Els dissabtes al dematí acompanyo els meus dos fills a la piscina. Mentre ells fan classe de natació jo aprofito per nedar una estona, també. És un exercici físic que no m'agrada gaire, més aviat al contrari, però és una bona oportunitat per cremar el sopar del divendres sense alterar la logística familiar. Quan era jove vaig treballar uns quants estius de socorrista, i per passar les proves em vaig haver d'estar uns mesos en remull, fent un curs pesadíssim -i segurament no gaire útil. Potser per això he avorrit les piscines públiques en general, i la natació esportiva en particular. Córrer tampoc no m'apassiona, però el paisatge i el seus infinits matisos fan que d'alguna manera l'esforç sigui més passable. En canvi, mentre nedes només veus blavor i cames de persones. En definitiva, ho faig perquè toca però no en gaudeixo pas.
Encabat, dutxo els meus dos fills i després em dutxo jo. Normalment és fàcil, però dissabte passat les dutxes eren plenes de nens sorollosos. Tingueu en compte que sóc mestre, i que el meu nivell de suportar xivarri és molt superior al de la mitjana de la gent, però allò era un autèntic pandemònium. Vaig contar-ne cinc, d'esvalotadors. No es dutxaven, però sí que ocupaven totes les dutxes, jugant i corrent. Jo no podia ensabonar els meus nanos i m'estava allà, dret com un babau, esperant que se'n donessin compte i marxessin. Però ells seguien a la seva. Els pares d'aquells nens eren a pocs metres. Eren tres homes joves. A dos els coneixia de vista i a un no. Aquest darrer feia cara de dir-se Johnatan. Tots tres miraven embadocats els respectius mòbils, aliens a la batalla de crits i sorolls. Era una imatge trista: els nanos corrien, desbocats, impedint que la resta de la gent es dutxés i ells reien mentre responien whatsapps o veien vídeos de cotxes i de fubtol. Els homes, vistos així, en general, som molt poca cosa. El meu fill gran em va mirar, molt seriós, i em va preguntar per què eren tan maleducats, aquells nens. Li vaig dir que abaixés la veu, però en realitat jo feia molta estona que em preguntava el mateix. L'única dutxa sense nens era ocupada per un guiri que semblava que medités sota el raig d'aigua, com els monjos-guerrers de l'antigor, que ho feien sota les cascades. El tio estava a punt d'arribar al Nirvana, i no li podia pas manar la pressa: imagineu-vos que li estronco la il·luminació. Fos com fos, allà era jo, esperant. Els nens cridaven, queien i tiraven les tovalloles al terra. "Si vosaltres féssiu això, us baixaria un càstig de ca l'ample", vaig avisar als meus fills. Al cap de molta estona els pares van decidir endur-se els nens per assecar-los, i finalment ens vam poder dutxar. Ja s'havia format una petita cua. Entre naps i cols, vaig sortir quinze minuts més tard que d'habitud.
Un dia aquests pares tindran algun petit problema. Tan de bo no sigui res greu, una ximpleria de nanos. Potser els nens faran alguna entremaliadura més grossa del compte, o pisparan llamins, o vés a saber què. Res que ens hagi d'enscandalitzar. Però aleshores aquests pares buscaran culpables. Segurament les escoles i els mestres s'emportaran el rebre. Les concertades sobretot, perquè com tothom sap roben els diners de la pública, i per culpa d'això, i únicament d'això, les coses no funcionen. També rebrà la societat, i els horaris de merda que ha de fer molta gent, i que anul·len la conciliació familiar. O l'Ajuntament, o Espanya, que ens roba (i segurament és cert, però una cosa no treu l'altra). Potser fins i tot rebran les pobres víctimes, com ja passa manta vegades. Rebrà tothom, perquè la responsabilitat individual és un concepte en desús, caduc. Del tot anacrònic. El culpable, amic, no és la mestra de P-5 que dius que té mania al teu fill, sinó cadascun de nosaltres, que no som capaços ni d'estar l'hora i mitja que dura el curset de natació sense mirar el telèfon mòbil. Que ens hem ficat al cap que renyar és propi de gent de dretes, i que traumatitzarem els nens si els hi demanem que no fotin el burro a la dutxa. Els millenials -que encara ens han sortit prou bé, dintre de tot- només són l'avançada del que vindrà. Paraula de quarantí rondinaire.
