TARDES DE BIBERONS: LES SÈRIES PREFERIDES D'EN LLUC

Hi ha tota una sèrie de falsos mites al voltant dels nadons. Avui em proposo desmentir-ne un, el que diu que passen bona part del dia dormint. És mentida: en realitat estan moltíssimes hores desperts. És feina dels pares procurar que estiguin còmodes i que no s'avorreixin gaire. La majoria de vegades en fas prou agafant-los en braços, però aquesta tècnica té un problema: passar una hora amb el nadó a coll, a banda de ser cansat, és força avorrit, de manera que has de buscar alguna cosa per fer mentrestant. Per motius obvis no hi ha gaires opcions, de manera que sempre acabes veient la televisió. En Lluc i jo ara mateix veiem dues sèries: Breaking Bad (segona temporada) i Misfits (a punt d'acabar la tercera). El nen mira la tele amb els ulls com plats i de tant en tant deixa anar una rialleta, com si les desventures d'aquella colla d'atrapats li fessin gràcia. A mi no m'agrada gaire que vegi aquestes sèries però com que tècnicament encara no les veu -com a màxim percep llumetes i sent sorolls- tampoc crec que passi res. De tota manera aniré en compte, no vull que em surti un loser com els personatges que ronden per les dues sèries. Fa pocs dies vaig intentar-ho amb uns dibuixos animats on hi sortia un gosset fet amb ordinador que vivia aventures, però ell ni fu ni fa. La meva dona, a les tardes, li fa mirar S'ha escrit un crim, aquella sèrie de TV8 protagonitzada per una vella que resol crims i d'altres misteris (sí, home, aquella vella xafardera i rodoneta a qui mai convidaries a fer un cafè perquè, vagi on vagi, algú la dinya). Ella jura que al nen li agrada i que és una sèrie més educativa que Breaking Bad. Aviat començarà Game of Thrones. A veure què tal.

EL COMIAT DEL MESTRE

El dijous vàrem acomiadar-nos del mestre Rossell. Dir que va ser un acte emotiu seria un eufemisme. En realitat va ser una cerimònia total, segurament la més intensa que mai he viscut. Dels centenars de persones que omplien l'església no n'hi havia cap que hi hagués anat a fer el mec. D'una manera  o altra tothom se l'estimava.
Vaig passar mitja cerimònia, per no dir tota, plorant o a punt de fer-ho (en diferents fases del plor, per dir-ho més exactament). No era l'únic: era impossible sentir com cantaven el parenostre sense que se't posés la pell de gallina, per més menjacapellans o ateu convençut que puguis ser. Després va parlar el meu pare i la gent va treure una mocadorada que empetitiria qualsevol camp de futbol. "Avui fins i tot els ulls dels gegants espurnegen", va dir, ell mateix amb la veu trencada. Si algun dia arribo a escriure tan bé com ell parla guanyaré el cony de Premi Planeta.
L'Església domina els rituals com ningú. El tempo, el simbolisme, la música. No em puc imaginar el funeral d'ahir en un entorn fred i civil (a banda de que en Rossell era cristià convençut i de missa més o menys setmanal). En moments així necessitem que ens diguin que hi ha alguna cosa més gran i més bona que nosaltres, encara que després ens costi de creure. La catarsi col·lectiva és necessària.
Doncs bé, avui encara estem tots una mica fluixos. Aquesta tarda a classe treballàvem la cançó Heal the World per preparar la Diada de la Pau. A mi aquesta cançó mai m'ha fet ni fred ni calor, però avui he tingut penes i treballs per aguantar les llàgrimes. Quan el videoclip ha acabat tocava fer una petita reflexió. Jo tenia un nus a la gola i m'he posat a ordenar papers, que és una tècnica que faig a vegades quan se m'escapa el riure per alguna cosa i no vull que la mainada em vegi (en algunes circumstàncies, per exemple, és fotut renyar-los i mantenir-se completament seriós). Com als boxejadors que estan a punt de caure, m'ha salvat la campana. El timbre de les cinc. Els nens han començat a recollir i a mi el nus de la gola no em marxava, ben al contrari. Els ulls se'm començaven a humitejar. Al final he aconseguit reunir prou forces per dir:
"Bon cap de setmana".

LA TRISTESA DEL GIN TÒNIC

Quan mor algú proper, sobretot si ho fa de forma sobtada, hi ha una revelació col·lectiva. Obrim una ampolla de vi per sopar, ens concedim un caprici que fa temps que aplaçàvem, abracem als nostres fills, fem l'amor i aprenem a veure les coses des d'una altra òptica. La vida, de cop, ens sembla curta i atzarosa. La mort sempre és a la vora, assetjant-nos com un ocellot negre i sinistre. Durant uns dies ens envaeix una estranya sensació agredolça: d'una banda, la tristesa d'haver perdut algú estimat. De l'altra, una mena d'eufòria silenciosa, un renaixement vital. Prenem la decisió d'aprofitar cada instant i, com es diu popularment, de no deixar res per verd. Volem viure a tot drap.Tot plegat és com un gin tònic massa carregat: amarg, però que et fa feliç durant uns pocs minuts.
Però tot passa, especialment l'alegria existencialista, la joia de viure falsa. Aviat ens oblidem dels bons propòsits i abandonem el nostre nou jo, tan vital i optimista. Aleshores només ens queda la tristesa de la pèrdua, la ressaca del gin tònic. Tan de bo fóssim capaços de viure cada moment de les nostres vides amb aquesta determinació, sabedors de que qualsevol dia pot ser el darrer. Assaboriríem cada instant, cada experiència, encara que fos dolenta. La vida seria una d'aquelles nits de copes entre amics, en què tot llisca  com la seda. I sense la ressaca de l'endemà.

EL MESTRE ROSSELL

Escriure un post per acomiadar algú és un fàstic, però avui toca fer-ho: ens ha deixat el mestre Rossell. Per als qui no el coneixíeu era mestre de la Salle Cassà fins que es va jubilar l'any passat. Un atac de cor sobtat se'l va endur en algun moment del cap de setmana. La família va fer un enterrament íntim, amb una dotzena escassa de persones. Properament l'escola organitzarà un acte de record.
El mestre Rossell (hi ha qui li deia Paco, però ell era el mestre Rossell) va viure una bona vida, que al cap i a la fi ho és tot. Li agradava la seva feina i s'hi deixava la pell. Era dels pocs mestres (l'únic, que jo sàpiga) que feia classes particulars sense cobrar ni un cèntim. Més cassanenc que els propis cassanencs, va ser pioner a l'hora de crear-se un look que, amb el temps, esdevindria la seva marca de fàbrica: ulleres fumades d'aire retro -darrerament la montura era una mica més moderna- i el famós Ducados, que aquests últims anys seria substituït per xiclets de nicotina, que a mi em feien més angúnia que no pas la cigarreta en sí.

El mestre Rossell no va aconseguir que m'agradessin les Mates. En realitat, ni tan sols va aconseguir que les entengués. No era culpa seva -era un mestre excel·lent- sinó del meu cervell, que té serioses limitacions pels números (i per les lletres també, però potser no tantes). Ara bé, d'ell vaig aprendre, entre d'altres coses, que a l'hora d'explicar històries la salsa és molt bona, però si no hi poses pa esdevé inmenjable. Els qui vam tenir la sort de compartir sobretaules i històries amb ell l'hometjarem de la manera que a ell li hauria agradat: amb més sobretaules i més històries, com més divertides, surrealistes i delirants millor.

Ara que pots, mestre, deixa els xiclets de nicotina i encén un Ducados a la nostra salut. Allà dalt hi trobaràs al  teu pare i al teu company de feina, el mestre Verdaguer, i a alguns dels veïns que tenies al Firal.  Demana també un Larios curt amb Cola (com cony podies beure't això?), que darrerament feies molta bondat. Aquí baix seguirem fent la nostra. Pensa que has aconseguit el que molt poca (poquíssima!) gent aconsegueix: fer-se estimar de manera sincera per generacions senceres d'estudiants i amics. Feia temps que no veia el Facebook tan revolucionat com avui. Genio y figura hasta la sepultura, que diuen.

Fa poc vas comprar un anell amb el nom d'en Lluc gravat (la vida té coses estranyes: vas arribar just quan em batejaven a mi i ara que estic a punt de batejar al meu fill marxes). Ara l'anell el té la seva mare, però quan el nen creixi li donaré a ell, i li explicaré qui eres i què feies. Diuen que, fent-ho d'aquesta manera, la gent no mor mai del tot.

BATEJOS, FACEBOOK I ROBINSON CRUSOE

Cada vegada hi ha més pares que no bategen al seu nadó perquè no volen imposar-li res. Diuen:
- Si vol ja ho farà quan sigui gran. No volem que sigui cristià si no en té ganes. Ell ha d'escollir.
És un bon punt de vista, i és encomiable que els progenitors es preocupin tant per la llibertat de l'infant. El que sobta és que aquests pares i mares, tan preocupats perquè el seu fill pugui escollir el seu futur espiritual, pengin fotos del nadó al Facebook, o allà on sigui. No té sentit que donin l'oportunitat al nen perquè el dia de demà sigui cristià -o pastafari, o islamista radical- però no li deixin escollir si voldrà tenir una vida pública a Internet. Fugint d'una religió han anat a para a una altra, però aquest és un altre tema que mereix ser tractat amb més profunditat.

Nosaltres ja hem triat: hem dit sí al Facebook, al Twitter, al Blogger, a tot el que ens han posat al davant. Hem penjat, o ens han etiquetat, en fotos on sortim fent el ximple, potser amb alguna copa de més. Fotos fent ganyotes a la càmera, pretenent vés a saber què. De ben segur que aquestes fotos d'aquí a uns anys ens faran envermellir, i sentirem una vergonya profunda, infinita, de nosaltres mateixos. Sigui com sigui, aquesta ha estat la nostra opció, però no pas la dels nostres fills. De la mateixa manera que avui dia tothom és tan madur i tan responsable que no  bategen a la criatura perquè no la volen condicionar, la gent penja amb alegria fotos del nen a les xarxes socials (he vist fins i tot ecografies del nadó al lloc on hi hauria hagut d'haver la foto de perfil de la mare). Una autèntica irresponsabilitat, i més venint de pares i mares tan conscienciats amb la llibertat individual.  I si el nen o la nena escull ser una mena de Robinson Crusoe i viure aïllat en aquest mar virtual? Els ho retraurà tota la vida. "Vau penjar fotos meves quan només era un embrió!"

Al cap i a la fi, és fàcil sortir de l'Església. N'hi ha prou no anant a missa, i aviat s'obliden de tu. Si  tens ganes i paciència també pots apostatar: en sé més d'un que ho han fet. Però no sé si ho heu provat sortir del Facebook: és del tot impossible.

TOT EL QUE NECESSITES SABER (II)

A Bola de Drac hi és tot. Hi ha herois egocèntrics capaços de renunciar a una vida normal només per aconseguir la glòria, com fa en Son Goku. Hi ha noies a qui els agrada lligar amb els bad boys (la Bulma amb en Yamcha) però que al final els abandonen perquè els consideren uns perdedors, i s'emboliquen amb un altre bad boy. A Bola de Drac hi ha el que en castellà en diuen un quieroynopuedo (en Krilin) i també dolents moguts per les circumstàncies però que en realitat són un tros de pa beneït (en Satanàs Cor Petit, el dolent amb el nom més ridícul de la història de l'anime).  Hi ha dones que posen seny després d'una vida de bestieses (l'androide A18) i dones que no en posen mai. 

A la sèrie hi ha vells verds pervertits i consumidors de porno, com el Follet Tortuga, i jovenetes mantingudes (la Lange, que canviava d'aspecte i de caràcter cada vegada que feia un estornut). Hi ha fracassats que no arriben enlloc, com el meu admirat Yamcha, i farsants i saltamarges, com el porc canviaformes Ulong. Hi ha qui encara no ha sortit de l'armari, com en Txaos, l'amic d'en Ten Chin Han, un altre reprimit sexual amb greus problemes psicològics. 

No ens oblidem de les dones resignades i dependents, com ara la ChiChi, i dels farsants mediàtics com en Satan. Exèrcits de mercenaris i reis megalòmans. A Bola de Drac hi és tot. Veure aquesta sèrie és ser testimoni de la història de la Humanitat.

PER QUÈ NO HEM DE PARLAR DE POLÍTICA?

Fa pocs dies algú em va enviar un mail preguntant-me per què ara quasi mai parlo de política. Respondré a l'amic lector amb una anècdota recent.
Quan estudiava tenia un company que era simpatitzant d'ERC. Quan parlàvem de política discrepàvem en algunes coses, però al final sempre trobàvem un punt en el camí on tots dos ens hi podíem sentir còmodes. Vaig retrobar-lo fa poc. Ara ja no és d'ERC, sinó que milita al PSC. I no pas a la branca més catalanista, si és que aquesta branca mai ha existit, sinó que és de la claca de la Carme (o Carmen, depèn d'on faci campanya) Chacón. Un gir copernicà i poc freqüent, però en cap cas únic.
Quan promocionava Manual de Supervivència em van fer una entrevista a Ràdio Girona. Vaig compartir sala d'espera amb l'Enric Millo, antic militant d'Unió i ara Pepero convençut i ferotge. De jove Josep Piqué era maoista. Federico Jiménez Losantos també. En Colom i la Rahola, abans de ser de Convergència, eren d'Esquerra primer i independentistes a seques després, per no parlar d'Alberto Rivera, sinistre líder de Ciudadanos, que en una entrevista va confessar que de jove havia fet onejar estelades. La llista es pot allargar però no és qüestió d'avorrir a ningú.
Explico tot això per il·lustrar perquè no val la pena parlar gaire de política. Avui pensem una cosa i demà una altra. Pocs polítics són fidels a la seva paraula i canvien d'opinió segons com bufa el vent. Alguns, no tots, menteixen com bergants.Uns i altres, en general, ens deceben contínuament. No val la pena que parlem d'ells: no s'ho mereixen. És molt millor parlar de còctels i de Bola de Drac.