divendres, 25 de novembre de 2016

EL DIA QUE EN MILLO VA PERDRE ELS PAPERS

Fa uns quants mesos passejava amb la meva família per Girona i vam veure l'Enrique Millo. Caminava pocs metres davant nostre, i duia un feix de papers a sota el braç. En un moment donat va col·locar malament els peus, va perdre l'equilibri i el feix de papers li va caure al terra. Feia  vent, i els documents es van escampar per tota la vorera com si fossin confeti.

El meu primer impuls, el que em surt sempre naturalment, va ser ajupir-me i ajudar-lo. De fet, el meu fill gran ja m'ho demanava. Però li vaig dir que no. Per un únic cop, no. No pas a en Millo.

- Per què, papa? Que és un senyor dolent?
- No sé si és dolent-dolent, però no és gaire bona persona.

El meu fill només té cinc anys i no podia explicar-li que en Millo és un mercenari amb uns ideals incerts que varien segons el càrrec que li donen i els diners que li paguen. A Girona tothom sap que, a banda de ser membre d'Unió, durant un temps va tontejar amb ERC, i fins i tot corre la brama que, en un acte determinat, se'l va veure amb una samarreta groga per sobre la camisa, saltant i corejant els líders republicans. Fa un temps es va dur a terme una campanya al Facebook per recuperar la fotografia de l'acte en qüestió -diuen que existeix-, que ara mateix valdria una petita fortuna i posaria encara en més entredit la noblesa d'aquest individuu, que sempre em fa pensar en els jueus que vigilaven els seus propis companys al gueto de Varsòvia, o als crematoris nazis.

Així doncs, vam passar de llarg i vam deixar a en Millo recollint documents. Se'm va acudir un comentari que en aquell moment em va semblar molt graciós -sortíem de dinar- i no vaig poder-me'n estar:

- Millo, que perds els papers!

La meva dona va fotre'm un cop de puny a l'espatlla i en Millo va seguir capcot, com una formigueta que s'afana recollint provisions per l'hivern. Després vaig pensar que potser algun d'aquells papers contenia proves de la pressumpta -i probable- corrupció del PP, però encara que l'hagués recollit no m'atreviria a fer xantatge a un partit que té membres amb l'aparença de mafiós de l'Itàlia rural que té en Bárcenas. No pots jugar contra els professionals. Però que cap vianant ajudés a en Millo -hi havia més gent, i ningú va fer el gest d'ajupir-se- va ser una satisfacció petita, però que de tant en tant m'agrada evocar.

Abans d'ahir vam veure en Millo plorant la mort de la Rita Barberá a la tele. Per cert, fa poques setmanes li vaig dedicar aquest bonic post. El paper de l'Enrique i el del seu partit aquests dies ha sigut tan baix, tan vergonyant i tan ridícul, que tots plegats encara estem estupefactes i no hem sabut reaccionar. És una hipocresia d'un nivell tan alt, tan d'una altra lliga, que els pobrets ciutadans de a peu estem atuïts, com quan et foten un cop de puny i et descol·loca més la sorpresa que no pas el dolor. Aquests dies els líders populars desfilen davant de les càmeres, desvergonyits, i acusen al poble d'haver matat la Barberá, com si fos la versió 2.0 de Fuenteovejuna, amb l'alcaldessa en el paper de comendador malvat. D'aquí uns dies en prendrem consciència plena i fliparem. Direm: has vist quins collons més ben posats que tenen?, i el PP recollirà unes quantes saques més de vots, perquè el victimisme sempre els en dóna. I qui dies passa, anys empeny.