dilluns, 27 de juliol de 2015

POBRES MESTRES!

D'entre tots els seus pacients, el Doctor House sentia un odi especial pels qui li deien com havia de fer la seva feina i qüestionaven les seves decisions. Els guionistes de la sèrie van regalar-nos un grapat de moments pel record. El meu preferit? El dia que una parella de joves es negaven a vacunar el seu fill, malalt de no sé què. "Les vacunes són un negoci de les farmacèutiques. No volem participar-hi" deia el noi, mentre la seva parella feia que sí amb el cap. El Doctor va respondre: "Saben quin és un gran negoci, també? El dels taüts infantils. Els fabriquen amb uns colors moníssims". O la vegada que una pacient va posar en dubte el diagnòstic d'en House. El metge va preguntar-li a quina universitat de medicina havia estudiat, li va demanar el número de col·legiada i, posteriorment, va cridar els advocats de l'hospital perquè la dona signés el seu propi diagnòstic alternatiu.


Els metges afirmen que aquestes situacions són cada vegada més comuns. Els pacients rebels han traspassat les fronteres de les ficcions audiovisuals -generalment americanes- i s'han convertit en una espècie genuïnament ibèrica. I si una feina tan extraordinàriament complicada com ho és la dels metges rep crítiques i i és posada en dubte per part dels pacients, què no passarà amb els mestres i professors?

Aquests darrers anys els mestres rebem tota classe de crítiques. Algunes, de ben merescudes -tot i que a vegades la culpa no és del mestre, sinó d'un sistema educatiu sorprenentment imperfecte, però aquest és un altre tema-. Però també crítiques cruels, destructives, sense cap altra voluntat que no sigui, precisament, imposar la voluntat dels criticaires, que sense saber res del tema exigeixen que se'ls tingui en compte.

No fa gaire era en un dinar amb amics i coneguts i, a mig àpat, va començar una discussió sobre ensenyament. He de dir que vaig fer tot el possible per defugir-la, però al final, quan els equívocs superaven els límits tolerables, no vaig tenir més remei que entrar-hi. Parlàvem d'ensenyament en general, no pas d'opcions personals (per exemple, escola pública o privada), ni de fílies o fòbies (deures sí o no, llibres sí o no, sabates o espardenyes d'anar per casa a les aules...). En concret, parlàvem del procés d'avaluació i del mètode que a dia d'avui segueix la Generalitat. Agradarà més o menys, però hi ha poc a discutir. L'educació no és una ciència com la medicina, però la llei és la llei i en aquest cas només es pot interpretar d'una manera. Dura lex sed lex.

Ja us podeu imaginar com va acabar la cosa. Tot el que jo deia era considerat irrellevant i, automàticament, deixat de banda. La meva experiència de quinze anys no significava res al costat de les idees i creences d'aquelles persones, que negaven coses tan innegables com la normativa d'avaluació o altres lleis similars. He d'aclarir que en les discussions cara a cara sóc dolentíssim: de seguida d'emprenyo, perdo els papers, les idees i els arguments s'escolen entre els meus barbotejos. Però això no significa que m'equivoqui o, per dir-ho millor, que m'equivoqui sempre.

Una bona part de la societat ha perdut el respecte pels mestres. Alguns els critiquen i qüestionen de manera oberta i desacomplexada. D'altres ho fan més dissimuladament, amb subtilesa. L'opinió del mestre cada vegada compta menys, i en molts casos és substituïda per l'opinió del nen o de la nena. Si un nano jurés que el seu mestre ha arribat a classe borratxo, amb una disfressa d'aneguet rosa i cantant "Pajaritos a bailar" és possible que alguns pares el creguessin i demanessin explicacions al director, sense passar-los pel cap que el nen pot estar mentint. Tots els mestres col·leccionem anècdotes d'aquest tipus, més tristes i menys festives, però l'arrel del problema és la mateixa. La figura del mestre, en definitiva, no desperta confiança i està sempre sota sospita.

Diuen que als utòpics països del nord els mestres segueixen gaudint del respecte i l'estima de la societat. També és veritat que allà un mestre estudia molt més que no pas aquí, però estic segur que aquesta no és el quid de la qüestió. Tan  li fa si estudiem quatre anys com vuit. És aquest sentiment nostre, tan Mediterrani, tan poc calvinista, aquest individualisme ferotge, aquest pensar que jo he d'expressar la meva opinió, peti qui peti. Aquest voler dir sempre la darrera paraula. El relativisme insensat, el tot s'hi val mentre ho sàpiga o ho pugui justificar. Si crido més que tu vol dir que tinc més raó que tu. Ens ho mereixem tot i sentim que el món té un deute amb nosaltres, però posem poc de la nostra part. La vella Espanya i  la vella Catalunya de sempre. Si els metges ja reben cops de pal, imagineu els pobres mestres!