dilluns, 28 de febrer del 2011

TANCAT PER VANCANCES

Les dues properes setmanes tindré el blog tancat per vacances: me'n vaig de viatge a Myanmar, terra anteriorment coneguda com a Birmània.
Sé poc d'aquest país: una junta militar tirànica el governa amb mà de ferro, hi ha milers de monjos de budistes  -alguns dels quals tenen per hobby entrenar gats- i encara no s'ha convertit en l'enorme bordell que ara mateix és Tailàndia. Tot i que els birmans estan acostumats a que els seus drets es violin o, en el millor dels casos, s'igorin, sembla ser que es tracta d'una gent extraordinàriament amable i oberta. Han desenvolupat una modalitat de kickboxing particularment sanguinària, en la qual amb prou feienes existeixen tècniques defensives i que permet els cops de cap. Com us podeu imaginar, els seus practicants no són gent que visquin gaires anys. El menjar, diuen, és insoportablement picant i els no-fumadors tenen la mateixa consideració social que un grup de leprosos a l'Edat Mitjana.
A Birmània hi ha poc accés a Internet, de manera que difícilment podré escriure res. Això sí, m'emporto una Moleskin nova, que penso omplir a base exclusivament de situacions estranyes i personatges freaks, que confio que em proporcionaran material per anar escrivint aquí de forma regular. També penjaré fotos dels gats saltarins, que és així com es diuen els gatets domesticats.
Aprofito per donar les gràcies a tothom qui segueix aquest blog, i també als qui deixeu els vostre comentaris, que llegeixo sempre encara que a vegades no contesti. 
Doncs això: a reveure i fins aviat!

dimecres, 23 de febrer del 2011

EL CORONEL GADAFI


Al coronel Gadafi li falta un bull. A aquestes alçades això no hauria de sorprendre a ningú. No parlem de Ben Alí, ni tan sols de Mubarak: estem parlant d'un tirà de la vella escola, de l'estil africà més pur i genuï, d'un paio nascut al desert i criat en unes condicions de marginalitat duríssimes i que va escalar posicions dins de l'exèrcit fins arribar a ser el dictador que és ara. Al capdavall, què es pot esperar d'un home que s'ha envoltat d'una guàrdia d'expertes en arts marcials, suposadament verges, anomenades les Amazones? Un home que s'entossudeix en reunir-se amb els líders mundials en un jaima? Gadafi s'ha injectat més bótox que Stallone i Mickey Rourke junts, a Itàlia va contractar un grup de models jovenetes  per ensenyar-los l'Islam, la seva infermera particular és la rossa de la foto de baix i es vesteix com un dictador d'opereta.




Gadafi també va inventar un sistema de govern que va batejar amb el nom de jamahiriya, una mena de democràcia assambleària de regust comunista que, teòricament, entrega el poder al poble, que se suposa que pot governar-se a ell mateix de manera directa. De la mateixa manera, es pot culparal propi poble pel fet que el país no vagi bé, que és precisament el que fa Gadafi: donar les culpes als pobres i explotats libanesos. No és estrany, doncs, que tinguin ganes de fotre'l fora. Gadafi, gat vell, ha corregut a amagar-se: ho tenen difícil.

dimarts, 22 de febrer del 2011

DE PORCS I DE CONTROLS DE NATALITAT

L'Antropologia ens ensenya que, a vegades, les lleis religioses i els codis morals tenen uns origens ben terrenals i ben poc divins. Un dia parlava d'això amb un individu que, com que no recordo com es deia, li direm Oriol. L'Oriol i jo vam arribar ràpidament a un consens en el tema de la prohibició del porc a l'Islam. Segons l'antropòleg Marvin Harris vetar-ne la carn és una pura qüestió de supervivència: l'home i el porc són competidors directes - tots dos són omnívors- a diferències de les vedelles o els xais, que mengen plantes. Criar porcs, per tant, implica un desequilibri ecològic, ja que el porc és costós de mantenir en un entorn amb poca aigua (recordem que necessiten hidratar-se constantment) i vegetació, com poden ser-ho els països de l'Orient Mitjà. D'aquí vindria la prohibició.
El consum desmesurat per part dels cristians, la festa al voltant de la matança i l'excés de colesterol a la sang serien conseqüències directes del fet de voler-se diferenciar de jueus i musulmans.
De seguida vaig suggerir que la prohibició del sexe sense finalitats reproductives del cristianisme podria haver-se originat en moments d'augment important de la demografia. És a dir: si la gent fornicava massa i, a conseqüència d'això, hi havia massa naixements, el camí ràpid era dir que no es podia fer si no hi havia finalitats purament reproductives. Si es redueixen el número de claus sense anticonceptiu baixa, de manera proporcional, el número de naixements.
Aquí l'Oriol i jo vam xocar com dos bocs emprenyats: això sí que no, va dir ell. I per què no? vaig preguntar jo, veient que era una cosa tant lògica -o tant ilògica- com la del porc. Perquè el tema del cristianisme és  moral, em va respondre ell. I el de l'Islam no? No. Per què? Perquè el cristianisme és una religió represora. Ah... i l'Islam no? No. Per què?
Mig m'esperava un Perquè no, però l'Oriol va estimar-se més callar.
I la conversa es va acabar aquí.

dilluns, 21 de febrer del 2011

NATURES MORTES LITERÀRIES

Intentar captar l'essència d'una novel·la amb una foto o amb un dibuix és una tasca difícil. Algunes editorials opten per fer una portada amb una imatge discreta, com ara Edicions de 1984, o fins i tot Quaderns Crema. Anagrama té un disseny de coberta minimalista que ja s'ha convertit en una marca de la casa: sempre el mateix color, el mateix cos de lletra i una imatge que té un paper secundari. Pel meu gust la coberta de Manual de Supervivència és molt bona: una foto ben trobada sobre la qual hi ha els caràcters del títol. Crida l'atenció, o com a mínim me la cridaria a mi.
L'Esther Ortiz va acabar la novel·la el cap de setmana passat i li ha dedicat una foto. Quan un llibre li agrada munta una composició amb elements que ella considera destacats, com si fos una natura morta. No ho havia sentit mai abans però és una idea boníssima. Algunes persones fan ressenyes personals o fitxes -molta gent té blogs literaris on expliquen què els ha semblat tal o qual llibre- però mai havia sentit parlar de fotos. Des d'aquí animo a l'Esther a que obri un blog i pengi les fotos inspirades en les novel·les que ha llegit. Vist la tirada que tenen els blogs literaris a Catalunya pot endur-se una bona sopresa.
Per cert: la foto és aquesta (li he hagut de baixar la resolució perquè no la podia penjar).
A mi m'encanta:

diumenge, 20 de febrer del 2011

EL CATÀLEG DE CARNESTOLTES

Avui he rebut el catàleg que les botigues de joguines Drim han preparat per aquest carnestoltes. Les models adultes són espectaculars. Van disfressades d'arlequins sexis, de vampiresses marranes, de minyones franceses, de presoneres desesperades i d'infermeres amb faldilla extra-curta i xeringa gegant. No hi falten les monges sensuals, les caputxetes vermelles i les batgirls sortides d'una pel·lícula sadomasoquista. Pitonisses medievals espitragades, pirates escalfabraguetes, bruixes dolentes, índies innocents i cowgirls tòrrides: més que un catàleg d'una revista de joguines sembla la revista Hustler.
Les disfresses masculines, en canvi, no són gens sexys. Al contrari: vampirs clàssics, nadons amb biberó, lluitadors de sumos obesos (aquesta és molt divertida), ninges, pirates, indis , nans del bosc, Darth Vaders, caçafantasmes i la disfressa estrella, Super Mario Bross. Són pràcticament calcades a les infantils, i totes les podries dur perfectament en un ball de disfresses organitzat per l'Opus Dei
La pregunta és inevitable i exigeix una resposta a crits: quan ens podrem disfressar de pirates sexys? De mecànics o de lampistes com els que surten a les pel·lis porno? Quan podrem els homes anar vestits de policies seductors o de llenyataires salvaprinceses? Volem igualtat, ja!

divendres, 18 de febrer del 2011

TRES PUNTS A LA BARBETA

Important: aquest post té banda sonora. L'adjunto aquí sota.



Quan tenia vint anys em van fer un trau a la barbeta. Va ser a Lloret de Mar i la cosa va anar de la següent manera: els meus amics i jo érem a la pista del ball del Beach. La cançó que sonava en aquell moment era Smells Like Teen Spirit, la mateixa que, si m'has fet cas, ara mateix estàs escoltant. Per ballar (és un dir) música grunge havies d'anar fent saltirons, tot fingint que anaves més begut del que en realitat anaves.
A mitja cançó algú va tocar-me l'esquena i em vaig girar. Vaig veure venir el cop de puny a càmera lenta.
Pensava:
- Quin cop de puny més lent.
Però era incapaç d'apartar-me de la seva trajectòria. Estava hipnotitzat. El cop va aterrar a la meva barbeta i, de cop, em vaig trobar assegut al terra. Em vaig recuperar quasi a l'instant i em vaig tapar la cara, esperant un segon cop que mai va arribar. Vaig posar-me dret com vaig poder i  vaig començar a buscar les ulleres entre els gots trencats i les burilles de cigarreta. De seguida les vaig trobar. Entretant el meu agressor havia fotut el camp. Vaig ser a temps de veure'l com s'obria pas entre la gentada que seguia ballant com si res. Els meus amics se'n van donar compte i van seguir-lo a fora. Jo vaig arribar uns segons més tard. Ja no hi era.
Un cop al carrer em vaig adonar que tenia el jersei ple de sang i que la barbeta em feia molt mal. Vaig asseure'm en una cadira de plàstic mentre un segurata em preparava una bossa plena de glaçons.
El meu atacant -que tenia una estètica hippy i a qui a partir d'ara anomenarem el Hippy- va comparèixer  i el segurata el va interrogar. Sembla ser que jo li havia tirat el got a terra sense voler.
M'havia obert la barbeta només perquè li havia tirat la cervesa al terra.
Quina classe d'imbècil era aquell paio? Si m'ho hagués dit li n'hauria pagat una altra encantat de la vida, però el molt idiota va estimar-se més clavar-me un cop. Abans d'anar-me'n al CAP perquè em cosissin el vaig mirar als ulls i, eixugant-me la sang que em queia, li vaig dir:
- Si jo fos de tu també aniria al metge.
- Si? - va preguntar ell. - Per què?
- Perquè tinc hemofilia.
Era un tret a cegues: l'hemofilia és una malaltia congènita (un defecte de la coagulació) i no es pot encomanar, però va ser la primera cosa que em va passar pel cap. Hauria pogut dir hepatitis però vaig dir hemofilia. El Hippy va fer cara d'alarmat: no sabia què era l'hemofilia. Era una revenja de merda, però era una revenja al capdavall. Espero que anés al metge i que aquest, en sentir que el Hippy tenia por d'haver agafat hemofilia, se'n rigués d'ell. Per imbècil.

dijous, 17 de febrer del 2011

ADOLFO DOMÍNGUEZ I EL MEU SUBCONSCIENT

No hem de subestimar la capacitat destructiva del nostre subconscient. Molt sovint ell és qui s'encarrega de fer allò que nosaltres no ens atrevim. Una vegada vaig anar a l'Adolfo Domínguez a comprar una samarreta i uns texans. En comptes d'això, vaig sortir-ne amb uns pantalons xinesos blau marí i amb una camisa de coll mao del mateix color.


- Et queda fantàsticament bé - va mentir la botiguera.
Jo em mirava al mirall i em veia artificiós, com un d'aquells nens que han de fer la primera comunió i les seves mares i àvies els vesteixen d'almiralls.
- Mira, aquest noi porta el mateix conjunt que tu - va dir la botiguera, assenyalant la foto d'un model que, en efecte, duia el mateix conjunt que jo.
- No m'hi veig gaire bé...
- Doncs estàs estupendo - va dir ella amb excés d'entusiasme.
Vaig mirar-me al mirall i després vaig tornar a mirar la foto. A ell sí que li quedava bé. Aquell tipus tenia una aura de confiança i seguretat en sí mateix que l'hauria fet atractiu vestit amb els parracs d'un rodamón. Vaig odiar-lo a l'instant.
De manera que vaig sortir de la botiga, abatut i sense saber per què havia fet una compra tan estúpida. En aquell mateix moment el meu subconscient, implacable, es va posar en marxa: pocs dies després els pantalons s'havien encongit - tot i rentar-los segons deia l'etiqueta- i una màniga de la camisa començava a esfilagarsar-se amb alegria.
El nostre subconscient és qui fa la nostra feina bruta: és qui ens fa perdre un objecte que detestem, o qui fa que per accident se'ns trenqui un gerro horrorós. Fa que ens oblidem d'anar a un lloc on no volem anar i que, a vegades, diguem una cosa en comptes d'una altra. Més ens val tenir-lo com a amic que com a enemic. Al capdavall... qui voldria enfrontar-se a tanta capacitat destructiva?

dimarts, 15 de febrer del 2011

LES SENYORETES D'EN BERLUSCONI

Aquesta setmana la revista Interviú -buscant sempre exclusives i reportatges d'interès general- ens ofereix una galeria de fotos de les amants del president italià Silvio Berlusconi. Hi ha de tot: des de jovenetes exòtiques fins a madames consagrades, passant per bessones nòrdiques i  transexuals. A hores d'ara, res de nou sota del cel. Però la capacitat de sorpresa d'alguns catalans i catalanes benpensants no minva: "Com pot ser que la gent segueixi votant-lo?" es pregunten, indignats.
Jo no sé la resposta, tot i que potser puc ajudar-los una mica comprendre el fenomen del Papi Berlusconi. Ja fa anys vaig conviure amb un grup d'italians. Al cap de pocs dies les barreres van anar caient. No recordo de quina regió d'Italià eren -diria que del sud, tot i que no vull jugar-m'hi res- però la veritat és que la forma de pensar que tenien tots era força similar. Era de comú acord, per exemple, que la gran majoria de noies eren unes putes. Així, tal qual. Alguns ho deien directament i d'altres, més políticament correctes, no ho deien però actuaven com si fos així. Totes menys les respectives mares, és clar: aquestes eren unes santes. Els comentaris sobre l'edat de  de les noies a l'hora de tenir sexe sobrepassaven el mal gust, quan no en la manca absoluta d'escrúpuls. Quan hi havia cervesa pel mig la cosa es complicava: era a veure qui la deia més grossa, i qualsevol noia era un objectiu potencial. En més d'un embolic ens vam posar per culpa d'aquesta fogositat seva.
A la Vinya del Senyor, ja se sap, hi ha de tot. No pretenc dir -Déu me'n guardi- que a Itàlia tothom és així. Però si hi ha un grup prou nombrós d'italians -gent amb estudis, no us penseu- que raonen de manera tan semblant, no és estrany que acabin votant també de manera semblant. I qui millor que en Berlusconi, que per a molts d'ells és un model d'èxit?
És probable que m'equivoqui. Mig m'espero comentaris titllant-me de simplista. Segurament ho sóc. Ara bé: proposo que tothom que em digui això plantegi, al seu torn, una teoria per explicar el fenomen Berlusconi. Veureu que no és fàcil.

dilluns, 14 de febrer del 2011

GRÀCIES

Diuen que si hi ha la possibilitat de que passi alguna cosa aterridora aquesta normalmenta acaba passant. Fins aquest cap de setmana, que hem celebrat el meu comiat de solter, era un ferotge defensor d'aquesta màxima. Els riscos de que  la cosa aterridora en qüestió -fos la que fos- succeís eren alarmantment elevats: alcohol, bevedors (alguns d'ells consumats) i tot Lloret per a nosaltres sols. No seria la primera vegada que la festa acabava convertint-se en un via crucis.
Però no: tot va anar com una seda. Va ser un comiat cuidat fins a l'últim detall: dinar en un buffet japonès-argentí (una combinació que encara ara trobo divertida i absurda), tarda de gin tònics a Barcelona, cervesetes de vespre, un regal que no m'esperava, sopar a Lloret i a continuar la guerra, que no ha estat res. Fins a la victòria. Tot perfectament cronometrat i amb un tempo ascendent, com en una bona pel·lícula o novel·la.
Els neuròtics com jo tendim a pensar que no ens mereixem els amics i els familiars que tenim. Després d'una festa així, els neuròtics com jo encara estem més preocupats, ja que ens hem convençut (del tot) de que no ens mereixem ni els amics ni els familiars, i que fem el que fem mai podrem tornar-los tot allò que ells fan per nosaltres. És una sensacio agredolça i estranya, molt pitjor que la ressaca que encara arrossego. L'únic que sí que podem fer -els neuròtics com jo- és ser agraïts i aprofitar qualsevol oportunitat per dir: gràcies a tots per ser-hi sempre.

divendres, 11 de febrer del 2011

LA MOSCA i LA CAIXA DE GIRONA

Segur que molts de vosaltres heu vist la pel·lícula La Mosca. Per refrescar la memòria us en faré un breu resum: un científic (Jeff Goldblum) inventa una màquina teleportadora. Quan fa proves amb sí mateix col·locant-se a l'aparell emisor, una mosca es posa a l'aparell receptor (em sembla recordar, corregiu-me si no). L'experiment acaba com el rosari de l'aurora, i ell es converteix en un ésser espantós meitat home meitat mosca. La moralina de la història és clara: no jugueu amb la teleportació.

Ha passat una cosa semblant a les oficines de la desapareguda Caixa de Girona. Com tothom sap, la Caixa va absorvir aquesta entitat fa pocs mesos, aprofitant algunes oficines i tancant-ne d'altres. Les que encara conserva les ha reciclat de forma extraordinàriament matussera, i quan en visites una tens la sensació que una oficina de la Caixa i una altra de la Caixa de Girona s'han fusionat per accident, obtenint com a resultat un lloc estrany, artificiós, ple de pegats i amb cartells que tapen d'altres cartells. Més o menys com li va passar al científic i a la mosca. Ahir, a Girona -plaça Marquès de Camps- en vaig veure una amb un caixer automàtic que sembla que sembla que l'hagin entaforat a base de força bruta.
Suposo que aquest atemptat estètic és només una mesura provisional, i que mica en mica aniran adecentant les oficines. Amb el que ens cobren de comissió ens mereixem no sortir d'allà amb mal d'ulls.

dijous, 10 de febrer del 2011

PRIVILEGIS

M'emparo en els meus privilegis de blogaire per contestar, des d'aquí, a la Marta i a en Guillem (als quals els  agraeixo les aportacions):
Hi ha animals bons i animals dolents. Això és obvi. Els gatets, per exemple, són bons. Els taurons, en canvi, són dolents, sobretot els que maten foques (que també són bones: jo en vaig veure a Escòcia i eren molt friendly). La majoria de gossos, conills, cavalls i dofins: tots aquests animals són bons. Les serps verinoses, els pregadéus i les rates, en canvi, són clarament dolentes i enemigues de tota la Humanitat. A vegades m'estranya que no hagin fet una aliança per destruir-nos.
Diuen que Hitler tenia un gos i que se l'estimava molt. És mentida: en realitat segur que la seva mascota era una gavina o bé un saltamartins, l'únic animal que a la meva escala de bèsties odioses supera a les gavines.
I parlant de privilegis: n'és un el fet de poder gaudir de les poesies del meu amic J.B. (en Boladeres, no pas en Justine&Brooks). Com la majoria de nosaltres segurament renegarà de l'etiqueta d'escriptor, però he pogut llegir alguns contes seus (també té alguna novel·la publicada per aquests móns de Déu) i puc recomanar-lo de forma entusiasta.

 


P.S.: volia fer un recull de fotografies d'animals bons i dolents per il·lustrar la diferència, però la veritat és que no he pogut. Les fotos de rates que volia penjar em regiraven l'estómac, per no parlar de la foto de la gavina devorant deixalles que he trobat a Internet. Em limito, doncs, a penjar la foto d'aquest monstruós tauró blanc que assassina a una pobra i pacífica foca.

dimecres, 9 de febrer del 2011

OH, GAVINA VOLADORA!

De tots els animals de la Creació el més malèfic és, sense cap mena de dubte, la gavina. Si alguna vegada heu creuat mirades amb un d'aquests ocellots de seguida us haureu donat compte de la seva maldat pregona, de la seva còlera infinita.
Les gavines que hi ha per aquí són anormalment grans. La majoria superen en mida a un gos petit. Fins i tot els hi costa enlairar el vol, i han d'aprofitar al màxim les corrents d'aire. És normal, donat que es passen el dia afartant-se de deixalles i carronya. Si l'evolució de l'espècie segueix a aquest pas d'aquí a poc les ales ja no les podran fer volar i es convertiran en una mena de gallines gegants, molt més perilloses i perverses. Han començat a donar-se casos - ho sé pels mateixos implicats- en què una d'aquestes bèsties immundes ha atacat a un nen per robar-li el tros de pa que tenia entre les mans. On s'és vist tanta baixesa?
No comprenc la fascinació que algunes persones senten cap a una au de tan baixa estofa: em costa entenc que hagi inspirat poesies i cançons. Per mi té exactamente el mateix estatus que una d'aquelles horribles rates de claveguera que a vegades surten a la superfície i que fan fugir fins i tot als gats.
Com faig quasi sempre, havia pensat posar una foto d'una gavina per il·lustrar el post. De seguida ho he descartat: el sol fet de buscar imatges d'aquest animal ja fa que se'm posi malament el dinar. Aquest post, doncs, anirà sense foto. Per culpa de les gavines.

dilluns, 7 de febrer del 2011

MANUAL DE SUPERVIVÈNCIA: LA VISIÓ D'EN FREIXAS

El meu amic Lluís Freixas (periodista, poeta i escriptor, tot i que ell renega d'aquesta darrera paraula -i potser també de la penúltima, no ho sé-) em va honrar fent-me de padrí a la segona presentació de Manual de Supervivència. A continuació us enganxo un resum del que va dir:

Com totes les bones novel•les Manual de Supervivència, de Jordi Dausà, explica més d’una història. S’ha dit que és una novel•la generacional, i és veritat. Però també podríem dir que és una novel•la satírica, i iniciàtica, i policíaca, i que és una novel•la d’amor o sobre la recerca de l’amor, i que té un punt de costumisme contemporani, i d’anàlisi social, i també que és una novel•la d’estructura circular o que comença pel final.


És una novel•la generacional, efectivament, perquè parla de tres joves que volten la trentena i que sobreviuen en unes condicions adverses. El protagonista i narrador de la història és un llicenciat en farmàcia que no aconsegueix una feina estable i que sobreviu amb treballs de risc, grotescos, com la donació de semen o fer de conillet d’índies dels laboratoris farmacèutics. L’acompanyen en l’aventura que narra un enze que aspira a ser famós a l’olla televisiva i un inadaptat que viu amorrat a una pantalla d’ordinador amb l’ADSL com a una única connexió amb el món.

Són tres personatges que voregen la indigència moral i que busquen coartades per viure en aquesta situació sense sentir-se culpables. A aquest pobre tercet de desgraciats només el poden passar misèries i Jordi Dausà és prou cruel amb ells: no els estalvia cap mal tràngol. Estem davant d’una història plena d’un humor corrosiu, sarcàstic. Però això sempre passa quan algú exerceix l’humor amb eficàcia. Dausà no fa un humor blanc, neutre, de passar l’estona. L’humor intel•ligent és dolorós. Penseu en el programa Polònia, de TV3: no és un humor cruel i dolorós perquè els polítics hi quedin en ridícul; ho és perquè ens fa témer que la política real no estigui gaire allunyada del retrat que en fa, i això seria estremidor.

Té també, la novel•la, un punt de crítica social, però sense afany de moralitzar. No llegim perquè ens donin lliçons, llegim perquè ens expliquin històries i nosaltres ja en traurem les nostres pròpies conclusions, si n’hem de treure cap. Però que una història no sigui moralista no vol dir que no sigui moral i aquesta ho és, una història moral, gairebé una faula. Hi una crítica a uns personatges que no actuen, que es consideren estafats però que ja els va viure estafats perquè sortir-se’n requeriria un esforç que no semblen disposats a fer. Almenys en principi, perquè també s’ha de dir que en Jordi, malgrat que sotmeti els seus personatges a mil i una crueltats, al final els redimeix, els dóna una segona oportunitat: el que no fa, òbviament, és explicar-nos si l’aprofiten o no: el final de la novel•la és conclusiu, però no tancat, de manera que conclou la trama de la novel•la però situa els personatges davant d’altres possibilitats que ja no formen part de la història.

També he llegit al diari que relacionaven Manual de supervivència amb Irvine Welsh i Chuck Palahniuk, és a dir, els autors de Trainspotting i El club de la lluita. Jo no negaré que hi hagi connexions, però Palahniuk em sona més a nihilista, més desesperançat. Trainspotting, encara que sigui una novel•la -i una pel•lícula- molt salvatge és, a la pràctica, un al•legat contra el consum de drogues i una crítica social ferotge. A mi em sembla que Manual de supervivència és una novel•la lleugera –i deixeu-me afegir de seguida que ho dic com un elogi.

D’altra banda, des del punt de vista d’estil, Trainspotting és una novel•la escrita en un escocès tancadíssim, argòtic, gairebé incomprensible per a cap persona que no sigui escocès, i gairebé que també es necessita ser ionqui. Amb Palahniuk sí que hi hauria relació d’estil: la frase curta, directa, molt en la línia del que als anys vuitanta, als Estats Units, es va anomenar “realisme brut”. Manual de supervivència té allò que els filòlegs i els lingüistes en diuen llegibilitat. És evident que els tres personatges dels quals parlem no poden parlar com si fessin discursos al Parlament ni fent rimes, però la novel•la no cau en l’argot innecessàriament -cosa que, d’altra banda, fa envellir molt ràpidament la prosa, perquè si alguna parla és voluble i canviant és l’argot juvenil. Jordi Dausà escriu amb claredat i aconsegueix una ficció d’oralitat, una versemblança lingüística eficaç, sense sacrificar, primer, un estil planer, aparentment curt i fàcil, i segon, unes dosis, unes pinzellades a vegades líriques a vegades crítiques que, sense embafar i sense fer-se notar gaire, li donen força a la prosa.

No ens enganyem: amb la història de tres paios més o menys desgraciats es pot fer una història de sèrie B o una novel•la amb fons, i el fons el dóna l’autor. És a dir: un text sempre s’aguanta per l’estil, per la necessitat que l’estil sigui com és, per la versemblança i per l’adequació, per la forma. I si no, fem la prova. L’exemple és tòpic: noia i noi, fills de famílies rivals, s’enamoren i s’enfronten a tothom per portar endavant la seva relació. Amb aquests elements podem escriure una novel•la de Corín Tellado, però també es pot rodar West Side Story o escriure Romeu i Julieta. I si l’argument és el mateix, ¿quina és la diferència? La capacitat de l’autor.

divendres, 4 de febrer del 2011

LA JAQUETA AMB CAPUTXA

Fa anys vaig compar-me una jaqueta amb caputxa. Em recorda una mica les jaquetes que duen els guardes forestals americans a les pel·lis. El venedor em va assegurar que era importada d'Itàlia, i que només tres persones en tota la província de Girona la teníem: ell, jo i un paio que era d'Olot o de Ripoll. Poques setmanes després, a Girona, vaig veure a un altre tio que la duia. Mai vaig saber si l'individu en qüestió era el comprador d'Olot o de Ripoll, o si simplement el botiguer m'havia enganyat i aquella jaqueta era més comú que les ulleres de pasta en una feta trendy.
Aquest hivern la torno a dur. Que feliç que vaig, amunt i avall, amb la meva caputxa. M'imagino que sóc un embozado madrileny, un d'aquells que van protagonitzar el motí de d'Esquilache quan aquest -el marquès d'Esquilache- va prohibir els barrets d'ala ampla i les capes llargues perquè, sota la roba d'abric, els ciutadans anaven carregats de ferro: pistoles, dagues i espases. Sembla ser que Esquilache, bàsicament, volia modernitzar Madrid -i Espanya per extensió- i evitar que seguís essent el paradís dels espadatxins i buscavides. Va il·luminar els carrers, va prohibir que la gent hi defequés i va promoure la neteja general de la ciutat. A la gent, però, no li va agradar. I es van revoltar. Hi ha qui diu que l'origen de la revolta va ser, en realitat, la gana, o un sentiment antiitalià (el marquès d'Esquilache, mà dreta del rei, n'era). Qui sap: potser al final ja ni sabien perquè es barallaven.
A Egipte corren el risc de que passi una cosa semblant. La revolta és per fer fora al President, però el problema principal és que aquest no els dóna pa. Ara els seus partidaris s'han afegit a la festa i carreguen amb camell contra els detractors. D'aquí a poc passarà com al Madrid del s. XVIII: ni tan sols sabran per què va començar la revolta.

dijous, 3 de febrer del 2011

LES TRIBUS PERDUDES

Periòdicament els mitjans de comunicació ens ofereixen fotos i vídeos de tribus perdudes que, suposadament, no havien tingut cap contacte amb d'altres grups humans. Segons diuen, encara poden haver-hi unes quantes desenes d'aquestes tribus escampades pels món. Serien, bàsicament, grups petits amb relació de parentesc (per força, ja que teòricament no tenen contacte amb d'altres tribus) cosa que imposaria l'endogàmia i tots els riscos que aquesta comporta.

Els Fak Eh, la novel·leta que vaig escriure l'any passat per Publicacions de l'Abadia, té un argument basat en fets reals. Fent assignatures d'Antropologia (o d'Etnografia, qui sap) vaig aprendre que a la dècada dels setanta la tribu dels Tasaday va aparèixer als mitjans de comunicació de l'època. Suposadament era una tribu completament isolada i que vivia instal·lada a l'edat de pedra. Es deia que a la seva llengua no tenia la paraula "guerra", i que a la tribu no hi havia crims, ni adulteris: era una societat fastigosament perfecte.
El dictador de torn de les Filipines -perquè els Tasaday vivien a les Filipines i, per tant, eren filipins-  només va donar permís a uns quants antropòlegs perquè visitessin els Tassaday, i al cap de poc temps va tancar la zona on vivia la tribu, prohibint l'entrada a tothom. Anys més tard una expedició va descobrir el frau: els Tasaday eren, en realitat, una tribu local -perfectament coneguda a la zona- que mantenia relacions amb d'altres tribus i que se'ls havia pagat/fet xantatge (segons la versió) perquè aparentessin ser una tribu de l'edat de pedra.
La història dels Tasaday -i, de retruc, dels Fak Eh- ens ensenya dues coses: la primera és que la realitat supera sempre la ficció, i la segona, que de la mateixa manera que ja no queden dinosaures ni templers, avui dia tampoc hi ha tribus perdudes. De  perduts, en canvi, sí que en conec uns quants.

dimarts, 1 de febrer del 2011

L'AMFITRIÓ HOSTIL

Sempre hem sentit dir que els buscabregues són, en general, uns covards encoberts. Aquesta és una afirmació que encara avui dia em costa d'entendre: com pot ser covard un paio que busca merder amb un altre paio sense saber ni tan sols si té possibilitats de guanyar-lo? En tot cas, els buscabregues poden ser estúpids o temeraris, però no pas covards.
Un dia vaig comprendre que l'única solució era l'enfrontament. Potser m'ho va dir algú, o potser vaig llegir-ho en un còmic de superherois. La qüestió és que vaig començar a encarar-me als bullies. Una vespre - em sembla que era el dia de Nadal- un tipus se'm va plantar al davant:
- Anem a fora a barallar-nos, fill de l'alcalde! - em va desafiar després d'un breu intercanvi de frases que no recordo.
- D'acord - vaig acceptar, envalentonat pels cubates.
Sense poder dissimular la sorpresa, va dir:
- Surt tu primer! 
És un error tant obvi com comú: donar l'esquena al rival i que aquest et clavi un cop de puny - amb sort-  a l'esquena o darrera del cap. M'havien amenaçat massa bullies com per no conèixer aquesta estratagema tant antiga.
- De cap manera - vaig dir jo- surt tu primer, que ets el meu amfitrió.
Si m'hagués cagat en la seva família no s'hauria enfadat tant: d'una revolada va agafar-me pel jersei i se'm va acostar:
- Què m'has dit, desgraciat? - era com si cada paraula seva estigués feta de whisky. Tenia els ulls com pilotes de ping pong.
Aleshores ho vaig entendre: es pensava que la paraula "amfitrió" era un insult. Aquell tipus era idiota de debò.
- Amfitrió - vaig barbotejar - Vol dir que tu m'has convidat a fer una cosa.
- Ah... - va dir, deixant-me anar.
Tots dos vam sortir al carrer i vam posar-nos cara a cara. "I ara què?" vaig pensar jo. "Has arribat massa lluny, Jordi. Aquest tipus pesa trenta quilos més que tu. En la vida real el tipus més pesant guanya totes les baralles. Estàs acabat". El meu oponent, però, no semblava gaire entusiasmat en pegar-me. Potser encara estava rumiant si la paraula amfitrió era o no era un insult. Van passar uns quants segons. Lentament, molt lentament.
Al final el paio va veure alguna cosa: per l'altra vorera hi passava un negre vestit amb una túnica de coloraines.
- Negre de merda! - va començar a cridar. - Vine aquí, negre de merda!
Vaig arronsar les espatlles i vaig tornar a entrar al bar. Per celebrar que me n'havia sortit vaig demanar un altre JB amb cola. A fora, el cap-gros ja s'havia oblidat del negre i clavava cops de peu contra un cotxe que estava aparcat davant del bar.