El post d'avui és la continuació del Dia u. Si encara no ho heu fet, podeu llegir-lo aquí.
... i arriba l'endemà. La gran nit. Fa setmanes que en parlen pel grup de watsapp. Sempre han tingut per norma no presentar-se sobris a sopar: les cerveses d'abans són imperatives. Malgrat els esforços no han pogut reunir tota la vella guàrdia, però són suficients per petar-ho tot. Let's make it burn. L'actitud general és aquesta:
Els records antics reneixen a mesura que els reguen amb cervesa. Aquell estiu que varen anar a vacances a Pamplona, la setmana següent dels San Fermines. La ciutat estava deserta. Devien ser els únics idiotes de tot Espanya capaços de fer una cosa així. L'hotel era de cinc estrelles perquè era buit i pràcticament regalaven les habitacions. La ciutat, esgotada i ressacosa, no els hi seguia el ritme, de manera que van anar a la festa major d'un poblet on la gent parlava euskera. En Fulano, ben pet, va baixar-se els pantalons en una herikotaberna empaperada amb fotos de presos etarres amb cara de voler-los matar. Recorden aquella anècdota com La Nit que van estar a punt de morir a mans dels gudaris.
O el cop que van barallar-se amb uns penjats del poble del cantó. Van sagnar artells, nassos i llavis. Encara a dia d'avui no saben per què va començar aquella batussa tan imbècil, i els homes riuen el que no van riure aleshores. Fan broma sobre el dia que en Sutano va voler tornar a peu des de Girona, i de la vegada que, en un bar d'Alacant, es van discutir amb el DJ Pocholo perquè no volia punxar temes de Metallica. El dia de l'absenta i els sopars a restaurants xinesos que ja han tancat. Recorden els nombrosos fracassos amb el sexe femení, i les escasses victòries, que quasi sempre eren pírriques i d'última hora. Tenien poquíssim seny i una legió d'àngels de la guarda incansables que vetllaven per ells. Déunostresenyor sempre ha tingut tirada pels perdedors. Al capdavall, el seu pobre fill va ser-ne un.
Ho recorden tot. Els dies que juraven que no sortirien però que, quan el sol se n'anava, les estrelles els hi xiuxiuejaven que aquella nit -precisament aquella nit- passaria alguna cosa molt gran i ells no hi serien. Una cosa tan especial que ja no caldria tornar-se a emborratxar. Sortien, i mai no passava el que havia de passar. Mirant-ho fredament, la majoria de vegades ni tan sols anaven on calia anar, ni el dia que tocava. Tenien pressa. Quasi sempre arribaven massa d'hora i ja anaven trompes quan començava la festa. No hi havia manera de fer res del dret.
Havent sopat -el menjar sòlid és un tràmit- van al bar de tota la vida i s'asseuen a la taula de sempre. El lloc només s'assembla vagament a aquell local on es bevien la joventut. Aquell bar que les havia vist de tots colors. Beuen, i quan van torrats treuen el mòbil i s'ensenyen fotos dels fills i filles. Són les tres de la nit i l'amo diu que és l'hora de tancar. Ni es plantegen anar a dormir, i compren un parell de packs de cervesa. Algú posa la casa i algú altre diu que ha comprat un paquet de tabac.
Arriben i beuen. L'alcohol ha enfonsat totes les barreres i s'ho diuen tot. Retrets antics i preguntes que mai no s'havien vist amb cor de formular en veu alta. La distància els fa valents. Les hores s'escolen i el sol treu el nas rere els edificis baixos del poble. L'endemà -i les setmanes i els mesos vinents- tots recordaran aquest moment, però el fum dels cigarrets s'empassa els detalls de la conversa. Surten al balcó d'un en un, com si volguessin arribar puntuals quan el nou dia passi revista. Ho han aconseguit. La sensació de vetllar els dorments, encara que vagis trompa com un cep, té alguna cosa gloriosa. L'endemà tots tornaran a les seves vides, un xic grises, més avorrides i monòtones del que els hi agradaria. Però sempre els hi quedaran moments com aquests. D'una manera o altra, és obligatori viure'ls.
