dijous, 18 d’agost de 2016

ELS SET ARGUMENTS DE L'ESPANYOLISME

Hi ha qui diu que l'independentisme té les hores comptades, que entre tots l'hem esgotat i que s'està arribant al final d'una etapa, una mica com el que li passa a aquest bloc. És possible que sigui així. El fet és que cada vegada és més fàcil trobar opinadors (professionals o amateurs, tan li fa) que s'atreveixen a disparar contra l'elefant, ara que està ferit de mort. Els seus arguments no són gaire originals, i en el fons tot diuen exactament el mateix. He fet volts pel Facebook i pel Twitter recollint dades, i he arribat a la conclusió que només hi ha set grans arguments espanyolistes, amb totes les seves variants. Heus-los aquí:

1- La Catalunya real és la dels barris: Alguns polítics el fan servir a tothora. Els de Ciudadanos en concret són uns autèntics experts a l'hora d'invocar-lo. Segons ells, el que entenem per Catalunya és una simple construcció cultural parida pels nacionalismes excloents, una mica com passava amb Matrix. Seguint el seu raonament, la Catalunya de debò és plena de gent que se sent espanyola, que viu majoritàriament a les zones urbanes i suburbanes i que no té conflictes identitaris perquè està massa enfeinada torejant (olé!) els problemes reals.  Que cada onze de setembre es manifestin més d'un milió de persones i que l'independentisme sigui majoritari al Parlament  són simples anècdotes que no mereixen ni un minut del seu temps.

2- El nacionalisme espanyol no existeix: sempre s'ha dit que el triomf més gran del diable és fer-nos creure que no existeix. Així, pot anar pel món fent tota classe de maldats. Els unionistes, que són de tot menys idiotes, segueixen aquesta vella màxima al peu de la lletra. És un principi tan senzill que fa riure, i alhora, és difícil de desmuntar: el nacionalisme català existeix, és conscient de si mateix i molt sovint es reivindica. En canvi, el nacionalisme espanyol no en té necessitat, perquè és majoritari i Espanya, com a entitat cultural, lingüística, històrica i fins i tot folclòrica, no té perill de desaparèixer. En definitiva, el nacionalisme espanyol es pot permetre el luxe d'obviar-se a si mateix . Si heu llegit L'aigua és això, de David Foster Wallace, ho entendreu perfectament. Pels que no, us enganxo el primer paràgraf en castellà i us fareu una idea de per on van els trets:

Hay dos peces jóvenes nadando y sucede que se encuentran con un pez más viejo que viene en sentido contrario y que les saluda con la cabeza y dice “Buenos días, chicos. ¿Cómo está el agua?” Y los dos peces jóvenes nadan un poco más y entonces uno de ellos se vuelve hacia el otro y dice “¿Qué diablos es el agua?”.

3- El bon català: l'ex-convergent i ex-independentista Xavier Cima ha sigut notícia aquest estiu per la seva boda amb la Inés Arrimadas. Pocs dies abans de casar-se, el polític feia declaracions on deixava clar que abandonava les tesis independentistes. Aquest canvi de darrera hora va provocar tota classe d'especulacions. La més òbvia i barroera: tira més un pèl de cony que la maroma d'un barco. Alguns opinadors, visiblement complaguts, saludaven el canvi de camisa de Cima i s'alegraven de la seva rectificació. Vaig llegir un article -em sap greu no penjar-lo, l'he buscat i no el trobo- que assegurava que Cima era l'exemple de bon català que s'adonava dels seus errors passats i que, mansament, entrava a la cleda de l'unionisme. Els casos de boncatalanisme són molt freqüents, i fins i tot l'intrèpid blogaire i escriptor Valero Sanmartí ha gaudit d'aquest honor dubtós a arrel del seu darrer llibre. L'escriptor, crític amb la societat catalana i els seus tics, ha rebut alabances de personatges relacionats amb l'extrema-dreta espanyola, practicants d'aquell conegut principi de la realpolitik: l'enemic del meu enemic és el meu amic.

4- Jo sóc ciutadà del món/les llengües només serveixen per comunicar-se: aquestes són les frases preferides de qui gaudeix fent veure que és objectiu i equànime. Ni un hippie passadíssim d'herba se les creuria. Si em donessin un euro cada vegada que he sentit expressions similars passaria les vacances fent un tour pel Japó amb un parell de domèstiques que tinguessin cura dels meus fills. Certament, hi ha ciutadans del món més o menys autèntics, però aquests no es passen la vida, posem pel cas, entre Girona i la Costa Brava, o bé bevent cervesa als locals socials del barri de Gràcia. L'objectivitat no existeix, ni la busquem, i quasi sempre aquesta distància que pretenen és perfectament impostada. Existeix un subgrup, brutalment pedant, que es nega a llegir en català, argumentant que és regionalista o camperol. Els seus membres adoren a escriptors residents a Catalunya i que en sa vida han escrit ni una sola paraula en català: Marsé, Vila Matas, Cercas i tota la colla. Vés per on, mai van incloure en aquest grup a un gegant de les lletres com era Tom Sharpe, que malgrat que escrivia en anglès, durant un grapat d'anys va viure a Catalunya. Era menys català, posem pel cas, que la Rosas Regás?

5- Ser independentista és de pagerols/ser indepe es de paletos: una vegada vaig discutir amb una amiga el significat de la paraula cosmopolita. Ella va dir que ho era més que jo perquè vivia en una ciutat i jo en un poble. Jo la vaig rebatre dient que mentre que ella no parlava idiomes, jo sí, que mentre que ella havia viatjat poc jo havia viscut mesos sencers a l'estranger, que coneixia Dublin tan bé com Barcelona, i que em descomptava cada vegada que intentava recordar els cops que he estat a Londres. Ser cosmopolita o independentista, no té res a veure amb el lloc de naixença, ni de residència, i que un paios amb prou feines ha sortit del seu barri/ciutat dormitori -Twitter n'és ple- vulguin fer-nos creure el contrari és una imbecil·litat, i recórrer a la vella lluita poble-ciutat per desprestigiar a l'independentisme és senyal d'una vergonyosa falta d'imaginació.

6- Cervantes era català i el Quixot és una traducció: esteu bojo o què?: l'independentisme, com qualsevol altre grup social, també té la seva quota de friquis. A nosaltres ens ha tocat patir aquests. No són perillosos, i ens recorden una mica als tarats de l'embut al cap que juren que són la reencarnació de Napoleó. No-nacionalistes i  ciutadans del món s'ofenen de mala manera amb els desvariejos inofensius i una mica còmics dels nostres investigadors, alhora que miren cap a una altra banda quan algú diu que el valencià és una llengua que no prové del llatí, o quan revisionistes perillosos com ara Pío Moa o César Vidal borden les seves diatribes i barbarites per la ràdio o per 13TV.

7- L'autocrítica és important, i cal saber riure's d'un mateix: fals. L'autocrítica és imprescindible, i si no sabem riure'ns de nosaltres mateixos és que som uns imbècils. Però resulta que els catalans SÍ que sabem riure'ns de nosaltres mateixos. Programes com el Polònia -que a mi no m'agraden gaire, però és una qüestió de gustos- ho peten cada setmana a nivell d'audiències. No, el nostre problema no és l'humor. El nostre problema és l'autoodi. L'autosabotatge. Necessitem una teràpia grupal amb urgència, perquè la neurosi ens afecta a tots. Fer broma sobre un mateix és sa i necessari, però acarnissar-se, avergonyir-se, no, i us ho diu un neuròtic que d'auto-odi i menyspreu cap a si mateix en sap un munt.

dilluns, 1 d’agost de 2016

FISIOTERAPEUTES (una història d'amor)

Fa sis o set estius vaig tenir la idea insensata de posar en pràctica un programa d'entrenament per aconseguir fer cent flexions de braços d'una sola tirada. El desafío de las cien flexiones, es deia. Era una rutina d'entrenament demencial, pensada per gent molt més jove i més en forma que no pas jo. Si no recordo malament, el vaig descobrir a la infame revista Men 's Health, una mena de Cosmopolitan per tios que comprava els dies de platja que em deixava el llibre a casa. Vaig haver d'interrompre l'entrenament a la meitat, amb la musculatura de l'esquena destrossada i amb tantes contractures que em movia de manera segmentària, com en Robocop. Aquell final d'agost plujós i gris -feia tan mal temps que alguns guiris havien de tornar als seus països abans d'hora- va ser el primer cop que vaig visitar una fisio. I va ser un amor a primera vista.


Sempre he estat home de poques dones, però al llarg d'aquests sis o set anys he estat amb tres fisioterapeutes (tècnicament quatre, però n'hi ha una que no compta). Totes tres joves, extraordinàriament intel·ligents, amb una habilitat estranya i poderosa a les mans i, per acabar-ho d'arreglar, capritxosament boniques. Però la cosa no s'acaba aquí: si hagués d'escollir una virtut diria que són extraordinàriament sensibles: la gent d'aquest ofici sap perfectament que tant es cura a base de massatges com amb paraules ben escollides pronunciades en el moment oportú. La fisioteràpia és la prova indiscutible i definitiva que la medicina, sense acompanyament humà, perd eficàcia.

Al llarg d'aquest temps m'he enamorat de les meves fisioterapeutes. En realitat, això és el que faria qualsevol persona sensata davant de tanta bondat i comprensió.  Les fisioterapeutes -i suposo que la seva contrapartida masculina també- ens recorden que encara hi ha esperança, i quan al cap de dos dies d'haver sentit les seves mans guaridores ens llevem i ja podem mirar a dreta i esquerra, i el dolor ha baixat uns quants graons a l'escala, ens donem compte que, si bé el món és un lloc lleig i incòmode, ple de tota classe d'entrebancs, de gent desagradable i d'autèntics imbècils, l'antiga màgia no ha desaparegut. A vegades algú em diu que no creu en els fisioterapeutes, una afirmació tan absurda com dir que no creu en la lluna o les estrelles. Només puc sentir llàstima cap a aquestes pobres ànimes que escullen el dolor.

Per cert, no vaig arribar a les cent flexions seguides però abans de petar vaig aconseguir fer-ne setanta-cinc. Tampoc està tan malament. No?

dimecres, 13 de juliol de 2016

ANAR PEL MÓN SENSE DENTS

Una de les coses que més em terroritzen és quedar-me sense dents. Per evitar-ho, me les respatllo amb fanatisme i visito devotament el dentista com a mínim una vegada l'any. Si m'hi dono un cop -cosa que passa sovint si fas esports de combat- m'espanto i comprovo tothora que estigui ben fixada. Regularment  faig glopejos i coses semblants, i estic a punt de beure aigua amb llimona cada matí, tal i com, segons George R.R. Martin, fa el comandant del Mur Lord Mormont per conservar la dentadura.  

Posar-se dents noves val calers. Pel que diu la gent, moltíssims. No sóc pobre de solemnitat, però la hipoteca, els impostos municipals, la llar d'infants, la llum, l'aigua, els imprevistos i un llarg etcètera de factures delmen el meu -ja de per si delicat- compte corrent. Si ara em caiguessin una dent o dues no sé com ho faria, segurament hauria d'anar pel món sense. A mi m'emprenyaria molt, però hi ha gent a qui no li suposa cap problema, com ara la Rita Barberá. Mireu les fotos de sota. Aquesta dona ha -pressumptament- saquejat les arques públiques i ha rebut tota classe de regals i suborns per part d'empresaris corruptes. Segurament té més diners que tots els lectors d'aquest bloc junts. I va pel món sense dents. 

El misteri és si la Rita llueix aquest somriure esbarregat per desídia, perquè li estan fent una dentadura nova (potser d'or amb diamants incrustats, com els gangsta americans) o bé perquè li fa por anar al dentista. El cas és que fa una fila que Déu n'hi do. Entre aquesta còrpora descomunal, la veuarra, les seves borratxeres llegendàries, aquesta manera de fer pròpia d'un bar de camioners polonesos, les dents de menys i el pentinat -que sembla fet en un casal de jubilats- els pobres valencians deuen anar ben servits. 






















Després hi ha la Soraya fent de discjòquei, un assumpte que no té res a veure amb les manca de dents, però en el seu moment em vaig quedar amb les ganes de comentar-ho. Estic temptat de pensar que el PP ha fitxat el millor assessor polític del món, un home de gran visió, saviesa i experiència, que sap exactament què demanen els seus votants. En aquest cas, corrupció i caspa a dojo. Si no, aquest esperpent resulta incomprensible, vergonyant fins a més no poder. La cara de la Santamaría fent morrets em provoca una gran tristor, i referma el meu sentiment independentista, que he de confessar que darrerament ha trontollat unes quantes vegades, suposo per cansament. Si la Soraya Fiestera no és una maniobra per aconseguir vots, per exemple, de poligoners, antics bakalas i chonis, costa molt entendre per què el PP així ha revalidat -i, de fet, ha augmentat- la majoria.





dimarts, 5 de juliol de 2016

FORA COMENTARIS

Fa temps que m'estic plantejant fer canvis importants en el bloc. De fet, el que m'estic plantejant en realitat és tancar-lo. Ja fa un grapat d'anys que hi escric, i tot que i que tinc la sort de tenir força visites, sobretot si tenim en compte la immensa oferta, és una tasca esgotadora. Fixeu-vos-hi, si no: molts escriptors han anat tancant el seu bloc per diferents motius: els hi treu temps de fer altres coses, es queden sense res a dir o, la més important, els blocs ara mateix són un anacronisme, una mica com els bars de rock, els especials de Cap d'Any que fan a la 1 i els concerts de la Salseta del Poble Sec. Però el cert és que encara no m'hi veig amb cor o, com diuen els adolescents cursis i els alcohòlics que no es volen rehabilitar, encara no estic llest per fer-ho.

L'alternativa és el Twitter, però a mi la xarxa del puto ocellet blau se'm resisteix i no hi ha manera que hi entri. Massa gent parlant al mateix temps i esforçant-se per dir una genialitat. Tot massa artificial, de lema fàcil. No es pot reflexionar amb cent quaranta caràcters. També trobo que hi ha massa política, massa mala llet, massa votants de Ciudadanos emprenyats amb Catalunya i la cultura catalana. Cal reconèixer que el Twitter és un autèntic democratitzador d'opinions (qualsevol xitxarel·lo pot dir-hi la seva, i al costat de mags de les paraules és fàcil trobar-hi autèntics subnormals), però ja us el ben regalo.

Els lectors més veterans ja saben que fa uns anys vaig fer una promesa a un amic que ja no hi és. Quan aquest amic era a l'hospital llegia el Tardes de Birres, que en aquell moment tot just començava, i em va demanar que no deixés d'escriure-hi perquè l'ajudava a passar les hores. Potser us semblarà una ximpleria, però si encara no he tancat el bloc -i hi ha hagut moments que n'he tingut moltes ganes, us ho ben juro- ha sigut per aquesta promesa que vaig fer.

Però ha plogut molt des d'aleshores, i estic segur que el meu amic, sigui allà on sigui, té coses més interessants a fer que llegir-me. Suposo que m'ha alliberat de la promesa que li vaig fer. De tota manera, no tancaré el bloc en breu, però sí que hi faré alguns canvis conceptuals. El primer de tots, i de caràcter més immediat, és suprimir els comentaris dels lectors. Us explico el perquè:

Se suposa que una de les grans virtuts d'Internet és la interacció entre els navegants. Aquesta interacció és, precisament, el motor de Twitter, Facebook i d'altres xarxes socials. També hauria de ser-ho en els blocs, i de fet a la majoria de llocs és així. Però no pas aquí, perquè a l'hora de respondre als lectors sóc un punyetero gandul, a banda d'oblidadís, insegur i  un inconstant patològic. Això, i el fet que la majoria dels meus posts no són plantejats per crear debat, ha fet que la majoria de lectors passin d'escriure. És perfectament comprensible, i el que m'estranya és que de tant en tant encara hi hagi algú amb prou moral per fer-ho. Aquest post serà el darrer que tindrà els comentaris activitats. Seguiré penjant els posts a Facebook i també a Twitter, que no sigui dit. Si teniu ganes de dir-hi la vostra ens veurem al Facebook, que és l'única xarxa que no em resulta antipàtica. Si no, jo seguiré escrivint. Per cert, el meu correu electrònic ha de sortir per aquí, en alguna banda.

Aprofito per donar-vos les gràcies per anar entrant al bloc, en especial als que heu tingut la paciència i l'humor de dir la vostra .També em disculpo per la meva manca de seriositat i de constància. Com sermpre, és un plaer tenir-vos aquí.


dimarts, 28 de juny de 2016

YOUTUBERS, UNBOXERS I TUTORIALS DE SUD-AMERICANS

Internet en general i el Youtube en particular ens torturen a diari amb dos dels fenòmens més nefastos que hem tingut la desgràcia de veure néixer aquests darrers anys.

El primer són els unboxing, on algú -generalment un adolescent, però a vegades també ho fan adults, alguns fins i tot amb aparença de persona normal- obre un paquet (quasi sempre telèfons mòbils, videoconsoles i d'altres ximpleries tecnològiques de darrera generació) alhora que descriu les emocions que experimenta en fer-ho. Hi ha qui ho fa amb certa gràcia, però la majoria demostren un vocabulari preocupantment limitat i uns recursos lingüístics molt escassos. Lèxic a banda, els unboxing tenen un aire ritual, quasi cerimonial, que els fa especialment ridículs, sobretot si tenim en compte que es tracta d'un simple telèfon que el noi o la noia en qüestió ha  finançat a tres anys. Alguns unboxers misteriosament s'han fet famosos, i ara les companyies els hi envien productes perquè facin de desembolicadors professionals i ho pengin a la Xarxa. Siguin professionals o amateurs, la majoria d'unboxings no tenen cap interès, ni tan sols per les persones que vulguin comprar l'aparell en qüestió, ja que en el fons no deixen de ser palles mentals, i el que pugui sentir algú a l'hora de desempaquetar-lo és irrellevant.


Els segons, encara més preocupants, són els youtubers, potser la pitjor plaga a la Xarxa a dia d'avui. Pels que tingueu més de quaranta anys -que a Internet equival a viure en una cova a les muntanyes- un youtuber és una persona amb un ego descomunal, desbordant, que sent la necessitat de col·locar-se davant de la seva webcam i explicar els seus maldecaps, projectes i, ai las!, opinions. El fet que bona part d'aquests youtubers no tinguin ni punyetera idea de res no els frena pas, ans al contrari: el Youtube és aquell país dels bojos on és rei qui la diu més grossa i qui fa la barrabassada més delirant. Coneixedors d'aquesta premissa, els youtubers competeixen en xabacaneria. Tot s'hi val, i embolica que fa fort!

Alguns d'aquests youtubers s'omplen les butxaques gràcies al públic -majoritàriament adolescent, i fins i tot infantil- que els segueix. Alguns dels més populars fan gameplays, que consisteix  en jugar a un joc mentre els demés miren. Això fa que centenars de persones que han nascut amb un os a l'esquena es vulguin guanyar la vida des de la seva habitació, explicant els seus problemes o fent tutorials del Minecraft. De la mateix manera que molts joves crescudets es volen omplir les butxaques fent de tronista a Mujeres y hombres y viceversa o sortint al Gran Hermano, el somni de tot adolescent és ser el nou  Fernanfloo. A la foto de sota hi tenim la filla del President Zapatero, que recentment es va estrenar com a Youtuber. Malauradament va haver d'esborrar el vídeo perquè la gent de forocoches la van posar al punt de mira, com van fer-ho amb mi quan vaig escriure un post sobre en David Pastillas.


Però el Youtube també ens dóna alegries. A banda de ser el passatemps preferit de la majoria de gent que treballa amb l'ordinador (hi podem escoltar música, veure vídeos de baralles, tràilers, muntatges, clips, en definitiva, és l'excusa perfecta per no escriure) és el tutorial informàtic més ben nodrit del món. Tinguis el problema que tinguis, a Youtube hi trobaràs un simpàtic sud-americà disposat a ajudar-te sense demanar-te res a canvi que no sigui una visita -i si pot ser un like- al seu canal. Si avui sóc aquí escrivint això aquí és perquè en algun moment un d'aquests herois anònims -i que tenen tan poques visites al costat dels youtubers- m'ha donat un cop de mà. Respect, bro.

dimarts, 21 de juny de 2016

EN PEPE

Fa uns dies dinava en un restaurant de Monells amb la meva família. A l'hora de pagar vam començar una conversa amb la propietària, una senyora molt castissa que tenia un lloro que es deia Pepe. En Pepe era un puto crack, i repetia coses amb més claredat i nitidesa que no pas jo. Només hi havia una paraula que no vaig ser capaç de copsar, i vaig pensar que potser no era cap paraula, sinó un soroll inintel·ligible de lloro.

Vaig pensar que seria molt guapo tenir un lloro i dur-lo a l'espatlla, com els pirates de l'antigor -dubto que els moderns pirates sumalís tinguin lloros, segurament se'ls menjarien, però tot pot ser. Després me'n van fer desdir: es veu que els lloros embruten molt, i que són aus llunàtiques i proclius als transtorns neuròtics, una mica com jo.

Per la nostra manera de parlar la senyora castissa de seguida ens va identificar com a locals. Segons ella, bona part del poble és temporalment habitat per estiuejants i diumengers, sobretot barcelonins. Els cotxes d'alta gamma que hi havia per tot arreu -semblava el pàrquing d'un casino de Montecarlo freqüentat per la comunitat russa- en donaven fe.

- Us passa el mateix que a la Costa Brava -li vaig dir amb aires de mestretites, sense ser conscient que havia dit la cosa més imbècil i òbvia que aquella bona senyora segurament havia sentit en tot el dia.
- Sí -va respondre ella-... i que a la Cerdanya, i a Ses Illes,  i a la Costa Blava, i a tot l'Empordà, i fins i tot als pobles de la franja d'Aragó.

La mestressa d'en Pepe tenia raó, i mentre ens feia la factura jo meditava sobre tot allò. Cada vegada que vaig a algun lloc algú em diu que la meitat de la població són pixapins -o gironins, però sobretot pixapins, suposo que per una qüestió purament estadística- que hi passen els caps de setmana i quinze dies a l'estiu. Segons aquesta lògica, una part important dels catalans tenen una segona residència en una banda o altra. No parlo dels fastigosament rics,  sinó del que abans en dèiem, amb certa pompa i autocomplaença, la classe mitjana. He viscut quaranta anys convençut que en formava part, però cada dia que passa tristament m'adono que de middle class, nanai de la pum. Prou feia tinc a pagar la hipoteca d'un simple pis -que, per acabar-ho d'adobar, ni tan sols és al centre d'una ciutat mitjanament important- com per plantejar-me comprar una segona residència, o bé fer un viatge gaire llarg. El perquè ens ho han fet creure mereix un anàlisi polític fet per algú millor i més ben informat que no pas jo, que mirant-ho fredament només sé parlar de lloros i de cerveses.

No som membres de la classe mitjana, si és que aquesta realment ha existit mai. Potser no som pobres de solemnitat, i els nostres sous ens permeten algun caprici ocasional -sopars, gintònics, algun llibre, canviar la nevera si s'espatlla i una entrada de cinema, no gaire res més, de fet és el famós panem et circenses. Però el que en l'imaginari col·lectiu s'anomena classe mitjana és molt menys nombrosa del  que ens han venut. Els creuers barats, les vacances a ressorts cutres i massificats de l'Amèrica del Sud, les macrotelevisions d'extraaltadefinició finançades a cinc anys, els Iphones finançat a dos i els Ryanairs a La Toscana han enfortit la il·lusió de creure'ns una cosa que no som.  Hi ha qui encara va més enllà i diu que aquests perdonavides odiosos que es passegen per Platja d'Aro amb mocasins, pantalons curts i camisa blava de màniga llarga després compren un pollastre a l'ast a la rostisseria El Gallo Claudio i se'l foten a casa perquè, malgrat els aires d'Upper Diagonal, no es poden permetre menjar a fora. És una teoria atrevida i massa categòrica, però no la podem descartar del tot, i mereix un post motu proprio.

Quan sortíem del restaurant la meva dona em va dir: "Quina gràcia, aquest lloro. Has sentit què ens deia?". Jo li vaig respondre que no. "Ho dius en sèrio?" va fer ella. "Sí". "Pringats. El lloro ens deia pringats". Vaig quedar acollonit. Puto Pepe, quanta raó que tenia.


dimarts, 14 de juny de 2016

UNA PARADOXA FÍSICA

Fa dues setmanes vam passar uns dies a l'hotel Acacias de Lloret de Mar. L'hotel en qüestió és una petita impossibilitat de la Física, un capritx raríssim i inexplicable a dia d'avui. Situat a escassos metres de la platja i a pocs minuts del centre, et permet estar tranquil i passar-t'ho bé al mateix temps. Fent servir terminologia Schrödingeriana, podem dir que és una zona tranquil·la, i que alhora no ho és tant.

Va ser un cap de setmana llarg. Teníem ganes de veure com es portaven els nens en un ambient no conegut, i no podíem anar a qualsevol lloc. No podia ser massa lluny, ni massa car, ni incòmode. Havia de ser tranquil però no avorrit, espaiós i amb pàrquing, esclar, i totes les comoditats habituals exigibles a qualsevol hotel amb cara i ulls.

El tema menjar -un dels més importants quan vas de vacances- és tractat amb eficàcia i intel·ligència. N'hi ha per tots els gustos. Cada vegada que vaig d'hotel esmorzo english breakfasts. Després, em passo una setmana intentant eliminar-lo de l'organisme, però aquesta és una altra història. Per mi, baked beans, bacon i frankfurts. La meva família va ser més conservadora -i saludable- i van optar per fruita fresca i cereals -també hi ha opció vegan friendly. Per dinar, paella (de la de veritat, no pas aquestes coses grogues que mengen els guiris). També hi havia un buffet lliure pensat per fer feliços a estrangers i a locals, i una tria força correcta de vins i caves. Parlant de drinks: al bar preparen uns spritz collonuts, val anar la pena anar-hi ni que sigui per tastar-los.



Però tot això no fa de l'hotel un lloc extraordinari. El que diferencia l'Acacias de molts hotels de costa -que en realitat són una màquina gegantina i monstruosa preparada per encebar turistes, emborratxar-los i envermellir la seva pell- és que allà et tracten com una persona intel·ligent. Tot l'hotel invita a la sensatesa i a la calma: un spa amb sauna turca i sueca, jacuzzis, dutxes a pressió, un gimnàs ben equipat, piscina interior i exterior, terrassa amb molta fusta, còctels.. la llista és llarga i amable.

Si aquest estiu teniu uns dies, no voleu marxar de Catalunya, i busqueu un turisme familiar que no sigui el clàssic hotelet amb gallines i cabres, proveu un sun and beach diferent, amb una relació qualitat-preu molt acurada, unes instal·lacions completament renovades -la suit té jacuzzi a l'habitació!-, olor de mar i un munt de bars, gelateries i restaurants a la vora. Proveu-ho, i ja m'ho sabreu dir.