dimarts, 21 de març de 2017

L'ACCIDENT I ELS GITANOS

El dia u de març vaig fer quaranta anys. Alguns amics meus tenen o han tingut crisis al voltant d'aquesta edat. Jo sempre dic que el meu secret per  no tenir la crisi dels quarantins és, precisament, viure immers en una crisi permanent. Però tota gràfica té pics i valls, i per encetar la nova dècada he escoltat a la meva dentista, que feia anys que m'avisava que m'havia de posar bràquets. Si no, assegurava la bona doctora, quan fos vell la mandíbula se'm desencaixaria i les dents se'm trencarien per tot arreu. Segur que exagerava una mica, però li ho perdono. Només demano que la reparació dental sigui permanent, no pas com el que em passa als ulls, que tres anys després d'operar-me de miopia em tornen a fallar, i d'aquí a res hauré de tornar a dur ulleres. Al final estaré més tunnejat que les tronistes de Mujeres y Hombres y Viceversa.

Pels qui no n'heu dut mai, heu de saber que els bràquets fan llagues a la boca i que es desenganxen cada dos per tres, tot i que no haurien de fer-ho. Per evitar les ferides els has de recobrir de cera, i per dormir t'has de posar unes gomes que uneixen els dos maxil·lars i que et provoquen tota classe d'incomoditats. Els bràquets potser et deixen la boca bé, però mentre els dus veus la padrina i et cagues en el moment en que vas decidir posar-te'n. En fi: us deia que ahir tornava del dentista -m'havien saltat tots dos, els de dalt i els de baix- i per la ràdio del cotxe sentia una feminista que cantava les meravelles del vel islàmic. Una defensora de la llibertat lloant un instrument repressiu amb l'argument peregrí que és una elecció de les musulmanes és una situació estranya, gairebé una paradoxa quàntica, però alhora cada vegada és més freqüent a tertúlies i articles. El loops retòrics que feia la noia eren al·lucinants, i de debò que era capaç de vendre't una peça de vestir medieval com si fos el non plus ultra del feminisme. Es veu que a les manis del dia de la dona hi havia algunes musulmanes feministes que lluïen aquell vel, orgullosíssimes, com si posar-se'l hagués estat la decisió més encertada i sensata de la seva vida. "Les monges catòliques també en duen" va ser, oh sorpresa, l'as amagat a la màniga de l'opinaira. Amiga meva -dispensa que no recordi el teu nom-, sàpigues que no calen justificacions tan idiotes. Personalment trobo fantàstic que aquestes noies compleixin els preceptes que creuen que els hi ha dictat Déu, i jo no el prohibiria enlloc, ni el vel ni el burka integral. No crec que sigui problema nostre. En paraules del gran John Rambo:



L'opinaria s'alegrava que cada vegada és més senzill trobar fulards acords amb el gust més o menys refinat de cada creient. Segons ella, és un pas endavant en la integració. Pobra noia, també en això s'equivocava: que Nike ara faci hijabs aerodinàmics per atletes musulmanes, i que grans firmes de l'haute couture dissenyin mocadors estampats només farà que les jovenetes musulmanes es rebel·lin abans d'hora. Ja sabeu com van aquestes coses: les facilitats que li dónes a un adolescent a l'hora de fer una cosa són inversament proporcionals a les ganes que té ell (en aquest cas, ella) de fer-la. Més enllà d'elaboracions teològiques hi ha les ganes de canvi dels joves. Les Primaveres Àrabs de debò es faran aquí, i no pas a l'Orient Mitjà, amb els talibans entre bambalines. 

Mentre sentia les divagacions sobre l'Islam -resulta que tothom l'entén malament, perquè és una religió la mar d'enrotllada- vaig trobar-me en un embús. Jo era parat, a punt d'incorporar-me a la carretera principal, i un cotxe va intentar adelantar-me per la dreta. Va fer-ho derrapant i amb claxon que semblava encallat, va anar d'un pèl que no xoquem. Era un cotxe ple de gitanos. Va parar on li va semblar millor i es ocupants van sortir corrents en direcció a uns vehicles parats que en aquell moment no sabia què feien. Vaig pensar que potser hi havia hagut una baralla entre clans, o un tiroteig, o vés a saber. Un paio que també estava parat em mirava de darrera el seu volant amb un somriure de conill sota la nàpia. Déu n'hi do si en som de racistes tots plegats. De no se sap on, va aparèixer un altre gitano, que va pujar al cotxe dels seus companys i el va deixar en un voral perquè no fes tanta nosa. Ningú sabia què passava, fins que van arribar dos camions de bombers i dues ambulàncies. Aleshores vam entendre que hi havia hagut un accident, i a jutjar per la velocitat dels vehicles, un dels grossos. Cal dir que la puntualitat dels bombers i de les ambulàncies hauria deixat en ridícul qualsevol professional de qualsevol altre país, fins i tot dels nostres admiradíssims països nòrdics. I que digui el que vulgui el caragirat oportunista d'en Millo

En un altre moment hauria posat el crit al cel per aquell quasi-segon accident que van provocar els gitanos, i us hauria explicat la vegada que un borratxo va estavellar-se al Carrer del Carme de Girona. Era diumenge al matí i jo, ressacós, vaig ser l'únic veí que aparentment va sentir l'estrèpit que va fer en xocar contra un fanal del carrer. Quina colla, els meus ex-veïns. En fi, que vaig sortir a ajudar-lo, i mentre ho feia va passar un cotxe ple de gitanos, molt semblant al que ahir gairebé m'envesteix, i en comptes de deturar-se i ajudar, va anar de poc que no m'atropella. Aquell dia sí que em van fer emprenyar. 

Però ahir no. Ahir només podia recitar un mantra: "Sisplau, que no hagi pres mal ningú, i sobretot cap nen. Sisplau, que no hagi pres mal ningú, i sobretot cap nen. Sisplau, que no hagi pres mal ningú, i sobretot cap nen". Minuts més tard, les dues ambulàncies van marxar amb certa parsimònia, cosa que em va fer suposar que no hi havia ferits greus. Al cap de molta estona vam poder reemprendre la marxa, i vaig veure un cotxe cap per avall. Déu n'hi do, quina patacada s'havien fotut. Qui eren aquells gitanos i quin paper tenien en tot plegat és una cosa que mai no sabré. Mentre recorria els pocs quilòmetres que em separaven de casa meva vaig pensar que no són els quaranta anys, ni el rodatge, ni les meves neures, i ni tansols les convencions socials o ideològiques que ens bombardegen tothora, sinó els meus dos fills. Si no fos per ells, en comptes d'explicar-vos això de l'accident us hauria marejat amb tot d'històries més o menys desconnectades. O era al revés?


dimecres, 1 de març de 2017

QUARANTA ANYS, JORDI

Quan llegiu aquest post ja tindré quaranta anys. Com més o menys tothom que canvia de dècada, aquests dies estic fent balanç. Posant en un platet les meves virtuts -que, per descomptat, em semblen poques- i a l'altre els meus defectes que, ja ho heu endevinat, sempre trobo excessius.

Un dels més  emprenyadors és el que jo anomeno la cursa per etapes. Des que tinc ús de raó que veig la meva vida com si fos una mena de gimcama. No és un plantejament conscient i meditat, sinó més aviat una mala passada que em fa el meu cervell, perquè la veritat és que és una manera de veure les coses ben castradora. Us explicaré de què va amb un exemple: vaig començar a escriure de manera més o menys sistemàtica als vint-i-molts anys. Aviat vaig tenir sort i alguns contes meus van aparèixer a diferents reculls. Ara els miro amb certa vergonya, com si fossin els fills il·legítims que un mariner embriac té a cada port. Tampoc puc dir que en aquell moment m'omplissin d'orgull, perquè aleshores jo pensava: el dia que guanyi una cosa de debò sí que molarà. Doncs va acabar passant, i el 2010 vaig guanyar un concurs de novel·la que organitzava una petita editorial que per desgràcia ara dorm el son dels justos. L'obra, Manual de Supervivència, va passar totalment desapercebuda, i vaig pensar que aquest era el recorregut natural de qualsevol producció meva. Contra tot pronòstic vaig publicar una segona novel·la, El gat de Schrödinger, que encara és als circuits comercials. No va ser un èxit de vendes, però tampoc va ser el fracàs de la primera, i va recollir algunes bones crítiques, i si bé vam fer una tirada curta, vam esgotar-la i vam estrenar una bonica segona edició. Però jo seguia pensant: el dia que tregui una novel·la que reculli bones crítiques de veritat sí que estaré satisfet.

Dos anys després sortia a la venta Nits de matapobres, que em va anar bé, molt millor del que mai m'hauria pensat quan només era un xaval de vint-i-pocs que escrivia els disbarats que fèiem a les nits. Us penseu que n'he fet prou? És clar que no. Tot i que racionalment sé que hauria d'estar content, el meu cervell ja m'està posant noves condicions, igual d'idiotes i absurdes que les anteriors. Em diu: "La propera l'has de publicar en una editorial gran, i llavors sí que serà una puta passada". Ja us feu una idea de com funciona, oi? Doncs apliqueu-ho a gairebé tots els camps de la vostra vida, en gairebé tots els moments, i entendreu com està configurat el recoi de cervell d'un neuròtic.Tinc unes bambes blaves que encara no he estrenat perquè m'espero vés a saber què. Fa cinc o sis anys que m'he de fer un tatuatge i que no trobo el moment. Quan vaig guanyar el cinturó negre, fa uns deu anys, no vaig voler comprar el cinturó físic -el títol sí que el tinc- perquè no em vaig considerar digne (vaig fer un examen patètic i gairebé vomito sobre el comitè examinador. No és broma. Crec que em van aprovar pels collons que vaig demostrar  presentant-me amb tan mala forma física). Vaig pensar que em compraria el cinturó quan me'l mereixés i, a aquestes alçades de post, suposo que ja heu deduït que ni el tinc ni segurament el tindré mai.


Resultat d'imatges de crisis cuarenta

Tinc una llista de coses per fer. És una llista llarguíssima que comença amb una neteja d'armari que fa anys que aplaço i acaba amb el tatuatge. He de fer còpies de seguretat del disc dur, vendre una pila de llibres i còmics al Wallapop, fer neteja de papers i sortir de la zona de confort en alguns temes concrets, que ara no vénen a tomb. També m'agradaria comprar un cotxe, tal i com manen els cànons confucians. En definitiva, la llista vindria a ser una barreja de carta als Reis i de bons pròposits d'any nou versió crisis-quarantina, i precisament per això encara són més irrisoris. Què pensarien els nostres besavis i besàvies si ens veiessin fer el ximple d'aquesta manera? Amb tota seguretat, es riurien del nostre complexe de Peter Pan, i ens enviarien a treballar a l'hort d'una coça al cul. Què tatuatges ni què hòsties.

P.S.: Moltes, moltíssimes gràcies per totes les felicitacions que he anat rebent i pels regals tan fantàstics que m'han fet. El meu transtorn encara es veu meu estrany quan em dono compte de la sort de tinc. Déu dóna pa a qui no té dents.

dimarts, 14 de febrer de 2017

AQUEST NO ÉS UN ALTRE POST SOBRE MESTRES

Quan era petit a l’escola em portava bé, però a vegades, vulguis o no, algú em feia riure, o xerrava més del compte, o el que fos, i el professor em fotia fora de classe. El meu pare era mestre al mateix col·legi on jo anava, i havia d’anar amb molt de compte perquè no em veiés castigat en un passadís. El cert és que les vegades que m’hi va descobrir no em va dir res, absolutament res, perquè ell sabia que jo sabia m’havia vist, i allò ja era càstig suficient, i aleshores em portava encara millor durant una temporada llarga.  Altres companys meus de classe no tenien tanta sort i a casa seva els hi queien ruixats, càstigs inclements i, més d’un anava a dormir calent. 

Els que vam néixer durant els anys setanta, i potser també els durant els vuitanta, som una generació afortunada. La majoria dels nostres pares i mares no ens fotien clatellots regularment perquè entenien que es pot educar sense violència, però els càstigs eren ferms, i generalment no admetien discussió. A les escoles els mestres imposaven una disciplina sobrera perquè eren respectats per pares i alumnes, i allà on hi ha respecte la disciplina és innecessària, però en aquella època segurament ningú no va pensar-hi gaire. Les coses eren com eren, i ningú no veia necessitat de canviar-les. Algunes eren una merda però d'altres funcionaven, i en general ningú no es fotia a casa de ningú. Deia que érem afortunats perquè vam aprendre el valor de l'esforç i, sobretot, que tot costa un preu, i que cada acte té una conseqüència més o menys proporcional. 

En aquella època anàvem a l’escola a aprendre. L’educació corria per compte dels pares, i al col·legi hi adquiríem coneixements, en socialitzàvem i copsàvem les primeres nocions sobre el funcionament del món. Nosaltres mai vam creure que fos una pel·lícula de Walt Disney, i encara que algun professor progressista de Secundària volgués convèncer-nos que el món era als nostres peus, en general tots érem prou realistes,  i l’hòstia que ens vàrem fotre –perquè, desenganyem-nos, tothom es fot una hòstia tard o d’hora- no va ser gaire forta. Pocs anys més tard la funció de l'escola va canviar i va convertir-se en una de les màximes responsables de l'educació dels infants, molt cops per davant dels pares, per motius que ara no vénen al cas. El canvi de rols va provocar una desorientació general, i tots vam mirar d'adaptar-nos a les noves circumstàncies. En aquella època jo començava a fer de mestre, i el cert és que dintre de tot encara eren bons temps: la figura del docent gaudia no de prestigi, però sí de cert respecte, i només en ocasions molt contades un pare o mare discutia obertament una decisió. La majoria de docents miren enrere i sospiren per aquests good old times. Però ja es començaven a albirar els primers núvols a l'horitzó, i els més realistes, com ara jo -la gent sempre ens confon amb els pessimistes, jo prefereixo anomenar-nos futuristes- ja vèiem que el carro aniria pel pedregar. Els que teníem amics que eren mestres a d'altres països d'Europa havíem sentit mil vegades la mateixa cantarella: el docent quedava anorreat, tant que a llocs com ara Anglaterra han començat a fer estranyes campanyes per captar-ne de nous.

Per descomptat, els nostres pitjors pronòstics s'estan acomplint, i a casa nostra comença a passar el mateix que allà dalt. Sense anar més lluny, la nova paraula de moda és acompanyar. Els mestres ja no són ensenyants ni educadors, sinó acompanyants en el procés de creixement i descoberta del nen. Això implica donar nivells de llibertat als alumnes fins ara inaudits -els famosos nens sense límits-, amb la vaga esperança que el propi nen o nena aprengui per si sol, i s'eduqui de manera més o menys espontània. Molts mestres ja no preparen pel món, sinó que el que han de fer és doblegar-lo per fer-lo, així, més còmode i amable per la mainada. Queden poques escoles que posin deures, els càstigs en general estan mal vistos, com els renys, els exàmens es consideren inútils i fins i tot el tempo s'ha d'adaptar als alumnes, de manera que se'ls hi està mostrant un món que no és així en absolut. Creieu-me, les patacades que vindran seran antològiques.

I això no és pas el pitjor: existeix un grup per ara reduït de pares i mares pels qui el mestre és un contrincant, una nosa que apareix durant l'espera del docent ideal que, com un príncep blau, mai no arriba, ni arribarà, com tampoc no hi ha metges perfectes, ni científics infalibles. Com us podeu imaginar, aquest grup porta tota classe de  maldecaps al professorat, que se sent perplex i impotent davant de les seves queixes, demandes i les seves cartes als Reis, com en el cas (de moment, extrem) de Pinell de Brai, del qual ja vaig parlar fa uns mesos.

Al títol deia que aquest no és un altre post sobre mestres. En realitat és una súplica desesperada i sincera. Si la cosa no canvia -i no crec que ho faci- d'aquí uns anys als diaris veurem anuncis demanant nous mestres, com quan l'Oncle Sam buscava soldats. Us hi jugueu una tarda de birres que torno a tenir raó?

Resultat d'imatges de I want you uncle sam

divendres, 27 de gener de 2017

TRES NOTES BREVÍSSIMES A PROPÒSIT DEL POST DE L'ALTRE DIA

1- Quan la gent no entén el contingut d'un escrit és molt possible que la culpa sigui de l'autor. Per això, vaig fer llegir el post a tres persones de molta confiança. Totes tres -opinions a banda, perquè algunes em van posar a parir- van entendre el text perfectament. Ergo, el significat era cristal·lí. Una altra cosa és que agradés més o menys. En cap moment vaig parlar de retirar el vot a ningú, al contrari: jo deixaria votar col·lectius que a dia d'avui no poden fer-ho. Desafio a les persones que ho asseguraven a que ho demostrin.

2- Que hi hagi tanta gent amb problemes de comprensió escrita és un tema que m'angoixa, sobretot si el lector passa per ser una persona més o menys competent amb les lletres. Que molts d'aquests lectors fossin universitaris refuta del tot les meves idees -que només eren incipients- sobre el valor del vot. Al capdavall, potser m'equivocava. Ara bé, si som incapaços d'entendre una idea tan simple i bàsica com la que vaig plantejar, com podrem comprendre els intríngulis de la socialdemocràcia, o del liberalisme, o de la democràcia cristiana, o dels partits identitaris? El dilema segueix sense resoldre's.

3- Jo potser anava errat, però aquest escandalitzar-se de tieta-Conxita -tot el dia amb el vano amunt i avall- és molt poc postmodern. A la Universitat em van ensenyar que vivim uns temps caracteritzats per la incertesa, on els dogmes han perdut tota credibilitat i tot és qüestionable i deconstruïble. Aparentment no és així, i la Democràcia és com fa uns anys la virginitat de Maria: absolutament indiscutible. És en ella mateixa, i la seva naturalesa no es pot alterar. Si algun dels meus antics profes de Filosofia llegeix això, que l'anècdota li serveixi per fer una nota a peu de pàgina: fins i tot les teories postmodernes són refutables per la seva pròpia naturalesa refutadora.

dimarts, 24 de gener de 2017

LA PERVERSIÓ DE LA DEMOCRÀCIA

Tenia un amic que sempre deia que la perversió de la democràcia és que val el mateix un vot provinent d'una persona culta que un vot-emprenyat emès per un infeliç que gairebé no sap ni quin dia som, i molt menys quins partits es presenten, ni quin programa tenen. L'altre dia vaig llegir que hi ha una teoria estructurada al voltant d'aquesta idea, ara no en recordo el nom, però en general era perfectament sensata, i potser diria que era la més sensata que he llegit en molt de temps.

La correcció política ens obliga a dir que la democràcia és un sistema fantàstic perquè tothom, absolutament tothom, pot expressar-se lliurement. Els que la critiquen -ho vam veure els dies posteriors a la mort del dictador Castro-   sovint canten les bondats de totalitarismes com el comunisme o, encara pitjor, el franquisme. I això, permeteu-me la grolleria, és canviar pets per merda.

El sistema actual no va prou bé. Aquests darrers mesos hem vist alguns exemples de què passa quan la gentalla exerceix la seva tirania: el triomf d'en Trump, el Brexit i el Referèndum de pau a Colòmbia. Estic temptat d'incloure a la llista la darrera victòria del PP a Espanya, un partit que tothom sap que és ple de casos de corrupció, alguns d'extremadament greus i escandalosos. No sóc analista polític, i de fet em sorprenc a mi mateix per l'alegria amb la qual opino de coses que no en tinc ni punyetera idea, però sospito que no és el mateix, de manera que ens quedarem amb els tres primers casos.

En aquest post intentava explicar que, en part, entenc que un bon nombre de nordamericans puguin haver votat en Donald Trump. Majoritàriament ha estat un vot de fúria, amb un menyspreu total cap a l'establishment. Un, per dir-ho en paraules del gran Michael Caine, que-cremi-tot:



El Brexit tres quarts del mateix, i ara es veu que molts anglesos es penedeixen del seu vot, una mica com el que ha passat amb alguns votants de la CUP, que es pensaven que els cupaires eren una mena de germans petits i tabalots d'ERC en comptes de ser membres d'un partit amb una ideologia pefectament definida, i molt allunyada de la socialdemocràcia d'ERC. Jo, que coneixia bé les CUP, em vaig fer un fart de repetir-ho, i ningú no em va fotre ni puto cas, i després tot va ser "Ai, qui ho havia de dir!!". I a mi només em quedava el consol de retreure'ls-ho:

- Collons, jo ja us ho vaig dir mil vegades!

Ara algú dirà que, de fet, els vots no valen igual, i que ja tenim la Llei d'Hondt, que a Catalunya és la bèstia negra de Ciudadanos i del PP. Jo no només sóc partidari de la Llei d'Hondt, sinó que la faria extensiva al nivell intel·lectual del votant. Tothom ha de poder votar, en això tots hi estem d'acord, però és injust que el vot d'un jove universitari que ha viatjat per tot Europa valgui el mateix que el d'en Pepito, el del bar de sota, que malgrat ser analfabet funcional i un arreplegat, ahir va parlar amb la Juani i va decidir, vés a saber per què, que votaria el PP.  No és el mateix el vot d'un nano amb tota la vida per davant que el vot d'un ancià a qui només li queda la por: el referèndum d'Escòcia ens ho va ensenyar, això.

Amb la tecnologia actual seria perfectament factible que el vot d'una persona sense cap titulació acadèmica tingués un valor, que el d'una persona amb estudis mitjos en tingués un de lleugerament superior, i que les paperetes dels votants amb estudis superiors tinguessin un valor encara una mica més gran, sense que en cap cas les diferències fossin abismals. De fet, amb dues categories segurament ja n'hi hauria prou: votants amb estudis bàsics i votants sense. Algú parlava de fer una mena d'examen de votant, com qui es treu el carnet de conduir o el permís d'armes. És bona idea, encara millor que l'anterior, però la trobo, directament, utòpica.

Per descomptat, seria un sistema altament imperfecte, perquè tots coneixem universitaris que és un miracle que s'hagin tret la carrera, i gent sense estudis que han llegit tot el que es podia llegir, i que podrien donar-nos lliçons a tots. En alguns entorns segueix molt vigent el mite de l'obrer culte, molt del gust d'anarquistes i comunistes. Si bé és innegable que en alguns llocs i en alguns moments històrics, la classe obrera ha sigut més o menys llegida, a dia d'avui n'hi ha molts que no entenen la diferència entre república i monarquia (no és broma, no fa gaire un paio en un bar m'ho va preguntar). El mite de la classe mitjana conservadora és igualment fals, com el que diu que els joves són d'esquerrres i els vells de dretes. Hauríem de fer-ho tot nou, i a veure què surt.

Aquest seria, deia, un sistema imperfecte, però segur que milloraria el que tenim ara, que no s'aguanta per gairebé enlloc, i l'única virtut que té és la voluntat de fer partícep a tot el poble. 


dijous, 12 de gener de 2017

CALLA IMBÈCIL!

La Xarxa ens dóna moltes alegries, però avui no parlarem de coses boniques. Avui parlarem de misèries. Ja us aviso que no aportaré gaire res de nou: hi ha manta articles i posts sobre les ombres d'Internet, i escrivint això estic, en certa manera, tirant-me pedres al teulat, però què cony. Avui m'he llevat destroyer, hòstia,

Tots sabem que Internet és una màquina de processar imbècils. Fa anys que se sap que és la zona de comfort de tot quant ximplet sortit de les clavegueres de la societat. Dements de tota classe i condició han fet de la Xarxa una aliada fidel a l'hora d'airejar les seves idees insensates i les seves fílies i fòbies estrafolàries. Paios que abans només molestaven als altres parroquians del casino o del bar de sota ara escampen els seus deliris als quatre vents, i col·leccionen, inexplicablement, centenars, i fins i tot milers, de followers. Twitter ha resulat ser una plataforma fantàstica per ells, i al costat de gent amb cert recorregut i un discurs ben travat, hi ha pepotes i tarats que se senten amb el dret de dir el que pensen, com si les seves meditacions tinguessin una importància cabdal per la Humanitat. 

Als de la meva generació van educar-nos fent-nos creure que érem especials, i que teníem el dret i el deure d'expressar-nos. Quina decepció, quan ens hem adonat que en realitat no tenim absolutament res a dir, i que al cap i a la fi només fem el que s'espera de nosaltres. Ens agrada pensar que som diferents com flocs de neu, però tots ens afanyem a agafar el mòbil per fotografiar el plat de sushi que ens ha dut el cambrer, a fer-nos selfies on fem veure que som feliços  i, si anem a Pisa, ens tirem la foto poca-solta fent com si aguantéssim la torre torta. Aquests dies hem vist adults asseure's a la falda dels Reis d'Orient i dels patges i demanar-los un Iphone 7, dient que s'havien portat bé i rient com si haguessin tingut una ocurrència extraordinària. Les bromes sobre torrons encara són més embafadores que els propis dolços, i els articles que surten aquesta setmana sobre els excessos de Nadal són de vergonya aliena, de tan tòpics i avorrits. No hi ha ni una engruna d'originalitat enlloc.

Però els imbècils, sempre disposats a intentar sorprendre'ns, segueixen creient-se el melic del món, i ens atabalen cada dia amb les seves opinions, quasi sempre pispades a algun columnista o opinaire professional. Deixeu-me il·lustrar-ho amb un exemple perquè vegeu de què parlo:

Com sempre que s'acosta el període de matriculació, sorgeixen notícies falses, o bé tendencioses, sobre l'escola concertada. Desgraciadament és normal i fa temps que dura, però aquest és un altre assumpte. La primera d'enguany -van aviat- és que la Salle obliga als professors a fer les classes en anglès o en castellà, i no pas en català. Per descomptat, la notícia era inexacta: es referia, només, a una Facultat concreta (crec que era Arquitectura), plena a vessar d'alumnes d'arreu del món. S'ha de ser molt pagerol i molt animalot per pretendre que alumnes d'Itàlia o d'Alemanya aprenguin català pels pocs mesos que dura un Erasmus. I això sense tenir en compte que a les Universitats públiques aquest tipus de polítiques lingüístiques s'apliquen fa moltíssims anys, i tothom ha callat sempre fins ara, que ho ha fet una concertada. Si mai som independents l'anglès haurà de ser present a tot arreu, només faltaria. Si hem de fer una altra Espanya en petit, malament anem. Però bé, tornem al que dèiem: alguns independentistes de calçot i espardenya van afanyar-se a penjar la notícia al FB, i la terragada, en flairar la merda, es va posar la barretina  i va saltar al femer, escrivint comentaris de la talla de "Fatxes", "Fills de puta" i "La Salle és l'Opus, què us pensàveu?". Dir que la Salle és de l'Opus és una bestiesa conceptual tan grossa com dir que el Barça és el Madrid. S'ha de ser subnormal. Dir fatxes a la Salle Catalunya, que durant la dictadura mai van cantar el Cara al Sol ni va fer la gara-gara al puto dictador (cosa que, per cert, sí que feien moltes escoles públiques, dirigides per esbirros franquistes) és ser encara més curt de gambals, o bé, directament, una mala persona.

"És que jo sempre dic el que penso" repeteix amb altivesa de gintònic i cigarreta alguna gent, com si el seu pensament fos el resultat de lectures denses digerides lentament, en comptes de ser una opinió manllevada de la ràdio o, encara pitjor, d'algun influencer de pa sucat amb oli del Facebook o del Twitter. "Ningú t'ho ha demanat", els hi hem de respondre nosaltres cada vegada. I no ens hem de cansar de dir: "Calla, imbècil. Calla."

dimecres, 4 de gener de 2017

30 DE DESEMBRE: COMIATS DE SOLTER I RETROBAMENTS INSOSPITATS

El trenta de desembre els meus amics i jo vam celebrar un dels pocs comiats de solter que ens faltaven celebrar. Segurament el dia trenta de desembre, el dia abans de la revetlla d'Any Nou, és el més fluix de l'any. En efecte, els restaurants de Girona eren pràcticament buits, i si al final vam trobar un parell de locals oberts i amb certa afluència va ser gràcies a la nostra veterania. La major part de la gent trobaria idiota sortir de festa un dia com aquest, però els meus amics i jo som així, i de fet ens agrada ser-ho, i potser per això me'ls estimo tant. Anar on va tothom els dies que toca, pagar quantitats bàrbares per un sopar i per una copa, fer cues quilomètriques només per poder dir que tu hi eres, això sí que és idiota. Però en fi, suposo que cadascú es diverteix com vol, o com pot.

El dia trenta de desembre, us deia, voltàvem de nit per aquests móns oblidats de Déu, i a hores molt petites i fosques, al lavabo d'un bar on només hi érem nosaltres i unes quantes ànimes perdudes més, vaig trobar-m'hi un rostre conegut. Girona és ridículament petita i és perfectament normal trobar-te algú a cada bar, però a aquella persona concreta no esperava trobar-la, ni allà ni enlloc. Era el meu amic, el patge del Rei Ros. El patge i jo ens veiem un cop l'any, sempre en aquestes dates. La resta dels mesos els passa vés a saber on, fent qui sap què. Veient com n'és, de pàjaru, val més no especular: la Fe és trencadissa i la majoria de vegades el millor és fer l'orni.

- Hòstia, què hi fots aquí?
- Mira, el mateix que tu -va dir el patge, mirant-se el mirall. Pels ulls que feia, ja hauria de ser al llit fa estona.
- També celebres un comiat de solter? Us podeu casar, els patges?
- Faig el mateix que vosaltres: busco una excusa per emborratxar-me i sortir a fer volts amb els amics - va assenyalar un grup d'àrabs que bevien xupitos de Jagermeister en un racó de barra. Els havia vist de reüll una estona abans, i m'havia estranyat que els haguessin deixat entrar en un bar girofí com aquell. Amb ells, hi havia tres negres -aquests, si no semblen africans, ho tenen més fàcil per moure's per la nit gironina- i un parell de paios que, de tant rossos com eren, semblaven votants del Partit de la Llibertat de Wilders.

- Espero que us ho passeu bé. Aquest any et toca anar a repartir a Cassà? Vols quedar per fotre'ns un carajillo al Centro?
- No, aquest any em toca fer suport logístic. El rei Gaspar, que és el meu jefe, no em deixa tenir contacte amb la gent, i em passo els dies en un magatzem ordenant paquets amb aquests tios d'aquí. Fem un xupito ara, si vols, que ja saps que sóc un home de tradicions, i tu també, encara que facis veure que no.


Resultat d'imatges de paje reyes magos

Va demanar tequil·la. A mi els xupitos en general em deixen fet una merda, però com que en el moment de beure'n ja no hi sóc del tot, no hi ha manera de negar-m'hi, i encara menys si em convida un amic, o una mena d'amic, com va ser el cas. De manera que avall que fa baixada, amb la llimona i la sal canòniques, que és una xorrada però, com tots els rituals, cal ser executat amb diligència i sense gaire preguntes. El patge ros és un tronera i un cap de pardals, però d'una manera o altra és continuador d'un sistema classista que sobreviu, en part, gràcies als símbols i a l'estricte compliment que se'ls hi deu. Llepada a la sal, xupito gola avall i mossegada a la llimona. "Quaranta anys, Jordi", pensava jo, "ets a punt de fer quaranta anys i encara estàs així, i segurament així seguiràs, perquè ara ja no hi ha res a fer, ni tan sols salvar la nit".

El patge i jo vam fer el que fan els homes a la barra: rememorar històries antigues i prendre consciència del pas del temps. Aquest dolor tan dolç i sord que provoca la melàngia ens encanta, als noctàmbuls. Qualsevol càstig que ens infligim ens sembla poc, però aquest és un tema per un altre post. Al final, es veia a venir, va caure un segon xupito. Pit enfora i demà serà un altre dia. Tots coneixem la ressaca, però aquesta -astuta com una guineu- encara aconsegueix enredar-nos una vegada i una altra, i l'endemà ve a visitar-nos puntual com una mala cosa.

Vàrem acomiadar-nos a l'hora que els borratxos es barregen amb els matiners, que diu en Sabina. Dos patges amics seus gairebé no podien caminar, i van haver de ficar-los dins d'un taxi. Vaig pensar que, si l'endemà havien de treballar, algun nen s'emportaria un disgust quan rebés un regal equivocat.

- A veure si l'any vinent ens veiem en millors circumstàncies -vaig dir-li jo.
- A veure -va dir ell. - Feliç 2017, de tota manera.