diumenge, 19 de juliol de 2015

DIARIS DE DIUMENGE

Fa cinc anys vaig guanyar un certamen literari convocat per la desapareguda editorial Montflorit. El premi consistia en la publicació de l'obra guanyadora, Manual de Supervivència. Un llibre del qual no parlo gaire, però que estimo moltíssim. Per desgràcia ja no és a la venta i deu ser difícil de trobar. Si a algú li fa gràcia llegir-lo que m'ho faci saber.

L'editor em va prometre que faria tot el que pogués per difondre la novel·la. Vaig creure-me'l, esclar. Cada diumenge al matí anava al bar i fullejava tots els diaris, suplements dominicals, revistes i revistetes. A banda d'un parell de ressenyes a la premsa local, cap crític va voler llegir la novel·la. Tenia un parell d'amistats que vaig pensar que potser em fotrien un cop de mà, però al final vaig comprendre que en aquest món de les lletres hi estaria completament sol, i que l'ajuda no arribaria de cap banda. Va ser un procés lent i dolorós, perquè l'esperança és la darrera cosa que és perd, fins i tot un pessimista com jo. Sort en vaig tenir, d'alguns blocs. I d'alguns altres. Sort en vaig tenir, dels blocs, que s'han convertit en una mena d'element democratitzador a la Xarxa, però que desgraciadament tenen poc pes en alguns àmbits. 

Amb la segona novel·la, el gat de Schrödinger, ja era gat escaldat -dispenseu la broma idiota, no me n'he sabut estar- i esperava ben poc, o res, del panorama literari català. Tot i això no vaig abandonar: vaig enviar correus electrònics, vaig fer amistats  pel Facebook, vaig tornar a enviar correus electrònics. Vaig fer de tot, procurant no ser pesat. No hem ser pesats, sempre ho dic. Els resultats van ser, si fa no fa, els mateixos que l'altra vegada. Uns quants blocs se'n van fer ressò, però cap crític reconegut va voler llegir-se el llibre. Lluny d'entristir-me com em va passar amb el Manual de Supervivència, em vaig limitar a resignar-me. La vida són quatre dies i no val la pena deprimir-se per ximpleries com aquestes. 

Dic mentida: en realitat sí que hi ha hagut algun crític reconegut que ha volgut llegir-se els meus dos llibres. I n'ha fet una ressenya tan elogiosa que cada vegada que la llegeixo em poso vermell com un pigot. Ben igual que un adolescent. Per un cop, he pogut anar al quiosc, ben content, i comprar el Punt-Avui sabent que, per una punyetera vegada a la vida, parlarien de mi.

Podeu llegir la ressenya d'en Matthew Tree fent click aquí

(i aprofito, esclar, per donar les gràcies a l'autor, i a tots els que d'una manera o altra heu publicat alguna cosa sobre les meves novel·les o n'heu fet difusió).