Vila-Roja és un barri als afores de Girona. Està enclavat entre un turó i una petita vall, juntament amb Font de la Pòlvora. Els límits entre un barri i l'altre són incerts, i mentre que el segon té una mala fama inqüestionable -hauria pogut ser un escenari de Callejeros-, Vila-Roja ha conservat un ambient entre de poble i de barri treballador de casetes blanques. Durant un temps vaig viure-hi a tocar, i a vegades m’hi endinsava, cosa que mai fan la majoria de gironins de tota la vida, que de fet ho trobaven temerari, quasi suïcida, quan els ho explicava. Mai va molestar-me ningú, però tampoc m'hi sentia còmode. La gent em seguia pertot amb la mirada, sabent-me foraster, una mica com deu passar a l’Ulster, o als pobles minúsculs. Sentia, senzillament, que aquell no era el meu lloc, i si bé mai em van dir res, tampoc es pot dir que em donessin la benvinguda com fan ara amb els espanyolistes. Com un protestant en un barri catòlic, o a l’inrevés.
Permeteu-me que avui faci una mica de volta, però el tema és molt complex i no vull ficar la gamba. Tot va començar als anys vuitanta, amb el Som sis milions, una campanya molt benintencionada -i en certa manera intel·ligent- a través de la qual el pujolisme volia integrar les onades d’immigrants arribats durant els seixanta. Aquí ensopeguem amb la primera pedra d’incorrecció política: la immigració va arribar per treballar, sí, però no ens pot passar per alt que dels desplaçaments massius de població són freqüents a règims autoritaris per tal d’afeblir regions o nacions potencialment perilloses. Les dictadures comunistes, per exemple, van practicar amb destresa aquesta estratègia fa unes quantes dècades. Parlo de memòria, però crec que eren els russos que van deportar centenars de milers de siberians, entre d’altres, amb l’excusa de la industrialització, exactament com aquí durant el franquisme. És el que t'ensenyen a primer de carrera a la Facultat de Governants Autoritaris.
La campanya pujolista estava pensada per fer que aquests centenars de milers, o milions, de migrants se sentissin catalans. Es va aconseguir a mitges. Molts van integrar-se, i ara són independentistes i tenen més sentiment d'arrelament que no pas jo. D'altres potser no arriben a tant, però s'han integrat perfectament, i reconeixen i aprecien allò que fa de Catalunya una nació. En canvi, hi ha un tercer grup que va fer vida de gueto dins dels barris o les ciutats-formiguers on els apilonaven. Si fa uns anys els hi preguntaves si eren o se sentien catalans, molts d’ells responien, amb tota naturalitat, que no. Recordo que una mestra, nascuda, crescuda i viscuda en un poblet de la Costa Brava, un dia em va assegurar que ella de catalana no en tenia res. Situacions semblants les havia viscut mil vegades als gimnasos d’Arts Marcials: molts fills d’immigrants no se sentien -ni segurament se senten ara- catalans en absolut. Una de les arengues que va aixecar més aplaudiments a la manifestació unionista de fa dues setmanes va ser: "¡No queremos integrar-nos!". Flipeu, oi? Doncs jo també quan els vaig sentir.
Tornem amb Vila-Roja, que s’ha declarat poble espanyol, i que ara acull visites de l’Albiol i, en un deliri ranci i folclòric, el torero Fran Rivera. Un What the fuck còsmic i genuïnament ibèric, on només hi falta la bailaora i en Manolo el del bombo. Però aquí no s'acaba l'esperpent: aquest dissabte s'han convocat manifestacions d’ultradreta amb el beneplàcit de la policia i de la Fiscalia. Els vincles entre sectors de la policia i els grupúscles d'extrema dreta -als quals a vegades tutoritzen- és un tema esgarrifós que ens hauria de treure la son, però afortunadament no hi pensem gaire.
Ens sorprèn el que passa en aquest barri perquè el fet d’haver-lo omplert amb rojigualdas requereix una coordinació que de cap manera hauria estat possible a d’altres zones de Girona, on hi ha molta més pluralitat ideològica. Però de barris com aquest n'hi ha centenars. Si escoltem el que diuen els seus habitants, se senten espanyols i catalans. I és cert, en tant que alguns han nascut aquí i treballen aquí, però també és cert que molts d’ells no saben parlar el català -alguns ni tan sols l’entenen-, no veuen televisions catalanes, ni per descomptat gasten premsa en català, ni llibres, ni ràdio, ni música, i ni tan sols participen de molts trets culturals catalans, si voleu de caire més folclòric. Molts aplaudeixen la pèrdua d'autonomia, com s'ha pogut veure en les manifestacions que s'han fet aquests darrers dies. Ja veieu per on vaig: és exactament el que deia el meu amic de Belfast. Si no vaig errat, Vila-Roja va ser dels pocs llocs -potser l'únic- on els propis ciutadans van actuar amb violència extrema contra les urnes, insultant als Mossos i atacant a la gent de la mesa mentre vitorejaven la Guàrdia Civil, que anys abans mai havia estat ben rebuda.
Però la cosa va més enllà de la guerra de banderes i d'identitats. Ara que els unionistes es veuen forts comencen a alçar la veu contra l’escola en català, un fenomen que els propers mesos anirà en augment. Ara ja s'obliga a alguns funcionaris a redactar informes en castellà. Un col·legi del meu poble ha rebut queixes per, segons uns pares, obligar als alumnes cada matí a cantar Els segadors (!!??) i castigar sense pati a qui no se’l sapigués. És una de les mentides més grolleres que mai he sentit, però alhora s’hi intueix l’arrel del problema: els pares en qüestió estaven enfadats perquè en un moment del curs, i com a part del pla d’estudis, es va ensenyar els Segadors als nens. Dit d’una altra manera: els pares estaven enrabiats perquè els nens participaven del fet cultural català. Ciudadanos tampoc ha participat mai de les cantades dels Segadors, que ben mirat són una ximpleria, però després es posen drets com pals i amb els ulls negats quan toquen l’himnes espanyol. És aquesta hipocresia la que ens molesta, aquesta doble vara de medir.
No som un sol poble. Som, com a mínim, tres, i tenim poc a veure els uns amb els altres. És trist i descoratjador, ja ho sé, però en temps de crisis és quan aprenem les lliçons més doloroses. Hi ha una massa espanyolista -de moment en desconeixem la grandària- a qui li fa nosa tot allò que faci olor de cultura catalana. Per ells ser català és una manera de ser espanyols, de la mateixa forma que ser gironí és la meva manera de ser català. Han descobert que la seva millor arma és afirmar la seva catalanitat -yo soy más catalán que tú, m’han dit a vegades- perquè nosaltres, amb les mans lligades per la correcció política, no podem rebatre’ls-hi res, i quan algú escriu un post o un article com aquest, encara que sigui amb la intenció de fer una anàlisis més o menys objectiu, de seguida és tractat de supremacista. És paradòxic que els que et borden qué pone en tu deneí t'acusin d'entregar carnets de catalanitat. Segons abans de penjar això, xafardejant pel Facebook, ha anat a parar al mur d'una coneguda llunyana. Les seves amigues es queixaven per la vaga. Totes elles nascudes aquí. I sabeu què deien? Exacte. Ho heu endevinat.
