Divendres passat vaig sortir de festa amb un esquadró d'amics i vaig beure més del compte. Tot i que habitualment sóc capaç de mantenir els meus hàbits etílics sota un (relatiu) control, en dies així fracasso miserablement. No és un problema que vingui d'ara, o bé que hagi empitjorat amb el temps: diria que sempre he coixejat d'aquesta mateixa cama, i en tot cas les vegades que em passa són, precisament, cada cop més distanciades. Malgrat això, aquesta indisciplina meva a l'hora de beure amb moderació en dies assenyalats és un dels defectes que menys m'estimo, i encara que durant la meva vida adulta mai m'ha portat cap problema seriós, si que em deixa coragre durant uns quants dies.
No només és la ressaca del dia següent -que, si has après alguna cosa amb els anys, pots atenuar a base de cerveses, no gaires, perquè has de mantenir un equilibri primíssim i fràgil, com una teranyina sota el pes de la rosada- sinó el fet de sentir-te com un puto imbècil durant la tota la setmana. Tants cops que t'havies promès que no tornaries a caure, i et trobes a la vora dels quaranta, amb dues criatures i una hipoteca, pet com un hooligan anglès cada vegada que surts amb els amigots. Tal vegada el problema és aquest, i no pas la borratxera en si mateixa: la sensació d'haver-te fallat a tu mateix i, d'alguna manera estranya i difosa, d'haver fallat als teus amics. Aquella conversa que volies tenir, aquella broma que tenies ganes de fer, aquell record que pretenies atesorar. La boira de les hores petites s'ho enduu tot.
I l 'endemà envies un watsapp a tothom preguntant si vas fer gaire el ridícul i ells, amb tota la paciència del món, benèvols com un confessor o com un pare amatent, et diuen que no, que anaves pet però que no vas protagonitzar cap catàstrofe. Tu esculls creure'ls (al capdavall et sembla que ho recordes tot, encara que el teu cervell és un malparit i et fa males passades creant-te records exagerats) però et queda el mal d'ànima -el mal de cap es dóna per descomptat-, sobretot si ets un neuròtic que segurament hauria de limitar el mam a una solitària copa de vi a l'hora de sopar, i potser un xupito testimonial de licor de flors, perquè no sigui dit. No tant per la salut física -que també- sinó per higiene mental.
I aleshores tens ganes de demanar disculpes a tothom. Penses que podria ser pitjor: ets un borratxo però no ets imbècil, i els imbècils són encara més difícils de suportar perquè sempre són imbècils, mentre que tu només vas borratxo molt de tant en tant, però aquest pensament no et fa sentir gaire millor, i tens por d'acabar com el rei Sísif, empenyent la punyetera pedra i caient fent rodolons, o -encara més encertat- lligat a una roca com el tità Prometeu (l`àliga rosegant-li el fetge cada matí és una metàfora perfecte de la ressaca). De manera que les demanes, les disculpes, i tanques els ulls i els punys molt fortament desitjant que sigui la darrera vegada, i que Zeus hi faci més que no pas tu.
