dimecres, 5 d’agost de 2015

NO VOLEM MÉS ESTIU

No m'agrada l'estiu. O, per dir-ho més exactament, m'agrada molt poc. La calor no em prova, i la xafogor encara menys. I quan has de tenir cura de dos nens petits la cosa empitjora: des del migdia i fins a mitja tarda t'has de recloure a casa, com un reu al corredor de la mort. El fet que la gent del teu voltant esperi les vacances amb candeletes et fa sentir un outsider. L'estiu com a sinònim d'alegria i diversió és un tòpic trist i enganyós, com a mínim si ets pare de família. L'estiu mola quan surt el sol i tu ja estàs de tornada de tot, però quan perds la llibertat de l'aire del mar i la complicitat de la Lluna, amb quinze dies de vacances en fas prou i de sobres. Els anuncis d'Estrella Damm i les seve falses promeses ens han devastat psicològicament. Algú els hauria de denunciar, de la mateixa manera que els fumadors americans denuncien a la Philip Morris.

Tot es fa difícil. Anar a la platja passa de ser una activitat lleugera i desimbolta a ser un autèntic via crucis. Has de portar tantes pomades i productes químics protectors que qualsevol dia la policia t'arrestarà en pensar-se que sintetitzes metaamfetamina. L'altre dia llegia al Twitter que la persona optimista és aquella que va a la platja amb nens i duu un llibre per poder llegir. Quina gran veritat.

La convivència diària amb els fills tampoc és gens fàcil. Exigeixen una energia i un entusiasme que rarament tens. Trobar un ratet per a tu mateix és molt difícil, i una estona per compartir amb la teva parella és impossible. Fa setmanes que tots dos intentem acabar la segona temporada de True Detective, i finalment hem entès que val més deixar-ho estar. Ja vam haver d'abandonar Homeland, i tantes d'altres. Els fills són la destrucció de la parella. Ho escriu magníficament l'Antonio Scurati a El Padre Infiel, l'únic llibre que he sigut capaç de llegir aquest estiu. Pel que fa a Game of Thrones, la veig a pas de tortuga. Començar a veure la tele a les onze de la nit garanteix que no acabaràs l'episodi, tret que no t'hagis fotut un Red Bull havent sopat. I parlant de Red Bulls: ahir vam saber que una dona ha perdut la vista de tant beure'n. Sembla ser que era mare de tres fills, i va jurar i perjurar que els necessitava per poder tirar endavant. La desesperació fa cometre ximpleries com aquesta. He de dir que entenc a la pobra dona.

Si no tens diners tens molt poca cosa a fer, durant aquests dies ensopits i lents. Molts llocs tanquen o funcionen a mig gas, i moltes de les gestions que durant l'any vas aplaçant es queden sense resoldre perquè la persona que se n'encarrega se n'ha anat a fer un creuer d'aquells que li posen un braçalet i li deixen menjar i beure com un lladre. Al final acabes fent el que fa tothom: navegues pel Youtube amb el teu fill a la falda. I descobreixes, atònit, que les clavegueres de la Xarxa tenen la seva contrapartida en els contiguts infantils. Vegem-ne un exemple, el sinistre Payaso Crio-Yo, un individu amb la cara inflada, possiblement per culpa de l'alcohol de mala qualitat, que canta cançonetes ridícules amb les quals pretén adoctrinar la mainada. A continuació us penjo un parell dels seus vídeos insans. Després de veure'ls entendreu que molta gent -per exemple, jo- pateixi coulorofòbia, és a dir, una por cerval, insuperable, als pallassos. Si un monstre com en Crio-Yo s'acostés als meus fill m'abraonaria al seu damunt com un home boig i només deixaria d'estomacar-lo quan parés de moure's. Aqust tipus de propaganda només pot atreure gentussa i desesperançats.

He de dir -amb orgull de pare- que el meu fill va arrufar el nas davant d'aquest pallasso fonamentalista i malvat. "Treu això, papa" em va demanar. Mort de cansament vaig somriure i vaig pensar que, al capdavall, potser tants esforços i tant patiment estiuenc valdran la pena. Com a mínim el nen va pel bon camí.