dijous, 16 de juliol del 2015

LA PILAR DEL DEVISSY

Des de petits hem après que els dies tristos han de ser humits, apagats i grisos. Però els tòpics, encara que siguin ben trobats, solen ser falsos. Avui és un dia depriment, i el sol brilla de manera insultant en el cel. És un dia absurd, clar i lluminós, i potser això fa que encara sigui més terrible i més cruel.

Ens vam veure dijous o divendres de la setmana passada. Jo anava o venia del banc, i vam parlar de calers. Vam arribar a la conclusió que el millor seria fer el que feien els pagesos d'abans: posar-los tots en una olla i enterrar-la sota una soca. Tu venies d'una masia de les de tota la vida, i d'això en sabies un niu. Vam riure i vaig marxar del teu bar -un dels meus preferits, però això ja ho saps- pensant que qualsevol divendres d'estiu ens hi escaparíem amb la dona a partir-nos una amanida i una ampolla de vi. I després un gintònic, què cony.

Ahir vaig llevar-me i vaig saber-ho. Una malaltia d'aquestes que ens fan tanta por que fins i tot ens fa basarda escriure'n el nom. Un mal endimoniadament ràpid i violent se t'ha emportat, i ens ha deixat a tots fets una merda, preguntant-nos per què coi aquest món és tan estrany i tan grotesc. T'enyorarem molt. Ahir el meu fill gran, que va saber la notícia però encara no té consciència de res, es va passar la tarda preguntant per tu. Cada vegada que passàvem pel teu bar volia entrar a saludar-te i a fotre a terra aquell cubell que tenies, ple de taps de vi. La meva dona al final li va dir que t'havies convertit en una estrella. Vés què s'ha de fer, amb els nens tan petits. Quan va ser fosc vam anar a fer un volt a la platja. En Lluc va mirar el cel i va jurar que t'havia vist darrera d'un núvol, al costat de la seva àvia. Tan de bo hi siguis de debò, i tot plegat no sigui res més que una broma de mal gust, i un dia ens hi retrobem tots plegats i ens fem un fart de riure pensant en la nostra tristesa de mortals que no hi veuen ni un pam més enllà del propi nas.

Et vas posar molt contenta quan el meu fill petit, en Joan, va néixer el dos de juny, el dia del teu aniversari. Ell va arribar en aquest món cruel el mateix dia que tu celebraves cinquanta anys. Vam prometre que quan en Joan en celebrés cinquanta també celebraríem el teu segle de vida. Tristament, no podrà ser. Però et puc fer una altra promesa que, coneixent-te, segur que t'agradarà: cada any, el dos de juny, encetarem un vi de l'Empordà i brindarem per en Joan i per tu. Tu fes el mateix allà on siguis, i en algun moment de l'àpat aixeca la copa. Serà com si tots plegats brindéssim.