dimarts, 6 de desembre de 2016

NENS DE LLET


Generalment nou penjo els textos de les presentacions que faig perquè són llargs, pensats per ser llegits en veu alta i només parlen d'una obra concreta. Avui faré una excepció, i la faré per dos motius. El primer, per amistat, i crec que amb aquest ja n'hi hauria prou. Però és que en el text de presentació de Nens de llet, de l'editorial El Cep i la Nansa, parlo una mica de tot, i crec que hi ha un parell de reflexions que us poden semblar interessants, a banda de l'obra pròpiament dita, que és molt, molt bona. Heus-lo ací, que diria aquell:

Fa sis anys vaig guanyar un premi literari convocat per una editorial petita de Barcelona. El premi consistia en la publicació de la novel·la, cosa que comporta, teòricament, la seva distribució i promoció. El llibre tenia un altre títol, però al final li vam posar Manual de Supervivència. En realitat només vaig guanyar mig premi, perquè l’editor es va limitar a imprimir-lo, com els mariners d’abans, que feien fills alegrement a les barjaules de cada port, i després se’n desentenien, i tal dia farà un any. Ni distribució, ni promoció, ni res. Però aquesta és una altra història.

Sí que va tenir la decència, l’editor, de convidar-me a dinar. Vam citar-nos al Zurich, a la Plaça Catalunya de Barcelona. Vaig arribar abans d’hora i em vaig asseure en un lloc estratègic, no fos cas que no em veiés i fotés el camp sense publicar-me l’obra. A la vora hi havia un home de mitjana edat, cabell blanc, vestit amb molta elegància i que llegia un llibre mentre bevia una cervesa d’un marró molt dens. En definitiva, aquell  home tenia tots els trets físics i atributs estilístics que jo, aleshores, atribuïa als editors. Vaig anar-li a preguntar si era la meva cita a cegues i em va respondre que no, però que li agradava molt llegir, i que en una altre vida li hauria encantat ser editor. Vaig explicar-li que havia guanyat un premi i que esperava l’editor per anar a dinar amb ell. Vist en perspectiva, devia semblar-li un bufanúvols. Però en comptes de mirar-me amb condescendència o amb preocupació, va explicar-me que la Carmen Laforet –l’autora de Nada, que segur que tots heu llegit en algun moment de la vostra vida acadèmica- va petar-ho amb aquella novel·la, però que després les coses no li van anar gaire bé. Les demés obres no van tenir tant ressò, i va morir de manera més o menys trista, amb un munt d’originals sense publicar que potser mai no veuran la llum.

“Si la seva primera novel·la no hagués sigut un èxit com vas ser-ho Nada, potser hauria arribat encara més amunt. No és bo triomfar de pressa, noi. Espero que les coses et vagin malament. O com a mínim, que no et vagin gaire bé” em va dir aquell home, que jo cada vegada estava més convençut que era el meu editor fent-me una broma o posant-me a prova, com passa als contes de fades. Al cap i a la fi, no l’havia vist mai ni sabia quina cara feia, només havíem parlat per telèfon, però la veu de la gent canvia molt. Al final el senyor ben vestit va marxar i el meu editor, el de veritat, va aparèixer. Era petit i rodanxó, anava amb pantaló curt i suava com una mala cosa. Era exactament la pinta que faria Santa Claus si anés a fer turisme un mes de juliol a Barcelona. Només de veure’m em va dir: “Noi, necessito una cervesa”. Se la va beure d’un glop.

A vegades penso en aquell lector tan elegant que em vaig trobar al bar i imagino com m’haurien anat les coses si hagués sigut l’editor de la meva primera novel·la. Ara, amb els anys, he après que els editors no cal que vagin amb americanes, però guanyen molt si tenen el cabell de color blanc. Al cap i a la fi, és un símbol universal de maduresa, de saviesa i de bon fer. L’editor d’en Damià, en Francesc, els té d’un blanc polar que enlluerna. Quina sort que tens, company. El meu editor actual els té grisos, que està bé però no tant, perquè són blancs del tot. Ara que parlem d’editors: el pròleg del teu llibre parla de la sintonia necessària entre l’autor i l’editor, una cosa que no passa gaire vegades i que a simple vista potser no es pot apreciar, però que en els teus llibres, i en aquest en particular, que és el que ens ha reunit aquí, d’alguna manera és present des de la coberta fins la darrera paraula. En el que cas que ens ocupa, la darrera paraula del teu llibre és “res”. La frase completa: “Però res, ningú no deia res”.

Si hem de fer cas del que diu en Damià, aquesta paraula, “res”, serà la darrera que llegirem durant algun temps. Si us hi fixeu bé, ja té una certa càrrega de fatalitat, de profecia, de poesia. “Res”. 

Cadascú pot triar si creure-se’l o no. Jo estic convençut que serà una pausa molt curta, que d’altra banda a nivell estratègic és bona, perquè no pots publicar un llibre cada tardor durant molts anys, encara que mantinguis el nivell, com és el cas, o fins i tot que cada llibre sobrepassi l’anterior, com també és el cas. El camí d’en Damià no és el de la Carmen Laforet o el d’en Zafón, que ho peten amb el primer llibre, sinó el de construir uns fonaments molt sòlids per un edifici encara més sòlid, i que arribi com més amunt millor. Però ja saps que ho tens difícil, amic: el mercat es mou amb uns mecanismes capritxosos i quasi sempre injustos, i mentre alguna gent espera el Sant Jordi per comprar el nou llibre del Polònia –o d’en Buenafuente, o Crackòvia-, arrufen el nas si un escriptor de debò publica massa seguit. Però són les regles del joc, i malgrat que no ens agraden –i a tu encara menys- nosaltres no podem canviar-les. 

En Bernat Puigtobella ha escrit un article fantàstic a Nuvol.com, una autèntic xupito de clarividència. Parla de la dificultat d’enfrontar-se als grans gegants editorials, del desencís, de la sensació de caminar en cercles, com un hàmster a la seva roda. A arrel de la presentació d’en Damià a la Impossible, ha dit:

No plega pas d’escriure, però sí de publicar, que ara per ara s’ha convertit en un acte fútil. Els que coneixem en Bardera, un autor d’una ambició insubornable, sabem que no és una declaració retòrica per generar adhesió. Tal com està el pati, l’opció de Bardera és la més sensata ara mateix.

Tinc la sensació que molts escriptors catalans que ara tenen entre trenta-cinc i  quaranta-cinc anys –per dir una edat així, en general- vam ser víctimes d’una mena de gran engany. Vam estudiar, pensant que si aconseguíem feina de lo nostre la vida molaria. Vam aprendre anglès i vam treure’ns una segona carrera, o un Màster, i alguns es van doctorar. Vam comprar cases per un preu superior al real i vam pagar-les a un preu encara més alt per culpa dels putos interessos de les putes hipoteques. Vam seguir totes les modes del moment, i després molts vam formar famílies perquè era el que tocava. Finalment, vam publicar llibres pensant que d’alguna manera el talent i l’esforç tindrien una recompensa traduïda en cert reconeixement i en un volum digne de ventes. Per molts de nosaltres, gairebé per tots, no ha estat així. Ara em direu, i amb raó, que els joves d’avui dia encara ho tenen pitjor. És cert, però estic segur que a les noves generacions no els hi ha rentat el cap com van fer-ho amb nosaltres. En part, perquè ja no tenen professors pijoprogres i happyflowers, sinó que ens tenen a nosaltres, de professors, i nosaltres ja sabem que la vida no és de color rosa, i que és més normal perdre que no pas guanyar. Segurament els nanos d’ara són més cínics, més desencantats. Però en fi, no ens desviem del tema.

Potser aquesta ràbia amb prou feines continguda contra les promeses incomplertes i contra el món, que no és com ens van assegurar, és el que fa que l’obra d’en Damià sigui plena d’esguerrats, de bojos, de tragèdies grans i petites, de sordidesa amb prou feines camuflada pels brots verds que va plantant aquí i allà.  

Aquests darrers anys, i això crec que és indiscutible, en Damià s’ha convertit en una figura reputada dins de les lletres catalanes, però de les lletres catalanes de debò, una categoria gairebé secreta, on per norma general no hi entren ni càtars detectius,  ni capitans carlins, ni societats secretes italianes. És literatura que parla de la vida i de la mort. Farcida de realisme màgic, si voleu. Aquells fets que es llegeixen mig de passada, que són absurds però que tothom els troba perfectament normals.  Farcida també de mites antics, de folklore, d’històries velles i molt potents que ja s’explicaven, d’una manera o altra,  fa centenars d’anys, potser des de la nit del temps, i que són plenes d’arquetips i de màgia molt antiga i poderosa. Quan parlem de literatura, per mi, que no sóc ningú però a vegades em demanen l’opinió, parlem exactament d’això.

Ha sigut un honor i un plaer compartir presentacions i discussions amb tu durant tot aquest temps, i fins i tot aguantar ruixats. O com a mínim, aguantar tu els ruixats i procurar que jo no em mullés gaire: sempre has sigut més fort i valent que no pas jo. Estic segur que la teva obra millorarà després d’uns quants mesos retirat dels circuits comercials. És allò que diuen de fer una passa enrere per agafar arrancada. Sé que en aquest cas no és un tòpic, com els mesos de prova que es donen les parelles quan acaben de separar-se. En Damià ens fa falta per fer de contrapès. L’any vinent, quan comenci el desembre, ens sentirem estranys sense les presentacions del Cucut. Fes el que hagis de fer, company, però no triguis gaire. D’acord? Els demés intentarem mantenir el circ en moviment perquè, quan tornis, el trobis igual de demencial o, si la sort es posa de la nostra banda, una mica millor.




divendres, 25 de novembre de 2016

EL DIA QUE EN MILLO VA PERDRE ELS PAPERS

Fa uns quants mesos passejava amb la meva família per Girona i vam veure l'Enrique Millo. Caminava pocs metres davant nostre, i duia un feix de papers a sota el braç. En un moment donat va col·locar malament els peus, va perdre l'equilibri i el feix de papers li va caure al terra. Feia  vent, i els documents es van escampar per tota la vorera com si fossin confeti.

El meu primer impuls, el que em surt sempre naturalment, va ser ajupir-me i ajudar-lo. De fet, el meu fill gran ja m'ho demanava. Però li vaig dir que no. Per un únic cop, no. No pas a en Millo.

- Per què, papa? Que és un senyor dolent?
- No sé si és dolent-dolent, però no és gaire bona persona.

El meu fill només té cinc anys i no podia explicar-li que en Millo és un mercenari amb uns ideals incerts que varien segons el càrrec que li donen i els diners que li paguen. A Girona tothom sap que, a banda de ser membre d'Unió, durant un temps va tontejar amb ERC, i fins i tot corre la brama que, en un acte determinat, se'l va veure amb una samarreta groga per sobre la camisa, saltant i corejant els líders republicans. Fa un temps es va dur a terme una campanya al Facebook per recuperar la fotografia de l'acte en qüestió -diuen que existeix-, que ara mateix valdria una petita fortuna i posaria encara en més entredit la noblesa d'aquest individuu, que sempre em fa pensar en els jueus que vigilaven els seus propis companys al gueto de Varsòvia, o als crematoris nazis.

Així doncs, vam passar de llarg i vam deixar a en Millo recollint documents. Se'm va acudir un comentari que en aquell moment em va semblar molt graciós -sortíem de dinar- i no vaig poder-me'n estar:

- Millo, que perds els papers!

La meva dona va fotre'm un cop de puny a l'espatlla i en Millo va seguir capcot, com una formigueta que s'afana recollint provisions per l'hivern. Després vaig pensar que potser algun d'aquells papers contenia proves de la pressumpta -i probable- corrupció del PP, però encara que l'hagués recollit no m'atreviria a fer xantatge a un partit que té membres amb l'aparença de mafiós de l'Itàlia rural que té en Bárcenas. No pots jugar contra els professionals. Però que cap vianant ajudés a en Millo -hi havia més gent, i ningú va fer el gest d'ajupir-se- va ser una satisfacció petita, però que de tant en tant m'agrada evocar.

Abans d'ahir vam veure en Millo plorant la mort de la Rita Barberá a la tele. Per cert, fa poques setmanes li vaig dedicar aquest bonic post. El paper de l'Enrique i el del seu partit aquests dies ha sigut tan baix, tan vergonyant i tan ridícul, que tots plegats encara estem estupefactes i no hem sabut reaccionar. És una hipocresia d'un nivell tan alt, tan d'una altra lliga, que els pobrets ciutadans de a peu estem atuïts, com quan et foten un cop de puny i et descol·loca més la sorpresa que no pas el dolor. Aquests dies els líders populars desfilen davant de les càmeres, desvergonyits, i acusen al poble d'haver matat la Barberá, com si fos la versió 2.0 de Fuenteovejuna, amb l'alcaldessa en el paper de comendador malvat. D'aquí uns dies en prendrem consciència plena i fliparem. Direm: has vist quins collons més ben posats que tenen?, i el PP recollirà unes quantes saques més de vots, perquè el victimisme sempre els en dóna. I qui dies passa, anys empeny.

dimecres, 9 de novembre de 2016

JO JA US HO DEIA (la venjança dels rednecks)

Quan el Príncep Felipe i la Infanta Leti es van casar jo era en un bar, esmorzant. Era un bar de barri, el clàssic bar de barri que la gent que elogia els bars de barri mai no ha trepitjat, per ser massa brut i ple de gent trista que beu conyac de bon matí. Un bar molt poc #livinglavidahappy, i que faria arrufar el nas a totes aquestes nenes amb Iphone 7 i ulleres cares de pasta que voten Podemos i a la Colau per fer-se les rebels davant del papa i la mama, convergents o socialistes de tota la vida. Era en un bar de barri, deia, bevent un tallat i veient la televisió: a Madrid plovia i l'inici del casament dels reis va ser passat per aigua.

- Ja els hi està bé, a aquests fills de puta - vaig dir, esperant la complicitat dels bebedors, que van mirar la tele, van arronsar les espatlles i va retornar a la seva càlida i fidel copa de Soberano. Els hi importava tan poc la monarquia que no tenien forces ni per odiar-la.

Durant els anys que vaig freqüentar aquells bars de barri vaig aprendre un munt de coses. La més important: la glorificació de la classe obrera és un dels conceptes més equivocats dels darrers segles. La idea de l'obrer culte, actiu políticament, associacionista i  que freqüenta ateneus on hi tenen lloc espesses discussions bizantines és, com a mínim, esbiaixada. Mireu, si no, com arrasa el PP en determinades zones obreres, o bé la seva marca blanca, Ciudadanos. Però en molts cercles és una idea -una utopia, més aviat- encara ben viva. Recordem, per exemple, el discurs que va fer aquell homenet pel pregó de la Mercè, i alguns dels seus paràgrafs més nefands, on parla de l'èpica de l'obrer que torna a casa de treballar. Tinc molts amics -alguns de molt estimats- que creuen en aquesta idea, que com tots els estereotips és més falsa que Judes, i més simple que el quadre de comandaments del Fiat Uno que conduïa quan era jove. Però no ens desviem del tema: la segona cosa més important que vaig aprendre és que a la gent no li agrada que li diguin què ha de fer, ni què ha de pensar. I si t'hi fiques gaire ferruc, surten per petaneres, com els bevedors de conyac que us deia abans.

No sé per què ha guanyat Trump, i no crec que cap d'aquests opinadors de mirada greu i penetrant ho sàpiga. Però sí que estic segur d'una cosa: els americans, com van fer-ho els anglesos en el seu moment amb tot allò del Brexit, ens han deixat un missatge molt clar: "Nosaltres fem el que ens dóna la gana, i votem a qui ens dóna la gana. I no tolerarem que cap progressista de Twitter, des del seu piset de Gràcia, ens digui que hem d'obrir els ulls i ens assenyali a qui hem de votar i a qui no, pel nostre propi bé.". Si jo visqués als EUA hagués votat la Hilary, però entenc que alguna gent s'hagi cansat de les amenaces bufes d'en Robert de Niro a Youtube, i de la processó de músics milionaris que intenten convèncer a la gent a cop de guitarra, que és una cosa que sempre m'ha fet riure.  Quan alguns dels autoanomenats intel·lectuals espanyols feien propaganda per ZP, em vaig sentir insultat. Què volien dir, exactament? Que la gent llesta votava PSOE? Que si t'agradaven les cançons d'en Sabina havies de votar en Zapatero? Sempre aquesta condescendència, sempre aquests superioritat moral que fa tanta, tantíssima ràbia, i que si no fos una persona assenyada potser encara acabaria votant un imbècil, només per fotre als Michael Moores que hi ha pel món, que ja es freguen les mans perquè tenen un enemic nou contra el qual lluitar, i així donar una mica més de sentit a les seves vides -i potser fer algun caleró. Fatalment, han oblidat una de les velles màximes dels publicistes: la gent és imbècil, però no li agrada que li ho recordin.

Ahir deia al Facebook que en Clint Eastwood, en Chuck Norris, en Hulk Hogan, en Charlie Sheen i en Mike Tyson, entre d'altres, recolzen obertament a Donald Trump, i que precisament per això guanyaria. Més enllà de l'anècdota, cal ser molt ruc per veure que en Bon Jovi mou gent, però en Hulk Hogan potser encara en mou més. Aquests són els herois dels pobles petits, dels rednecks i dels pistolers que maten caimans a trets. Els herois dels handlebar moustache i dels pobres que no tenen la sort de viure a Manhattan, o a California. Els herois del cinturó bíblic, i dels venedors de cotxes de segona mà, i de les mares que fan apple pies. Ens hem rigut d'ells des del nostre postureig d'europeus esnobs, i ara els rednecks s'han alçat. Aneu fent broma contra els pagerols: jo ja us ho deia.

Resultat d'imatges

diumenge, 23 d’octubre de 2016

EL RALUY, O LA INSIGNIFICANÇA D'UNES CUIXES

Quan era petit davant de cals meus pares hi havia una gran esplanada de sorra. A la festa major hi posaven les fires, i una o dues vegades l'any hi venia un circ. Els meus veïns i jo passàvem hores rondant entre les rulots i els remolcs, esquivant les cordes que  lligaven la carpa i les tifes de gossos i cavalls. La majoria d'aquells circs eren d'una sordidesa que avui trobariem extraordiària, amb tota classe d'animals salvatges instal·lats de qualsevol manera en gàbies. Recordo amb vivesa un pobre elefant, encadenat per una pota a una estaca clavada al terra. La pobra bèstia no podia moure's ni un metre. L'altra cosa que recordo és la fortor a palla bruta i mig descomposada. Era una misèria. Els meus amics i jo espiàvem als artistes, i ens sorpreníem en comprovar que els alegres pallassos, quan es treien la pintura, semblaven membres d'ETA, que en aquell moment atemptava a tot drap. Un dels domadors era un borratxo, i el director de pista ens dedicava tota classe d'amenaces si ens apropàvem gaire a les instal·lacions. Però el millor de tot eren els muntadors, que semblaven sortits de la presó o del manicomi aquell mateix matí. Viven apilonats en camions sinistres i foscos, i fumaven i bevien llaunes tothora. Ens imaginàvem que tenien una vida aventurera i nòmada, però el més probable és que molts fossin, senzillament, uns pobres diables sense un lloc on caure  morts, alguns enganxats a l'heroïna, que a mitjans dels vuitanta picava fort (dispenseu la broma dolenta, no l'he poguda evitar).

Feia més de vint anys que no trepitjava un circ, i ahir vaig anar al Raluy, instal·lat a davant de casa meva, on, casualitats còsmiques o kàrmiques, també hi ha una esplanada on hi posen fires i, molt de tant en tant, circs. Vaig anar-hi una mica emmurriat, però amb curiositat per veure aquelles noies que tant han escandalitzat als gironins benpensants, i de retruc a l'Ajuntament del meu poble, que s'ha afegit al ridícul dels nostres veïns rebutjant, també, aquells fantàstics pòsters publicitaris. Fins i tot en això anem a remolc de Girona. En fi, us deia que ahir vaig anar al circ, mentalitzat que veuria un espectacle més o menys tronat, amb pallassos imbècils i equilibristes d'estar per casa, tot amanit amb cuixes de noia bonica. Poques vegades m'he equivocat tant, i tant estrepitosament. El circ Raluy és artefacte que desprèn una màgia molt poderosa i molt antiga, que t'inunda només d'entrar.  Com als bons hotels i restaurants, cada detall està curosamet estudiat, i no es deixa res a l'atzar. L'ambientació és superba, i em va resultar impossile (a mi!) trobar una sola cosa que no quadrés. L'espectacle en si és a l'alçada del que promet l'ambientació, i les noies lleugeres de roba fan un número increïble, on en el que menys et fixes és en si tenen un culet bonic o no, perquè aquella màgia tan poderosa de la que us parlava no t'ho permet. Segurament alguns i algunes voldrien que anessin amb uns d'aquests burkinis que ara tant lloa l'extrema esquerra neopuritana, o amb unes faldilles llargues i galdoses com les que porten les noies de l'Opus i les legionàries de Crist -unes malles també serien massa provocatives, si és que no es pot ser bonica, noies!.

El Raluy és una autèntica meravella. Més que un lloc, tal i com passa amb els restaurants extraordinaris, és una experiència a molts nivells i molt diferents. Els artistes tenen un talent que només es pot qualificar d'exagerat, i és injust que de tot plegat, de la bellesa increïble que només pot néixer al cap d'anys de sacrifici, treball i disciplina, ens quedem amb una trivialitat ridícula. Amb una simple anècdota. Ahir vaig tornar a casa amb les mans que em feien mal de tant aplaudir, i amb els meus fills embruixats. El circ és això, collons. Màgia i alegria. I qui se senti ofès per unes cuixes és que té un problema.

dijous, 13 d’octubre de 2016

LA COLLONADA DELS PALLASSOS MALÈFICS

Aquests dies tothom parla d'aquests homes adults que, per alguna raó desconeguda, en el seu temps lliure es disfressen de pallassos i surten a espantar gent. No és un fenomen nou, a Internet ja fa temps que corren vídeos on psicòpates amb la cara pintada fan cagar de por -a vegades literalment- els passejants incauts, i a alguns països el fenomen ha pres dimensions preocupants. La cadena de deixalleries McDonalds ha retirat temporalment la seva mascota perquè no l'associem amb els killer clowns -com si el puto Ronald Mc. Donald per si sol no fos prou terrorífic- i a diferents punts de la geografia del Canadà i del Regne Unit els pares no deixen que els seus fills vagin sols a l'escola. A alguns comtats dels EUA han hagut de retirar les disfresses de pallasso dolent -s'acosta Halloween-, i a Oregón els universitaris fan batudes, segurament ben regades amb mam, per localitzar i apallissar als pervertits disfressats. Tinc la sensació que el fenòmen  dels killer clowns es mou entre la broma gegantina, la festa macabra i una estranya i profunda neurosi col·lectiva. Us penjo un vídeo perquè us feu una idea de què va. Té més de dos anys:



Escric això després d'haver sentit aquesta tarda a RAC1 que hi ha un pallasso que atemoreix la ciutat de Lleida. Finalment la moda ha arribat a Catalunya. Vam ser tristament ràpids a l'hora d'adoptar els odiats hipsters i la seva versió pobre, els moderns, però els pallassos assassins han trigat dos anys a arribar. Perdem un llençol a cada bugada, però aquesta no és pas la qüestió. A veure, anem a pams: entenc que fa un temps, quan tot això era nou, trobar-te un paio vestit de pallasso terrorífic en un descampat o en un pas subterrani et fes fugir cames ajudeu-me, però Internet és com un poble petit i tothom es coneix. Ara mateix aquests pobres friquis només fan por a qui vol ser espantat, és a dir, a nens molt petits, cosa que encara els fa semblar més malalts i recargolats. Un adult normal en principi no hauria de tenir-los por.  No fotem. Si fins i tot hi ha un paio disfressat de Batman que s'ha afegit a la festa i es dedica a perseguir-los! (vegeu la foto de sota). Tot plegat és una collonada monstruosament gran, allò que dos no es barallen si un no vol, i s'acabarà en el moment exacte que algú s'emprenyi i foti un cop de puny damunt la taula.



El pallasso lleidetà, deia, terroritza la ciutat en un moment que tothom ja sap que no és un ésser sobrenatural, ni un psicòpata, sinó un simple imbècil amb problemes psicològics de l'alçada d'un campanar. Que un degenerat així campi lliurement i espanti els nens i nenes diu molt poc dels catalans. Primer, per adoptar una moda tan imbècil com aquesta, segon per creure-la, i tercer per no haver-li trencat la cara. Si un poble que aspira a la independència es veu acorralat per un raret  vestit de pallasso, què farà a l'hora d'enfrontar-se al poderós Estat Espanyol? Deixo la pregunta a l'aire. Entretant, aquest és el seu compte d'Instagram, per si voleu insultar-lo. No gaire, perquè no volem que s'ho cregui massa, però un insult petit ja us li deixo dir. Al capdavall el pobre diable també té dret als seus deu minuts de glòria.

dimarts, 27 de setembre de 2016

TOTS CONTRA ELS MESTRES: EL CAS DE PINELL DE BRAI

Fa pocs dies vam saber que molts pares i mares de Pinell de Brai no havien dut la mainada a classe per culpa de la mala praxis de dues professores del centre. Tothom (jo inclòs, que fa més de quinze anys que sóc mestre) va donar per fet que les senyores en qüestió eren funcionàries de les abans, i que s'aprofitaven del privilegi de no poder ser acomiadades. El motiu era incert: la metodologia de les mestres no agradava a pares i mares. Sembla ser que totes dues mestres també van protagonitzar una violenta discussió amb l'equip directiu de l'escola, amb insults inclosos. Aquesta discussió havia estat en època de vacaces, però tal com una mare angoixada repetia: "Si ha passat una vegada pot tornar a passar, i el proper cop amb els nens al davant. Què passarà si veuen els mestres discutir?". Sempre segons pares i mares, una de les dues mestres va tenir la poca vergonya de fingir un atac d'ansietat. Pocs dies després els nens i nenes van tornar a l'escola i els mitjans de comunicació van trobar noves notícies -el pregó de Pérez Andújar, que ara la gent tuiteja a trossos, com si fossin frases de Paulo Cohelo o Jorge Bucay, i que és considerat una autèntica obra mestra d'un gènere que fins ara es considerava rural i menor- i van deixar-nos amb el cliffhanger: com havia acabat la història? Quines motivacions reals tenien les mestres? I els pares i mares? Allò semblava el final de Lost.

M'equivocava jo i ens equivocàvem tots en considerar que les mestres eren les culpables o, per dir-ho bé, les úniques culpables. Que s'equivoqui el ciutadà de peu és comprensible, però que ho faci jo, que sóc mestre i hauria de tenir un sentiment de solidaritat gremial, té tela, però aquesta és una altra història. En el paràgraf anterior deia que tots els diaris havien oblidat aquest cas per per parlar d'altres temes de més actualitat. Una notícia és com una bossa d'amanida d'aquestes que compres al súper: només dura un parell de dies, encara que ells assegurin que no. Només un diari ha aprofundit una mica en aquest assumpte: l'Ara, que sorprenentment ha abandonat el seu barcelocentrisme i s'ha fixat en els fets ocorreguts en aquest poblet. Sembla ser que els pares i mares del muncipi van esciure, manllevant les paraules del redactor, una autèntica carta als tres reis, i demanaven més sortides a l'entorn rural, potenciació del dibuix lliure, flexibilitat a l'horari d'entrevistes, treball per projectes, acompanyament dels pares els primers dies a classe i una llarga tirallonga de reclamacions, unes més sensates que les altres, i que es veuen redactades per algú que ha sentit tocar campanes -i amb innegables dots de lideratge i ganes boges de fer merder- però que no sap res del dia a dia de les escoles, de la mateixa manera que algunes persones són activistes antivacunes en base a arguments que han sentit del cosinet Pere o han llegit a Internet.

El divorci de la comunitat educativa i la societat és cada vegada més mal portat, i de casos com el de Pinell de Brai n'hi ha a carretades. Si aquest en concret ha trascendit és perquè els pares no van deixar que els seus fills i filles no comencessin l'escola. L'altre dia un amic metge m'explicava que a ells els hi passa exactament el mateix: molts pacients ja hi van amb el diagnòstic fet -cortesia del dr. Google-, i els hi demanen recepta per un medicament, i quan el facultatiu els hi recomana un altre tractament li ho discuteixen. Molts d'aquests intervencionistes són els mateixos que després lloen les escoles de països del nord, on el professorat té el suport dels pares i mares pel simple motiu que allà la societat és diferent, i es tendeix a refiar-se dels professionals i a defugir aquest cunyadisme de cafè amb llet.

Hi ha qui diu que si els mestres tinguessin més formació es farien respectar més. La majoria de professionals amb qui treballo, a banda de la carrera de mestre, en tenen una altra (jo mateix sóc llicenciat en Humanitats), a més que molts parlen amb força correcció un tercer idioma, o tenen algun Màster, o estudis de postgrau. No és, doncs, qüestió d'un any més o un any menys de carrera. Segurament és pel salari: tal com diu -més o menys- Beigbeder a 14,99 euros: "Sap perquè a mi em respecten més a mi que a vostè? No pas perquè sigui millor, ni més veterà, sinó perquè cobro més".

diumenge, 18 de setembre de 2016

EL TWITTER SE'N VA EN ORRIS: L'OCÀS DELS DÉUS

L'altre dia a RAC1 van dir que el Twitter va clarament de baixa. No pas de baixa a seques, sinó clarament  de baixa. Ja m'he queixat altres vegades amb agror d'aquesta xarxa social, pel temps i l'esforç que exigeix.  Mai no he sabut entrar-hi, i cada intent que faig és més patètic que l'anterior. Semblo un d'aquells pobres paios que no tenen amics i que estan desesperats per fer-ne, o aquells altres que proven de lligar a les cinc del matí, quan tot el peix ja està venut. Com a escriptor en certa manera em preocupava -sempre havia pensat que a Twitter s'hi talla el bacallà-, però ara em diuen que no cal que m'hi escarrassi perquè va clarament de baixa, a diferència del Facebook, que si bé és un cementiri d'elefants, sembla que està estancat. En Basté -crec que era ell- no va dir què era el que anava d'alta, i es va limitar a anunciar la decadència de la xarxa de l'ocellet blau, quedant-se tan ample. Potser tornaran els blocs, de la mateixa manera que tornen les coses vintage, o aquells horrorosos pantalons de cintura alta que tants disgustos em provoquen.

Val a dir que el meu pas per Twitter ha estat atzarós, i he fet més enemics que no pas amics. M'han bloquejat un munt de vegades. Vaig enfrontar-me amb l'Arqueòleg Glamurós, un personatge histèric i sobreactuat que té un grup nodrit de fanboys, igualment excessius, que al cap d'anys de tuitejar han acabat pensant que el món real és a Twitter, estranyant-se quan, per exemple, el PP guanya a tot arreu per majoria. Altres enganxades van ser esgarrifoses, com les que vaig tenir amb aquest individu, comunity manager de Societat Civil Catalana i amb un passat fosc que va amenaçar-me  perquè el vaig confondre amb un (pressumpte, que no vull més maldecaps) camarada seu, en Fredy el Gordo, líder de les temudes Brigadas Blanquiazules. Vaig haver-li de demanar perdó públicament. Jo, que com a màxim m'han posat una multa per anar a setanta en comptes de cinquanta, vaig haver-me d'abaixar els pantalons davant un home que ha estat engarjolat per agressió. Aquest és el món on vivim, i aquest és l'ús esbiaixat que alguns fan de la justícia, però aquests són altres temes.

Després hi ha tot el famoseig. Us en faig la llista, per si voleu fer-vos seguidors i que us bloquegin com em van fer a mi: l'Alberto Ribera, en Miguel Ángel Rodríguez (detingut per conduir completament borratxo, és important que li ho recordeu, per si se n'hagués oblidat), en Jordi Cañas (que va inspirar aquest post), i un català que sempre surt a les tertúlies i que ara no recordo com es diu, entre d'altres que tampoc recordo.

Els tuitaries fracassats i molts faceboocaires ens alegrarem de la caiguda en desgràcia de l'ocell blau, que sempre ens ha semblat que s'ho té molt cregut. Entrar-hi és com entrar en una d'aquelles festes plenes de gent interessant i guapa on ningú no et fa cas i et limites a asseure't en un racó i a xarrupar la teva beguda, esperant que passi alguna cosa extraordinària que mai no passa.