dissabte, 9 de setembre de 2017

LA NAU DELS BOJOS

A algunes persones que escrivim a vegades ens ofereixen col·laborar en una antologia. N'hi ha de molts tipus: finalistes del concurs tal o qual. Menors de trenta, quaranta o cinquanta anys -les joves promeses. També n'hi ha de temàtiques: fantàstiques, eròtiques i etíliques. Hi ha reculls d'escriptores i reculls delirants d'autors que fa temps que són morts. O, i anem al tema que ens ocupa, d'un gènere que fa uns anys que va a l'alça, potser des de l'aparició de les novel·les del cafeïnòman i nicotinòman (respect!Stieg Larsson, encara que Catalunya ja tenia una tradició sòlida i molt arrelada amb col·lecions com Cua de Palla, aquelles novel·letes de tapa groga que segur que tots i totes teniu per casa, sense comptar els grans mestres del gènere, Vázquez Montalban i cia. En fi, què us he de dir que no sapigueu, ja?

En Marc Moreno, editor de Llibres del Delicte, s'ha embarcat a capitanejar Assassins de Girona, una nau plena de tarumbes. El nano -que ha editat obres immenses com ara Els morts no parlen- els té ben posats. Tancar en un vaixell a mi, a en Bardera, a l'Aguirre, a la Mar Bosch, a la Carreras, a en Mathew Tree i un bon etcètera de noms (alguns de molt coneguts), i donar-nos carta blanca per escriure el que volguem amb el denominador comú de la negror literària és una juguesca ambiciosa i arriscada. Ambiciosa perquè hi ha gent molt i molt bona -al seu costat em sento minúscul- i el producte final promet ser potent. Arriscada perquè hi ha una disparitat d'estils total, encara que la majoria de lectors ho han valorat collonudament com es pot llegir aquí, aquí altre o finalment aquí


Cada vegada que faig una ressenya m'arrisco. Sempre he estat un home poc teòric. Fer-la d'un llibre on hi ha un conte meu no és un risc, sinó una idiotesa. No pas perquè molts dels escriptors i escriptores que hi publiquen siguin bons amics meus -la crítica literària entre amics és normal a Catalunya, suposo que com a tot arreu- sinó perquè el lector podria pensar que el meu afecte cap al producte final enterboleix el poc judici que tinc normalment. I tindria raó. 

Per això us demano que ho feu vosaltres. Llegiu-lo ara que ve la tardor i els dies es fan curts, ara que ve tan de gust fotre's una beguda calenta en un cafè i fullejar un llibre. O una cervesa freda, o un vi negre, que encara va millor per combatre la melàngia tardoral. O durant les nits d'insomni. El format de contes -molts són breus- el fa ideal per llegir a batzegades, que és la manera que molts ens veiem obligats a llegir avui en dia. Hi ha qui diu que quan escrivim novel·les ens estem entrenant per escriure contes, que són la dilució màxima, una feina d'alquimista o de cuiner postmodern. En un món en el qual tot va a base de píndoles, reduccions i tuits, el conte hauria de ser la unitat bàsica literària, i tot s'hauria d'articular al seu voltant. Els contes són l'alfa i l'omega de la literatura, el trampolí de la majoria de nosaltres i, alhora, l'objectiu final més cobejat. Llegiu-lo, deia, i jutgeu vosaltres mateixos.

Hi ha vàries presentacions planejades. La primera serà a la Llibreria 22 el 22 de setembre a les set de la tarda. Més tard n'hi ha una a Vilablareix -si no vaig errat el 27-  i a Cassà, de les quals ja parlaré quan ens hi apropem. De moment, gràcies des d'aquí pel vot de confiança i una abraçada a tots els amics i amigues amb qui tinc el plaer de compartir pàgines.