dilluns, 14 de març del 2016

LA PEL·LÍCULA DE L'ALBERT SERRA I LES CONSEQÜÈNCIES D'UNA BORRATXERA

Això que ara us explicaré va passar fa molts anys. Un dissabte a la nit els meus amics i jo vam fer-ne alguna, i vaig arribar a casa una mica masegat. La nostra trapelleria d'adolescents tardans no té importància, però va fer enfadar molt a la meva xicota d'aleshores -m'ho aguantava tot, pobra- que va aconseguir, de manera ben justificada, que em sentís com un autèntic subnormal.

L'endemà ella volia anar a veure una pel·lícula d'aquelles que feien a sales petites, quan la versió original encara era una excentricitat dels que en aquells anys anomenàvem gafapastas, una mena de precursors dels modernillos d'avui en dia, però una mica menys imbècils. I jo, esclar, buscant redempció i perdó, vaig accedir de seguida a acompanyar-la. Potser, pensava, si exercito el cervell em sentiré una mica menys idiota.

L'argument de la pel·lícula prometia: un boxejador gai participava en combats clandestins per algun motiu que ara no recordo. Però aviat vaig descobrir que no era exactament una pel·lícula, sinó una col·lecció de primers plans que a mi em semblaven, en el millor dels casos, innecessaris, amb un munt de silencis llargs, estranys i artificials, i amb una sobredimensió estrafolària dels sorolls ambientals (per exemple, si obrien una llauna de cervesa la sala retronava com si estiguéssim enmig d'una batalla galàctica). Una llauna de cervesa no fa tant soroll quan s'obre: n'he obert moltes i m'hi puc posar ferruc. Per acabar-ho d'adobar, els diàlegs eren lents i avorrits, com si el subnormal en comptes de ser jo fos el protagonista. I el pitjor de tot, amb prou feines hi havia hòsties. Aquella pel·lícula, en definitiva, era una punyetera estafa. Vam sortir del cinema ben emprenyats, i el nostre odi comú contra aquella merda ens va reconciliar. Us en recordeu com n'era de senzill tot, aleshores?

Ahir diumenge fent zapping vaig descobrir una pel·lícula de l'Albert Serra al 33. No n'havia vist mai cap i li vaig voler donar una oportunitat, a veure què. Deu minuts. DEU. Ni un segon més. I sabeu per què vaig durar tant poc? Doncs perquè durant aquell intèrval de temps no va passar res, absolutament res, amb prou feines se sentien quatre balbuceigs d'un actor amb menys credibilitat que la que tindria jo fent d'estrella del porno. No vaig entendre -ni entenc- a qui va dirigida aquesta pel·lícula inversemblant, perquè és ben obvi que el target és escandalosament reduït. Recordo un pla fix monstruosament llarg i les flames d'unes espelmes que dansaven. Susposo que la gràcia era la poètica de la imatge, però us asseguro que no tenia ni una mica d'interès. La bossa empesa pel vent a American Beauty tenia una bellesa hipnòtica i rara, aquella seqüència incongruent d'ahir, no. Ara vés a saber quantes subvencions ha rebut aquest paio per fer una ximperia com aquesta. I tothom fent-li la gara-gara, i vinga entrevistes, i vinga sortir amb la Ballbé, i vinga a fer el paperet -d'això cal reconèixer que sí que en sap, el paio. En fi, un autèntic desastre.



Mentre zapejava buscant una altra cosa amb més contingut -vaig estar a punt de quedar-me mirant Gran Hermano VIP- vaig recordar que el també gironí Robert Bellsolà no va rebre ni un cèntim pel rodatge de la seva pel·lícula Passi el que passi, una pel·lícula sense gaire profunditat però prou divertida i amb un je ne sais quoi que et fa pensar en les comèdies franceses que tant ens agraden. El producte d'en Bellsolà és infinitament més digerible i entretingut que les pel·lícules avorridíssimes i fosques de l'Albert Serra però, esclar, aquest segurament no ha sabut trobar els amiguets correctes. L'emperador va despullat i ningú no s'atreveix a assenyar-lo. Modernitits i pedantaria, les dues plagues que assoten el món cultural català.