Dilluns al vespre vaig anar al gimnàs.
Per tirar pel dret dic a la gent que boxejo, però en realitat el meu esport
sempre han estat les arts marcials, en particular el kickboxing,
que és una mena de boxa on també pots fotre coces. Els entrenaments acaben amb un parell d'assalts de combat lliure, més o menys tranquils depenent
del rival que et toqui. El dilluns em van posar amb un nano que quan el vaig
conèixer no aixecava ni un pam de terra, però ara ja té divuit anys i l'energia
que acompanya aquesta edat mítica. Sweet, sweet eighteen.
Més que un combat va ser una partida d'escacs, perquè ell sabia que sóc gat
vell i i jo sabia que ell és el doble de ràpid i resistent que no pas jo.
En un moment donat em va fotre una fuetada de peu al pòmul, pam!, que per sort
no em va deixar cap blau però em va xarbotar el cap. Encabat es va disculpar. Tranquil, tio, són coses que passen. Potser demà rebràs tu. Això és un
esport de cavallers, i no pas el futbol.
Quan
et baralles per Internet passa el mateix, i és normal empassar-te plantofades. La setmana passada vaig
penjar aquest text, a la part central del qual hi
ha una referència a un treballador del Diari de Girona. La meva tesis és que
l'individu en qüestió no llegeix en català -així ho va afirmar ell mateix a les
xarxes socials, no sé si amb voluntat de provocar- i per tant la seva prosa
se'n ressent. Doncs bé, al meu post hi havia dues faltes d'ortografia, que ara
mateix no venen al cas. Algú del seu entorn va detectar-les i li va fer
saber amb la celeritat d'un bon esbirro. Potser esperava una medalla o una
moixaina a canvi: A los bravos defensores de la patria.
El
treballador del DdG va fer exactament el mateix que hauria fet jo: utilitzar
les faltes com armes llancívoles. Va fer ben fet d'atacar allà on fa mal, de la
mateixa manera que vaig fer-ho jo. Aquesta és la dinàmica interna de qualsevol
enfrontament, aprofitar les debilitats de l'adversari. Ja ho deia Sun
Tzu, i de fet qualsevol pelacanyes pot imaginar-s'ho. Jo sabia que hi havia
aquest risc, i vaig decidir afrontar-lo. Algú em va dir que estava boig,
i que amb aquesta gent és millor callar, però a vegades el silenci dels bons és
la millor arma dels dolents.
També
va valer-se dels seus fans per atacar-me. No puc veure el seu compte, però
alguns amics m'han passat fotos, i es veu que em van ploure tota classe d'insults:
un tal Joan Manuel Cabezas, un senyor que a la foto de Twitter surt
espitregat i només li falta la creu daurada, em qualifica de típic exemple de feixistoide llacista, i
un que es fa dir Jaume Tutusaus diu que sóc un capullu (sic) que va de pur. A més a més, un senyor madrileny afirma
que sóc un minúsculo conservador gironí. I aquests són els pocs que he vist, sé que n'hi ha hagut molts més, però de fet em rellisca el que
puguin pensar de mi quatre desconeguts.
Però
no vull parlar dels seus insults genèrics, sinó de la paraula que el treballador
del DdG i els seus minions feien servir per fer-me mal: llacista.
Desconec què és un llacista, però puc fer-me'n una idea. Em sap greu decebre`ls
perquè mai no he dut res groc ni tinc cap intenció de fer-ho perquè em sembla
una xaronada. Tampoc participo a cadenes humanes, ni cassolades, ni he anat al
darrer 11-S ni crec que mai més vagi a cap, ni envio cartes als presos, ni
compro merxandatge, ni em veuran retratat amb estelades. Sé del cert que m'ho passaria més bé a la Feria de Abril que en una ballada de sardanes, i al cap de l'any llegeixo el mateix nombre de llibres en castellà que en català. A nivell polític entenc que els líders
processistes ens han ben fotut, i ara ens fan un xantatge emocional d'anar-hi
anant, com diem a Cassà.
Dit
això, estic infinitament més a la vora d'algú que protesta per uns
empresonaments injustos que pels qui se'n riuen, o encara pitjor, malden per
congraciar-se amb els carcellers. És normal que l'independentisme desperti
antipaties en un país que es congratula i fa bandera de la fúria ibèrica dels
seus habitants, però jo sempre estaré més a prop d'un tractorista indepe voluntariós o
d'una padrina que envia peücs a en Puigdemont perquè no passi fred que d'un d'aquests individus que criden Puigdemón al paredón, Árthur Mas
cámara de gas. Els pobres infeliços s'equivoquen dient-me llacista perquè no en sóc,
però de cap manera m'insulten. En canvi, deixen ben clara quina és la seva
postura envers una repressió fora mida de l'Estat. Tal com diu Flash en
un còmic de la Justice League, davant d'un conflicte confús cal
anar sempre a la mateixa trinxera que en Batman, perquè sempre serà la
trinxera correcta. En aquest cas jo faig servir un truc similar, però a la
inversa: sempre triaré el bàndol contrari a aquesta tropa, perquè potser
perdré, però segur que no m'equivocaré.
