dijous, 14 de febrer de 2019

NINJA!

En un dels primers capítols de la nostra estimada Bola de Drac, en Goku aconsegueix el núvol Kington. No sé si sabíeu que aquest personatge està inspirat en el Rei Mico de la mitología xinesa, que també volava a cavall d'un núvol, i que tenia molta força, i un bastó que s'allargava i s'arronsava. Si us hi fixeu, a molts restaurants xinesos hi ha representacions d'aquest semi-déu taoista. A Girona, per exemple, es pot veure a la Gran Muralla del Carrer de la Creu. També hi fan una vedella força bona, encara que això de portar-te-la en una plata roent amb forma de vaca és una mica xaró, però en fi, suposo no es pot demanar gaire més.

Tothom sap que al núvol Kington només hi pot pujar la gent que té el cor pur. En Krilin no podia fer-ho  perquè  volia aprendre Arts Marcials per agradar a les noies. El Follet Tortuga se'n va adonar, però al final el petit monjo el va convèncer regalant-li una carretada -literalment- de revistes pornogràfiques. Avui  podem trobar dibuixos tronats com en Bob Esponja, sumament desagradables, i alguns de divertits com els Teen Titans, però ja no fan mangas com els d'abans. Però no he escrit aquest post per rondinar com un Javier Marías o un Pérez-Reverte qualsevol, o aquell altre de les grenyes ridícules que sempre té els ulls mig tancats i que ara no recordo com es fa dir. L'he escrit perquè tenia ganes d'escriure alguna cosa, ja anireu veient que en realitat avui no tinc absolutament res a dir, i tot és desvarieig.

En Krilín no era l'únic que volia lligar aprenent Arts Marcials. En aquella época més o menys tots pensàvem igual, i les grans produccions cinematogràfiques ho reflectien. D'alguna manera intuíem el concepte de mascle alfa, però no teníem prou intel·ligència per pensar-lo.

De totes les Arts Marcials, els ninjitsu era el que ens havia de convertir en uns fuckers definitius. No em pregunteu per què, però aleshores estàvem convençuts que les noies es desfeien en veure homes disfressats de ninja corrent amunt i avall, brandant armes medievals i aprenent a dissimular l'ombra amb les branques dels arbres  (no és broma, ens ensenyaven coses així). Elles ens miraven amb més pena i preocupació que no pas desig, i entre això i els jocs de rol és normal que no ens mengéssim un torrat. Quina tristor d'adolescència que vam passar, Verge Santa.


Tot això em va venir al cap a arrel del post de l'altre dia, i perquè diumenge vaig passejar pel Parc Central de Girona, on a vegades entrenàvem. A part de nosaltres, els ninjes, hi havia petits traficants, atracadors de navalla suïssa i  homosexuals que es trobaven de manera furtiva. Aquests últims no destorbaven mai ningú, eren els vells verds i els pervertits els qui ens incomodaven. La majoria estaven convençuts que totes les jovenetes que portaven la faldilla més amunt del genoll eren unes putes, i a una amiga meva més d'una vegada li van oferir mil pessetes a canvi d'una mamada, putos malalts. La llegenda deia que de tant en tant un d'aquests pervertits era foragitat per un ninja, però no ho crec pas. A l'hora de la veritat, quasi mai no passa res. També hi havia llegendes al voltant d'en Chois Lee, un koreà pioner del Taekwondo a Girona, i que tenia les característiques dels herois fundadors de les grans mitologies universals. Deien que uns dissortats l'havien atracat i que havia llançat als seus assaltants  des del Pont de Ferro -o des del Pont de Pedra, segons qui ho expliqués. Sempre aquest desig de justicia, que el Karma posi les coses a lloc, i si no ho fa la justicia convencional, o fan els ninjes o els professors de Taekwondo vinguts de Korea. Ai , estimats amics i amigues, que em temo que no hi ha un ordre universal, en realitat no hi ha res, ben res, i per això ens inventem les conspiracions, per intentar injectar lógica allà on no n'hi ha, perquè només hi ha crueltat i tristor absurda.

No sé si els nanos d'avui són tan ingènus com ho érem nosaltres. Potser a ells no els hi cal fer el préssec d'una manera tan exagerada, i es limiten a encadenar embolics amb despreocupació. Les Arts Marcials tradicionals han perdut aquella aura mágica que les envoltava, i ja no hi ha ningú que es cregui que l'energia interna es pot canalitzar d'una manera determinada per fer mal a algú.  Els ninjes, en general, fan més riure que respecte.

Tinc la impresió que aquest mercat s'ha democratitzat, i que ara la gent jove té accés a relacions de parella sense haver de posar-se en evidència d'una manera tan vergonyant com ho fèiem alguns de nosaltres. Aquests nanos ho tenen tot més fácil. I jo cada vegada m'assemblo més als pollavelles rondinaires que he citat més amunt.

dimecres, 6 de febrer de 2019

QUAN EL CERVELL SE'T FA PETIT

El món de les arts marcials i els esports de contacte ha guanyat en sensatesa aquests darrers anys. La majoria dels entrenaments estan més o menys ben planificats, o si més tenen certa coherència. Quan vaig començar -fa més de vint anys- no era així. Aleshores ja hi havia professionals, però molts  no tenien cap formació, i ni tan sols gaire sentit comú. Alguns dels entrenaments que patíem aleshores eren demencials.

Vaig recordar tot això quan vaig veure un tuit que va penjar en Bernat Dedéu. Era aquest:


Aquest comportament a dia d'avui es considera propi de troglodites i de retardats, però fa uns anys estava més normalitzat del que us penseu. Vaig tenir un entrenador que aplicava un mètode semblant (sense tanta ràbia, perquè aleshores no ho gravàvem tot per penjar-ho a Internet, no teníem la necessitat de demostrar coses tota l'estona). La seva teoria era que a base de rebre cops al cap, el cervell rebotava amb les parets del crani i de mica en mica s'anava fent petit. Quan s'havia fet prou petit ja no podia rebotar contra les parets del crani, i per tant el dissortat atleta ja no podia quedar ko. Era un teoria d'una lògica absoluta, molt difícil de rebatre. 

I no era l'únic. Vaig conèixer un altre paio que per tal d'endurir el front i poder clavar cops de cap més forts a un hipotètic rival, ens ordenava que clavéssim cops a una gran massa de fusta que hi havia al terra, de les que fan servir els paletes per clavar estaques. El número de neurones que perdies no era tan alarmant com a l'exercici anterior, però si tenies ganes de doctorar-te està clar que no eren entrenaments que poguessis seguir gaire temps. Jo sempre dic que si no hagués entrenat tant, ara seria metge neuròleg. 

Però això només és el començament. Un paio ens va fer clavar cops a una alzina surera amb les punts dels dits. L'objectiu era endurir-los, però les estelles se'ns ficaven entre les ungles i feia un mal horrorós. Sort que era suro, i no pas pi. També hi havia, per descompat, el clàssic cop amb la tíbia a l'arbre. Des de la mítica pel·lícula Kickboxer, del gran Van Damme, que tots els gimnasos el praticaven. Era un must. El del gif de sota era en Tong Po, el seu rival a la pel·lícula.  Era un personatge tan potent que eclipsava al nostre heroi, i era habitual veure paios pels gimnasos que es pentinaven com ell. 

Resultado de imagen de van damme gif kicking

Resultado de imagen de Tong po gif kicking

Les pel·lícules eren una font inesgotable de mètodes d'entrenament. Quan el profe veia una pel·lícula d'en Jackie Chan, el dilluns següent ja ens tens a tots asseguts a l'aire i aguantant dos claus amb els braços estirats. Era molt dolorós, però no et provocava lesions cerebrals. També hi havia, esclar, l'enduriment abdominal. Ens havíem d'estirar panxa amunt i el més gros del gimnàs saltava sobre les nostres panxes. Una vegada un pobre nano es va cagar. No cal dir que no el vam veure mai més. 

Aquests entrenaments a la babalà també eren freqüents a d'altres esports. Recordo que tenia amics que jugaven a futbol i que m'explicaven que a vegades acabaven l'entrenament vomitant. Tota aquesta col·lecció de despropòsits i disbarats van endurir-nos -el que no mata et torna fort. Els quarantins d'avui som la darrera generació que ha crescut en l'obscurantisme. Tot plegat era una bestiesa enorme, còsmica, però vam riure tant, tant i tant, i riem tant quan ens en recordem, que a vegades crec que al final va valer la pena. 

Llàstima, però, de no tenir el sou d'un metge neuròleg.

dimarts, 29 de gener de 2019

MORE LEMMINGS!

Una persona va llegir Lèmmings abans que fos publicada i em va dir que era una novel·la massa masculina, i que difícilment agradaria a un públic femení. Els qui em llegiu ja sabeu que tinc l'autoestima més trencadissa que un gerro xinès (dels de veritat, no pas d'aquests horrorosos que venen als basars), i aquest simple comentari em va deixar els ànims pel terra. Vaig pensar que si no em llegeixen les dones, que són les que majoritàriament llegeixien, qui em llegiria?

Resultado de imagen de oh no more lemmings

Però la novel·la va sortir igualment. Us he de confessar que estava acollonit, però això no és cap novetat en mi. Els meus dos primers llibres -de temàtica ben diferent als dos darrers- havien passat desapercebuts, i Nits de matapobres sí que va rebre alguns elogis, però en general va tenir poc recorregut.

Em sento tremendament afortunat que Lèmmings hagi guadit de bona acceptació, i que l'editor li hagi fet confiança i l'hagi volgut traduir al castellà. Però el que em fa més il·lusió són les ressenyes fetes per dones lectores, blogaires i tuitaires. Dones que trenquen els tòpics de llibres de gènere.  Dues en un dia, més del que puc digerir. Us ho dic de debò, amb tota la sinceritat que em permeten un teclat HP (que ja he de canviar) i una pantalla: gràcies, gràcies i encara més gràcies!

Ressenya 1
Ressenya 2


divendres, 4 de gener de 2019

VISCA EL REI ROS!

Quan era petit i em preguntaven quin Rei Mag m'agrava més sempre deia que el Ros. El Negre era massa mainstream, massa vist. Tots els nens l'adoraven, basant-se en l'absurda creença que tirava més caramels que no pas els altres, i que els seus regals eren millors. La meva àvia, en canvi, afirmava que era una figura punitiva i que només duia carbó. Segurament moltes àvies deien el mateix, aleshores la correcció política no era el que és ara, que fins i tot volen que un patge  negre del Pare Noel deixi de treballar . Entre naps i cols, en Baltasar tenia un munt de fans, o com a mínim es parlava molt d'ell, que en aquest món nostre, tan boig, ve a ser el mateix.

El Rei Blanc, en canvi, era el savi, el veterà, el líder, i només per això la majoria dels nens ens el miràvem amb suspicàcia. Era la tria dels adults, suposo que perquè s'hi veien reflectits. A mi mai no em va fer gaire gràcia, i encara avui no em cau gens bé, amb aquells aires de superioritat que gasta. No en vull saber res, d'en Melcior, que va intentar fer-se veure regalant or al Nen Jesús.

En canvi en Gaspar, el Rei Ros, no era estimat ni per nens ni per adults, i potser per això vaig escollir-lo,  de la mateixa manera que el meu personatge preferit de Bola de Drac sempre ha estat en Yamcha. A la taula on escric aquest post hi tinc una figura que el meu germà va tenir la gentilesa de dur-me de Japó, i de tant en tant me'l miro i li pregunto què tal, tio? Pobre Yamcha, que tampoc no agradava a ningú. En fi, que l'atracció pels perdedors em va començar de ben petit, ja ho veieu.

Fa molts anys l'atzar va fer que conegués un patge del Rei Ros. Ara que sóc més vell penso que potser no va ser l'atzar, però tan li fa. El cas és que el patge i jo ens trobem una vegada l'any, en algun moment abans del dia de Reis. Aquest any hem quedat el dematí del dia quatre, perquè el dia cinc sempre va a tot drap. Li he explicat que ja no podríem brindar amb Jura perquè gairebé no bec, però ell se n'ha empassat un got igualment mentre jo em conformava amb un tallat. "Com és la vida sense alcohol?" ha volgut saber. D'entrada és més avorrida, però també és més productiva. Ara tinc més temps per tot. Ah, ha dit, i ha demanat un segon whisky a la cambrera de La vella fàbrica.


Resultado de imagen de rey gaspar

En fi, què vols aquest any? Com sempre m'ha fet rumiar. Podria dir que tinc de tot, però ja sabeu que tot i res  són termes relatius. No ho tinc tot, encara que quan tinc els ànims encesos tinc la sensació que ho puc fer tot. Aquest estat d'ànim em dura poca estona, i potser seria un bon regal tenir una mica més d'estabilitat, de serenor, perquè quan no em sento com un heroi invencible, homèric o wagnerià, em canso de manera espantosa, i tot ho veig negre. Ara que rellegeixo aquestes línies m'adono que us dec semblar una persona desequilibrada, i potser no n'hi ha per tant, però sí que sóc un home de contrastos. Un dia  puc escriure Lèmmings - que ha de sortir en castellà aquest 2019, quin regalàs!- i l'endemà somicar com un infant  mal criat perquè les paraules no em volen creure.

Una vegada, fa moltíssims anys, una senyora em va tirar unes pedres amb runes gravades -una versió nòrdica del tarot- i em va sortir la runa de la collita. Em va dir que havia vingut a aquest món a recollir. Aquell dia anava una mica pet, i aquella senyora em va semblar molt creïble, i vaig quedar molt parat. Sóc un paio impressionable, ja ho veieu. Però a vegades encara penso que la senyora tenia raó, i que tinc molta sort perquè l'únic que he de fer és ajupir-me a recollir. D'altres, em sento com en Sísif empenyent la roca.

M'agradaria, això sí, una màquina molt màgica i molt poderosa que fes que el temps anés més a poc a poc. És una tragèdia això de la velocitat dels dies: ja tenim el Nadal quasi acabat. Si puc demanar una cosa, li he dit, vull això. La màquina màgica.  El tio s'ha fotut a riure i ha dit posa't a la cua, matat, que ets un matat. Tothom vol aquesta màquina, però saps què? Si us en duguéssim una a cada un -no dubtis que tenim la capacitat per fer-ho- després no valoraríeu gens el temps que teniu. La vida comença a molar quan et dones compte que els dies no són infinits, i que les coses que no facis avui ja no les faràs. Els joves diuen carpe diem, aprofita el moment, perquè ells es pensen que són eterns. Nosaltres, festina mox nox: afanya't, que aviat serà de nit. No et vas tatuar això, fa poc? m'ha preguntat el patge. Sí. Doncs això, xaval. Matat,que ets un matat.

Després li he explicat una mica com ha anat aquest any. Li ha fet molta gràcia que Lèmmings tingués presència a diaris com l'ABC, el Periódico i la Vanguardia, i que diaris propers com l'Ara o el Diari de Girona no volguessin publicar ni una trista nota de premsa. Per coses així la gent canvia de bàndol, fixa't en en Boadella, m'ha dit el patge, i he pensat que tenia part de raó, però que ara per ara no tinc pensat fer-me membre de Societat Civil Catalana. A arrel d'això li he comentat que aquest ha sigut l'any que he enterrat l'única cosa en la qual he cregut durant un temps brevíssim. Els polítics ens han enredat, tio, li deia jo mentre que ell es fotia el tercer whisky. Sí, ha dit ell. Però hi ha una cosa que no la tens ben entesa, xaval. Li he preguntat quina cosa era, i m'ha dit que sap -perquè ells tot ho saben- que cada dia, abans d'anar a dormir, vaig a acotxar els meus fills i els hi faig un petó a la galta. Abans els hi he hagut d'explicar un conte i cada dia -excepte, potser, els dies que estic molt enfadat perquè han fet alguna dolenteria- els hi dic que els estimo. A vegades ells em responen "jo també".

Ho veus, ha rigut el patge, ho veus com sí que encara creus en algunes coses?

dimecres, 26 de desembre de 2018

PER QUÈ ELS MOSSOS NO ENS PODEN INSULTAR?

Els mestres i els pares i mares hem de treballar plegats perquè tenim un objectiu comú. En un tant per cent important dels casos és així, i les coses segueixen el seu curs, amb els altibaixos normals. Però a vegades, ai las, els mestres i les famílies no s'entenen, i aleshores apareixen les friccions. Si aquestes desavinences no se solucionen la cosa pot arribar a extrems desagradables. A vegades el culpable és el docent, però si assumim que la majoria són professionals vocacionals, hem d'admetre que molt sovint la culpa del mal rotllo la tenen les famílies. No és una impressió meva, sinó un fet objectiu perfectament observable. Segur que tots coneixeu algú que, quan l'escolteu, penseu pobre el mestre dels seus fills, ja el planyo. Oi que sí? Doncs això.

El més normal és que els testos s'assemblin a les olles -de fet, la font del conflicte sol ser aquesta. A vegades, deia, els ànims poden caldejar-se una cosa de no dir, però mai, mai dels mais, he sentit un mestre que digui idiota a un nen o als seus progenitors. He vist companys difamats, menyspreats i agredits, però no sé de cap cas que hagin insultat un alumne, o al seu pare. Senzillament és una cosa inassumible, un disbarat.



Faig tota aquesta volta per parlar del mosso d'esquadra que fa poc va dir idiota a un company seu forestal, i s'ha convertit en ídol en cenacles unionistes, votants de Ciudadanos i Vox i lectors de l'Albert Soler.  Anem per feina, que diría Sant Esteve: de la mateixa manera que si un mestre té un mal moment s'ha de mossegar la llengua, i que la societat no toleraria que faltés al respecte a un infant o a la seva família (per bé que hi ha casos que Déu n'hi do), de cap manera es pot aplaudir un mosso que insulta la gent, encara que tingui més raó que un sant. Insultar i agredir no són tan diferents, i m'hi jugo un coffee que els que aquests dies a la sobretaula han rigut les gràcies del mosso, vermells com un pigot, farts de turró i de Freixenet semi-sec, són els mateixos que diuen que l'u d'octubre no hi va haver ferits.

S'ha d'investigar al mosso en qüestió, i si cal se l'ha de sancionar. No vull que els meus impostos vagin a parar a una policia que em pot insultar quan els hi vingui de gust. Un agent s'ha de quedar allà, dempeus, sòlid com una roca, aguant-ho tot perquè li paguen precisament per això, i si quan li donen l'oportunitat de repartir llenya -alguns l'esperen amb candeletes- ha de reprimir el killer instinct i pegar-nos de manera reglamentària, comme il faut, perquè ells no són venjadors de cap causa, sinó agents de l'ordre, i la seva feina és mantenir-lo. He vist segurates de discoteca de polígon amb molt més capteniment, sentit comú i seny que alguns mossos, i això que aquests darrers havien de ser una policía moderna i d'elit.

La República no existeix, i segurament mai no existirà. En això tens raó, mosso insultaire. Però si els nostres polítics tinguessin autentiques ganes de començar-hi a rumiar -seria una novetat- una de les primeres coses de la llista hauria de ser tenir una policía més professionalitzada.

dilluns, 24 de desembre de 2018

EL BIBLIONAUTA

He tingut l'immens plaer de poder col·laborar amb el número quatre de la revista El Biblionauta. En Daniel Genís, l'alma mater del projecte, em va proposar publicar-hi un relat i de seguida li vaig dir que sí. Bé, en realitat la història no va ser exactament aquesta: de fet vaig ser jo qui li va oferir un relat que tenia escrit de feia un temps, i que formava part d'un recull de temàtica fantàstico-festiva que mai no he arribat a publicar, i que ja no crec que en un futur ho faci, com a mínim en forma de recull.

Sempre m'he definit com un friqui, però un friqui de la vella escola. No pas aquests que hi ha ara, que només han vist les pel·lícules de Star Wars i Vengadores i es pensen que són qui sap què. O aquells altres que diuen que els hi agrada la fantasia perquè segueixen la sèrie de Joc de Trons. Fer això és a l'abast de qualsevol titit, no té cap  mèrit. El que era difícil era ser friqui durant els noranta, quan ningú era friqui, i El Senyor dels Anells només el llegíem quatre inadaptats, i en general provocàvem més rebuig que no pas simpatia. Però en fi, és Nadal i avui no tinc ganes de cagar-me en res ni en ningú.


Com que l'ocasió s'ho val, he reescrit el conte de cap a peus i l'he adaptat a aquests temps ràpids i mòbils que ens toca viure, sempre tan propensos al toc canviant -i alguns diran que corruptor- del Caos. Espero que us ho passeu tan bé llegint-lo com m'ho he passat jo escrivint-lo. És un plaer i una sort poder publicar en mitjans valents, i sota les ordres d'editors que tot ho fan per amor a l'art.

Podeu llegir o descarregar la revista fent click aquí. No us ho demano mai perquè entenc que és una cosa molt personal, però si en feu difusió tant jo com l'equip del Biblionauta us estarem agraïts. La causa s'ho mereix, i la Rebel·lió us necessita.

Que tingueu unes molt bones festes de Nadal. Sigueu feliços i divertiu-vos.

diumenge, 9 de desembre de 2018

EL DRAC D'EURODISNEY


Aquest pont els meus pares han tingut la gentilesa de convidar-nos a Eurodisney. Sort n’hem tingut, perquè amb els nostres propis mitjans ens hagués sigut difícil anar-hi. No sé si us ho he dit però per si de cas ho repeteixo aquí: gràcies, papa i mama. 

Anar a Eurodisney amb nens  és fer, en paraules de l'escriptora Mar Bosch, el Viatge. Una pregrinació, una experiència intensa, iniciàtica, i gairebé de llegenda. El parc ens recorda moltes coses que ja sabem, però que necessitem que de tant en tant algú ens refresqui. 

La primera és que la infància és l'autèntic paradís perdut. No hi ha cap arma més poderosa que la nostàlgia, i a Can Walt ho saben. A Eurodisney no hi ha només famílies, sinó parelles de totes les edats sense fills, i fins i tot grups de joves que volen recordar una infantesa que se'ls hi va acabar tot just fa quatre dies. La predisposició i l'entrega dels visitants és total, i molts es disfressen per entrar al parc. D'altres es conformen posant-se unes orelles de Mickey Mouse. Curiosament, hi havia més adults que no pas nens que les portaven, un altre tanto pel bo d'en Walt -nosaltres no, és clar, a casa no som gaire de fer aquestes coses. 

Però la cosa no s'atura amb les orelles i les disfresses. Aquests dies de Nadal el parc és ple de llum i ornaments, i tot és tan bonic que fins i tot un talòs com jo s'emociona a cada cantonada. No vaig veure a ningú plorant, i ara que hi penso gairebé ho trobo estrany. Aquesta màgia tan real ho envolta tot, i algunes persones se senten més posseïdes que d'altres, i encabat actúen de manera estrambòtica. Les Fotos Felices m'han cridat molt l'atenció. Els retratats i retratades s'esforcen en demostrar una joia fora mida. Una de les maneres que tenen és somriure de manera exagerada, i obrir molt els braços, com si volguessin abraçar l'ambient, o l'aire del parc, o el que fos. També hi sovintegen les coreografies improvisades i les danses que executa la gent a qualsevol racó. Realment, la combinació d'iconografia Disney i la pròpia del Nadal fan que el visitant s'instal·li en una mena de trànsit de bondat, un Nirvana de benaventurança. L'amabilitat extrema del personal del parc reforcen encara més aquest estadi de beatitud. Que diferent dels parcs d'aquí, on els membres de l'staff moltes vegades són desagradables i et tracten com si et perdonessin la vida. 

Només hi ha un instint capaç d'engegar en orris aquest benestar, i és la gana. Si bé el nivell d'educació general és molt més alt que el que pots trobar, per exemple, als buffets de l'Outlet de la Jonquera, als restaurants del parc també hi podem observar comportaments desagradables. Molts homes i dones van peu avall, sense cap contenció ni temor de Déu. Les escenes grotesques no són la norma, com als buffets lliures xinesos dels centres comercials, però són habituals, i és fàcil tornar a perdre la fe en la Humanitat que al ratolí Mickey tant li ha costat que abracem. Aquests dies he vist homes i dones menjant molt per sobre de les seves possibilitats, i encabat abandonat plats sencers perquè els cambrers els llancessin a les deixalles, tot just una mica porquejats. Hi ha qui diu que això ens obliga a fer-ho el vell rèptil que nïa a les fondàries dels nostres cervells, o bé l'instint de caçador-recol·lector, que fa que ens alimentem de valent quan veiem teca, en previsió de futures escassetats. Podria molt ben ser, però no podem permetre que la barbàrie ens tiri enlaire una fantasia tan ben aconseguida. 

Resultado de imagen de Eurodisney Dragon

Al parc fas molts cues. És inevitable que sigui així. En una vam conèixer breument uns paios de La Rioja. Per descomptat, la política no existeix a Eurodisney, només faltaria. Però una cosa em va cridar l'atenció: en sentir-nos parlar es van pensar que érem italians. Vaig quedar parat. No sóc d'aquelles persones que fa demagògia dient que la resta de l'Estat hauria de tenir un coneixement bàsic de les llengües oficials, però em va entristir que confonguessin el català amb l'italià. Tan lluny estem els uns dels altres? Aparentment, sí. Per això és bo sortir de casa sempre que es pugui. A la tornada l'autopista ens va sortir gratuïta cortesia dels armilles grogues, que durant el cap de setmana havien cremat els peatges. Vam tocar el clàxon i els hi vam desitjar sort. Vive la France!, cridava jo, eufòric. Hores abans havíem compartit aeroport amb una dona plorosa amb tres fills. Anaven de qualsevol manera, com haguessin hagut de sortir a corre-cuita. Ella tenia una ombra sota un ull, podia ser un blau, o no. He estat a punt de dir-li que, fos el que fos el que li passés, al final es resoldria.  Però no sabia com respondria, hi havia els meus fills pels volts fotent merder, i el meu francès és purament de supervivència. Al final no he dit res, i encara ho duc a dins. Tan de bo llegís això. Els dracs es poden derrotar, companya.

M'explico millor: ahir, abans de marxar del parc, els meus nanos i jo vam descobrir, quasi per atzar, una masmorra a sota del castell icònic, allà on hi clapa la Bella Dorment. No hi havia gairebé ningú, i és normal, perquè costa accedir-hi, i es troba mig amagada. A dins hi ha un drac malvat, una bèstia enorme, molt ferotge, que per sort algú ha encadenat a una roca. A dalt podeu veure la foto. Aquesta masmorra és dels pocs llocs inquietants del parc. És una metàfora perfecta, exacta. La metàfora definitiva: als soterranis del castell de color, ple de llumetes i de bellesa mig carrinclona, hi ha una cova fosca i humida, una cova on hi reposa un drac terrible. A sota la bellesa i la bondat sempre hi ha el mal. Un drac a sota de cada flor. Tal com va dir Chesterton, els contes de fades no ens diuen que els dracs existeixen -això els nens ja ho saben- sinó que poden ser encadenats. Els podem derrotar. El darrer missatge del parc és aquest. I és el més important de tots.