Aprofito que he tret la pols al bloc per parlar de Manual de superivència.
Aquest llibre sempre serà especial perquè va ser el primer. Com el primer viatge amb amics, el primer amor o el primer col·locon. Del primer clau, en general, val més que no en parlem gaire.
Vaig publicar-lo el 2010 a Montflorit -va guanyar un premi- però l'editorial va fer aigües al cap de res, i el llibre va tenir un recorregut tan breu com decebedor. Tot i així, més d'una persona m'ha dit que és el llibre més divertit que he escrit mai. No sé si hi estic d'acord, però puc entendre perquè ho diuen. Sigui com sigui, és un llibre que m'estimo moltíssim.
Pagès editors em van oferir de reeditar-lo fa un any. No m'ho rumiar gens. Van tenir la gentilesa d'enviar-me quatre o cinc propostes de portada, totes molt interessants. Només n'hi havia una que no em va agradar: hi sortia un nano jove tombat panxa amunt, com si anés drogat.
Però com que no hi entenc res, vaig demanar consell a la meva amiga Fanny, que és publicista. Sabeu quina portada em va dir? Exacte: la que jo havia desestimat. No cal dir que li vaig fer cas, perquè hem de fer creure a la gent que és més intel·ligent que nosaltres. Ara veig la portada i m'adono que, en efecte, era l'única possible. Les altres estaven bé, però la que tocava era aquesta.
Com que es tracta d'una reedició vaig escriure un pròleg. Us el penjo just a sota la foto. És la versió no corregida, de manera que pot ser que s'escapi alguna falta. També vaig incloure un subtítol: una novel·la. Em va semblar una deconstrucció de l'artefacte ben xula.
Podeu demanar el llibre a qualsevol llibreria, o bé comprar-lo directament a l'editorial. També a Amazon, per descomptat, però em fa cosa penjar l'enllaç.
Manual de supervivència va ser escrit per una altra versió de mi mateix. Era una versió indestructible,
que vivia en un barri perifèric de Girona i que li semblava que el món queia a
trossos al seu voltant. Era un llibre concebut amb ràbia i fàstic vital, un
llibre que feia olor de carrer, però planificat com mai més n’he planificat cap
altre. Una novel·la escrita de nits, en un quarto sense ventilació perquè
donava a un pati interior on els veïns llençaven merda. Molts dies mig pitof, o
amb romanalles de ressaca. A vegades menjava en un bingo per estalviar diners,
i embrutava una llibreta en un bar de mala mort, el mateix que llegireu a les
pàgines que segueixen.
Aleshores creia que per ser
escriptor primer havia de ser un calavera, alternar amb tots els cràpules del
meu barri –que eren molts- i fotre’m al forat més infecte per observar, des de
dins, el món real. En aquella època
vaig conèixer paios que eren donants de semen i que experimentaven amb
diferents fàrmacs per guanyar quartos. Vaig conèixer gent que servia copes a
bars de senyoretes, que malvivia revenent entrades de concerts i especulant amb
colònies de la Barbie dels anys vuitanta. Vaig conèixer massa ex-presidiaris,
un escombriaire que era un fill de puta, heroïnòmans filòsofs i arreplegats de barrecha i Ducados. Tot allò em semblava
bestial, un món subterrani paral·lel a la classe mitjana gironina, tan tocada i
posada, tan satisfeta amb si mateixa i amb la moderació que la caracteritza. Manual de supervivència era el meu
manifest i la meva venjança contra els girofins,
com els hi dèiem aleshores. Al llarg dels anys he escrit altres llibres, potser
millors a nivell literari, però a cap he sigut capaç de buidar-me i de posar-hi
tot el meu ésser, tota la meva mala llet, com en aquesta primera obra. Ja
m’agradaria. Diuen que els ionquis es passen la vida volent recuperar el seu primer
viatge, i potser també és el meu cas com a escriptor.
Vaig presentar-la a la
llibreria Context, molt ben acompanyat de tots els meus amics i coneguts, i amb
l’enyorat Frederic Streich fent-me de padrí improvisat. Aquesta nova edició va
per tu, amic. Malgrat que la presentació va ser una gamberrada brutal, Manual de supervivència va ser una
novel·la dissortada. El 2010 havia guanyat el premi Montflorit i va ser editada
amb certa elegància, però va passar desapercebuda per tots els mitjans. No es
pot dir que l’editorial es trenqués cap os a l’hora de promocionar-la, i de fet
els editors van declinar tots els suggeriments que els hi vaig fer per donar-li
una mica de visibilitat. Però no només va ser culpa de l’editorial i de la meva
ingenuïtat com a autor: aleshores encara no coneixia la mesquinesa de bona part
del món literari català. No entrarem en aquest tema perquè no vol un pròleg,
sinó un assaig de llargada bíblica.
Ara, vist en perspectiva i
cobert de cicatrius de moltes batalles, ho entenc gairebé tot, i precisament
per això em fa moltíssima il·lusió
donar-li una vida nova en una col·lecció de novel·la negra. De fet, les
poquíssimes ressenyes que em van fer remarcaven la vessant black de l’obra, una cosa que al principi em va desconcertar perquè
jo no volia escriure una novel·la negra. Aleshores associava aquesta etiqueta
amb històries de lladres i serenos, de detectius alcoholitzats o d’inspectors
dels mossos d’esquadra que resolien crims.
Un amic escriptor em va dir
que, en un país més normalitzat, Manual
de Supervivència hauria sigut la gran novel·la catalana sobre joves de principis
del segle XXI. Cal tenir amics que t’estimin tant i et diguin coses tan
fantàstiques com aquesta, encara que a tu et sembli que es passen tres pobles.
Si hagués sigut el cas, hauria deixat la novel·la tal i com estava per no interposar-me en la seva vocació de ser
la crònica d’un moment. Per exemple, a la versió original gairebé no hi sortien
els telèfons mòbils, i els programes de teleescombraries hi tenien un pes
crucial. Ara aquesta paraula ja no la fem servir, perquè assumim que la majoria
de programes són, de manera inherent, teleescombraries, i fins i tot el
pelacanyes més arreplegat té un mòbil amb tota classe de prestacions. Això
podia tornar-se un problema de versemblança, i quan l’editorial Pagès em va
oferir la reedició em vaig plantejar la possibilitat de ressetejar la novel·la
i reescriure la versió 2.0. Però hi havia quelcom que em frenava: les novel·les
que volen ser massa actuals i que no es converteixen en clàssics instantanis –és
a dir, quasi totes- esdevenen llibres que
la gent deixa a les segones residències, o dels que trobes als mercats
de la puça. No podia caure en l’error d’aleshores, i per això he fet un esforç
per dotar al llibre d’una aura d’atemporalitat.
A banda d’això, havia de ser
la mateixa novel·la que va escriure en Dausà desorientat de vint-i-set
anys, no pas el pare de família –també
desorientat- que sóc ara. Li he fet un rentat de cara a nivell estilístic: en
aquella època feia servir molts adverbis, un costum que per sort he abandonat,
i a l’obra que llegireu me’ls he carregat gairebé tots. També he tret el
diccionari de sinònims de la lleixa per buscar paraules que volguessin dir imbècil i no fossin imbècil.
Ja us he dit més amunt, i ho repeteixo,
que era una novel·la carregada de ràbia, això la feia divertida, però a
vegades massa visceral, massa tal com raja.
Treballar la novel·la ha sigut
viatjar en el temps i recordar totes aquelles guilladures. És un exercici
nostàlgic de molta intensitat, alhora que un privilegi i un plaer difícils de
descriure. M’alegra moltíssim –prometo que no ho dic per exigències del pròleg,
sinó que ho sento de debò- que tinguis aquest llibre a les mans. Em faràs molt
content si el llegeixes amb la passió que jo vaig fer servir per escriure’l. Al
cap i a la fi, aquest és el millor afalac que es pot fer a un escriptor.
Jordi Dausà Mascort
Cassà de la Selva, estiu del 2022.
