir per fer-me mal: llacista. Desconec què és un llacista, però puc fer-me'n una idea. Em sap greu decebre`ls perquè mai no he dut res groc ni tinc cap intenció de fer-ho perquè em sembla una xaronada. Tampoc participo a cadenes humanes, ni cassolades, ni he anat al darrer 11-S ni crec que  mai més vagi a cap, ni envio cartes als presos, ni compro merxandatge, ni em veuran retratat amb estelades. Sé del cert que m'ho passaria més bé a la Feria de Abril que en una ballada de sardanes, i al cap de l'any llegeixo el mateix nombre de llibres en castellà que en català. A nivell polític entenc que els líders processistes ens han ben fotut, i ara ens fan un xantatge emocional d'anar-hi anant, com diem a Cassà.

Dit això, estic infinitament més a la vora d'algú que protesta per uns empresonaments injustos que pels qui se'n riuen, o encara pitjor, malden per congraciar-se amb els carcellers. És normal que l'independentisme desperti antipaties en un país que es congratula i fa bandera de la fúria ibèrica dels seus habitants, però jo sempre estaré més a prop d'un tractorista indepe voluntariós o d'una padrina que envia peücs a en Puigdemont perquè no passi fred que d'un d'aquests individus que criden Puigdemón al paredón, Árthur Mas cámara de gas. Els pobres infeliços s'equivoquen dient-me llacista perquè no en sóc, però de cap manera m'insulten. En canvi, deixen ben clara quina és la seva postura envers una repressió fora mida de l'Estat. Tal com diu Flash en un còmic de la Justice League, davant d'un conflicte confús cal anar sempre a la mateixa trinxera que en Batman, perquè sempre serà la trinxera correcta. En aquest cas jo faig servir un truc similar, però a la inversa: sempre triaré el bàndol contrari a aquesta tropa, perquè potser perdré, però segur que no m'equivocaré.


divendres, 12 d’octubre de 2018

JO NOMÉS LLEGEIXO EN CASTELLÀ

No fa gaires dies una noia em va dir aquesta mateixa frase i es va quedar tan ampla. És una noia que es passeja pel món amb aires de cosmopolita i de lletraferida, però pensa que la nostra literatura és  escarransida i fa pudor d'adob. De manera estranya, a aquesta noia li agradaria que el seu país fos lliure. Creu que Catalunya està capacitada per emancipar-se, però que la cultura feta en català és una cosa folclòrica i regional. Per descomptat, no ha llegit l'Adrià Pujol, ni en Vicenç Pagès, o en Sánchez Piñol quan molava, ni sap qui és la Baltasar, i ni tan sols la Marta Rojals. Ella afirma que això es deu a que no és nacionalista, perquè només un nacionalista es preocupa de nimietats com ara la llengua i la cultura pròpies d'un lloc.

Tinc un altre amic -a qui fa temps que no veig- que deia el mateix. Ell només llegia en castellà. Quan li preguntaves les raons mai no en treies l'aigua clara. A diferència de la noia d'abans, aquest no elaborava discursos universalites per justificar-se. Simplement, no s'ho havia plantejat mai. Llegia en castellà perquè ho trobava més guai, que dèiem aleshores (perquè ell s'havia educat en català i no podia fer servir la trista i avorrida excusa del franquisme). Per descomptat, també és un independentista convençut, o com a mínim ho era la darrera vegada que el vaig veure.

Heus aquí dos exemples de diglòssia. Són exemples claríssims, de manual: ambdós són catalanoparlants i fan vida en català, però tenen assumida una llengua de prestigi (el castellà, que tothom sap que s'ha de fer servir per la cultura i per les coses importants) i una llengua d'estar per casa (el català, que només serveix, com deia aquell, per parlar amb les vaques). És aquesta catalanor de gralla i braç de gitano els diumenges, el calla calla, que no s'ofenguin, i sobretot el puja la ràdio, que ara en Basté fa el davantal. 

Aquest tema és vell i se n'ha parlat abastament. Ni diré res de nou,  i ni tan sols sé perquè escric sobre això, si no puc aportar res. Però en fi, tinc ganes de fer-ho igualment. No amagaré que és un assumpte que em preocupa. A parer meu, va més enllà de l'evolució normal de la llengua, que és l'excusa que fan servir molts per intercalar frases senceres en d'altres idiomes, sobretot en castellà. Passa sovint a la ràdio: quan entrevisten un convidat -a un tipus concret de convidat, això cal matisar-ho- aquest fa tot d'interjeccions en castellà, com per donar un to més de ciutat al discurs. Quina tristor i quina angoixa sentir-los. Y yo le digo, osea, esto es en plan amigos, no? Per infinita vergonya meva parlo malament el castellà, però quan ho faig intento honrar la llengua i no contaminar-la amb expressions catalanes. M'agradaria molt que també passés a la inversa.

Per desgràcia, molts periodistes donen un exemple nefast. Ells, que tenen visibilitat i haurien de respectar la llengua, la maltracten de mala manera, com si s'haguessin proposat fer-la desaparèixer abans d'hora. A emissores tan escoltades com ara RAC1 hi ha convidats que et fan sagnar les orelles. Si qualsevol catalanoparlant que parlés en castellà fes les errades que ells fan, ja tindríem tota la brunete mediàtica posant-lo d'exemple d'adoctrinament lingüístic, com va passar una vegada amb un nen o amb un pobre avi d'Olot, ara no ho recordo. També passa a la premsa escrita. Ara em vénen al cap els textos de l'Albert Soler, articulista de referència de la pàgina ultra Dolça Catalunya, i un altre que s'enorgullia de llegir només en castellà. No sé si encara ho fa, el vaig haver de bloquejar al Facebook, però suposo que sí. Tractant-se d'un escriptor en català -segons ell és periodista- aquesta mancança es veu reflectida en els seus textos, que tenen una sintaxi netament castellana, i si bé no hi ha faltes perquè els correctors fan bé la seva feina, a nivell estilístic són una catàstrofe, com si els hagués traduït a cop de Google. Soler és un altre exemple de diglòssia clàssica. En el seu cas té certa lògica, ja que és un unionista ferotge, però a parer meu hauria de deixar de malmetre la llengua i centrar-se a escriure en castellà. Potser així, finalment el contractarien al El País i podria fer la vida de periodista canalla per la qual sospira, i que no li permet la nostra minúscula i conservadora Girona.

Potser la clau de volta del problema és que no hi posem prou de la nostra part. Diguem que sí, però a l'hora de la veritat és que no. Tinc la sensació que la literatura catalana aquests darrers anys s'ha obert, i ara podem llegir fantasia, novel·la negra, obres underground, freakades vàries i tota classe de rareses fetes originalment en català. Tenim la sort de tenir gent tan diferent -diria que contraposada- com la Mar Bosch i en Sergi Pons, en Marc Pastor i l'Anna Carreras. En Bennasar, en Marc Moreno, en García Nogueroles, en Matthew Tree... Quién no lleva bragas es porqué no quiere!, que diria la gitana del mercat.

Conrad Son, el director de porno, ja va intentar-ho explicar quan va rodar les Excursionistes Calentes (1999). Diuen aquesta la pel·lícula porno en català -la primera- només va ser una maniobra per treure subvencions, i és molt possible que fos així. Però la lliçó segueix essent vàlida igualment, encara que el mestre que l'explica no ho faci prou bé. Si no ens ho creiem, nois i noies, no arribarem mai enlloc. Per mi aquest és el gran problema que tenim ara mateix, i que segurament hem tingut sempre. Aquesta és la meva reflexió d'avui, el dia que fa més pudor de resclosit de l'any. Però gaudiu-lo igualment. Si pot ser, llegint algun autor o autora d'aquí, i que escrigui en aquesta pobra llengua nostra. Contra la barbàrie, llibres. Sempre.

P.S.: segons la troupe de l'Albert Soler, a l'escrit hi havia dues faltes. L'una era "sintaxis", que va sense la "s" final -errada meva, ho admeto-  i l'altra "venen", que jo vaig escriure sense accent, i en efecte va així: és un dels mots que amb la renovació ortogràfica ha deixat de dur-ne.  Ho aclareixo perquè  he corregit sintaxi, i perquè  l'Albert Soler, a qui he fet enfadar molt amb el post, ho ha fet servir al FB com una esmena a la totalitat.

diumenge, 23 de setembre de 2018

POSAT A ASSECAR

Divendres vaig anar a fer la compra setmanal. Com faig quasi sempre, abans d’entrar al supermercat vaig deturar-me a fer un tallat. Al bar hi havia un paio que trobo molt sovint i que està convençut que visc a Pals.

- Què, com va per Pals? - em va preguntar.
- Bé, li vaig respondre jo. Però ara visc a Cassà. Ja t’ho vaig dir.

El pobre paio no gira rodó, a banda de ser un borratxo, i jo no tinc cor de dir-li que a Pals només hi he  estat dos cops a la vida. Una vegada, en un comiat de solter, em va fer gràcia fer-me passar per jueu davant d’un paio que era casat amb una noia fascinada per la religió hebrea. Des d’aquell dia, i durant una època, vaig trobar-los sovint, i mai em vaig atrevir a dir-los la veritat. A la meva primera nòvia li vaig dir que tenia divuit anys, però només en tenia disset, i pocs anys més tard em feia passar per metge i per guitarrista per veure si lligava, fracassant sempre o quasi sempre. Escriure novel·les ha sigut la meva evolució natural, la sortida més assenyada.

Dissabte vaig anar a sopar a Girona. Vaig menjar unes tallarines japoneses fantàstiques al Mien, a la plaça Josep Pla. Abans vam fer parada a la 22 a comprar còmics i al Context a buscar el llibre que havia encarregat: Yo fui Johnny Thunders, de Carlos Zanon. Mentre fèiem el vermut allà se’ns va acostar un paio explicant-nos que era escriptor independent, ex-alcohòlic, i per solidaritat li vaig comprar un dels poemes que venia. Un escriptor de fulletins diria que si haguessin pintat bastos hagués estat al seu lloc, venent poemes i llibres autoeditats pel carrer.  Potser sí. El cas és que la meva dona li va dir que jo era escriptor -una paraula enorme per mi i que no faig servir quasi mai- i durant una estona vam parlar dels mals dels món editorial, que és una cosa que cada dia em fa més mandra perquè queixar-se -amb els anys ho he anat veient-  no serveix absolutament per res, però els catalans hi tenim la mà trencada. Hem de ser valents, i si no ho som val més callar i no fer el ridícul, que a partir de certa edat no és una cosa intolerable. Jo ja en tinc quaranta-un, i el nostre país minúscul uns quants centenars més. Ara ens toca ser seriosos.

I parlant de fer el ridícul, avui fa dos mesos del meu numeret més humiliant. Érem a casa d’un amic, fent una barbacoa en plena onada de calor de finals de juliol. Només a nosaltres se’ns acudeixen aquestes idees. Vam beure cervesa, molta, però no pas més de la que puc suportar. Havent sopat em vaig aixecar de taula -era aviat- i al cap de pocs metres vaig caure rodó. No m’havia passat mai de la vida. Em van haver de dutxar amb aigua freda, i jo recordo l’escena com si la contemplés des de fora. Volia fer, però el meu cos no responia. L’endemà un metge em va dir que havia estat un cop de calor, i dies més tard un altre metge em va dir que a ell li semblava una arrítmia. Tots dos van concloure que no ho sabrem mai, que no era culpa de l’alcohol però que si no hagués begut segurament no hagués passat, o sí, però hagués sigut més lleu. Sigui com sigui, fa dos mesos que no tasto ni una gota. M’he posat a assecar. En  part per penitència, en part per por que es torni a repetir, i en part perquè és una excusa perfecte per deixar que el meu organisme es recuperi de tantes tardes de birres.

Deixar de beure no m’ha costat gens. Potser perquè m’ho he agafat com una excedència de pocs mesos, però el cert és que sóc bo a l’hora de deixar córrer les coses, excepte aquest bloc, que em manté segrestat i amb qui tinc un síndrome d’Estocolm galopant. Vaig sortir de la nicotinomania amb molta facilitat i sense ni tan sols engreixar-me, i al cap de pocs dies em vaig acostumar a la nova vida sense mam.  Si bé no és tan divertida, és molt més fructífera i barata. L’alcohol alegra les festes, però també aixeca una boira tènua al teu voltant que fa que t’adormis al sofà havent menjat i begut. Aquests dos mesos he llegit més que mai, i sobretot he tingut temps per escriure. De moment, m’he compromès a mi mateix estar com a mínim un altre mes al dic sec. Alguna gent se sorpèn i em diuen que ells serien incapaços de no beure ni una sola gota durant tant de temps. Ahir un paio em va preguntar si l’escriptura se’n ressentiria. De cap manera. Quan escrius begut, com a mínim en el meu cas, surten textos pretenciosos, infumables. La falsa confiança que ens dona el mam es veu reflectida en allò que escrivim, i l’endemà ens provoca una vergonya aliena espantosa.

I ara sóc a casa, amb un enconstipat absurd que ja em direu d’on ha sortit. Dues infusions i dUI paracetamols. La primera medicina que em prenc des de fa dos mesos.