dijous, 21 de juny de 2018

ELS GERMANS ROCA I L'AMAIA MONTERO

Fa pocs dies l'Amaia Montero, ex-cantant de la Oreja de Van Gogh, va actuar a la festa major de Renedo de Piélagos. Era un concert gratuït, ofert per l'ajuntament d'aquest poble remot que amb prou feina té cinc mil habitants. Per una persona acostumada a tocar als estadis més grans d'Espanya i de Sudamèrica, allò devia ser un espectacle ben depriment, i es va fotre un parell de copes abans de començar a cantar. Van carregar-li massa els gintònics, o només tenien Larios, vés a saber, i va pujar a l'escenari una mica tova. La gent del poble es va indignar moltíssim, i per poc que no la linxen a la plaça major, pobrissona. "Vas a salir en todos los zápings!" xisclava una dona del públic, que qui sap si va ser la que va enviar les imatges pertot arreu, per vergonya de l'artista, que ja havia sortit sopa a recollir no sé quin cony de premi. A l'Amaia li agrada el trinco-trinco. I a mi també, i a molts i moltes dels que llegiu aquest bloc segur que també. Les cançons d'aquesta noia, quan estava a La Oreja o ara que va per lliure, ens agradaran més o menys, però estarem d'acord que fa un pop comercial que té certa qualitat, i que en la meva opinió dona mil voltes a molts latinos d'aquests que ara sonen tothora a la ràdio, i que canten com si no en tinguessin ganes. L'Amaia és un artista, i una de les seves prerrogatives és pujar borratxa a l'escenari, com han fet sempre les estrelles del rock i del pop. On s'és vist, aquesta indignació, aquest posar-se-les-mans-al-cap? Es ben odiós aquest pensar-se que ets el centre del món, que tothom t'ho deu tot, i que l'artista és com un cambrer panxut del bar on fas el tallat cada dematí, que es desviu pels cinc cèntims de propina. L'artista, queridos reneldeses, va més enllà d'aquest servilisme. Contents que hauríeu d'estar, de sentir-la gratis, entre la misa de la patrona i el Tradicional Baile de las peñas recreativas. Certament, l'Amaia no està en el seu millor moment, però què coi: ja se sap que no hi pot haver art sense dolor. 

Seguint la mateixa línia, alguns gironins i molts catalans es posen dempeus per això que el rei va a dinar a cals Roca. Més en concret, al Mas Marroch, el local que tenen a Vilablareix per aquest tipus d'actes. Fins i tot corren fotos per Internet de tractors tirant fems, afirmant que reguen amb merda els voltants del restaurant perquè el monarca mengi amb fàstic, com si els pagesos -la gent més pragmàtica del planeta, i no ho dic jo, sinó en Josep Pla-  no tinguessin res millor a fer. La paraula traïdors l'he vista escrita vàries vegades a varis llocs. Si Catalunya és el que és, i no una simple comunitat autònoma com Múrcia, és perquè tenim gent com els germans Roca, que fan el que fan, mentre que a d'altres llocs d'Espanya es diverteixen matant toros o tirant cabres daltabaix del campanar. Ja hem vist que ara per ara no som capaços de defensar cap República, però si algun dia mereixem de debò la independència serà gràcies a artistes com ells. No m'agrada gens que el rei vingui a terres gironines, i veig molt bé que el declarin persona non grata a diversos municipis, però també entenc la postura dels cuiners -que, recordem-ho, en diferents moments han fet picades d'ullet a l'independentisme. La majoria de nosaltres no voldríem el rei a la nostra taula, és clar que no, però quan un artista crea ho fa per tothom. Espanyols i catalans, bons i dolents, rics i pobres. Em poso a la seva pell i imagino un militant de Ciudadanos llegint Lèmmings. Són el meu públic? La veritat és que no m'ho he preguntat mai, senzillament escric, de la mateixa manera que els cuiners cuinen i els músics composen i toquen. Els metges no escullen els seus pacients, i curen tothom qui ho necessita. Així, un creador -sigui el que sigui que crea- no pot fer diferències perquè l'art ha de ser universal, i de la mateixa manera que la pobra Amaia Montero va haver de tocar en aquella desolació, els germans Roca han de cuinar per un monarca que segur que no els hi desperta gaires simpaties. O cap, tenint en compte com s'ha portat aquests darrers mesos. Poden fer un gest i no fer-li la gara-gara? Aquesta és una fòrmula mixta que estaria bé, de la mateixa manera que jo no sortiria de copes amb l'hipotètic lector-votant de Ciudadanos. Fa ràbia que el Borbó se surti amb la seva? I tant que sí, moltíssima, però aquesta és una altra història. Però l'art és l'art, i quan comences limitant mai saps com acabaràs.

dimarts, 5 de juny de 2018

LA REVOLTA DE LES DUTXES

Els dissabtes al dematí acompanyo els meus dos fills a la piscina. Mentre ells fan classe de natació jo aprofito per nedar una estona, també. És un exercici físic que no m'agrada gaire, més aviat al contrari, però és una bona oportunitat per cremar el sopar del divendres sense alterar la logística familiar. Quan era jove vaig treballar uns quants estius de socorrista, i per passar les proves em vaig haver d'estar uns mesos en remull, fent un curs pesadíssim -i segurament no gaire útil. Potser per això he avorrit les piscines públiques en general, i la natació esportiva en particular. Córrer tampoc no m'apassiona, però el paisatge i el seus infinits matisos fan que d'alguna manera l'esforç sigui més passable. En canvi, mentre nedes només veus blavor i cames de persones. En definitiva, ho faig perquè toca però no en gaudeixo pas.

Encabat, dutxo els meus dos fills i després em dutxo jo. Normalment és fàcil, però dissabte passat les dutxes eren plenes de nens sorollosos.  Tingueu en compte que sóc mestre, i que el meu nivell de suportar xivarri és molt superior al de la mitjana de la gent, però allò era un autèntic pandemònium. Vaig contar-ne cinc, d'esvalotadors.  No es dutxaven, però sí que ocupaven totes les dutxes, jugant i corrent. Jo no podia ensabonar els meus nanos i m'estava  allà, dret com un babau, esperant que se'n donessin compte i marxessin. Però ells seguien a la seva. Els pares d'aquells nens eren a pocs metres. Eren tres homes joves. A dos els coneixia de vista i a un no. Aquest darrer feia cara de dir-se Johnatan. Tots tres miraven embadocats els respectius mòbils, aliens a la batalla de crits i sorolls. Era una imatge trista: els nanos corrien, desbocats, impedint que la resta de la gent es dutxés i ells reien mentre responien whatsapps o veien vídeos de cotxes i de fubtol. Els homes, vistos així, en general, som molt poca cosa. El meu fill gran em va mirar, molt seriós, i em va preguntar per què eren tan maleducats, aquells nens. Li vaig dir que abaixés la veu, però en realitat jo feia molta estona que em preguntava el mateix. L'única dutxa sense nens era ocupada per un guiri que semblava que medités sota el raig d'aigua, com els monjos-guerrers de l'antigor, que ho feien sota les cascades. El tio estava a punt d'arribar al Nirvana, i no li podia pas manar la pressa: imagineu-vos que li estronco la il·luminació. Fos com fos, allà era jo, esperant. Els nens cridaven, queien i tiraven les tovalloles al terra. "Si vosaltres féssiu això, us baixaria un càstig de ca l'ample", vaig avisar als meus fills. Al cap de molta estona els pares van decidir endur-se els nens per assecar-los, i finalment ens vam poder dutxar. Ja s'havia format una petita cua. Entre naps i cols, vaig sortir quinze minuts més tard que d'habitud.

Un dia aquests pares tindran algun petit problema. Tan de bo no sigui res greu, una ximpleria de nanos. Potser els nens faran alguna entremaliadura més grossa del compte, o pisparan llamins, o vés a saber què. Res que ens hagi d'enscandalitzar. Però aleshores aquests pares buscaran culpables. Segurament les escoles i els mestres s'emportaran el rebre. Les concertades sobretot, perquè com tothom sap roben els diners de la pública, i per culpa d'això, i únicament d'això, les coses no funcionen. També rebrà la societat, i els horaris de merda que ha de fer molta gent, i que anul·len la conciliació familiar. O l'Ajuntament, o Espanya, que ens roba (i segurament és cert, però una cosa no treu l'altra). Potser fins i tot rebran les pobres víctimes, com ja passa manta vegades. Rebrà tothom, perquè la responsabilitat individual és un concepte en desús, caduc. Del tot anacrònic. El culpable, amic, no és la mestra de P-5 que dius que té mania al teu fill, sinó cadascun de nosaltres, que no som capaços ni d'estar l'hora i mitja que dura el curset de natació sense mirar el telèfon mòbil. Que ens hem ficat al cap que renyar és propi de gent de dretes, i que traumatitzarem els nens si els hi demanem que no fotin el burro a la dutxa. Els millenials -que encara ens han sortit prou bé, dintre de tot- només són l'avançada del que vindrà. Paraula de quarantí rondinaire.

dimarts, 22 de maig de 2018

VIATJAR NO SERVEIX PER A RES (I LLEGIR, TAMPOC)

Quan un espanyol, un tabarnès o un equidistant vol insultar un independentista li demana que viatgi molt i que llegeixi més. Jo no ho sabia, però resulta que els votants de Ciutadans són lectors voraços i viatgers incansables, tremendament refinats i cosmopolites. A més a més són millors que jo perquè viuen en una ciutat i jo en un poble. Una vegada, en una d'aquelles discussions de Facebook que tenia abans, un d'aquests infeliços em va dir payés i jo li vaig aclarir que no m'estava insultant, sinó descrivint. El pobre diable -militant taronja- mai no va captar el matís. Aquest és el nivell, amics i amigues. 

Anem a pams. Viatjar, de la manera que la majoria de nosaltres ho fem és una pèrdua de temps i de diners. Tu, tabarnès, que fas un creuer i et vesteixes de gala per assistir al vergonyós còctel del capità, no has après ni aprendràs ben re. Encara que vagis a un ressort a la Rivera Maia amb una d'aquelles polseres que tant us agraden perquè us fan pensar que sou rics. Ni que facis un puja-i-baixa a Londres amb Ryanair, o que visitis Roma bevent cervesa mentre fas cua per entrar a la Capella Sixtina, una de les barbaritats més esgarrifososes que mai he tingut la desgràcia de presenciar. Però estic tranquil, amic unionista, perquè els indepes també caiem en aquest parany, i també en sabem molt de fer el ridícul. Tinc una coneixença que ha estat pertot el món, i a alguns llocs vàries vegades, i és una de les persones més provincianes, petites i mesquines amb qui mai m'he creuat. En canvi, un dels meus amics més antics amb prou feines surt del seu poble, i és infinitament més viscut i civilitzat. Viatjar, en definitiva, no serveix per res si ho fem d'aquesta manera. Jo, per exemple, em considero una persona molt poc viatjada, perquè si bé de jove vaig fer alguna volta, en general no feia res de profit, i em limitava a fer l'idiota anés on anés. Vàrem passar-nos-ho bé, i tant, però de cap manera pretenc -ni he pretès- que aquestes escapades ridícules em donin cap autoritat moral, Déu me'n guardi. 

Amb els llibres passa una cosa semblant. Amic equidistant, amic espanyol que compres tots els volums del Círculo de Lectores: de nou no aprendràs ben re. Llegir en Víctor Amela o la Matilde Asensi no et farà més fiable, políticament parlant. Com a molt et quedaràs amb quatre detallets -segurament, esbiaixats- de la vida dels càtars, o dels templers, o de qui estigui de moda en aquell moment. Quan parlem de llegir tampoc ens referim a empassar-nos les columnes de Federico Jiménez Losantos, o del periodista (sic) gironí Albert Soler, o a memoritzar quatre cites de Churchill per poder fer el merda amb els teus amics. Empasar-te les novel·les d'en Pérez Reverte -que consti que sóc molt fan d'Alatriste- i conèixer la història d'Espanya no et fa més fiable ni més empàtic. Ni més espanyol. Jo mateix conec bé un moment històric de la història de Japó (el shogunat Tokugawa) però això no em fa ni una mica japonès, i per descomptat no m'atreviria  a discutir de res amb un japonès. 

Alguns polítics del PP han rebut la millor educació que els diners poden comprar, han viscut en entorns cosmopolites i han fet la volta al món, però segueixen comportant-se com mafiosos rurals. Viatjar no els ha fet millors. Com el teatre tampoc et fa més intel·ligent, oi, Boadella? Ni llegir, i ni tan sols escriure, com el cas d'en Cercas, que algun dia ens haurà d'explicar exactament què li ha passat. 

Viatjar i llegir, en definitiva, ni et fan millor, ni més fiable, ni serveixen gaire per a res. Això sí, fan que ens ho passem de puta mare, i tal dia farà un any. Al capdavall, és el que compta, oi?

dimecres, 9 de maig de 2018

THE DARK PASSENGER

Amb motiu de la publicació de Lèmmings he refet alguns contactes de quan entrenava Arts Marcials de manera regular. Un d'ells va tenir la gentilesa de convidar-me a entrenar, i no vaig rumiar-m'ho gaire. Vam quedar el dijous passat. El gimnàs havia canviat tant que si en comptes d'entrar per la porta m'hi hagués teleportat a dins, segurament no l'hauria reconegut. És estrany trobar tan diferents els llocs que durant un temps et vas fer teus. Era el gimnàs que surt a Nits de matapobres, i la primera cosa que vaig fer va ser comprovar si encara hi havia la màquina dispensadora de condons, lubricants i anells vibradors. Certa decepció: ja l'han treta.

L'entrenament va anar bé, tot i que no tenia gaire bon dia. Tot això de la promoció m'ha deixat ben masegat, i encara arrossego les seqüeles. És el mateix que quan fas xupitos de tequil·la amb amics: quan t'hi trobes pel mig sents que la festa no s'acabarà mai, i que ets una mena de déu-mico taoista, jove i desafiant, però l'endemà no vals ni cinc. Però en fi, avui no us atabalaré amb això .

Després de la classe, el sensei em va presentar com un escriptor que havia fet un llibre on la lluita hi té un paper predominant. Per descomptat que no va fer servir aquestes paraules, però la idea era aquesta. Jo no em canso d'explicar que les patacades només són l'excusa per teixir una història, i que Lèmmings va molt més enllà, però no em semblava el moment d'aprofundir com si fóssim en un club de lectura. Un senyor castellanoparlant amb qui abans havíem creuat guants es va interessar pel fet que hagués escrit una novel·la i em va preguntar en quin idioma l'havia fet. En catalán, li vaig respondre jo.

Hi ha cops que em comporto com un autèntic imbècil. No sé si li passa a tothom, però aquests dies algú altre -el Dark Passenger, en deia en Dexter- agafa el control i diu coses que jo no vull dir. En el mateix moment de pronunciar-les ja me'n penedeixo, però no hi ha manera de fer-me callar. És una autèntica humiliació, com si una part del meu cervell prengués el comandament i actués de manera autònoma i imprevisible, i encabat em sento com un idiota molt sever. Dijous passat, després d'haver-li dit que la novel·la era en català, vaig somicar: Ya sé que en castellano tendría más lectores, pero mira, no me sale escribir largo en castellano. Devia fer el meu efecte, amb l'accent gironí que tinc. L'home va fer un mig somriure condescent i va deixar anar un hombre, algunos lectores más sí que tendrías. Només li faltava dir que amb el castellà sol ja pots anar per tot arreu, i que no cal ni aprendre anglès.

Us penseu que això em va encendre? Doncs no. Mireu si en vaig ser, de burro, que encara vaig seguir-li la corrent. Sí, quizá tienes razón, barbotejava jo.  Claro que tengo razón, va dir ell donant-se importància. Soy lingüista. Oh, allò eren paraules majors. A  mi m'havia semblat un policia o un militar, però no. O sí, i s'havia tret la carrera per poder ascendir, de la mateixa manera que molts Mossos estudien Magisteri (sic) per poder promocionar. Ben mirat, no cal ser lingüista per saber que el castellà té més lectors que el català.

Sigui com sigui, jo seguia justificant-me per haver escrit Lèmmings en català. Li deia:  para escribir una novela es mejor usar tu lengua materna. Si no, no fluye lo suficienteCierto, y aquí está el problema, va afegir ell. Vaig adonar-me que la conversa anava pel pedregar, i que en qualsevol moment atacaria el model lingüístic català, o fins i tot la llengua catalana en si mateixa. Allò podia rematar-se amb crits de Viva Tabarnia, y abajo Tractoralia, però per sort, la cosa va acabar allà. Vaig entrar a la dutxa sentint-me com un idiota: per què collons li havia hagut de donar explicacions a un paio que si tot va bé no veuré mai més? Què  era, allò? Una disculpa? Tan calçasses som, els catalans que hem de justificar-ho tot?

Els francesos tenen l'expressió l'esprit de l'escalier que fan servir per referir-se a aquelles rèpliques enginyoses o encertades que en el moment de la conversa no sabem formular i que se'ns acudeixen més tard, quan abandonem el menjador pujant l'escala (figuradament, és clar). Aprofito, doncs, una vegada més el privilegi de tenir un bloc amb lectors per deixar anar la meva resposta de l'escala. Querido amigo, escribo mis novelas en catalán por varios motivos. El primero y más importante -al menos para mí- es que es la lengua que uso con mis padres, mi mujer, mis hijos y casi todos mis amigos. En idioma cursi, es la lengua en la que siento. La segunda, porque aunque no te lo creas, tengo auténtica devoción hacia tu lengua, y no quiero estropearla con mis oraciones patosas. Lo hago bien o no lo hago: ¿te gusta mi lema? Pero por encima de todo, escribo en catalán porque me da la real gana,  porque aún me dejan, y porque de momento no tengo que dar explicaciones de ello a nadie. Aunque luego yo las dé. Que en todo caso, es problema mío.

divendres, 27 d’abril de 2018

CONTRA LA RESACA, BORRACHERA CONTINUADA

Aquesta era la tornada d'una cançó  punk que escoltàvem quan érem joves. Vés a saber quin nom delirant tenia, la banda. Pezes in the river, Platero y tú, El oso yonki, Tarzán y su puta madre buscan piso en Alcobendas: aquella gent eren uns putos genis incompresos.

Malgrat la seva innegable creativitat, a mi aquesta música mai va agradar-me gaire, per no dir gens, però feia veure que sí. Calia fer-se el guai, com molts nanos d'ara que escolten reguetón i han de fer veure que els hi mola per no semblar rarets. A mi, us deia, la música punk en general em disgustava força -a diferència del heavy, que m'apassionava i que encara escolto sovint, ara mateix, per exemple- sobretot perquè no s'entenia res del que grallava el cantant. En canvi, m'encantaven els The Doors, i em sentia més a la vora del seu lirisme psicodèlic que no pas de la salvatgia punk. En fi, que era un adolescent sense rumb com tants.

Però tornem al títol d'aquesta entrada. El meu amic, l'escriptor Sergi Pons, en una de les seves obres fa servir una expressió similar: mantingui's borratxo, o alguna cosa que s'hi assembla molt. Quan érem herois -no pas com ara, que ho som just for one day- el dia després podia ser més divertit que la festa en si mateixa. Un dinar amb amics, tots víctimes d'una ressaca benigne, és un dels moments més plaents que es pot viure. Si no ho heu provat mai, intenteu-ho ara. Per aquestes coses mai no és tard. Els kebabs king size de Lloret, les tapes de pota-i-tripa a restaurants de carretera i les delícies que ens preparava la Maria del Yummy Yummy.

No vull centrar el post en l'alcohol, sinó en els llibres. Venim de la festa màxima de la cultura catalana, la farra més desfada, boja i passada de la ratlla: Sant Jordi. Bona part del país ha comprat un llibre, l'únic que manipularan en tot l'any, i més o menys la meitat no el llegirà. D'altres ho intentaran i fracassaran, cosa que tampoc ens ha d'estranyar, tenint en compte que alguns dels més venuts en aquestes dates són una autèntica misèria. Però per bé o per mal, la festa ja està celebrada. Tot molt a la catalana: una copeta de licor de crema i a dormir la migdiada, i fins l'any vinent menta i poliol a dojo. Després hi ha els qui no han comprat un únic llibre, sinó tres o quatre. Aquests i aquestes ja molen més. Són semblants a la gent que abans et trobaves voltant de nit. No eren borratxos professionals, però quan s'hi posaven, s'hi posaven.  I finalment hi ha els millors. Nosaltres. Que comprem llibres quan ens dona la  gana, i ho fem sense cap mena de mesura, ni seny, ni respecte per les nostres magres possibilitats econòmiques. No anem pel món ploriquejant que els llibres són cars, perquè un gintònic ja val deu euros a qualsevol local vull-i-no-puc.  Seguint amb el símil nocturn, som els que sortíem el trenta de desembre, i a la merda el trenta-un.  Els que l'endemà dinàvem i ens ho passàvem millor recordant que no pas vivint. I al cap de dos dies torna-hi, que la vida és massa curta i la nit passa llista.

Aquests dies, més que mai, hem de recordar Baudelaire i estar embriacs. Aquesta és l'única qüestió. De vi, però sobretot de poesia, i de narrativa, i fins i tot d'assaig. De teatre, si voleu. Per no sentir l'horrible càrrega del temps sobre les nostres espatlles, i perquè els nostres autors, editors i llibreters puguin posar un plat a taula. Embriaguem-nos tothora, amics i amigues. Comprem llibres. Molts. Sense mesura, sense pensar en l'endemà -el mateix que els punks deien que no existeix. Correu, correu cap a la llibreria de la mateixa manera que els divendres corríeu a la barra del vostre bar preferit. La festa no pot acabar-se. Contra la ressaca de Sant Jordi, borratxera literària contínua.


dimarts, 17 d’abril de 2018

BON KARMA

Dispenseu, aquests dies tinc el Tardes de birres a règim. La promoció de Lèmmings és intensa, i l'he descuidat injustament. I dic injustament perquè, en el fons, totes les meves novel·les són més o menys deutores d'aquest bloc. Sense ell, dubto que mai hagués fet res en el camp de les lletres.

Comencem pel més urgent en aquests dies de borratxera literària: les signatures. La meva feina m'impedeix passar-me el dia ramblejant -ben mirat, encara que pogués tampoc no ho faria-, però he aconseguit trobar una escletxa per anar a signar llibres. Més ben dit, dues: el dijous dia 19, a partir de quarts de set de la tarda, seré a la Llibreria 22 a la ja tradicional Prèvia de Sant Jordi. Un acte ideal per si sou com jo i no us agraden les gentades, amb pica-pica inclòs. El dia de Sant Jordi pròpiament dit, entre les sis i les set de la tarda, seré a la parada de la Llibreria 22, a la Rambla de Girona. Més tard, de set a vuit, seré a la parada dels meus amics del Context. En Frederic, l'alma mater de l'indret, va ser una de les tres persones que va llegir la versió beta de Lèmmings. Ja surt a la pàgina d'agraïments, però vull fer-ho aquí pels qui no llegiu les pàgines de crèdits dels llibres, o per si no teniu pensat comprar-lo: és un llibreter extremadament valent, amb un projecte molt concret i ambiciós, lector voraç, àgil i amb un setè sentit per les lletres. És impossible que us aconselli un llibre que no us agradarà. Queda dit.

Us faig un brevíssim resum del Lèmmings Grand Tour. Han estat tres setmanes intenses, amb cinc presentacions i tres festivals de novel·la negra. M'ho he passat bé, però no ha estat fàcil. A vegades dic que no m'agrada presentar els meus propis llibres, i la gent es pensa que ho dic de broma, o per fer-me el desmenjat o l'interessant. Us asseguro que va de debò. No és un tema de vergonya -estic acostumat a parlar en públic-, ni una obsessió rara, que d'aquestes sí que en tinc. Senzillament, no m'agrada parlar de mi mateix. Algú (en concret, la meva sogra, a la presentació de Girona) va dir que no és cert, perquè sí que escric sobre mi mateix, a les novel·les i sobretot aquí, al bloc, i tindrà part de raó, però suposo que d'alguna manera hi ha un límit entre el parlar i l'escriure. Com a mínim, jo l'hi tinc.

Tot m'angoixa abans d'una presentació: vindrà gent? I, en cas que vingui, s'ho passaran bé, o com a mínim no s'avorriran? Faré el ridícul d'alguna manera? Per norma general, el públic està format per familiars i amics que t'ho perdonen tot, fins i tot si estàs espès com vaig estar-ho el dia de la Llibreria 22, i a més a més compren el llibre, encara que sigui per fer-me feliç. Tinc un amic que està content amb aquesta quarta novel·la perquè així en podrà posar una sota cada pota de la taula, i aixi fer-la més alta.

Malgrat les meves manies personals, de moment Lèmmings va bé. No serà el llibre de Sant Jordi, i ni ganes. Si volgués notorietat escriuria sobre templers o càtars i no pas sobre la recerca del dolor. Sempre dic que prefereixo (és un dir) cinc-cents lectors que els hi agradi el que faig i que tinguin criteri, que no pas cinc mil que el comprin perquè s'ha de comprar un llibre o altre, i que hagin escollit Lèmmings de la mateixa manera que haguessin pogut quedar-se el d'en Victor Amela, que per cert aquest any no ha guanyat cap premi i no va de novel·lista, sinó de filòsof.

L'editor ha decidit fer una segona edició per assegurar la jugada per Sant Jordi. Moltes gràcies a tothom qui ja l'ha comprat, i a qui té previst fer-ho. I als qui no també, per llegir el bloc. Mercès també a tothom qui ha volgut ressenyar-lo o recomanar-lo en alguna o altra banda, fent especial menció a la meva estimadíssima llibreria Cu-cut, que està generant una quantitat de bon karma brutal. Mercès també als qui heu tingut la bondat de presentar-lo: l'Angel Amieva, en Matthew Tree, l'Adrià Pujol, en Damià Bardera (també lector de la versió beta) i en J.C. Codolà.

Sigueu feliços aquest Sant Jordi i compreu molts llibres. Si pot ser, d'autors catalans. No és xovinisme, sinó una altra manera de fer país.

dimecres, 21 de març de 2018

MANSPREADING (I PRESENTACIONS)

L'altre dia feia un viatge llarg amb tren i em va tocar seure en una d'aquelles places al voltant d'una taula. Si vas amb amics o amb la família aquesta distribució és collonuda perquè et permet gaudir del viatge. També és acceptable si ets un jovencell o jovencella amb ganes de lligar. O, finalment, si ets d'aquelles persones que volen conèixer desconeguts, que per descomptat no és el meu cas.

Em va tocar seure al davant d'un executiu d'aspecte porcí. No és una manera de parlar, s'assemblava de debò a un porc.  Duia el cabell engominat cap enrere, i tenia una papada formidable, hipnòtica. Duia una americana barata que el feia semblar un venedor de cotxes de segona mà. A mig viatge va adormir-se, roncant de manera formidable, com un dibuix animat. Al seu costat hi anava un home a la cinquantena, elegant i modern. Si fos dona o gai me n'hauria enamorat al mateix moment, però com que no és el cas vaig limitar-me a pensar que d'aquí a deu anys m'agradaria ser com ell, i mirar-m'ho tot amb aire d'estar a punt de perdre la paciència, però sense acabar de perdre-la. No sé si m'explico.

Mentre dormia,  el porquet va obrir les cames de manera desagradable, envaïnt el meu espai vital i el del senyor elegantíssim.  Fa temps m'havia rigut del manspreading, i segueixo pensant que no és una cosa masclista en si mateixa, sinó pròpia d'imbècils, de narcisistes o de troglodites. Però també entenc que les dones no tinguin ganes de viure en un món on impresentables així s'obrin de cames i molestin tothom al seu voltant, sigui del gènere que sigui. A mi també m'agradaria viure en un lloc més polit i just que aquest, i si elles són capaces de canviar-lo tenen el meu aplaudiment.

Però la cosa no s'acaba aquí: al costat hi tenia un individu petit que va passar-se el viatge llegint, atenció, l'ABC i la Razón. Feia que sí amb el cap, com si escoltés un míting d'en Rivera i pensés "Amb aquest nano sí que arreglarem el país". Anava vestit amb sensatesa i remenava un ordinador bo, però tenia la cara destrossada pel mam, com si acabés de sortir del Bar Consuelo després d'una nit bevent solysombras i fumant caliquenyos. Aquest homenet, oh infortuni,  també feia manspreading, però en el seu cas era amb els colzes: me'ls clavava al braç. Era un contacte desagradable, i al final em vaig haver d'arraulir, llegint el meu llibre fent una bola. Li passava vint quilos de múscul i un pam d'alçada, i vaig haver d'aixafar-me contra la finestra.

La relació que té aquesta història i el que ve a continuació és un misteri que ni jo mateix sé resoldre. Crec que us explico perquè no em semblava de bon gust parlar de dates i de presentacions, i suplicar la vostra assistència després de tant temps sense escriure res. Volia fer-me perdonar pels lectors i lectores que encara obren aquesta pàgina de tant en tant.

A continuació, ara sí, us plantifico les dates i llocs de les presentacions de Lèmmings. Pels qui no hagueu anat mai a cap, són com una mena de concert de rock sense cervesa, tabac, drogues ni sexe ràpid.

El divendres 23 de març, a les 20:00, seré a la Low Cost de Figueres. El padrí serà l'Àngel Amieva.

Dos dies després, el diumenge 25, a les 10:45 del matí, quan la bona gent estarà beneïnt el ram,  jo seré a la biblioteca de Lloret de Mar en una taula rodona sobre narcotràfic. 

El Dijous Sant, el dia que Jesús va sopar amb el seus deixebles i Judes el va vendre per una miserable bossa de monedes, jo berenaré amb els meus amics del Cu-cut de Torroella, a qui dec tantes coses que no sé ni com donar les gràcies sense semblar mig tarumba.

5'abril a l'Altell, a Banyoles, a càrrec de Mr. Matthew Tree. Many thanks, bro!

BCN: a la Calders, el 10 d'abril a les 19:30, a càrrec del man of the moment Adrià Pujol.

Girona: 12 d'abril, a la 22, a les 20:00, a càrrec del meu amic, el gran Damià Bardera.

I el dissabte 14 d'abril, si encara em queden forces, seré a Cassà de la Selva City, a les 12, dins del marc dels Vermunt Literaris que tantes alegries ens han donat aquests darrers mesos. A més a més no és una manera de parlar, donen vermut de debò, i del car.

I encara quedarà la del Cu-cut, i alguna altra que caurà.

Aprofito per donar les gràcies a llibreters i llibreteres, i a tots els qui teniu la bondat i l'extrema amabilitat d'apadrinar els Lèmmings. Sempre dic que si m'he d'emportar una cosa de tot aquest món dels llibres no serà tant la satisfacció d'haver publicat -que també- sinó la gent que he conegut i les boníssimes estones que hem passat. Només per això ha valgut la pena. Tota la resta, pura anècdota.