dijous, 12 de gener de 2017

CALLA IMBÈCIL!

La Xarxa ens dóna moltes alegries, però avui no parlarem de coses boniques. Avui parlarem de misèries. Ja us aviso que no aportaré gaire res de nou: hi ha manta articles i posts sobre les ombres d'Internet, i escrivint això estic, en certa manera, tirant-me pedres al teulat, però què cony. Avui m'he llevat destroyer, hòstia,

Tots sabem que Internet és una màquina de processar imbècils. Fa anys que se sap que és la zona de comfort de tot quant ximplet sortit de les clavegueres de la societat. Dements de tota classe i condició han fet de la Xarxa una aliada fidel a l'hora d'airejar les seves idees insensates i les seves fílies i fòbies estrafolàries. Paios que abans només molestaven als altres parroquians del casino o del bar de sota ara escampen els seus deliris als quatre vents, i col·leccionen, inexplicablement, centenars, i fins i tot milers, de followers. Twitter ha resulat ser una plataforma fantàstica per ells, i al costat de gent amb cert recorregut i un discurs ben travat, hi ha pepotes i tarats que se senten amb el dret de dir el que pensen, com si les seves meditacions tinguessin una importància cabdal per la Humanitat. 

Als de la meva generació van educar-nos fent-nos creure que érem especials, i que teníem el dret i el deure d'expressar-nos. Quina decepció, quan ens hem adonat que en realitat no tenim absolutament res a dir, i que al cap i a la fi només fem el que s'espera de nosaltres. Ens agrada pensar que som diferents com flocs de neu, però tots ens afanyem a agafar el mòbil per fotografiar el plat de sushi que ens ha dut el cambrer, a fer-nos selfies on fem veure que som feliços  i, si anem a Pisa, ens tirem la foto poca-solta fent com si aguantéssim la torre torta. Aquests dies hem vist adults asseure's a la falda dels Reis d'Orient i dels patges i demanar-los un Iphone 7, dient que s'havien portat bé i rient com si haguessin tingut una ocurrència extraordinària. Les bromes sobre torrons encara són més embafadores que els propis dolços, i els articles que surten aquesta setmana sobre els excessos de Nadal són de vergonya aliena, de tan tòpics i avorrits. No hi ha ni una engruna d'originalitat enlloc.

Però els imbècils, sempre disposats a intentar sorprendre'ns, segueixen creient-se el melic del món, i ens atabalen cada dia amb les seves opinions, quasi sempre pispades a algun columnista o opinaire professional. Deixeu-me il·lustrar-ho amb un exemple perquè vegeu de què parlo:

Com sempre que s'acosta el període de matriculació, sorgeixen notícies falses, o bé tendencioses, sobre l'escola concertada. Desgraciadament és normal i fa temps que dura, però aquest és un altre assumpte. La primera d'enguany -van aviat- és que la Salle obliga als professors a fer les classes en anglès o en castellà, i no pas en català. Per descomptat, la notícia era inexacta: es referia, només, a una Facultat concreta (crec que era Arquitectura), plena a vessar d'alumnes d'arreu del món. S'ha de ser molt pagerol i molt animalot per pretendre que alumnes d'Itàlia o d'Alemanya aprenguin català pels pocs mesos que dura un Erasmus. I això sense tenir en compte que a les Universitats públiques aquest tipus de polítiques lingüístiques s'apliquen fa moltíssims anys, i tothom ha callat sempre fins ara, que ho ha fet una concertada. Si mai som independents l'anglès haurà de ser present a tot arreu, només faltaria. Si hem de fer una altra Espanya en petit, malament anem. Però bé, tornem al que dèiem: alguns independentistes de calçot i espardenya van afanyar-se a penjar la notícia al FB, i la terragada, en flairar la merda, es va posar la barretina  i va saltar al femer, escrivint comentaris de la talla de "Fatxes", "Fills de puta" i "La Salle és l'Opus, què us pensàveu?". Dir que la Salle és de l'Opus és una bestiesa conceptual tan grossa com dir que el Barça és el Madrid. S'ha de ser subnormal. Dir fatxes a la Salle Catalunya, que durant la dictadura mai van cantar el Cara al Sol ni va fer la gara-gara al puto dictador (cosa que, per cert, sí que feien moltes escoles públiques, dirigides per esbirros franquistes) és ser encara més curt de gambals, o bé, directament, una mala persona.

"És que jo sempre dic el que penso" repeteix amb altivesa de gintònic i cigarreta alguna gent, com si el seu pensament fos el resultat de lectures denses digerides lentament, en comptes de ser una opinió manllevada de la ràdio o, encara pitjor, d'algun influencer de pa sucat amb oli del Facebook o del Twitter. "Ningú t'ho ha demanat", els hi hem de respondre nosaltres cada vegada. I no ens hem de cansar de dir: "Calla, imbècil. Calla."

dimecres, 4 de gener de 2017

30 DE DESEMBRE: COMIATS DE SOLTER I RETROBAMENTS INSOSPITATS

El trenta de desembre els meus amics i jo vam celebrar un dels pocs comiats de solter que ens faltaven celebrar. Segurament el dia trenta de desembre, el dia abans de la revetlla d'Any Nou, és el més fluix de l'any. En efecte, els restaurants de Girona eren pràcticament buits, i si al final vam trobar un parell de locals oberts i amb certa afluència va ser gràcies a la nostra veterania. La major part de la gent trobaria idiota sortir de festa un dia com aquest, però els meus amics i jo som així, i de fet ens agrada ser-ho, i potser per això me'ls estimo tant. Anar on va tothom els dies que toca, pagar quantitats bàrbares per un sopar i per una copa, fer cues quilomètriques només per poder dir que tu hi eres, això sí que és idiota. Però en fi, suposo que cadascú es diverteix com vol, o com pot.

El dia trenta de desembre, us deia, voltàvem de nit per aquests móns oblidats de Déu, i a hores molt petites i fosques, al lavabo d'un bar on només hi érem nosaltres i unes quantes ànimes perdudes més, vaig trobar-m'hi un rostre conegut. Girona és ridículament petita i és perfectament normal trobar-te algú a cada bar, però a aquella persona concreta no esperava trobar-la, ni allà ni enlloc. Era el meu amic, el patge del Rei Ros. El patge i jo ens veiem un cop l'any, sempre en aquestes dates. La resta dels mesos els passa vés a saber on, fent qui sap què. Veient com n'és, de pàjaru, val més no especular: la Fe és trencadissa i la majoria de vegades el millor és fer l'orni.

- Hòstia, què hi fots aquí?
- Mira, el mateix que tu -va dir el patge, mirant-se el mirall. Pels ulls que feia, ja hauria de ser al llit fa estona.
- També celebres un comiat de solter? Us podeu casar, els patges?
- Faig el mateix que vosaltres: busco una excusa per emborratxar-me i sortir a fer volts amb els amics - va assenyalar un grup d'àrabs que bevien xupitos de Jagermeister en un racó de barra. Els havia vist de reüll una estona abans, i m'havia estranyat que els haguessin deixat entrar en un bar girofí com aquell. Amb ells, hi havia tres negres -aquests, si no semblen africans, ho tenen més fàcil per moure's per la nit gironina- i un parell de paios que, de tant rossos com eren, semblaven votants del Partit de la Llibertat de Wilders.

- Espero que us ho passeu bé. Aquest any et toca anar a repartir a Cassà? Vols quedar per fotre'ns un carajillo al Centro?
- No, aquest any em toca fer suport logístic. El rei Gaspar, que és el meu jefe, no em deixa tenir contacte amb la gent, i em passo els dies en un magatzem ordenant paquets amb aquests tios d'aquí. Fem un xupito ara, si vols, que ja saps que sóc un home de tradicions, i tu també, encara que facis veure que no.


Resultat d'imatges de paje reyes magos

Va demanar tequil·la. A mi els xupitos en general em deixen fet una merda, però com que en el moment de beure'n ja no hi sóc del tot, no hi ha manera de negar-m'hi, i encara menys si em convida un amic, o una mena d'amic, com va ser el cas. De manera que avall que fa baixada, amb la llimona i la sal canòniques, que és una xorrada però, com tots els rituals, cal ser executat amb diligència i sense gaire preguntes. El patge ros és un tronera i un cap de pardals, però d'una manera o altra és continuador d'un sistema classista que sobreviu, en part, gràcies als símbols i a l'estricte compliment que se'ls hi deu. Llepada a la sal, xupito gola avall i mossegada a la llimona. "Quaranta anys, Jordi", pensava jo, "ets a punt de fer quaranta anys i encara estàs així, i segurament així seguiràs, perquè ara ja no hi ha res a fer, ni tan sols salvar la nit".

El patge i jo vam fer el que fan els homes a la barra: rememorar històries antigues i prendre consciència del pas del temps. Aquest dolor tan dolç i sord que provoca la melàngia ens encanta, als noctàmbuls. Qualsevol càstig que ens infligim ens sembla poc, però aquest és un tema per un altre post. Al final, es veia a venir, va caure un segon xupito. Pit enfora i demà serà un altre dia. Tots coneixem la ressaca, però aquesta -astuta com una guineu- encara aconsegueix enredar-nos una vegada i una altra, i l'endemà ve a visitar-nos puntual com una mala cosa.

Vàrem acomiadar-nos a l'hora que els borratxos es barregen amb els matiners, que diu en Sabina. Dos patges amics seus gairebé no podien caminar, i van haver de ficar-los dins d'un taxi. Vaig pensar que, si l'endemà havien de treballar, algun nen s'emportaria un disgust quan rebés un regal equivocat.

- A veure si l'any vinent ens veiem en millors circumstàncies -vaig dir-li jo.
- A veure -va dir ell. - Feliç 2017, de tota manera.


dimecres, 21 de desembre de 2016

JO SEGUIRÉ DONANT

Arran de la Marató de TV3, aquests dies hem pogut llegir a les xarxes socials missatges de persones que s'enorgullien de no haver donat ni un punyeter cèntim, i que juraven no fer-ho mai, ja que la Sanitat i el benestar general són responsabilitats exclusives dels estats. Alguns d'aquests missatges estaven carregats de rancúnia i de voluntat de càstig cap a un govern amb qui no combreguen. La bola s'anava fent grossa, i a veure qui és més bad boy. No cal dir que molts dels arguments que s'han fet servir eren inframentals, i és una llàstima que les xarxes donin veu a gent tan curta i insignificant que, d'altra manera, no tindrien ningú que se'ls escoltés. Però avui no parlarem dels imbècils, sinó dels qui tenen un discurs mínimament estructurat.

Com ells, jo també espero que un dia visquem en un país amb un Govern format per ciutadans i ciutadanes de moral inqüestionable, a la manera dels antics grecs, i que gestionin de manera justa i harmònica els fons que tants esforços ens costa pagar. Però fins que no arribi aquest país de Xauxa governat per virtuosos on ningú -ni rics ni pobres- defraudi Hisenda, ni hi hagi lladres, ni estafadors, hem de seguir donant diners a iniciatives com la Marató. Fins que no arribi aquest Shangri-La de la Sanitat Pública -alguns l'identifiquen amb la llunyana Cuba-, està bé que els ciutadans col·laborem, ni que sigui donant uns quants euros, el que val un gintònic presumit a Girona o a Barcelona.

Fa dos o tres anys el Banc dels Aliments va haver de fer una recapta extraordinària perquè tenia els magatzems buits. De seguida van sortir veus molt similars a les que hem sentit aquests dies, cridant al boicot de la recapta. Ens deien: alimentar els ciutadans menys afavorits (dir "pobre" fa de dretes) no és cosa de ciutadans, sinó de l'Estat. Tots entenem, i fins i tot compartim el posicionament d'aquesta esquerra nostrada, però fins que no arribem a la utopia, què? La gran pregunta és aquesta. Què hem de fer, segons ells? Asseure'ns? Fer de filòsof barat al Facebook o a Twitter? No comprar ni un trist paquet d'arròs per qui no té ni per comprar-lo? Permetre que els magatzems del Banc dels Aliments es buidin?

Potser algun dia les coses aniran millor, i la gent també serà millor, sobretot els polítics. Que Déu hi faci més que nosaltres, perquè en tants anys d'història encara no ens n'hem sortit. Però fins que el moment no arribi, jo seguiré donant. Al Banc dels Aliments, al Banc de Sang, a PROïDe, a Intermón i als senyors i senyores que trobi pel carrer, sempre que la meva economia de mestre de Primària m'ho permeti. Certament, la Marató és un programa lacrimògen, a vegades xaró, i  difícil de mirar gaire estona. També és veritat que moltes de les empreses que hi col·laboren són plenes de malparits que només volen publicitar-se i desgravar impostos. Però en temes així  hem de basar-nos estrictament en l'imperatiu categòric de Kant: actuar com ens agradaria que tothom actués. Què passaria sí, de cop i volta, totes les oenegés, del tipus que siguin, del color que siguin, deixessin de fer la feina, esperant que els governs, de cop i volta, alehop, veiessin la llum i decidissin per fi comportar-se humanament? Fins que no hi hagi aquest miracle, jo seguiré fent el que faig ara. I us convido que també ho feu.

dimecres, 14 de desembre de 2016

LA SÍNDROME DE CASSANDRA

Que bonic que és poder dir ja t'havia avisat! Que bé que ens fa sentir, que superiors que ens veiem. Segurament és la frase que ens agrada més, perquè a) implica un avís previ per la nostra part, i b) implica que el nostre interlocutor, d'entrada, no ens hagi cregut. Això ens fa semblar més intel·ligents que ell o ella, i aquesta és una sensació que agrada a tothom. El ja t'ho havia dit és una droga, i convé no abusar-ne.

Com sempre, els grecs tenen un conte per il·lustrar-ho, El  mite de Cassandra. Cassandra era una princesa troiana a qui el déu Apol·lo li havia otorgat del do de la profecia. Després van tenir un affaire, i Cassandra, amb molt poca vista -no sé què pensava aquesta noia: als déus no se'ls menysté- un dia li va fer la cobra. Apol·lo, emprenyat, li va escopir a la boca, una pràctica que ara es habitual a les pel·lis porno, però que pels volts del segle XXII abans de Crist era una molt mala cosa. En efecte, el déu va condemnar a la profetessa a no ser creguda pels seus conciutadans. D'aquesta manera, la noia feia tota classe de prediccions encertadíssimes però ningú no se la creia i, el que és pitjor, es pensaven que era boja i la van tancara les masmorres de palau. Mentre era captiva, la Cassandra va avisar els nobles de Troia que no acceptessin aquell cavall de fusta tan gran i sospitós, i va profetitzar que, en cas de fer-ho, la ciutat cauria i seria cremada. Ningú no li va fer ni puto cas i la ciutat, com tots sabeu, se'n va anar pel pedregar. A banda de ser maltractada pels seus conciutadans de Troia, la pobra endevina va fer mala fi: durant el saqueig un dels Àiax (n'hi havia dos o tres, crec, i aquest en concret no era pas el més important, però sí el més fill de puta) la va trobar amagada dins del temple d'Atenea i la va violar. A la foto de sota ja veieu la pinta de milhomes que fotia, el subnormal aquest.


Resultat d'imatges de cassandra ayax

Els que estem maleïts amb la síndrome de Cassandra ens passem el dia avisant la gent del nostre voltant de coses que nosaltres veiem clares i nítides, i que aparentment ningú més no veu, o ho de fan de manera distorsionada o incorrecta. La gent tendeix a no fer-nos cas, i és perfectament comprensible: jo, si no fos jo, tampoc no em faria cas. El meu do no és un regal enverinat dels déus, sinó un simple efecte secundari de la meva visió apocalíptica del món. Per exemple: sabia del cert que en Donald Trump guanyaria les eleccions, i ja ho vaig escriure en aquest post. La gent confon els meus vaticinis cataclísmics amb simples mostres de pessimisme. Això en part és degut a aquest optimisme malaltís que tot ho envaeix, i que fa que la gent prengui tota classe de males decisions, confiant que l'Univers o el Karma d'alguna manera posaran les coses a lloc pel simple fet de desitjar-ho. En realitat les lleis còsmiques són molt senzilles, el que passa és que a la majoria de gent no li agraden.


Resultat d'imatges de miss miserable

A vegades l'erro, sí. Però en segons quins temes - per exemple, quan es tracta de jutjar una persona- m'equivoco molt rarament, gairebé mai. La veritat fa mal -i fa perdre les amistats, diu la dita- i per això els afectats amb la Síndrome optem per fer l'orni tot el dia, o bé per fer-nos els sorpresos quan ja feia temps que sabíem que fulano era un malparit i que zutana era una harpia. La meva incapacitat total per expressar-me parlant i la dificultat que tinc per formular idees no contribueix a l'hora de creure'm, i és molt fàcil que algú pensi que, en comptes de vaticinar el futur, estigui barbotejant com un idiota.

Com jo, hi ha un munt de gent afectada amb aquesta síndrome. Apreneu a fer-nos cas, i deixeu de pensar-vos que només som uns aixafaguitarres. A vegades la vida és rosa i algunes persones -no gaires!- potser són meravelloses, però és més fàcil ensopegar amb un imbècil que no pas amb un unicorn. Penseu-hi.

dimarts, 6 de desembre de 2016

NENS DE LLET


Generalment no penjo els textos de les presentacions que faig perquè són llargs, pensats per ser llegits en veu alta i només parlen d'una obra concreta. Avui faré una excepció, i la faré per dos motius. El primer, per amistat, i crec que amb aquest ja n'hi hauria prou. Però és que en el text de presentació de Nens de llet, de l'editorial El Cep i la Nansa, parlo una mica de tot, i crec que hi ha un parell de reflexions que us poden semblar interessants, a banda de l'obra pròpiament dita, que és molt, molt bona. Heus-lo ací, que diria aquell:

Fa sis anys vaig guanyar un premi literari convocat per una editorial petita de Barcelona. El premi consistia en la publicació de la novel·la, cosa que comporta, teòricament, la seva distribució i promoció. El llibre tenia un altre títol, però al final li vam posar Manual de Supervivència. En realitat només vaig guanyar mig premi, perquè l’editor es va limitar a imprimir-lo, com els mariners d’abans, que feien fills alegrement a les barjaules de cada port, i després se’n desentenien, i tal dia farà un any. Ni distribució, ni promoció, ni res. Però aquesta és una altra història.

Sí que va tenir la decència, l’editor, de convidar-me a dinar. Vam citar-nos al Zurich, a la Plaça Catalunya de Barcelona. Vaig arribar abans d’hora i em vaig asseure en un lloc estratègic, no fos cas que no em veiés i fotés el camp sense publicar-me l’obra. A la vora hi havia un home de mitjana edat, cabell blanc, vestit amb molta elegància i que llegia un llibre mentre bevia una cervesa d’un marró molt dens. En definitiva, aquell  home tenia tots els trets físics i atributs estilístics que jo, aleshores, atribuïa als editors. Vaig anar-li a preguntar si era la meva cita a cegues i em va respondre que no, però que li agradava molt llegir, i que en una altre vida li hauria encantat ser editor. Vaig explicar-li que havia guanyat un premi i que esperava l’editor per anar a dinar amb ell. Vist en perspectiva, devia semblar-li un bufanúvols. Però en comptes de mirar-me amb condescendència o amb preocupació, va explicar-me que la Carmen Laforet –l’autora de Nada, que segur que tots heu llegit en algun moment de la vostra vida acadèmica- va petar-ho amb aquella novel·la, però que després les coses no li van anar gaire bé. Les demés obres no van tenir tant ressò, i va morir de manera més o menys trista, amb un munt d’originals sense publicar que potser mai no veuran la llum.

“Si la seva primera novel·la no hagués sigut un èxit com va ser-ho Nada, potser hauria arribat encara més amunt. No és bo triomfar de pressa, noi. Espero que les coses et vagin malament. O com a mínim, que no et vagin gaire bé” em va dir aquell home, que jo cada vegada estava més convençut que era el meu editor fent-me una broma o posant-me a prova, com passa als contes de fades. Al cap i a la fi, no l’havia vist mai ni sabia quina cara feia, només havíem parlat per telèfon, però la veu de la gent canvia molt. Al final el senyor ben vestit va marxar i el meu editor, el de veritat, va aparèixer. Era petit i rodanxó, anava amb pantaló curt i suava com una mala cosa. Era exactament la pinta que faria Santa Claus si anés a fer turisme un mes de juliol a Barcelona. Només de veure’m em va dir: “Noi, necessito una cervesa”. Se la va beure d’un glop.

A vegades penso en aquell lector tan elegant que em vaig trobar al bar i imagino com m’haurien anat les coses si hagués sigut l’editor de la meva primera novel·la. Ara, amb els anys, he après que els editors no cal que vagin amb americanes, però guanyen molt si tenen el cabell de color blanc. Al cap i a la fi, és un símbol universal de maduresa, de saviesa i de bon fer. L’editor d’en Damià, en Francesc, els té d’un blanc polar que enlluerna. Quina sort que tens, company. El meu editor actual els té grisos, que està bé però no tant, perquè són blancs del tot. Ara que parlem d’editors: el pròleg del teu llibre parla de la sintonia necessària entre l’autor i l’editor, una cosa que no passa gaire vegades i que a simple vista potser no es pot apreciar, però que en els teus llibres, i en aquest en particular, que és el que ens ha reunit aquí, d’alguna manera és present des de la coberta fins la darrera paraula. En el que cas que ens ocupa, la darrera paraula del teu llibre és “res”. La frase completa: “Però res, ningú no deia res”.

Si hem de fer cas del que diu en Damià, aquesta paraula, “res”, serà la darrera que llegirem durant algun temps. Si us hi fixeu bé, ja té una certa càrrega de fatalitat, de profecia, de poesia. “Res”. 

Cadascú pot triar si creure-se’l o no. Jo estic convençut que serà una pausa molt curta, que d’altra banda a nivell estratègic és bona, perquè no pots publicar un llibre cada tardor durant molts anys, encara que mantinguis el nivell, com és el cas, o fins i tot que cada llibre sobrepassi l’anterior, com també és el cas. El camí d’en Damià no és el de la Carmen Laforet o el d’en Zafón, que ho peten amb el primer llibre, sinó el de construir uns fonaments molt sòlids per un edifici encara més sòlid, i que arribi com més amunt millor. Però ja saps que ho tens difícil, amic: el mercat es mou amb uns mecanismes capritxosos i quasi sempre injustos, i mentre alguna gent espera el Sant Jordi per comprar el nou llibre del Polònia –o d’en Buenafuente, o Crackòvia-, arrufen el nas si un escriptor de debò publica massa seguit. Però són les regles del joc, i malgrat que no ens agraden –i a tu encara menys- nosaltres no podem canviar-les. 

En Bernat Puigtobella ha escrit un article fantàstic a Nuvol.com, una autèntic xupito de clarividència. Parla de la dificultat d’enfrontar-se als grans gegants editorials, del desencís, de la sensació de caminar en cercles, com un hàmster a la seva roda. A arrel de la presentació d’en Damià a la Impossible, ha dit:

No plega pas d’escriure, però sí de publicar, que ara per ara s’ha convertit en un acte fútil. Els que coneixem en Bardera, un autor d’una ambició insubornable, sabem que no és una declaració retòrica per generar adhesió. Tal com està el pati, l’opció de Bardera és la més sensata ara mateix.

Tinc la sensació que molts escriptors catalans que ara tenen entre trenta-cinc i  quaranta-cinc anys –per dir una edat així, en general- vam ser víctimes d’una mena de gran engany. Vam estudiar, pensant que si aconseguíem feina de lo nostre la vida molaria. Vam aprendre anglès i vam treure’ns una segona carrera, o un Màster, i alguns es van doctorar. Vam comprar cases per un preu superior al real i vam pagar-les a un preu encara més alt per culpa dels putos interessos de les putes hipoteques. Vam seguir totes les modes del moment, i després molts vam formar famílies perquè era el que tocava. Finalment, vam publicar llibres pensant que d’alguna manera el talent i l’esforç tindrien una recompensa traduïda en cert reconeixement i en un volum digne de ventes. Per molts de nosaltres, gairebé per tots, no ha estat així. Ara em direu, i amb raó, que els joves d’avui dia encara ho tenen pitjor. És cert, però estic segur que a les noves generacions no els hi ha rentat el cap com van fer-ho amb nosaltres. En part, perquè ja no tenen professors pijoprogres i happyflowers, sinó que ens tenen a nosaltres, de professors, i nosaltres ja sabem que la vida no és de color rosa, i que és més normal perdre que no pas guanyar. Segurament els nanos d’ara són més cínics, més desencantats. Però en fi, no ens desviem del tema.

Potser aquesta ràbia amb prou feines continguda contra les promeses incomplertes i contra el món, que no és com ens van assegurar, és el que fa que l’obra d’en Damià sigui plena d’esguerrats, de bojos, de tragèdies grans i petites, de sordidesa amb prou feines camuflada pels brots verds que va plantant aquí i allà.  

Aquests darrers anys, i això crec que és indiscutible, en Damià s’ha convertit en una figura reputada dins de les lletres catalanes, però de les lletres catalanes de debò, una categoria gairebé secreta, on per norma general no hi entren ni càtars detectius,  ni capitans carlins, ni societats secretes italianes. És literatura que parla de la vida i de la mort. Farcida de realisme màgic, si voleu. Aquells fets que es llegeixen mig de passada, que són absurds però que tothom els troba perfectament normals.  Farcida també de mites antics, de folklore, d’històries velles i molt potents que ja s’explicaven, d’una manera o altra,  fa centenars d’anys, potser des de la nit del temps, i que són plenes d’arquetips i de màgia molt antiga i poderosa. Quan parlem de literatura, per mi, que no sóc ningú però a vegades em demanen l’opinió, parlem exactament d’això.

Ha sigut un honor i un plaer compartir presentacions i discussions amb tu durant tot aquest temps, i fins i tot aguantar ruixats. O com a mínim, aguantar tu els ruixats i procurar que jo no em mullés gaire: sempre has sigut més fort i valent que no pas jo. Estic segur que la teva obra millorarà després d’uns quants mesos retirat dels circuits comercials. És allò que diuen de fer una passa enrere per agafar arrancada. Sé que en aquest cas no és un tòpic, com els mesos de prova que es donen les parelles quan acaben de separar-se. En Damià ens fa falta per fer de contrapès. L’any vinent, quan comenci el desembre, ens sentirem estranys sense les presentacions del Cucut. Fes el que hagis de fer, company, però no triguis gaire. D’acord? Els demés intentarem mantenir el circ en moviment perquè, quan tornis, el trobis igual de demencial o, si la sort es posa de la nostra banda, una mica millor.




divendres, 25 de novembre de 2016

EL DIA QUE EN MILLO VA PERDRE ELS PAPERS

Fa uns quants mesos passejava amb la meva família per Girona i vam veure l'Enrique Millo. Caminava pocs metres davant nostre, i duia un feix de papers a sota el braç. En un moment donat va col·locar malament els peus, va perdre l'equilibri i el feix de papers li va caure al terra. Feia  vent, i els documents es van escampar per tota la vorera com si fossin confeti.

El meu primer impuls, el que em surt sempre naturalment, va ser ajupir-me i ajudar-lo. De fet, el meu fill gran ja m'ho demanava. Però li vaig dir que no. Per un únic cop, no. No pas a en Millo.

- Per què, papa? Que és un senyor dolent?
- No sé si és dolent-dolent, però no és gaire bona persona.

El meu fill només té cinc anys i no podia explicar-li que en Millo és un mercenari amb uns ideals incerts que varien segons el càrrec que li donen i els diners que li paguen. A Girona tothom sap que, a banda de ser membre d'Unió, durant un temps va tontejar amb ERC, i fins i tot corre la brama que, en un acte determinat, se'l va veure amb una samarreta groga per sobre la camisa, saltant i corejant els líders republicans. Fa un temps es va dur a terme una campanya al Facebook per recuperar la fotografia de l'acte en qüestió -diuen que existeix-, que ara mateix valdria una petita fortuna i posaria encara en més entredit la noblesa d'aquest individuu, que sempre em fa pensar en els jueus que vigilaven els seus propis companys al gueto de Varsòvia, o als crematoris nazis.

Així doncs, vam passar de llarg i vam deixar a en Millo recollint documents. Se'm va acudir un comentari que en aquell moment em va semblar molt graciós -sortíem de dinar- i no vaig poder-me'n estar:

- Millo, que perds els papers!

La meva dona va fotre'm un cop de puny a l'espatlla i en Millo va seguir capcot, com una formigueta que s'afana recollint provisions per l'hivern. Després vaig pensar que potser algun d'aquells papers contenia proves de la pressumpta -i probable- corrupció del PP, però encara que l'hagués recollit no m'atreviria a fer xantatge a un partit que té membres amb l'aparença de mafiós de l'Itàlia rural que té en Bárcenas. No pots jugar contra els professionals. Però que cap vianant ajudés a en Millo -hi havia més gent, i ningú va fer el gest d'ajupir-se- va ser una satisfacció petita, però que de tant en tant m'agrada evocar.

Abans d'ahir vam veure en Millo plorant la mort de la Rita Barberá a la tele. Per cert, fa poques setmanes li vaig dedicar aquest bonic post. El paper de l'Enrique i el del seu partit aquests dies ha sigut tan baix, tan vergonyant i tan ridícul, que tots plegats encara estem estupefactes i no hem sabut reaccionar. És una hipocresia d'un nivell tan alt, tan d'una altra lliga, que els pobrets ciutadans de a peu estem atuïts, com quan et foten un cop de puny i et descol·loca més la sorpresa que no pas el dolor. Aquests dies els líders populars desfilen davant de les càmeres, desvergonyits, i acusen al poble d'haver matat la Barberá, com si fos la versió 2.0 de Fuenteovejuna, amb l'alcaldessa en el paper de comendador malvat. D'aquí uns dies en prendrem consciència plena i fliparem. Direm: has vist quins collons més ben posats que tenen?, i el PP recollirà unes quantes saques més de vots, perquè el victimisme sempre els en dóna. I qui dies passa, anys empeny.

dimecres, 9 de novembre de 2016

JO JA US HO DEIA (la venjança dels rednecks)

Quan el Príncep Felipe i la Infanta Leti es van casar jo era en un bar, esmorzant. Era un bar de barri, el clàssic bar de barri que la gent que elogia els bars de barri mai no ha trepitjat, per ser massa brut i ple de gent trista que beu conyac de bon matí. Un bar molt poc #livinglavidahappy, i que faria arrufar el nas a totes aquestes nenes amb Iphone 7 i ulleres cares de pasta que voten Podemos i a la Colau per fer-se les rebels davant del papa i la mama, convergents o socialistes de tota la vida. Era en un bar de barri, deia, bevent un tallat i veient la televisió: a Madrid plovia i l'inici del casament dels reis va ser passat per aigua.

- Ja els hi està bé, a aquests fills de puta - vaig dir, esperant la complicitat dels bebedors, que van mirar la tele, van arronsar les espatlles i va retornar a la seva càlida i fidel copa de Soberano. Els hi importava tan poc la monarquia que no tenien forces ni per odiar-la.

Durant els anys que vaig freqüentar aquells bars de barri vaig aprendre un munt de coses. La més important: la glorificació de la classe obrera és un dels conceptes més equivocats dels darrers segles. La idea de l'obrer culte, actiu políticament, associacionista i  que freqüenta ateneus on hi tenen lloc espesses discussions bizantines és, com a mínim, esbiaixada. Mireu, si no, com arrasa el PP en determinades zones obreres, o bé la seva marca blanca, Ciudadanos. Però en molts cercles és una idea -una utopia, més aviat- encara ben viva. Recordem, per exemple, el discurs que va fer aquell homenet pel pregó de la Mercè, i alguns dels seus paràgrafs més nefands, on parla de l'èpica de l'obrer que torna a casa de treballar. Tinc molts amics -alguns de molt estimats- que creuen en aquesta idea, que com tots els estereotips és més falsa que Judes, i més simple que el quadre de comandaments del Fiat Uno que conduïa quan era jove. Però no ens desviem del tema: la segona cosa més important que vaig aprendre és que a la gent no li agrada que li diguin què ha de fer, ni què ha de pensar. I si t'hi fiques gaire ferruc, surten per petaneres, com els bevedors de conyac que us deia abans.

No sé per què ha guanyat Trump, i no crec que cap d'aquests opinadors de mirada greu i penetrant ho sàpiga. Però sí que estic segur d'una cosa: els americans, com van fer-ho els anglesos en el seu moment amb tot allò del Brexit, ens han deixat un missatge molt clar: "Nosaltres fem el que ens dóna la gana, i votem a qui ens dóna la gana. I no tolerarem que cap progressista de Twitter, des del seu piset de Gràcia, ens digui que hem d'obrir els ulls i ens assenyali a qui hem de votar i a qui no, pel nostre propi bé.". Si jo visqués als EUA hagués votat la Hilary, però entenc que alguna gent s'hagi cansat de les amenaces bufes d'en Robert de Niro a Youtube, i de la processó de músics milionaris que intenten convèncer a la gent a cop de guitarra, que és una cosa que sempre m'ha fet riure.  Quan alguns dels autoanomenats intel·lectuals espanyols feien propaganda per ZP, em vaig sentir insultat. Què volien dir, exactament? Que la gent llesta votava PSOE? Que si t'agradaven les cançons d'en Sabina havies de votar en Zapatero? Sempre aquesta condescendència, sempre aquests superioritat moral que fa tanta, tantíssima ràbia, i que si no fos una persona assenyada potser encara acabaria votant un imbècil, només per fotre als Michael Moores que hi ha pel món, que ja es freguen les mans perquè tenen un enemic nou contra el qual lluitar, i així donar una mica més de sentit a les seves vides -i potser fer algun caleró. Fatalment, han oblidat una de les velles màximes dels publicistes: la gent és imbècil, però no li agrada que li ho recordin.

Ahir deia al Facebook que en Clint Eastwood, en Chuck Norris, en Hulk Hogan, en Charlie Sheen i en Mike Tyson, entre d'altres, recolzen obertament a Donald Trump, i que precisament per això guanyaria. Més enllà de l'anècdota, cal ser molt ruc per veure que en Bon Jovi mou gent, però en Hulk Hogan potser encara en mou més. Aquests són els herois dels pobles petits, dels rednecks i dels pistolers que maten caimans a trets. Els herois dels handlebar moustache i dels pobres que no tenen la sort de viure a Manhattan, o a California. Els herois del cinturó bíblic, i dels venedors de cotxes de segona mà, i de les mares que fan apple pies. Ens hem rigut d'ells des del nostre postureig d'europeus esnobs, i ara els rednecks s'han alçat. Aneu fent broma contra els pagerols: jo ja us ho deia.

Resultat d'imatges