dilluns, 24 d’agost de 2015

AQUELLS DIES

Aquells dies que t'asseus davant de l'ordinador i t'adones que en realitat no tens absolutament res a dir. No es tracta de la síndrome de la pàgina en blanc -que és una cosa que mai no t'has acabat de creure- sinó de la ferma convicció que estàs a punt d'escriure una ximpleria tan òbvia i d'un vol intel·lectual tan baix que val més que malgastis el poc temps lliure que tens fent tombs per Internet, buscant alguna cosa, sense saber exactament quina, o potser esperant que en passi alguna.

Escriure a vegades és alliberador, però molt sovint també és una font d'angoixes i maldecaps. Tens la necessitat de fer-ho -potser autoimposada, o potser és una mena de força o impuls de naturalesa més romàntica- però a vegades no saps exactament què dir. T'adones que ja has gastat quasi totes les històries nocturnes, i que portes un estil de vida que t'impedeix recol·lectar-ne més. Posar a parir algú, com vas fer l'altre dia amb el pobrissó Arqueòleg Glamurós és arriscat, sobretot si no t'agrada crear-te enemics. Parlar de política també, sempre hi ha qui s'ofèn i decideix que mai més no comprarà res teu. També tens ganes de dir-ne alguna de grossa, però corren vents de correcció política i d'un neopuritanisme que fa que els navegants del Mayflower semblin assistents d'una rave. Pots divagar sobre el teu buit existencial, i sobre el vertigen que sents a vegades quan et lleves, però cadascú té els seus propis problemes, i tal i com està la cosa el que  tingui a dir un neuròtic és quasi irrellevant.

Abans escrivies històries. Contes i novel·les. Eres una mica potiner estilísticament, però trenar una història no et semblava tan difícil. Ara sí. I hi ha dies que escriure un post amb cap i peus -no pas aquesta porqueria que t'està sortint- et sembla una tasca titànica, d'heroi de l'antiguitat. Arribes a aquest punt del text, el rellegeixes i t'adones que només has escrit parides. Hi ha qui en diu, molt encertadament, palles mentals. Agafes el ratolí -no va gaire bé, fa temps que és poc precís-  i ho selecciones tot. El text es torna de color blau. Prems la tecla Supr i tot desapareix. Alliberament. "M'estimo més no penjar res que no pas publicar aquest post de merda", decideixes. Però al final t'hi repenses, perquè vulguis o no hi ha dedicat uns quants minuts, i ara mateix el temps és com el menjar: no pots llençar-lo perquè molta gent (tu mateix) no en té. Aleshores fas clic a la fletxeta de dalt i el text ressuscita, intacte. Com collons ho feien, abans, sense aquestes eines tan meravelloses? Decideixes que publicaràs el post perquè el més important és anar escrivint, i que els seguidors puguin entrenar com a mínim un cop per setmana. Nulla dies sine linia i tot això.

Previsualitzes el text. Decideixes que hi posaràs una foto perquè no es vegi tan carregós. Esculls aquesta, sense cap mena de lògica ni de continuació:


Potser algú es pensarà que has escrit això sota els efectes d'alguna droga, o bé borratxo, o amb un síndrome d'abstinència cruel i terrible. No és el cas. Es tracta d'escriure i d'incomplir una de les normes més bàsiques i elementals de l'escriptor: estripa tot el que no sigui essencial. No vulguis publicar-ho tot, i menys quan saps que no té cap sentit. Però, amics i amigues, sóc incapaç d'esparracar res. Gràcies per arribar fins aquí. Com a mínim ara em sento una mica millor.