divendres, 14 d’abril de 2017

PONGAMOS QUE HABLO DE MADRID

Avís: el post d'avui és dels que té banda sonora. Sisplau, mentre el llegiu escolteu això.

He passat la primera meitat de la Setmana Santa a Madrid. La meva última visita a la big city  havia sigut deu anys enrere, quan encara podíem passar la nit empitofant-nos amb desconeguts al vagó llit i l'endemà fer cua al Prado ben d'hora, sentint-nos invencibles gràcies als entrepans de calamars i a la poderosa màgia de veure sortir el sol quan no s'ha dormit.

No us avorriré amb les meves aventures d'avui ni d'ahir, i encara menys faré el ridícul provant de descriure Madrid, o  fent comparacions de galtavermell que surt de casa un cop l'any. Però sí que m'agradaria que féssiu un cop d'ull a aquesta foto. Vaig veure aquesta pancarta en un balcó de la perifèria del barri de Malasaña:



Durant aquests tres dies, per las calles más oscuras y gastadas de Madrid, ens han assaltat una munió d'escriptors -sobretot poetes- que oferien els seus textos, bé fotocopiats, bé impresos. També vaig trobar un parell o tres de llibreries on bàsicament venien textos autoeditats. La democratització de l'escriptura és una de les pitjors notícies dels darrers temps, i allà arriba a cotes preocupants. Aquest voler fer creure que tothom té un llibre per escriure, aquesta mentida del som-artistes. Tots hem guanyat i au vinga, cafè per tothom. Saber articular subordinades no et converteix en escriptor, de la mateixa minera que jo no sóc músic pel sol fet de tocar la flauta dolça, i ni tan sols sóc esportista per entrenar dos cops per setmana. Una mica de sentit comú i contenció, per l'amor de Déu.

Si algú realment té alguna cosa interessant a dir, avui en dia hi ha centenars d'editorials, i un escriptor competent tard o d'hora trobarà lloc en una o altra. Només és una qüestió de temps i d'una espurna de sort. Ben mirat, fins i tot hi ha casos d'escriptors pèssims que publiquen a editorials grans. Millor no dir noms.

Sigui com sigui, els autors valents i talentosos sempre troben  lloc, fins i tot a jungles com Madrid, com ho demostra aquesta altra foto d'un aparador del carrer Alcalá.



No he llegit el llibre d'en Portell -en diuen meravelles i el nano és insultantment jove. Tan de bo jo hagués començat a escriure a la seva edat en comptes de fer l'idiota per aquesta vall de llàgrimes. Sí que he llegit Encén el lum. De fet, una de les primeres coses que vaig llegir de la Carreras al Facebook és aquest fragment en concret, que va fer servir per felicitar el pont de la Puríssima de fa un parell d'anys:

Ara m'entra al cul amb menys dificultat que abans, però insisteixo que sigui delicat, perquè la sensació és exagerada. "T'agrada?". "M'encanta, però suau". Tensa els braços i la polla s'estova una mica. "Aquesta és la mida perfecta, no deixis que creixi més, t'ho suplico".

En aquell moment em va semblar que era provocació gratuïta, però més tard vaig tenir l'ocasió de llegir tota l'obra. Us imagineu una novel·la marrana que manté el ritme tota l'estona, i que no digui "sexe" sinó "polla", i "pits" en comptes de "síndries" o "melons"? Les Deu pometes van fer una gran feina en el seu moment, però cal anar-les superant sense caure en cursileries ni en el xaronisme de creure que dir porcades a la babalà és ser transgressor. L'obra de l'Anna està ben escrita i, sobretot, posa calent, que és el que se li demana a la literatura eròtica de qualitat.

Una de les millors coses del viatge van ser les vuit hores d'AVE. Vaig empassar-me Dies de Ratafia, la nova entremaliadura d'en Sergi Pons. La millor descripció de l'obra -si teniu una ampolla de ratafia a casa i sou capaços de llegir-la sense destapar-la em fareu treure el barret- la va fer el meu germà, potser perquè és un (bon) lector de peu, i no pas un expert en literatura: la novel·la evoca de manera molt poderosa la divertidíssima Conxorxa dels enzes. I ho fa sense voler-ho fer, i sense altres pretensions. Només amb això ja està tot dit. Bravo, Pons! (fixeu-vos que, com qui no vol la cosa, ja us he donat tres consells per Sant Jordi).

A continuació, una foto que no té absolutament res a veure amb el que he escrit abans, però que em va fer molt de riure. Vist en algun punt de Chueca:


Quan érem a punt de tornar vam trobar-nos amb un antic alumne meu. Ens vam saludar i vam xerrar breument. En aquests moments em resulta molt difícil abandonar el meu paper de mestre, i tendeixo a fer recomanacions idiotes, com si aquells ganassos de vint-i-tants encara fossin marrecs. El consell que li vaig donar? "Vés amb compte amb les birres. Hi ha molta diferència de preu entre un bar i un altre". És el  que sempre dic: quina manera de fer el ridícul, Jordi.