La setmana passada vaig
anar al casament d’uns amics. Tot l’acte va estar molt ben pensat, senzill i
alhora sense detalls deixats a l’atzar. Els nuvis no van fer allò de córrer i
brincar entre les taules, ni altres xaronades que només els hi fan gràcia a ells
i a la gent que va borratxa. També van prohibir als convidats que els hi féssim
presents, cosa que trobo d’un bon gust notable des que s’ha posat de moda fer
casaments hippies però després reclamar -amb finesa, és clar- regals de xifres estàndard. Un negoci rodó. En definitiva, va ser un dels millors casaments on
he anat mai.
Havent dinat un paio es va
asseure a la meva taula. El conec de vista, però em sembla que mai ens havíem
dit res a banda d’hola i adéu. Anava vestit com el president de les Nuevas
Generaciones -en un casament on el dress code imposava calça curta i vestidet
casual- i anava pentinat com a tal. Aquest no és el seu nom real, però a efectes del post li direm
Borjamari.
En Borjamari va entrar a matar.
Amb tota l’educació que volgueu, però de seguida va buscar el cos a cos. No pas
amb mi, sinó amb una amiga que seia a la nostra taula. Si el director
d’Intereconomía o de 13TV hagués escoltat els arguments d’en Borjamari hagués
assentit amb el cap, satisfet com un pare. Per estalviar-vos temps no
transcriuré el debat, sinó només alguns dels seus arguments. Va obrir foc
explicant-nos -no és broma- que el culpable d’això de la independència de
Catalunya era en Simón Bolívar (?!) i Veneçuela. Va seguir amb la
manipulació de TV3, amb Pujol i el tres per cent, i va continuar dient que no
hi va haver violència l’1-O (les seves paraules exactes van ser: això de la
violència és relatiu). I després va venir el gran final: quan era petit ell i
la seva família sortien l’11 de setembre al carrer embolcallats amb la bandera catalana,
però ara, pobrets, no poden fer-ho perquè els indepes s'han fet els amos de la festa. Us
ho juro, em va dir que sortien onejant quadribarrades amb la seva mare, en una època en la que ningú sortia al carrer.
Imagineu l’estampa. Jo ho faig i em poso a riure tot sol, pobre infeliç d'en Borjamari.
Era el casament d’una molt bona
amiga de la meva dona i no li volia fer malbé l'acte. També he de confessar que aquest
darrer comentari, el de la senyera, em va agafar amb el pas canviat, de tan absurd com era. Vaig
aconseguir dir-li una cosa del tipus: sí, home, segur que fa deu anys tu
sorties amb la bandera catalana al carrer, que en aquella època ningú sortia. Ell no va dir res. Ja aneu veient que no és un tipus brillant, però té el discurs ben après, un producte de laboratori que repetia les consignes que li havien ensenyat, com les ovelles a La revolta dels animals. Fa com jo quan estudiava: no entenia mai res, i havia d'empollar els problemes matemàtics, de manera que quan me'ls canviaven una mica de seguida naufragava. Quins mals records. En fi, tornem a la boda: minuts més tard, vaig prendre consciència que això de segrestar la Diada ho ha utilitzat l’entorn de Ciudadanos aquests dies. Ells, que els hi fa tan fàstic qualsevol símbol català que no respecten ni l'himne al Parlament. De la mateixa manera que
no m’imaginava a en Borjamari amb la senyera, tampoc veia a en Carrizosa o al
candidat gironí, un tipus inquietant que es fa dir Jean Castel, cridant visques
a Catalunya. Quina farsa, per l'amor de Déu.
I per això no aniré a la Diada,
enguany. Per culpa dels molts Borjamaris que viuen a Catalunya. Perquè si després d’una conversa d'una hora on li vam desmuntar amb una facilitat tremenda tots i cadascun dels seus
arguments -pobre xaval- no el vam fer moure ni un mil·límetre
de la seva postura instransigent, no hi haurà cap manifestació que ho faci. Això ja ho sabia, per descomptat, però aquest dia vaig prendre'n consciència. L’acte
d’aquest any ja no és de cara a la galeria, que sabem que no ens ajudarà per
res. L'esquerra espanyola calla, i part de l'esquerra catalana també. Europa fa riure, els presos seguiran tancats i el judici que se
celebrarà serà una farsa. Totes les cartes ja s’han repartit, i si amb el que ha passat no hi ha hagut
incorporacions al nostre bàndol, i catalans de naixament com en Borjamari troben bé la violència de la policia espanyola, cap performance, per bonica que sigui, ho
aconseguirà. La nostra classe política sembla decidida a tornar a l'autonomisme, i encara no ens ha explicat de manera satisfactòria perquè el procés es va deturar. Per acabar-o de fer bonic, l'extrema dreta campa pels carrers apallissant gent sense que ningú pugui fer-hi res, i potser amb el secret beneplàcit de part de la policia. La manifestació, per desgràcia, serà un acte buit, una altra
celebració d’una derrota. Aqui hi tenim traça.
Malgrot tot, sóc un romàntic i
desitjo que la cosa us vagi bé. No pas perquè cregui que mai aconseguirem res, és
clar, sinó perquè no hi ha res pitjor que una mani deslluïda. Som col·legues de trinxera, malgrat tots els malgrats. Molta sort a
totes i a tots.
