dijous, 22 d’octubre de 2020

UNA NIT AL CANÒDROM

Quan feia l'idiota per Dublin -d'això ja fa vint anys- vaig anar un parell de vegades al canòdrom. A molts irlandesos els hi agradaven les curses d'animals: al costat de casa hi havia l'hipòdrom més important del país. Els diumenge anaves al Leopard's Inn i trobaves parelles de pensionistes emborratxant-se amb discreció abans o després de les curses. Era un ambient festiu però contingut, de senyores amb ulleres d'aquelles que ara es tornen a portar i homes amb rebeca de punt. Ja veieu per on vaig. 

Al canòdrom les coses eren diferents. Allà s'hi bevia sense fre qualsevol dia de la setmana. Els jugadors no eren jubilats de classe mitjana-alta, sinó homes atrapats amb roba duta massa vegades i alè de cervesa que torna amb cada rot. Si tenies dubtes a l'hora d'apostar et cridaven de mala manera, i era fàcil trobar-te enmig d'una batussa.

El meu sistema era apostar pel gos amb el nom més divertit. N'hi havia un que es deia She is a shark, que em va fer guanyar quinze mil pessetes de l'època. No anava gaire granat i allò em va posar molt content. Un gallec que era amb mi va començar amb la tabola que no els convidava perquè era català, i que un gallec ja hagués convidat tothom. El tio anava vestit com un pijo a mig fer, semblava el cap de llista del PP en un poble perdut de la Costa da Morte. La qüestió és que després de separar un bitllet gros per poder comprar tabac, vaig pagar un parell de rondes, i al final em vaig fondre el premi. 

Vam tornar a casa ben pitofs. Amb taxi, com els senyors, tot i que quan remenava fotos per documentar-me n'he trobat una de la mateixa nit que érem a dins d'un autobús (?!). El taxista també estava borratxo (us ho juro) i ens ensenyava cançons populars irlandeses. Vam parar a mig camí per comprar cervesa i l'endemà em van explicar que m'havia embolicat amb una estudiant sueca que ara no recordo com es deia. A veure si el nom em ve al cap abans d'acabar el post. Quan vaig arribar a casa vaig trobar l'estudiant grec amb qui vivia assegut al jardí. Estava trist perquè havia de tornar al seu país a fer la mili. Havia perdut les claus i no podia entrar a casa, i s'esperava que algú tornés. No anava trompa, però li faltava poc. Dublin era una festa aleshores, o com a mínim ara m'ho sembla. Puta nostàlgia tardoral. 

En aquella època les noies no feien morrets, i els nois no s'esforçaven per semblar pinxos sortits d'un videoclip de reguetón. Érem uns borratxos i uns troneres i no volíem semblar res més. I ja està. 

No sé com hauríem reaccionat tots plegats davant d'un desastre com la pandèmia que avui ens assota. M'agrada pensar que érem uns tarambanes i uns animals, però que sabíem frenar a temps. Per desgràcia, l'autoengany no rutlla gaire bé: en aquella època tothom conduïa mig pitof, i fins que no van posar-se forts amb les mesures coercitives, anar i tornar eren la introducció i l'epíleg de la pròpia festa. Després passava el que passava, i l'índex de mortalitat i d'accidents greus era esgarrifós. Ens ho van explicar per activa i per passiva, van fer venir ferits a l'escola, però no va servir per res. Nosaltres a les nostra bola, que dèiem aleshores. Passava el mateix amb les drogues i el sexe (els que eren prou afortunats per tenir-ne): ens van informar abastament de les conseqüències de follar a pèl i de fumar massa porros, i això no va impedir que a cada generació hi haguéssin les Sorayas de torn embarassades, i els porretes que ara  són quarantins i que encara  no senten tocar ni quarts ni hores. I no en respiris, si/si no és maria.  

El meu jo present s'emprenya com una mona quan veu que els contagis pugen en part deguts a les festetes i les botellades (Torra:2020). Quan era a Twitter una vegada un nano em va rebatre amb un "ok boomer", que es veu que és la manera que tenen ara de tallar la conversa amb un adult, encara que no sigui pròpiament un baby boomer, com és el cas.  Em fascina que siguin capaços de sintetitzar tant menyspreu, tanta energia vital, amb dues simples paraules. M'emprenyo com una mona, deia, però alhora m'hi veig reflectit. I em rosega l'enveja, perquè penso que són millor del que vam ser nosaltres: han viscut amb més intensitat, sense tantes borratxeres inútils, sense aquest sentiment d'estar sempre a punt d'arribar. Els nanos d'ara no condueixen mamats, ni surten com si el món s'hagués d'acabar, potser perquè saben que el món és seu i s'acabarà quan ells ho diguin. Han fet més l'amor -o han follat més, segons el cas- i no han tingut tanta por de tot. Potser no viuran les nostres festes demencials, i ni falta que els hi fa. La sobreprotecció paterna els ha carregat amb un pes extra d'egocentrisme, això és cert. I potser aquest ego incontenible, sumat a l'energia desencadenada pròpia de la joventut (els neuròlegs diuen que és un tema de maduració de l'escorça pre-frontal, no sé si creure-me'ls) fan que se saltin les normes i es limitin a viure una mica a la babalà. Com vam fer nosaltres aquella nit al canòdrom de Dublín, i tantes i tantes altres vegades. Vist així, qui sóc jo per retreure'ls-hi res?

M'acaba de venir el nom de la sueca al cap. Linda, es deia Linda. 

dijous, 1 d’octubre de 2020

LA CULTURA DE L'ESFORÇ

No fa gaire vaig seguir una d'aquelles baralles que a vegades ens entretenen a les xarxes. Els participants discutien la validesa de la cultura de l'esforç. 

Un dels bàndols era format per gent molt d'esquerres, que diria l'avi, a falta d'una definició més precisa. Aquests afirmaven que aital concepte és un invent de ricatxos i aburgesats, que per protegir el seu status quo s'han empescat el romanço que amb dedicació i esforç s'arriba a tot arreu i es poden superar totes les barreres. Segons ells, la mecànica social segueix uns principis molt antics basats en la predeterminació: els pobres difícilment faran res perquè les circumstàncies no els acompanyen, i els rics triomfaran per força. Fent una reductio ad absurdum de la seva teoria, de seguida inferirem que no val la pena cap esforç perquè, tal i com diuen en castellà, to el pescao está vendido. Així, podem seguir-nos queixant amb la tranquil·litat d'esperit de no semblar un ressentits ni uns envejosos. Som, senzillament, les víctimes d'un sistema injust. 

Els seus rivals eren conservadors optimistes que afirmaven que la sort només afavoreix a les persones ben preparades, i que cal sortir a fora a buscar-la. Posaven exemples reals de gent nascuda a la misèria i que a base de tenacitat ara fan la migdiada en un iot conduït per un sicilià amb rínxols. Aquests carlins tenen uns cosins pobres, la colla Miss Wonderful, que ens atabalen a l'Instagram i a tot arreu amb diapositives insofribles fetes amb Canvas, i on ens alliçonen que l'únic rival a abatre som nosaltres mateixos, que el més important és el trajecte i que si treballem molt i somrien tothora, l'Univers -que és com el col·lega enrotllat que ens passava els apunts quan fèiem campana- ens tornarà el somriure, acompanyat de mil benediccions de tota classe. 

Vaig tenir la temptació de prendre part en el conflicte, però de seguida me'n vaig desdir. Potser per això la meva experiència a Twitter ha anat com ha anat. Els arguments de tots dos grups tenen la seva càrrega de veritat, això l'amable lector/a de seguida se n'ha adonat. En general els rics tenen la vida molt més fàcil que no pas els pobres, però l'esforç és un element imprescindible en moltes àrees, començant per l'esport i acabant en el món de la cultura. Sense talent és impossible arribar gaire lluny, no deixeu que us enganyin, però que tampoc us enredin els altres: Umberto Eco -per posar només un exemple- va estar un any prenent notes abans d'escriure ni un sol mot de la meva novel·la preferida. 

Per mi el game changer és la sort. Un cop de sort -o la manca de sort- pot destrossar-te la vida o encarrilar-te-la en un moment. És cert que la Sort sempre ens diu -per fer-se la digna- que té predilecció pels qui s'ho curren, però és una mica pendó i a l'hora de la veritat es tira als braços de qualsevol. O li fot una coça al cul i l'empeny a l'abisme, com una amant russa. És una dama capritxosa i imprevisible en extrem. Hi ha un exercici que no us recomano gens, consistent en fer una ullada retrospectiva i sincera, i descobrir els moments de les vostres vides en que l'atzar ha jugat un paper determinant. N'hi ha tants que espanta. 


Algú dirà que la Sort no existeix, i que només és el nom que donem a un conjunt de variables impossibles de controlar. Si tinguéssim els mitjans, podríem preveure-ho gairebé tot. Els jugadors de rol o de wargames més veterans saben que al final els daus donen la raó a l'estadística. Ignoro si els ludòpates de casino creuen el mateix, i si realment hi ha una manera de guanyar. Jo només conec jugadors d'escurabutxaques, i aquests són gent poc propensa a teoritzar, encara que a la seva manera saben que tard o d'hora la màquina s'escalfa i dona el premi gros, i pobre del que els hi prengui mentre ells són a la barra a buscar un altre Larios amb cola. 

M'estic desviant del tema. La Sort, deia, pels descreguts només és un constructe cultural. Aquesta  teoria és impossible de refutar, però a la pràctica tan se val. M'explico -i ja acabo-: tan li fa si en un món teòric podríem controlar o no les variables. La qüestió és que en el món real no podem, i estem molt lluny de fer-ho. Per tant, seguim i seguirem essent esclaus de l'atzar. La feina dura, si no va acompanyada d'un petó dolç de la Senyora, es quedarà en foc d'encenalls. I al contrari, si algú té la fortuna de ser al lloc concret en el moment adequat -sense saber-ho, perquè aquestes coses no se saben- potser gaudirà del somriure i del frec de dits de la Dama. I els altres, els que no hem sabut enamorar-la, els que ens ha rebujat i dit que només ens vol com a amics, només ens quedarà l'agror i el preguntar-nos si els afortunats són conscients que el seu èxit no es deu  al seu talent sinó a la mirada rampelluda de la Sort. 

diumenge, 20 de setembre de 2020

UNA BIRRA I PROU NO FA MAL

Fa un any i mig vaig tancar aquest bloc. Vaig fer-ho perquè els blocs són un anacronisme, i el real game avui es juga a les altres xarxes. Vaig tancar el Tardes de birres, us deia, amb la intenció d’estudiar la mecànica de Twitter, la seva lògica intrínseca, i fins i tot vaig obrir un compte a Instagram (!?). Tot plegat va ser error molt gros.

Per mi Twitter és i seguirà essent un enigma. És cert que mai no he sigut un usuari gaire actiu, però segueixo uns quants grups –literaris i de xorrades en general- i si bé en molts casos he descobert el biaix o alguna pauta de funcionament, no he sigut capaç d’entrar en el joc, i si ho he fet m'ha passat el mateix que quan era petit i jugava a futbol al pati: ho feia tan malament que ningú no em volia al seu equip.

Després hi ha el tema de la mala llet. És flipant com està la penya, allà dins. Algú em va dir que Twitter no era un debat, sinó un partit de futbol, d’aquells on  la gent mig pitof anima al seu equip i  insulta als altres, i si poden els hi tiren coses i tot. Jo mateix m’havia barallat per qüestions polítiques, però ara no penso fer veure que el bàndol que un dia vaig escollir no ha sigut el bàndol perdedor. Suposo que encara sóc independentista, i ho seguiré essent perquè sóc un sentimental, però tal i com estan les coses no trobo que tingui cap sentit enfadar-se. 

En definitiva, m’he cansat dels llacistes, de totes les variants dels espanyolistes, dels que fan veure que són federalistes, dels graciosets, dels rabiosos, dels que hi van només a promocionar-se, dels vegans, dels carnívors, de les feministes, dels cunyats, dels homes grans que no volen deixar pas al jovent i del jovent que es pensa que el món els hi deu alguna cosa perquè els hem educat en un entorn lliure de frustracions. M’he cansat dels puristes de la llengua i dels qui la maltracten, i encara més dels qui la volen destruir. Estic avorrit dels policies de balcó i dels irresponsables, dels mestretites, dels reis i les reines del drama, dels condescendents, i en general de gairebé tot. En definitiva, no és el meu lloc, i si bé no tancaré el compte, limitaré encara més les meves aportacions, i sobretot el faré servir per penjar les entrades del bloc, que és l’únic lloc on em sento còmode, encara que només em llegeixin quatre amics amb més preocupació que interès.

El Facebook no l’he abandonat, potser és l’única xarxa que entenc una mica. En canvi, el tema d’Instagram ha sigut tragicòmic. No sóc una d’aquelles persones que es miren al mirall i s’agraden, més aviat al contrari, tendeixo a odiar-me. I malgrat que quan era jove sí que era una mica tarambana,  ara  tinc una vida insubstancial que no crec que pugui interessar a ningú. De debò voleu saber què esmorzo? O veure’m fent flexions mentre esbufego?

Em quedaré aquí, encara que parli per les parets. Seré el monjo que escriu quan és negra nit a la solitud de la seva cartoixa, perduda en un bosc alemany. Un dels samurais de Saigo Takamori, que van llançar-se contra els seus rivals armats només amb katanes, sabent que els farcirien de plom amb metralletes de darrera generació. Sóc el darrer duelista que va a matar-se amb algú a trenc d’alba, i a sobre amb espasa en comptes de pistola. Sóc el tio que encara passa més estona llegint que no pas veient sèries,  el que enyora una joventut que al capdavall no va ser gran cosa. Un dels que encara escriuen català, i el més important, que llegeix altres autors que també escriuen en català (heu  pensat què passaria si tots els escriptors compréssim llibres de camarades? La indústria editorial reviscolaria de cop).  Un dels músics que tocaven mentre el titànic s’enfonsava, i que cada vegada que veia passar un cambrer que fugia per salvar la vida, li demanava un còctel. Sóc aquell barber alguerès que l’any passat va venir al meu poble i a la meva escola, i que va explicar-nos que és el darrer paio que canta català en aquella illa, i que quan ell mori ja no ho farà ningú, però  que és important que algú ho faci per recordar que el fet català –malgrat el que diguin els seus enemics- un dia va ser real, i fins i tot va existir més enllà de Catalunya.



He trigat un any i mig, però al final ho he entès. No es tracta d’escriure perquè et riguin les gràcies mil persones, o t’aplaudeixin perquè critiques als polítics que ells també odien.  Hem d'escriure per demostrar que un dia vam ser aquí, com el barber alguerès, i per resistir una dècada més, o potser dues. Amb moltíssima sort serem capaços de lligar un parell de bons paràgrafs, i després fer el que deia Pla: anar a casa, fotre’s una sopa o una truita, i no envejar res a ningú.  Una cosa més fàcil de dir que no pas de fer. No trobeu?

En fi, si ho voleu, ens anirem veient per aquí.  No espereu gaire constància, però hi seré. Tornar a casa sempre fa il·lusió .

dimarts, 16 d’abril de 2019

L'ÚLTIMA BIRRA (i II)


Al principi volia donar de baixa el bloc, o tancar-lo, o el que sigui. Molta gent ho fa quan deixa d'escriure-hi. No comparteixo alguns articles que va penjar la versió jove de mi mateix. Els temps han canviat, la meva manera de pensar també, i les meves circumstàncies ja no són les mateixes d'aleshores. Però les paraules que escrius les has de defensar, com ho faries amb fill tabalot, i si bé es poden matisar, o fins i tot demanar disculpes, no crec que esborrar un bloc sencer sigui l'opció  valenta. Per tant, el deixaré obert i em limitaré a no actualitzar-lo, cosa que de fet ja només feia de Pasqües a Rams. Potser d'aquí un temps l'hauré de recuperar, però ara mateix no se m'acut per quin motiu. També és cert que el temps i les patacades m'han ensenyat que mai diguis mai.  Qui s'hagi d'emprenyar, s'emprenyarà igualment: sempre hi ha algú disposat a sentir-se ofès. Hi ha qui escriu com un titafreda -o com una conyfred- per congraciar-se amb tothom, però a casa sempre hem pensat que l'alçada d'algú es mesura pels seus enemics. Si no en tens cap, malament rai. 

En el seu moment Tardes de birres va ser una bona plataforma per donar-me a conèixer.  Tot just començava a escriure i no sé com ho hauria fet sense. Alguns articles van ser llegits per  milers de persones, com ara el del Raluy, que crec que té el rècord. Però també he tingut baralles, és clar. La més sonada va ser amb el pobre Víctor Amela, per motius que ara no vénen al cas.  

Molt pitjor que l'Amela van ser els maquinorros quan vaig riure'm del seu líder espiritual, en David Pastillas. Vaig rebre tantes amenaces, i algunes de tan intimidatòries, que vaig haver de retirar l'article. Acabava de néixer el meu primer fill i no tenia ganes de trencar-me la cara amb paios que aviat van descobrir on vivia i van amenaçar de visitar-me. És l'única vegada que m'he autocensurat en deu anys. Ben mirat, aquells tios tenien part de raó: vaig entrar a matar sense cap motiu. No tinc res en contra d'en Pastillas, només volia fer-me el graciós -crec que l'article estava prou bé, però vist ara potser sí que era ofensiu-. El que no calia era amenaçar-me de mort, però en fi, de tot se n'aprèn. També vaig tenir alguna enganxada amb un opinaire del Diari de Girona, i segurament amb algú altre, però ara tot plegat em sembla molt poc important, ximpleries de per riure. 

Però les batusses només han sigut una part minúscula de la vida d'aquest bloc. Gràcies al Tardes de birres  he resolt misteris del passat, i he rigut molt. També he escrit reflexions penoses i algunes d'encertades, i he demanat perdó a amics a qui he fet enfadar.  La gran majoria d'històries que us he explicat són veritat, i van passar tal i com les vaig escriure. Si hi havia salsa era la justa i necessària. No sóc home d'autoficció, perquè la realitat és prou estrafolària per si sola, i no cal inventar-se res.

Escric aquestes darreres línies i penso que potser en el fons no cal tancar el bloc, i que n'hi hauria prou publicant un post cada mes, que és més o menys el ritme que seguia darrerament. Seria una bona idea, però saber que he d'alimentar aquesta bestiola, encara que sigui molt de tant en tant, em roba idees i energia, i necessito cada engruna, cada gota de força pels projectes que tinc al cap, que són molts i exigeixen dedicació plena. Alguns lectors i lectores ja saben que Lèmmings ha guanyat el premi a millor novel·la negra publicada l'any 2018. La traducció al castellà ha quedat magnífica. El gruix de la feina va fer-lo l'editor, en Marc Moreno, i jo vaig tenir el privilegi de poder aportar retocs i matisos. Lemmings en castellà és un llibre diferent i n'estic molt content. Si algú té curiositat, la versió paper és a les llibreries, però la versió digital es pot aconseguir aquí per un preu molt llaminer. Vaig posar-hi el cent per cent de mi mateix. Us explico això perquè a cada llibre que faig intento superar l'anterior, i fer que els diners que la gent s'hi gasta li surtin a compte. Publicar un llibre que no m'hagi fet sagnar ho trobo una estafa pel públic lector, una presa de pèl. A cada moment ho faig tan bé com puc, i ara estic en un moment que necessito enfocar bé el poc temps lliure que em queda. M'estimo moltíssim aquest bloc, i li dec tot, o gairebé tot, però a dia d'avui el sento com un llast. 

Aturo el rotllo. Ens veiem a les xarxes (sóc a Facebook i a Twitter) i a les llibreries.  I ara sí, escric les paraules que més m'han costat d'aquests deu anys i escaig. Adéu, gent. Ha sigut un plaer i un honor. No us podeu ni imaginar lo feliç que m'heu fet llegint-me, i fent-me saber que éreu aquí. Us estimo a tots i a totes, perquè a nivell literari us ho dec tot. Un petó, una abraçada gegant i fins sempre. 


Cassà de la Selva, 16 d'abril del 2019. 


dimecres, 20 de març de 2019

L'ÚLTIMA BIRRA (I)

El primer post del Tardes de birres  el vaig escriure al Facebook. Si no vaig errat, eren deu raons per no ser d'esquerres. En aquella época sempre deia que era de dretes. Era postureig, en realitat se me'n refotia tot plegat, però era la meva manera de rebelar-me contra la dictadura de la correcció política i dels xupiguais. Ara que envelleixo  sí que m'estic tornant d'esquerres de debò, una cosa ben curiosa donat que la majoria de gent ho fa al revés. Sobretot avui, que he rebut la factura del gas d'Endesa. Al pas que vaig acabaré de presidenciable de la CUP. Però en fi, no tinc ganes de parlar de política. Ja ho he fet massa al llarg d'aquests anys, i m'ha portat una pila de disgustos i ben poques satisfaccions, o fins i tot cap. Quan el bloc era viu m'ho jurava mil i una vegades, amb la mateixa passió -i inconsistència- que jurava que no m'emborratxaria mai més, i al final ensopegava altra vegada amb aquests rocs. Sempre amb aquests rocs, i amb d'altres encara més patètics que prefereixo ni mencionar.

Però avui no. Avui he vingut a dir-vos adéu. Serà un adéu per entregues, això sí, però ha arribat l'hora de deixar el bloc.

Alguna vegada ja vaig escriure que en molta mesura he mantingut el Tardes de birres  durant  aquests anys per la promesa que vaig fer a en Xicu. Va morir ja fa un temps, a una edat que amb prou feines comences a viure amb serenor. Quan el vaig visitar a l'hospital em va fer prometre que no tancaria el bloc. He sigut fidel a la promesa des que te'n vas anar, company, i  suposo que sabràs perdondonar-me. Ja saps que els blocs ja no són ni l'ombra del que van ser quan llegies el meu. Ben mirat, quan el vaig obrir ja anaven de baixada. Mira si en sóc de talós, tio, que encara no he sabut arribar mai d'hora enlloc. Com quan érem joves: sempre em presentava a les festes massa aviat i  acabava fet pols, o al revés, arribava massa tard, quan ja s'havia tallat tot el bacallà. Suposo que la vida m'ha anat com m'ha anat per aquesta incapacitat meva d'arribar a l'hora en punt. Quaranta-dos anys i encara no he fet ni un càlcul del dret.
Resultado de imagen de copa cerveza rota

Però no només ho he fet per en Xicu, això d'alimentar el bloc. Sempre ha sigut un plaer, un entrenament, una pedra d'afilar per tenir la ploma a punt per les estocades. M'ho he passat molt bé, i això us ho he d'agrair a vosaltres, perquè un bloc no existeix sense lectors. Però all good things come to an end, i amb el temps el bloc ha perdut seguidors, suposo que de manera proporcional a la meva regularitat a l'hora d'escriure-hi. Malgrat algunes excepcions -els blocs de novel·la negra tenen una salut de ferro- la blogosfera s'ha rendit a Twitter. Jo mateix hi tinc un compte que no aconsegueixo arrencar perquè el Twitter té uns mecanismes que ignoro del tot, i allà dins m'hi sento lent, maldestre i estúpid, com quan boxeges amb algú molt més jove i fort que tu. Tots sabem que un dia Twitter s'acabarà, i sortirà una altra cosa -diuen que de fet ja és un zombi, i que la partida es juga a l'Instagram- però fins aleshores farem la puta i la Ramoneta allà. Seria molt propi meu que li agafés el truc el dia que Twitter deixés de ser el que ara és.

El segon article del bloc - també al FB, encara que després el vaig penjar aquí - va ser sobre l'ocupació de la Facultat d'Educació quan va haver-hi tot aquell merder al voltant de Bolonya (crec). I després ja vaig obrir la paradeta. Aquests dies m'he divertit fent arqueología blocaire. Si esteu morts d'avorriment podeu anar baixant estrats, com un Indy Jones intrèpit. La majoria són fullaraca i palla, però hi ha algún paràgraf que es pot salvar. Els veterans diuen que amb això ja n' hi ha prou.

Durant la seva vida el bloc ha patit alguns canvis lleus d'aparença. El més important va ser  quan desactivar els comentaris. Vaig fer-ho perquè no tenia la constància per contestar-los un per un, que és el que toca fer, i després em sabia greu semblar un imbécil i un estirat. Per això vaig creure que la millor opció era bloquejar-los, no pas per menysprear al lector -Déu me'n guardi, sort n'he tingut, de vosaltres!- sinó perquè no donava l'abast.

I a grans trets això ha sigut tot. Em queden un o dos posts repassant els highlights, però no vull alargar l'agonia més del que sigui necessari. Això de dir adéu és difícil i mai me n'he sortit gens bé. 


dijous, 14 de febrer de 2019

NINJA!

En un dels primers capítols de la nostra estimada Bola de Drac, en Goku aconsegueix el núvol Kington. No sé si sabíeu que aquest personatge està inspirat en el Rei Mico de la mitología xinesa, que també volava a cavall d'un núvol, i que tenia molta força, i un bastó que s'allargava i s'arronsava. Si us hi fixeu, a molts restaurants xinesos hi ha representacions d'aquest semi-déu taoista. A Girona, per exemple, es pot veure a la Gran Muralla del Carrer de la Creu. També hi fan una vedella força bona, encara que això de portar-te-la en una plata roent amb forma de vaca és una mica xaró, però en fi, suposo no es pot demanar gaire més.

Tothom sap que al núvol Kington només hi pot pujar la gent que té el cor pur. En Krilin no podia fer-ho  perquè  volia aprendre Arts Marcials per agradar a les noies. El Follet Tortuga se'n va adonar, però al final el petit monjo el va convèncer regalant-li una carretada -literalment- de revistes pornogràfiques. Avui  podem trobar dibuixos tronats com en Bob Esponja, sumament desagradables, i alguns de divertits com els Teen Titans, però ja no fan mangas com els d'abans. Però no he escrit aquest post per rondinar com un Javier Marías o un Pérez-Reverte qualsevol, o aquell altre de les grenyes ridícules que sempre té els ulls mig tancats i que ara no recordo com es fa dir. L'he escrit perquè tenia ganes d'escriure alguna cosa, ja anireu veient que en realitat avui no tinc absolutament res a dir, i tot és desvarieig.

En Krilín no era l'únic que volia lligar aprenent Arts Marcials. En aquella época més o menys tots pensàvem igual, i les grans produccions cinematogràfiques ho reflectien. D'alguna manera intuíem el concepte de mascle alfa, però no teníem prou intel·ligència per pensar-lo.

De totes les Arts Marcials, els ninjitsu era el que ens havia de convertir en uns fuckers definitius. No em pregunteu per què, però aleshores estàvem convençuts que les noies es desfeien en veure homes disfressats de ninja corrent amunt i avall, brandant armes medievals i aprenent a dissimular l'ombra amb les branques dels arbres  (no és broma, ens ensenyaven coses així). Elles ens miraven amb més pena i preocupació que no pas desig, i entre això i els jocs de rol és normal que no ens mengéssim un torrat. Quina tristor d'adolescència que vam passar, Verge Santa.


Tot això em va venir al cap a arrel del post de l'altre dia, i perquè diumenge vaig passejar pel Parc Central de Girona, on a vegades entrenàvem. A part de nosaltres, els ninjes, hi havia petits traficants, atracadors de navalla suïssa i  homosexuals que es trobaven de manera furtiva. Aquests últims no destorbaven mai ningú, eren els vells verds i els pervertits els qui ens incomodaven. La majoria estaven convençuts que totes les jovenetes que portaven la faldilla més amunt del genoll eren unes putes, i a una amiga meva més d'una vegada li van oferir mil pessetes a canvi d'una mamada, putos malalts. La llegenda deia que de tant en tant un d'aquests pervertits era foragitat per un ninja, però no ho crec pas. A l'hora de la veritat, quasi mai no passa res. També hi havia llegendes al voltant d'en Chois Lee, un koreà pioner del Taekwondo a Girona, i que tenia les característiques dels herois fundadors de les grans mitologies universals. Deien que uns dissortats l'havien atracat i que havia llançat als seus assaltants  des del Pont de Ferro -o des del Pont de Pedra, segons qui ho expliqués. Sempre aquest desig de justicia, que el Karma posi les coses a lloc, i si no ho fa la justicia convencional, o fan els ninjes o els professors de Taekwondo vinguts de Korea. Ai , estimats amics i amigues, que em temo que no hi ha un ordre universal, en realitat no hi ha res, ben res, i per això ens inventem les conspiracions, per intentar injectar lógica allà on no n'hi ha, perquè només hi ha crueltat i tristor absurda.

No sé si els nanos d'avui són tan ingènus com ho érem nosaltres. Potser a ells no els hi cal fer el préssec d'una manera tan exagerada, i es limiten a encadenar embolics amb despreocupació. Les Arts Marcials tradicionals han perdut aquella aura mágica que les envoltava, i ja no hi ha ningú que es cregui que l'energia interna es pot canalitzar d'una manera determinada per fer mal a algú.  Els ninjes, en general, fan més riure que respecte.

Tinc la impresió que aquest mercat s'ha democratitzat, i que ara la gent jove té accés a relacions de parella sense haver de posar-se en evidència d'una manera tan vergonyant com ho fèiem alguns de nosaltres. Aquests nanos ho tenen tot més fácil. I jo cada vegada m'assemblo més als pollavelles rondinaires que he citat més amunt.

dimecres, 6 de febrer de 2019

QUAN EL CERVELL SE'T FA PETIT

El món de les arts marcials i els esports de contacte ha guanyat en sensatesa aquests darrers anys. La majoria dels entrenaments estan més o menys ben planificats, o si més tenen certa coherència. Quan vaig començar -fa més de vint anys- no era així. Aleshores ja hi havia professionals, però molts  no tenien cap formació, i ni tan sols gaire sentit comú. Alguns dels entrenaments que patíem aleshores eren demencials.

Vaig recordar tot això quan vaig veure un tuit que va penjar en Bernat Dedéu. Era aquest:


Aquest comportament a dia d'avui es considera propi de troglodites i de retardats, però fa uns anys estava més normalitzat del que us penseu. Vaig tenir un entrenador que aplicava un mètode semblant (sense tanta ràbia, perquè aleshores no ho gravàvem tot per penjar-ho a Internet, no teníem la necessitat de demostrar coses tota l'estona). La seva teoria era que a base de rebre cops al cap, el cervell rebotava amb les parets del crani i de mica en mica s'anava fent petit. Quan s'havia fet prou petit ja no podia rebotar contra les parets del crani, i per tant el dissortat atleta ja no podia quedar ko. Era un teoria d'una lògica absoluta, molt difícil de rebatre. 

I no era l'únic. Vaig conèixer un altre paio que per tal d'endurir el front i poder clavar cops de cap més forts a un hipotètic rival, ens ordenava que clavéssim cops a una gran massa de fusta que hi havia al terra, de les que fan servir els paletes per clavar estaques. El número de neurones que perdies no era tan alarmant com a l'exercici anterior, però si tenies ganes de doctorar-te està clar que no eren entrenaments que poguessis seguir gaire temps. Jo sempre dic que si no hagués entrenat tant, ara seria metge neuròleg. 

Però això només és el començament. Un paio ens va fer clavar cops a una alzina surera amb les punts dels dits. L'objectiu era endurir-los, però les estelles se'ns ficaven entre les ungles i feia un mal horrorós. Sort que era suro, i no pas pi. També hi havia, per descompat, el clàssic cop amb la tíbia a l'arbre. Des de la mítica pel·lícula Kickboxer, del gran Van Damme, que tots els gimnasos el praticaven. Era un must. El del gif de sota era en Tong Po, el seu rival a la pel·lícula.  Era un personatge tan potent que eclipsava al nostre heroi, i era habitual veure paios pels gimnasos que es pentinaven com ell. 

Resultado de imagen de van damme gif kicking

Resultado de imagen de Tong po gif kicking

Les pel·lícules eren una font inesgotable de mètodes d'entrenament. Quan el profe veia una pel·lícula d'en Jackie Chan, el dilluns següent ja ens tens a tots asseguts a l'aire i aguantant dos claus amb els braços estirats. Era molt dolorós, però no et provocava lesions cerebrals. També hi havia, esclar, l'enduriment abdominal. Ens havíem d'estirar panxa amunt i el més gros del gimnàs saltava sobre les nostres panxes. Una vegada un pobre nano es va cagar. No cal dir que no el vam veure mai més. 

Aquests entrenaments a la babalà també eren freqüents a d'altres esports. Recordo que tenia amics que jugaven a futbol i que m'explicaven que a vegades acabaven l'entrenament vomitant. Tota aquesta col·lecció de despropòsits i disbarats van endurir-nos -el que no mata et torna fort. Els quarantins d'avui som la darrera generació que ha crescut en l'obscurantisme. Tot plegat era una bestiesa enorme, còsmica, però vam riure tant, tant i tant, i riem tant quan ens en recordem, que a vegades crec que al final va valer la pena. 

Llàstima, però, de no tenir el sou d'un metge neuròleg.