Anys enrere m'encantaven els bingos. Una amiga meva treballava en un que hi havia prop de casa i de tant en tant la visitàvem. Per quatre duros podies menjar, i els plats combinats eren prou bons. El beure també era barat i generalment no era de garrafa. L'única cosa que havies de fer era anar amb compte a l'hora de comprar cartrons.
Cada vegada que hi entraves et donaven un regal. Recordo una nina -d'aquelles que fan basarda-, un marc de fotos i una samarreta verda que durant una època vaig dur i que, curiosament, va rebre encesos elogis per part de gent a qui jo considerava entesa en roba (era impagable veure la cara que feien que els hi deia que me l'havien regalada al bingo). Algunes persones entraven, recollien el regal i sortien tot seguit. Alguns -sobretot gitanos- hi anaven amb amics i familiars, de manera que cadascú s'enduia un regal, suposo que per vendre'ls més endavant.Em trencava el cor veure avis fent cua abans que el bingo obrís, i encara era pitjor veure com sortien sense haver guanyat ni cinc. Al bingo hi trobes una tipologia de ludòpates molt concreta: els més seriosos es dediquen a les màquines -a l'avantsala hi havia escurabutxaques plenes de xinesos, demà en parlaré detalladament- i a les cartes. Els ludòpates de bingo són gent solitària, moltes vegades vídues, amb molt temps per perdre. No crec que siguin addictes al joc, sinó que necessiten sortir de casa i passar la tarda amb gent. Conserven un bri d'esperança i pensen que algun dia guanyaran.
Si et quedaves fins a l'hora de tancar era fàcil que et trobessis al mig d'un problema. A vegades els xinesos i els magrabins de escurabutxaques no volien marxar i els amos havien d'avisar a la policia. També hi havia baralles: un cop un traficant va bufetejar a un altre paio (un client que li devia diners?) i un altre dia un negre va clavar coces a un blanc tot cridant-li: "Yo no soy tu amigo!".
