dimarts, 27 de juny de 2017

ABANS D'ANAR A DORMIR

El moment de posar els nens al llit no és -ni de lluny- tan plàcid com ens han fet creure. Un infant poques vegades va a dormir de bona gana, i els meus reclamen un mínim de tres contes per dia, peti qui peti, estigui jo fresc com una rosa o fet una merda. A vegades aconsegueixo que s'empassin el conte en anglès, o els hi explico alguna llegenda o mite de la Grècia clàssica -al gran li encanten, a mi a la seva edat el puto minotaure em feia tanta por que no aconseguia dormir, però és que a mi em feien por fins i tot les cabres que surten als contes, que en general no són criatures gaire terrorífiques. Aquesta desgana de capvespre em provoca uns remordiments tan cruels em fan sentir com un drap brut, perquè se suposa que són moments que hem de gaudir, i en comptes d'això ens movem d'esma. Però explico els tres contes cada dia, ni un de menys, amb l'esperança que no se'n donin compte i que l'endemà ho recordin com un moment feliç.

Un cop els nens clapen tinc una estona per mi mateix. Intento escriure alguna cosa (per exemple, aquest post) i quan ja no puc més apago l'ordinador i poso una sèrie. Aquests darrers mesos escriure és una experiència massa densa, no diré dolorosa perquè no ho és, però sí espessa i poc gratificant. Escric de la mateixa manera que els quarantins fem esport: el cos i la ment ens ho demanen, però no ho fem de bona gana, i és gairebé una prescripció mèdica. He deixat enrere aquelles ganes de cremar el món a través de les paraules, de venjar-me dels imbècils gràcies a les novel·les, i ara teclejo maquinalment, com un pobre diable arrossegant-se en un carreró. 

La televisió, i a vegades un llibre, representen el darrer espai de llibertat indiviual que ens queda. En els móns de ficció on es endinsem de nit a vegades hi passen coses horroroses, unes coses que em fan prendre consciència que a l'habitació del costat hi dormen dos nens tan petits que el menut encara no parla bé. La meva ment neuròtica -la meva enemiga de fa molts anys- em suggereix tota classe de calamitats inspirades en les sèries que veig i en els llibres que llegeixo, on els meus fills són els protagonistes i aleshores, amb el cor en un puny, entro a la seva habitació i m'asseguro que estiguin ben tapats. Els hi faig un petó a cada un i els hi torno a dir t'estimo, la frase que intento que sigui la darrera que senten cada dia. Potser si s'adormen d'aquesta manera d'aquí uns anys seran capaços de fer-ho millor que nosaltres. No ha de ser tan difícil, hòstia. Una nit normal repetiré aquest procediment dues o tres vegades abans d'anar a dormir, i quan ho faci encara em quedarà la recança de saber que quan no hi sigui es desacotxaran. Veure'ls dormir em fa pensar que no faig tot el que hauria de fer, i que són fràgils de manera exagerada, i això em fa més mal que un d'aquells cops que de tant en tant em carden al gimnàs. Aquest desassossec l'estic sentint ara mateix, i potser per això escric el que escric i, què collons,  ho penjaré sense ni repassar, perquè s'ha de ser valent i reescriure és de covards i de cagadubtes.

Després m'estiro al llit i provo de llegir. És en aquest moment precís, en aquella frontera borda entre el son i la vigília, quan per un instant tornen les ganes de cremar el món a través de les paraules, i de venjar-me dels imbècils, però estic massa fet pols per anotar les idees que joguinegen amb les meves malaventurades neurones. Dormo amb la tauleta al costat, amb l'esperança que si les muses em fan un petó de bona nit podré anotar-lo, però estic fet una braga i les idees s'esmunyen com llàgrimes en un ruixat, que diria un Nexus-6. Tinc la bellesa a frec de dits, però sóc massa dèbil per capturar-la. D'un temps ençà que sempre fuig, deixant-ho tot a deure. Alguns companys meus omplen la paperera de llaunes de cervesa mentre escriuen, però a mi el mam em torna pretenciós i ridícul, i el cafè, si bé pot ser el sòlid fonament d'una novel·la, no té màgia, i de fet moltes vegades espanta les idees, com un ogre malvat entrant a trompicons en una cova de fades. El Redbull em fa sentir com un pirat de barriada, i el tabac, que sí que funcionava, procuro manenir-lo a ratlla per no enganxar-me altra vegada. 

Al final m'adormo. Quasi sempre massa de pressa. Fa temps que em vaig prometre a mi mateix que honraria els meus dies, una expressió que vaig aprendre d'un lluitador americà que havia estat molt malalt. Però quan acluco els ulls i faig balanç m'adono que no he fet gaires coses bé, i que la gent com jo no n'aprenem fàcilment. Ho tenim tot, tot a l'abast de la mà, i no som capaços d'apreciar-ho. I aquesta incapacitat ens fa sentir culpables i ens jurem, tristos, tristíssims, que l'endemà ho farem millor.

dilluns, 26 de juny de 2017

EN JAVI GARCÍA ROCHE I ELS OVNIS

Ara s'ha posat de moda el noi aquest, en Javi García Roche. Els aficionats als esports de contacte ja el coneixíem de fa anys, sobretot pel seu àlies: el Rey Chatarrero o el Boxeador Chatarrero. El nano és un figura. No el jutjarem pel seu passat (drogues, presó, combats clandestins...) perquè és de mal gust fer-ho, però sí que parlarem del seu present. Poc abans de fer-se famós per haver anat a Tordesillas a evitar que matessin el Toro de la Vega, un policia va resultar ferit en una baralla de taverna. L'agressor -que va coltellar l'agent, com en un drama crapulari- era amic d'en Javi i aquest, a través de les xarxes, va defensar-lo i va insultar l'agent d'una manera que em nego a transcriure aquí, i tenint en compte que el bloc es diu Tardes de Birres, imagineu si en devien de ser florits, els seus renecs. El seu odi cap a la policia ve d'antic, i el fa públic sempre que se li presenta l'ocasió, que és molt sovint.


Resultat d'imatges de javi roche fuck the police

Però ni aquest ni els altres incidents que protagonitza dia sí dia també li han restat credibilitat, i fins fa poc s'erigia com una mena d'Hermano Mayor xungo però amb bon cor que es dedicava a rehabilitar joves a cops de puny, cosa que tot i ser practicant d'esports de combat sempre he trobat paradòxica, com a mínim a casa nostra, on les històries de boxadors que escalen fins l'èxit són impossibles, perquè la boxa és, i sempre ha estat, un esport quasi marginal.

Doncs bé, l'endemà de l'estrena del programa una antiga nòvia va denunciar-lo per haver-li destrossat el pis i haver-la amenaçat. Poc abans, el boxejador havia penjat a Internet fotos pujades de to -diuen que pornogràfiques, però d'això no n'estic segur- de l'antiga nòvia.



Aquests dies hem sentit veus que afirmen que el fi justifica els mitjans, i que per sensibilitzar la gent calen actituds extremes protagonitzades per personatges extrems. Se'l compara amb Amarna Miller, l'actriu porno que va cobrar notorietat en protagonitzar un espot contra la doble moral, tot i dedicar-se a un dels mons més masclistes i conservadors, potser el més masclista i conservador. La gent de Mediaset balla per un peu, i per descomptat no han retirat el programa de la graella televisiva. The show must go on, i els  altres artistes d'aquest circ que anomenem televisió ja han sortit a dir-hi la seva. És el cas d'en Frank de La Jungla, que escrivia a Twitter que en Roche, en efecte, sembla un dement, però que cal respectar la pressumpció d'innocència. En això tots hi estem d'acord, però no som babaus i no ens passa per alt que no es tracta de culpa o innocència, sinó de show business.


Resultat d'imatges de novia de  garcia roche

En cas que es demostrin els fets -i si no són aquests seran uns altres, en Javi no és home de tancar discoteques amb discreció- i hagin de cancelar el seu programa, la jugada encara els hi sortirà més rodona, i de Cuatro passarà als platons de Tele-5, on l'esperpent i els friquis són sobirans, on tot s'hi val i el més burro fa rellotges. En Roche pot ser un impresentable i un bàrbar, però no és ximple: aviat el veurem a tots els realities i programes de teledeixalles, opinant com un cunyat mediàtic qualsevol -té un predecessor il·lustre, en Carlos el Yoyas, un maltractador que va militar a Ciudadanos, com no podia ser de cap altra manera. I si és veritat que hi ha extraterrestres, com diuen ara, val més que quan ens visitin amaguem tota aquesta tropa, com quan ordenem la casa quan tenim convidats, o com quan fem malabarismes per no creuar-nos amb aquell idiota a qui no suportem.

divendres, 9 de juny de 2017

CAGADES DE WHATSAPP

Fa quatre o cinc anys em trobava en un comiat de solter, molt mamat, i vaig enviar un missatge a una fisioterapeuta pensant-me que era la meva dona. Era el clàssic whatsapp de casat recent que a mitja borratxera troba a faltar la parella i li engalta un t'estimo. You only tell I love you when you're drunk, cantaven els Pet Shop Boys. El problema era que la fisio en qüestió m'havia remenant l'esquena i m'havia recol·locat els pectorals i, és clar, aquell missatge donava lloc a tota classe d'equívocs. Va resoldre-ho amb elegància: em sembla que et confons, Jordi. Enmig de la borratxera vaig tenir la lucidesa de donar-me compte de la cagada i de demanar perdó. L'endemà, serè, vaig tornar-hi. A ella li va fer gràcia, i tot va quedar en el Dia-que-en-Dausà-es-va-declarar-a-la-fisio. I tal dia farà quatre o cinc anys.

A banda d'aquesta, col·lecciono poques cagades de whatsapp. Fa encara més anys, en una època més civilitzada i sensata en la qual fèiem servir SMSs, a hores petites en vaig enviar algun, mig per descuit mig no, a una amiga meva rossa i amb uns ulls tan blaus que feia vertigen mirar-los. I un altre dia, i aquest és més recent, se'm va escapar un missatge sobre un comiat de solter sorpresa al grup on hi havia el nuvi, que va tenir la bondat de fer veure que no se n'havia donat compte.

Divendres sí que la vaig cagar. Feia cua en una botiga i vaig rebre un d'aquests vídeos virals que la gent s'envia. Com que estava avorrit de tant esperar el vaig reenviar a un parell de persones de confiança i a un grup de whatsapp escollit gairebé a l'atzar. Abans de continuar vull aclarir que per norma general no reenvio mai res, i si ho faig és a persones molt concretes, o bé al grup dels meus amics de sempre, que ens ho perdonem tot per més que un dia se'ns en vagi la pilota. Al cap i a la fi, els amics són per això. Vaig enviar, deia, un vídeos un grup de gent a qui li tinc molta estima i amb qui hem passat estones divertides. Una persona es va sentir insultada pel vídeo i va abandonar el grup. Vaig fer el que crec que cal fer en casos així: demanar perdó en públic -tot i que la persona en qüestió ja no podia llegir-ho- i en privat. No creia -i segueixo sense creure- que aquell vídeo fos ofensiu, però entenc que els llindars són tan diversos com les persones, i hi ha dies que ens llevem sense ganes d'aguantar les imbecil·litats dels altres. En això l'entenc. No vam saber tancar bé aquell episodi, i a dia d'avui el tema encara cueja, per desgràcia meva, ja que no suporto enemistat-me amb la gent, i encara menys amb les persones properes.

Fa poc un grup de dones a la cinquantena va incloure per error un amic meu al seu grup de whatsapp. Durant uns dies vam riure en veure algunes captures de pantalla que ell ens enviava. El meu amic va ser delicat i no va voler enviar-nos-en cap de compromesa. Si hagués sigut tan cabron de fer-ho potser ja no seria amic meu. Aviat les dones el van descobrir i el van fotre fora del grup, sospito que perquè es va descobrir voluntàriament. Si el meu amic hagués estat una mala persona hauria pogut esbombar  situacions delicades, i fins i tot compromeses. Tots sabem dels perills de les xarxes, però encara no en tenim prou consciència, i la majoria de vegades ens comportem exactament igual que els adolescents d'Instagram. Fins que ens fotem la patacada.

Divendres vaig cagar-la i una persona es va sentir tan ofesa que ha decidit deixar de parlar-me. Entenc que algunes emprenyades són inevitables, però no pas la nostra, que no deixa de ser una broma més o menys poca-solta que davant d'una cervesa fins i tot hauria fet gràcia, com totes les bromes idiotes, que amb birra no ho són tant. Amigues i amics, lectores i lectores, ja ho sabeu però us ho recordo: Internet és un monstre, el Kraken primordial, que ens devorarà mentre nosaltres pengem fotos de l'hamburguesa prèmium que ens estem a punt de fotre o retuitegem el viral de la setmana. I si llegeixes això, hi torno: ho sento. Diuen que a la tercera va la vençuda. No?


dijous, 25 de maig de 2017

SÈRIES QUE NO ENS MEREIXEM

Hi ha sèries que no ens mereixem perquè som uns espectadors pèssims que fem allò d'on va en Manel? On hi ha la mel, un bonic refrany recollit per l'Amades que ara hem urbanitzat amb el terme mainstream, que ens fa semblar més guais i enrotllats, i sobretot trendies, un altre anglicisme de merda. Per exemple, no ens mereixem Feed the beast, perquè preferim sèries llargues i soporíferes plenes de monòlegs absurds i de zombies que en realitat no són zombies, sinó metàfores de blablabla postmodern, tot amanit amb existencialisme de xupito a les dues de la matinada. En un món més sensat que aquest, l'equip de Feed the beast rodaria set temporades i tots seríem feliços seguint les desventures dels propietaris del restaurant Thirio, com vam ser-ho veient la grandiosa i excessiva Banshee, o amb la brillantíssima, enorme, Qué fue de Jorge Sanz?, del no menys enorme i brillantíssim David Trueba, que darrerament ha publicat Tierra de Campos, que si no es considera de manera unànim la millor novel·la de l'any és perquè som una colla de bàrbars amb el gust en busca i captura.

Resultat d'imatges de feed the beast

I si mirem cap a casa, és una autèntica vergonya que El Crack no renovi i faci com a mínim una tercera i una quarta temporada, com va passar amb l'enyorada Porca Misèria. El Crack és una sèrie que qualsevol persona mínimament educada i amb pretensions de modernor hauria d'adorar i recomanar de manera desaforada. Tots aquests que engalten el verb petar a cada frase haurien de plorar de joia veient aquesta sèrie tan brutal, inspirada en les sèries que miren els autèntics moderns, que demostren tenir més bon gust que tota la gentalla que mirem Game of Thrones i The Big Bang Theory, ara que els friquis s'han posat de moda i ja no són objecte de burla cruel, sinó de complicitat i bonrotllisme, o encara pitjor, dels que en el seu moment ens vam empassar enredavelles tramposes com Lost.



Resultat d'imatges de el crack joel joan

Per desgràcia, la llista de sèries que no ens mereixem tot just comença: The Knick, una increïble història de metges a principis del segle XX -una sèrie tan intel·ligent que entenc que la miri tan poca gent- ha passat més desapercebuda que les meves novel·les, tot i que per un capritx dels productors es rodarà una tercera temporada. I què me'n diueu de la monstruositat de cancel·lar Lights Out, un drama pugilístic només superat per Kingdom, la sèrie definitiva sobre el món de la lluita que per un estrany designi dels déus ha aconseguit rodar tres temporades, mentre que els seguidors en demanem més i més, com obesos afamats en una barra lliure del MacDonald's. Més episodis, que tenim gana!

No puc acabar aquest petit homenatge a les sèries malaurades sense parlar de Jericho, dedicada a qui li agradi el rotllo postapocalíptic, No heroics, ara que estan de moda els superherois fracassats, perquè mai no hi ha hagut superherois més fracassats que ells, que passaven la mà per la cara fins i tot als nanos de Misfits, que per sort nostra va allargar-se unes quantes temporades, ara no en recordo el número exacte. No ens mereixem aquestes sèries i moltes d'altres. Els hi dic això quan acabo el darrer capítol, com estic a punt de fer d'aquí uns minuts amb Feed the beast, la que ha obert aquest post. Em fa una ràbia tremenda que tant de talent desaparegui sense més ni més, i per això us demano, estimats lectors i lectores, que escolliu un dels títols de més amunt i li doneu una oportunitat. Apadrina una sèrie, que diuen aquells. Ara ja no hi ha res a fer perquè la majoria han desaparegut o estan a punt de fer-ho,  però ignorar la bellesa és un pecat encara més gran que destruir-la.

dijous, 11 de maig de 2017

BARCELONA CIUTAT LLIBRE

Llegeixo amb horror que l'Ajuntament de Barcelona ha començat una d'aquelles campanyes que, per ben intencionades, no deixen de ser ridícules i fàcils. Aquesta vegada l'enginyós publicista treu el Cristo Gros. O millor dit, el Sauron global: en Donald Trump. Es veu que els promotors de la campanya han tingut la brillant idea d'enviar llibres a la Casa Blanca, com si aquí les biblioteques lliguessin els gossos amb llonganisses i poguéssim anar llançant els calers amb alegria. Vinga, que la casa és gran!

Per més inri, es veu que el text de la campanya és ple de faltes. En veure'l he arribat a pensar que no fos un fake, però tinc l'esgarrifosa sospita que és real. Heus-lo aquí:





Podríem fer un munt de bromes sobre la necessitat de llegir de qui fomenta la lectura, i com a mestre podria parlar de les bondats dels llibres per tal de millorar l'ortografia. Però no és el lloc ni el moment (a banda que a Internet hi ha una norma no escrita que diu que tan bon punt et rius de les faltes d'una persona tu en fas una). També podríem preguntar-nos quant ha costat una campanya com aquesta, com s'han administrat els diners i si un ajuntament tan conscienciat com el de la Colau no té uns quants lingüistes revisant els textos. Hi ha professionals excel·lents que se les foten de gana, i ara mateix ens fan falta filòlegs i bibliotecaris i no pas endollats a observatoris de noms florits i postmoderns.

Però tornem al tema que ens ocupa. En Trump. Fer brometes fàcils sobre en Trump és una poca-soltada que no farà que la gent llegeixi NI UN SOL LLIBRE MÉS. Hi ha magnífiques campanyes pel foment de la lectura -a Cassà, el meu poble, n'hem engegat una de molt ambiciosa- que aconsegueixen de manera efectiva i quantificable que la gent llegeixi més. I, endevineu què? Ho fan sense riure's de ningú, per més que aquest algú mereixi tots els insults i les burles del món, com és el cas d'en Trump.

Els organitzadors d'aquesta trista campanya són els mateixos que creuen que a França hi ha deu milions de feixistes que han votat la LePenn, i que als EUA mitja població és analfabeta i pagerola. Els mateixos que des de la seva tribuna d'autoatorgada superioritat moral i intel·lactual ho jutgen tot i a tothom, i després s'estranyen quan la gent s'emprenya i fot una bestiesa. Llibreters i editors han reaccionat a la velocitat de la llum, redactant un comunicat brillant, No en el nostre nom, que rebutja les campanyes-aparador polititzades i destinades a recollir els aplaudiments de coneguts i saludats,

En realitat és molt senzill: si voleu que la gent llegeixi, parleu de llibres. Feu-los sortir a la televisió, doteu a les biblioteques i escoles de més pressupost, i sigueu una mica justos amb els escriptors i escriptores catalans. Potencieu els bons llibres i deixeu-vos estar de Trumps, perquè quan parlem de literatura la cosa va de debò, i no hi ha lloc per interessos polítics. En el meu nom, tampoc. I amb els meus impostos, encara menys.

Post scriptum: l'Ajuntament de Barcelona ha retirat la campanya poques hores després que es fes pública. Volia esborrar l'escrit, però finalment el deixo com a mostra d'una tendència que a dia d'avui existeix i té influència a les esferes de poder. L'assumpte ha acabat bé i no malgastarem diners enviant llibres a la Casa Blanca, però el més penós de tot plegat és que algú hagi arribat a tenir aquesta idea insensata, i que en un primer moment als polítics els hi hagi semblat bé.

dimecres, 10 de maig de 2017

EXPERIMENT #1

Permeteu-me un petit experiment. Malgrat la meva deixadesa, el bloc que esteu llegint es resisteix a morir d'inanició, i de fet podríem dir que passa pel seu millor moment. Les dades que faig servir són les que ofereix la plataforma Blogger. No sé fins a quin punt són fiables del tot.

I mentre el bloc té més visitants que mai, a Facebook i a Twitter no es veu reflectit de cap manera. Sé perfectament, amable lector, que els M'agrada van cars, i que les comparticions i retuits encara més. No em malinterpreteu, entenc perfectament que la gent tingui més ganes de compartir fotos de gatets graciosos que no pas les divagacions d'un quasi-escriptor neuròtic. Essent sincers, jo mateix rarament comparteixo res que no siguin autèntiques xorrades. Quan penges el text d'una altra persona al mur te'l fas teu, i declares públicament que comparteixes l'opinió de l'autor. Vist així no és poca cosa, i és normal que la gent tingui cura a l'hora de fer-ho.

El motiu d'aquest post és descobrir quanta gent entra al bloc a través de les xarxes socials, i quanta ho fa a través d'altres mitjans. Per això mateix em limitaré a publicar-lo, però no el penjaré enlloc. Sí, estimats amics i amigues, ja sé que el Blogger ofereix aquestes dades i moltes d'altres, però aquell embolic de xifres i gràfiques desconcerta als que, com jo, vam escollir lletres no pas per gust, sinó perquè el nostre cervell era incapaç de torejar els números. Necessito evidències clares i diàfanes.

Pels nouvinguts: fa mesos vaig treure l'opció de comentar els posts. Vaig fer-ho per una qüestió d'etiqueta. Sóc una persona inconstant i només entro al bloc quan vull escriure un post nou. Així, els lectors i lectores s'escarrassaven fent comentaris que jo, per desídia o descuit, no responia. Després me n'adonava i tenia una barreja de remordiments i vergonya, com aquesta gent que es fot una teula de xocolata mentre veu una sèrie havent sopat. Donat que sóc una persona moderadament activa a les xarxes, però que no tinc la constància necessària -potser per això, i per la meva incapacitat de guanyar lluites amb un sol cop, sempre m'estavello a Twitter- vaig desactivar els comentaris.

Aprofito l'avinentesa per fer una mica d'autopromoció i us enganxo dos enllaços que en el seu moment vaig penjar a Facebook. El primer és una llista dels meus catorze llibres especials -dic especials, no pas preferits-, cortesia de la revista digital Catorze. La segona, una entrevista a Ràdio Mataró. Per descomptat, us informaré dels resultats de l'experiment.

14 lectures
Ràdio Mataró

dissabte, 6 de maig de 2017

SUSHI, EN GASTON, EL VOTANT DE CIUDADANOS I LA VERSIÓ D'UMPAH-PAH.

Divendres anava amb cotxe cap a Salt, a comprar sushi al Caprabo de l'Espai Gironès. No fa caure de cul però és prou correcte, perfecte per treure't el mono. A l'altra banda de la carretera hi havia dues noies que feien dit. Duien un cartell on hi posava "Perpignan". Vaig pensar que quan dues noies boniques -perquè eren boniques- fan autoestop, aviat les recullen. De fet, vaig desaccelerar per veure si descobria on s'amagaven els seus companys. Les normes d'abans, de quan la gent encara feia aquestes coses, deien que si dues noies feien autoestop, molt a la vora hi havia dos nois emboscats, preparats per abordar al cotxe. Però els nanos no hi eren, o bé estaven molt ben amagats. Vaig arribar al centre comercial, vaig comprar el sushi i vaig tornar. Em va sorprendre que les noies encara hi fossin. Anys enrere les haurien recollit al cap de pocs segons de parar el dit però divendres, al cap de mitja hora, encara esperaven sort. Potser sí que alguna cosa està canviant. O potser la malfiança s'ha fet tan universal i absoluta que ja no pugem ningú al cotxe.

L'endemà al matí vaig anar a Girona a comprar un parell de còmics que tenia pendents. Quan entrava a la ciutat vaig trobar una retenció: un paio patinava pel bell mig de la carretera, en direcció contrària. Era un vell conegut meu. Les onze del matí i el tio ja anava com una cuba. Duia un barret amb orelles de burro, i el meu fill petit, en veure'l, va dir:

- Mira, papa, sembla en Gaston!

Pels qui no ho sapigueu, en Gaston és el dolent de la Bella i la Bèstia, un fill de puta de la pitjor calanya. És un misteri com és que el meu fill va relacionar un simple borratxo de barri amb el malvat caçador, sobretot perquè aquest darrer mai no duu barret, però la ment dels infants és meravellosa i insondable.


Resultat d'imatges de gaston

El carrer Hortes era ple de Mossos d'Esquadra sorruts i blindats amb kevlar que obrien les tapes de clavegueres i escodrinyaven els vianants. L'encarregat de la botiga de còmics i jo vam estar una estona pregunant-nos què passava. Aprofitant l'avinentesa em va explicar que en Frank Miller havia escrit un còmic on Batman lluitava contra Al-Qaeda. Totes les editorials importants havien rebutjat el projecte. Vaig pensar que finalment tenim una cosa en comú, el senyor Miller i jo. A mi m'hagués encantat veure el guardià de Gotham City destrossar els terroristes, però resulta que això, en el millor dels casos, és políticament incorrecte.

El cert és que tot aquell desplegament era perquè a la 22 s'hi presentava un llibre d'en Jordi Basté, i el padrí era ni més ni menys que en Carles Puigdemont. Quan era al carrer em va abordar un imbècil enclenxinat (en el sentit literal del terme: duia una clenxa al cabell, com un nen antic) i em va preguntar per què hi havia tants policies.

- Es veu que hi ha el President.
- Ahá. Lo que tienen que hacer es dejarse de tantas ostias y dedicarse a los problemas de verdad.

Fins i tot el meu fill de tres anys el va mirar com si fos retardat. Dissortadament, avui el cunyadisme s'erigeix com un dels puntals de la nova política -el paio inclús portava un jersei taronja, no és broma. Em va semblar una imbecil.litat, i vaig donar l'esquena al pobre infeliç sense ni respondre'l. Vaig veure que anava a molestar a algú altre, delerós que l'escoltessin.

A la tarda vaig anar al supermercat. Al Caprabo, és clar. M'agrada perquè la gent no hi va amb samarreta de tires i perquè, per algun motiu que se m'escapa, sempre posen cançons del Tribut a Umpah-pah. El Caprabo és un lloc agradable, no tant sorollós i il·luminat com el Mercadona. No entenc aquest delit de la gent per comprar productes Hacendado, i encara menys que alguns prohoms locals tinguin la santa paciència de compartir cua amb la Soraya, en Yosua i el petit Kenay. En aquest aspecte el Mercadona ha fet més per l'igualtat de classes que qualsevol iniciativa de l'esquerra.

En fi. Durant aquests dos dies se'm van ocórrer un munt d'idees per escriure un bon post, la majoria en moments que m'era impossible anotar-les. El material sempre arriba quan no estem llestos. Totes aquelles frases genials, esmolades i ben trabades. Dins del cap tot sembla fantàstic, com les idees que tens just abans d'adormir-te i que l'endemà no recordes. I al final, aquell post ple de giragonses i enginys acaba convertint-se en un estrany poti-poti com el que has tingut la paciència de llegir.