dilluns, 23 d’octubre de 2017

KENTUCKY

La nit de l'u d'octubre era a casa, trist i cansat. En comptes de dormir -no podia- vaig fer dues coses. La primera va ser escriure aquest article, i la segona respondre correus pendents, que és una cosa que em fa una mandra horrorosa i que només faig quan tinc insomni o problemes importants a resoldre. Un dels emails me l'havia enviat l'Aniol Florensa, el nou fitxatge de Brau, l'editorial que fa dos anys va publicar Nits de matapobres. Dies abans havia llegit la contra que li havia fet Soler Bufí al Diari de Girona. L'entrevista no em va agradar perquè queia en la broma fàcil sobre el moviment independentista. Imbècil de mi, vaig assumir que l'Aniol Florensa era un d'aquests modernets que van de guais i d'equidistants, però que quan comencen a caure les garrotades s'amaguen rere les porres i els escuts de la llei i l'ordre. I dic imbècil de mi perquè durant un temps vaig seguir els articles d'en Soler, l'entrevistador, i a aquestes alçades ja l'hauria de conèixer.

Al correu electrònic en qüestió, el nano se'ns presentava i tot seguit ens demanava, com a companys de col·lecció, què ens havia semblat la seva òpera prima. Aleshores vaig cometre un dels errors que més m'han avergonyit aquestes últimes setmanes. Li vaig respondre que si es pensava que llegiria una novel·la de brometes després de tot el que havia passat aquell dia, amb el cunyat a l'hospital i les imatges de violència desfilant pels informatius, és que anava més borratxo que un guàrdia civil el dia dotze d'octubre. Em va respondre de seguida: com jo, ell també estava exhaust i amb l'ànim per terra. Com jo, havia passat la major part del dia defensant les urnes, i com jo, ell també havia tingut por esperant l'escomesa de la policia espanyola. Tot plegat era un  malentès sideral provocat per una entrevista esbiaixada perquè encaixés amb la ideologia de l'entrevistador, que en els darrers mesos ha  rebut elogis repetides vegades de la web ultraespanyolista Dolça Catalunya. 

Aquella nit vaig escriure la paraula perdó tantes vegades que vaig esborrar els caràcters de les tecles. M'imaginava a mi mateix en aquell estat emocional desfet, rebent una crítica cruel d'un col·lega que només havia llegit una entrevista molt desafortunada. Per descomptat, l'endemà vaig córrer a comprar la novel·la i a llegir-la.


Resultat d'imatges de kentucky brau

Kentucky fa broma amb l'independentisme, sí. I tant. Però collona des de dintre. Riure's dels altres i tractar-los d'imbècils és la cosa més fàcil del món, però calen intel·ligència i collons per fotre-te'n de tu mateix. I l'humor fa falta sempre, sobretot en moments tan foscos com els que estem passant. Our darkest hour.

Florensa és guionista, i això es nota a l'hora de narrar. De fet, Kentucky em fa pensar en la meva primera novel·la, Manual de supervivència. Són obres molt visuals, ràpides, amb molta influència de la cultura pop i les ínfules literàries justes. Són novel·les que demanen ser escrites, que han de sortir de l'olla de l'escriptor per no fer-la esclatar. Kentucky és una novel·la escrita amb la mala llet de la juventut i que és deudora de les infames i divertidíssimes sèries Z, de l'humor fi català, de l'estripamenta també catalana. És excessiva, exagerada i gamberra. Fa pensar en The Walking Dead, i en certa manera també en Breaking Bad. També en The Fog, d'Stephen King, i en no sé quantes sèries, pel·lícules i llibres més. És un tipus de literatura que en català pràcticament no es fa -potser ara una mica, a Males Herbes- i que ha d'existir per tenir un món cultural normalitzat. Cal felicitar a l'editorial per haver tingut la valentia de publicar-lo. No tot han de ser instrospeccions profundes, obres del jo carregades de sensibilitat i novel·les fosques sobre passats traumàtics: també necessitem rock and roll i friquisme genuï. I aquí hi entra l'amic Florensa.

Com a pega hi posaria la mateixa que em van posar a mi. Massa concentrat en trabar una bona història i en fer riure al lector, Florensa en ocasions descura el llenguatge. Potser és perquè escriu de manera visual, i s'hi recolza de manera excessiva, com li passa a la major part dels guionistes que he llegit. Segons com es miri potser no és una pega, sinó una nova manera de narrar. Això el temps ho dirà. 

Per cert, el tràiler book és molt bo. El podeu veure aquí.