dimarts, 12 de maig de 2015

ANEM A FER L'ÚLTIMA?

Quan és de nit i sents aquesta frase pots estar segur que a continuació en passarà alguna de grossa. Quasi mai no en treus res de bo, de la darrera copa. Moltes vegades és la que trenca el fragilíssim equilibri pel qual has lluitat tota la nit, i fa que t'emborratxis de manera definitiva i irremeiable. Aquest glop sobrer et deixa una ressaca atroç, intolerable, i probablement et fiqui en algun embolic, perquè a segons quines hores més val ser a casa dormint.

Malgrat tot, som molts els qui no sabem dir que no quan ens l'ofereixen. I esclar, de cop i volta et trobes en un bar de mala mort, rodejat d'altres borratxos que han tingut la mateixa idea infausta que tu, o bé compartint barra amb gatinyols matiners, dels de barrecha o sol y sombra. No cal dir que totes les decisions que prens a partir d'aquest moment són, en el millor dels casos, equivocades. En el pitjor, catastròfiques. Si a nivell sentimental passes per un mal moment val més que algú altre et guardi el telèfon mòbil.

Mentre beus aquest sobrevalorat darrer got et sents invencible, i totes les idees et semblen genials, per bé que són autèntiques imbecil·litats. Una vegada vam trobar un paio que, en plena turca, havia decidit fer-se no sé quin tatuatge insensat. El tatuador li va dir que d'acord, però que primer fes un parell de cafès perquè l'alcohol és vasodilatador i patatim patatam. Ell va respondre que sí i va entrar al bar on aquell matí nosaltres fèiem l'última -el mític bar Onyar, on va passar-hi absolutament de tot- i va demanar un vodka amb taronja. Amb un parell d'ous. Una altra vegada vaig conèixer un paio que voltava per Girona intentant aconseguir cent euros perquè volia fer un trio amb dues putes que es veu que s'hi avenien. Vaig trobar-los setmanes més tard i em va explicar que sí, que ho havia conseguit, però que alhora havia après una gran lliçó:

- Desenganya't - em va dir amb la tristor de qui ha acomplert un somni- Quan fas un trio sempre n'hi ha un que sobra.

Però a vegades, molt de tant en tant, la moneda cau pel cantó bo, i aquesta última copa es converteix en una gesta èpica per rememorar a partir dels trenta-cinc, l'edat que t'ensenya que tot és mentida. Avui m'ha vingut al cap un d'aquests dies. Després de la Universitat vaig viure uns mesos a Dublin. Els caps de setmana, si teníem diners, llogàvem un cotxe entre uns quants i anàvem a explorar l'illa. Érem molt a l'oest, en un poblet de pescadors poc acostumat a rebre turistes. Ens allotjàvem en una pensió de molt mala mort -vidres de les finestres que es mantenien a lloc gràcies a un rotlle sencer de cinta americana- i, havent sopat, vam anar a buidar pints of beer. A les onze tots els pubs van tancar però nosaltres encara teníem set. Al darrer local havíem conegut dues dublineses rotundes que s'allotjaven en un hotel. Eren allà celebrant la boda d'una parenta llunyana a qui no li tenien gaire estima, i havien abandonat el convit, avorrides i buscant rotllo. En aquell poble jo i el meu amic suís -era molt guapo, el malparit- érem la seva millor opció.

- Si voleu fer l'última acompanyeu-nos a l'hotel. Allà encara és obert.

El meu amic suís i jo ens vàrem mirar. Aquelles noies mantegoses no ens agradaven, però la temptació de beure la darrera pinta era molt gran, de manera que les vam seguir i ens van fer entrar a la boda. Els assistents parlaven un anglès molt tancat, i alguns fins i tot l'esquitxaven amb mots irlandesos. Vam asseure'ns a la taula de les noies quan el casament ja anava de baixa. Van tocar una darrera cançó, crec que era l'himne d'Irlanda, i tothom va fotre el camp, borratxos com ceps. Al seu costat, el meu amic i jo semblàvem dues persones serenes i sensates. Les noies ens van oferir pujar a la seva habitació a assaltar la nevera. El suís i jo les vam mirar. Jo tenia xicota i ell també -la seva, a més de guapíssima, era monstruosament rica: la filla d'un empresari tabacaler- . Vam declinar amablement la invitació i les noies es van emprenyar i ens van dir que fotéssim el camp del fucking hotel, fucking assholes. Era lògic: tant elles com nosaltres sabíem, d'entrada, què implicava una invitació com aquella. Ens havíem aprofitat d'elles. Per un puto cop a la vida, per un únic cop, jo no era el que pagava les fantes, sinó el que se les bevia.