Diuen que si hi ha la possibilitat de que passi alguna cosa aterridora aquesta normalmenta acaba passant. Fins aquest cap de setmana, que hem celebrat el meu comiat de solter, era un ferotge defensor d'aquesta màxima. Els riscos de que la cosa aterridora en qüestió -fos la que fos- succeís eren alarmantment elevats: alcohol, bevedors (alguns d'ells consumats) i tot Lloret per a nosaltres sols. No seria la primera vegada que la festa acabava convertint-se en un via crucis. Però no: tot va anar com una seda. Va ser un comiat cuidat fins a l'últim detall: dinar en un buffet japonès-argentí (una combinació que encara ara trobo divertida i absurda), tarda de gin tònics a Barcelona, cervesetes de vespre, un regal que no m'esperava, sopar a Lloret i a continuar la guerra, que no ha estat res. Fins a la victòria. Tot perfectament cronometrat i amb un tempo ascendent, com en una bona pel·lícula o novel·la.
Els neuròtics com jo tendim a pensar que no ens mereixem els amics i els familiars que tenim. Després d'una festa així, els neuròtics com jo encara estem més preocupats, ja que ens hem convençut (del tot) de que no ens mereixem ni els amics ni els familiars, i que fem el que fem mai podrem tornar-los tot allò que ells fan per nosaltres. És una sensacio agredolça i estranya, molt pitjor que la ressaca que encara arrossego. L'únic que sí que podem fer -els neuròtics com jo- és ser agraïts i aprofitar qualsevol oportunitat per dir: gràcies a tots per ser-hi sempre.
