diumenge, 19 de novembre de 2017

LES RESTES DEL NAUFRAGI

Aquest post no l’escric per tu. L’escric per mi. Per una vegada no m’importen els likes, ni els shares, ni les visualitzacions. Aquest post l’escric per mi, perquè escriure és l’única manera que tinc de fer balanç i d’ordenar les idees. Josep Maria Espinàs diu que per escriure clar cal tenir el cap clar. Si això és cert, em temo que avui no entendreu res. Per cert, la banda sonora del post és aquesta.

A nivell personal el procés fallit no ha tingut conseqüències gaire tràgiques. He fet quatre o cinc unfollows a imbècils de Facebook i de Twitter. També he deixat de llegir alguns periodistes catalans que, si bé coneixia el seu unionisme militant, em va alarmar que justifiquessin la violència de l’1-O i que fessin broma dels polítics presos o exiliats. Riure les bromes dels dolents és una de les formes més miserables que conec de voler-s’hi congraciar. 

Per sort no he perdut cap amic, però m’he barallat amb uns quants coneguts i he tingut alguns malentesos ben desagradables. Un antic mestre d’Arts Marcials, en veure que no em podia derrotar verbalment em va desafiar a fer un combat per dirimir les nostres diferències polítiques. Com sempre, la violència és patrimoni dels miserables, la seva primera opció i la més automatitzada.

No sé si els polítics són sincers quan diuen que no s’esperaven la violència de l’Estat Espanyol. Si és així, nois i noies, deixeu-me dir-vos que sou uns ingenus. De debò us pensàveu que un dels països amb més mancances democràtiques d’Europa ens deixaria marxar per les bones? No sé si la Marta Rovira es passa de frenada amb això dels morts al carrer, però era ben obvi que la repressió seria violenta. I física. Fer-se l’escandalitzat i  delectar-se en l’autocrítica no serveix de res ara, sobretot perquè els unionistes són incapaços de fer-se ni la més mínima pregunta. Una mica de dignitat, sisplau. 

Però hem ser de ser justos i reconèixer que nosaltres, els ciutadans, tampoc hem sigut capaços d’anar gaire més enllà. La prova és el vergonyós seguiment que va tenir la vaga general. Deixant de banda casos particulars -alguns autònoms, gent curta de pasta o espantada perquè els fessin fora de la feina- un grup important d’independentistes va decidir anar a treballar, allò tan català de sortir el diumenge a cridar els carrers seran sempre nostres però el dilluns obrir la botigueta ben d’hora. Hi van haver grups de valents i valentes disposats a jugar-se la cara tallant carreteres, però el poble català en general treballava, capcot i una mica avergonyit de si mateix, sentint-se culpable com un putero que encara estima la seva dona. Queda clar, novament, que no som guerrers, sinó comerciants i artesans amb un complex de culpa que fa feredat. Catalunya s’assembla molt poc a aquella Castella orgullosa que es deixava matar per un quítame allá esas pajas als camps enfangats de Flandes.

Ha quedat ben palès que no som un sol poble. Hi ha un grup important de catalans que no només se senten espanyols, sinó que han renunciat a qualsevol tret cultural català. Viuen a Catalunya, però ho fan de la mateixa manera que els anglesos i alemanys de la Costa Brava: aliens a qualsevol tret identitari i cultural. Alguns ni tan sols entenen el català. En aquest aspecte, són exactament igual que un senyor que viu a Burgos. Són catalans de la mateixa manera que un murcià és murcià. Si la llengua desaparegués avui mateix a ells tan els hi faria, i alguns potser se n’alegrarien. Fins fa poc ens agradava dir que la convivència a Catalunya era quasi perfecta, però ara mateix s’està visquent un innegable procés d’ulsterització. Els atacs espanyolistes són cada vegada més virulents, sobretot a les institucions que no poden defensar-se, com ara l’escola catalana. El model d’escola actual és vist com una amenaça per aquests catalans, que volen viure íntegrament en castellà, sense cap contacte amb la llengua pròpia de Catalunya. Societat Civil Catalana va crear i penjar a Internet un formulari perquè posar denúncies a les escoles fos més còmode i pràctic. I no ens oblidéssim de l’ultradreta, que campa pels carrers amb el beneplàcit del govern espanyol. És un tòpic, però cal repetir-lo: les concentracions independentistes eren naïf, però radicalment pacífiques. En canvi, cada vegada que s’ajunten més de dos unionistes algú acaba amb el cap esbardellat.

Molt trist el paper del PSC, però no es pot dir que sorprenent. El que és estrany és que encara quedi gent que n’esperi alguna cosa, més enllà de bones paraules. Els darrers fitxatges són esperpèntics, propers al friquisme: l’Espadaler i la Montse Surroca. Per cert, vaig coincidir amb aquesta darrera fa uns anys a Girona i em va semblar exactament el que és, una vividora de la política, com el seu amic Millo, tots dos d’Unió, el partit amb més caragirats del panorama polític català. El PP fa de PP, sense novetats, i el partit que més ens hauria d’esgarrifar és Ciudadanos, que s’ha tret els guants i va a totes. Tan els uns com els altres han abandonat la llengua catalana i fan tots els mítings en castellà. No és anecdòtic, sinó la constatació del que deia més amunt: hi ha dues Catalunyes complementament diferenciades.

Per acabar, no puc dir que els intel·lectuals espanyols m’hagin decebut perquè mai he esperat res d’ells. La terragada ha actuat com actúa la terragada, cridant a por ellos i onejant banderes. Hi ha odi genuï a tots dos bàndols. Per cert, amb tot plegat ens hem quedat sense senyera. Tanta angúnia que els hi feia anys enrere, ara la duen fins i tot els ultres. Entretant, el PP ha seguit fent de les seves amb el tema de la corrupció. Però a por ellos, olé, que yo soy español, español, español.  Si els càntics dels independentistes eren xarons, els dels unionistes eren cavernícoles. L’argument del carrer era qué pone en tu DNI, i dónde jugará el Barça si Catalunya se va? El nivell és aquest. Aquest és el país que ens tindrà retinguts durant uns quants anys més. 


Ara sí que acabo. Una recomanació cinematogràfica: La cortina de humo. En anglès, Wag the dog. Què passaria si un gos no mogués la cua? Que la cua mouria al gos.