dimarts, 23 de setembre de 2014

ESPERAR

Esperar és horrorós. Em refereixo a esperes llargues, no pas a les de curta durada -que també són angoixants, però no tant. Esperar et fa viure pendent, i fa més mal a la salut que els gintònics vespertins. En una de les seves primeres pel·lícules el Sensei Steven Seagal -en aquella època encara no havia d'anar tot el dia amb abric per dissimular la panxa- acorrala al dolent a l'interior d'una casa. En una de les parets hi escriu: La certesa de la mort és pitjor que la pròpia mort. I el dolent es caga de por. Normal, perquè tots tindríem por si sabéssim que l'Steven Seagal ens vol matar. I aquesta por seria molt més espantosa, molt més terrible, que el fet de morir sota les seves mans letals.



Quan esperes crees expectatives, i les expectatives sempre són una merda. Quantes vegades ens hem deprimit innecessàriament, o ens hem fet il·lusions que més tard s'han convertit en naufragis emocionals? Quants cops hem esperat un esdeveniment que, al final, ha sigut un fracàs? Quants somnis que s'han escolat fins la claveguera, com els pixats d'un borratxo de barriada? M'agradaria ser com un d'aquells monjos budistes d'ulls entretancats que viuen en monestir bonics i exòtics, que saben Kung Fu, que mai no tenen ressaca i que es veu que són capaços de controlar les emocions. Hem de voler ser com ells.

Recordo amb amargor els meus anys d'escriptor novell (encara més del que ho sóc ara, esclar). Quan s'acostava la data d'entrega d'un premi literari al qual m'havia presentat em passava tot el dia pendent del mòbil. Si era un número desconegut em feia un bot el cor: potser eren els organitzadors que em trucaven per felicitar-me. Però normalment era algú que s'havia equivocat de número, o algun comercial que em volia enredar. Una vegada una vella mig boja va trucar-me tres vegades el mateix dia. Jo estava convençut que eren els membres del jurat que volien felicitar-me. Beneïda innocència, que em feia creure que quan aconseguís publicar una novel·la tota la resta vindria donada. Encara no havia sentit parlar de males distribucions, de llibreters que amaguen els teus llibres fins al punt que cal un espeleòleg per trobar-los, de crítics que no et volen ni llegir i de lectors que no et volen comprar. Quan vaig publicar Manual de Supervivència cada matí escodrinyava les pàgines de cultura dels diaris buscant ressenyes que mai es van publicar. Putos crítics. Putes esperes que no et menen enlloc. Putes expectatives, que mai no s'arriben a complir. Benaventurats els pobres d'esperit i els tontos del cul, perquè ells heretaran el Regne del Cel. Tots érem més feliços quan encara érem a punt d'arribar.