Fa quatre o cinc anys em trobava en un comiat de solter, molt mamat, i vaig enviar un missatge a una fisioterapeuta pensant-me que era la meva dona. Era el clàssic whatsapp de casat recent que a mitja borratxera troba a faltar la parella i li engalta un t'estimo. You only tell I love you when you're drunk, cantaven els Pet Shop Boys. El problema era que la fisio en qüestió m'havia remenant l'esquena i m'havia recol·locat els pectorals i, és clar, aquell missatge donava lloc a tota classe d'equívocs. Va resoldre-ho amb elegància: em sembla que et confons, Jordi. Enmig de la borratxera vaig tenir la lucidesa de donar-me compte de la cagada i de demanar perdó. L'endemà, serè, vaig tornar-hi. A ella li va fer gràcia, i tot va quedar en el Dia-que-en-Dausà-es-va-declarar-a-la-fisio. I tal dia farà quatre o cinc anys.
A banda d'aquesta, col·lecciono poques cagades de whatsapp. Fa encara més anys, en una època més civilitzada i sensata en la qual fèiem servir SMSs, a hores petites en vaig enviar algun, mig per descuit mig no, a una amiga meva rossa i amb uns ulls tan blaus que feia vertigen mirar-los. I un altre dia, i aquest és més recent, se'm va escapar un missatge sobre un comiat de solter sorpresa al grup on hi havia el nuvi, que va tenir la bondat de fer veure que no se n'havia donat compte.
Divendres sí que la vaig cagar. Feia cua en una botiga i vaig rebre un d'aquests vídeos virals que la gent s'envia. Com que estava avorrit de tant esperar el vaig reenviar a un parell de persones de confiança i a un grup de whatsapp escollit gairebé a l'atzar. Abans de continuar vull aclarir que per norma general no reenvio mai res, i si ho faig és a persones molt concretes, o bé al grup dels meus amics de sempre, que ens ho perdonem tot per més que un dia se'ns en vagi la pilota. Al cap i a la fi, els amics són per això. Vaig enviar, deia, un vídeos un grup de gent a qui li tinc molta estima i amb qui hem passat estones divertides. Una persona es va sentir insultada pel vídeo i va abandonar el grup. Vaig fer el que crec que cal fer en casos així: demanar perdó en públic -tot i que la persona en qüestió ja no podia llegir-ho- i en privat. No creia -i segueixo sense creure- que aquell vídeo fos ofensiu, però entenc que els llindars són tan diversos com les persones, i hi ha dies que ens llevem sense ganes d'aguantar les imbecil·litats dels altres. En això l'entenc. No vam saber tancar bé aquell episodi, i a dia d'avui el tema encara cueja, per desgràcia meva, ja que no suporto enemistat-me amb la gent, i encara menys amb les persones properes.
Fa poc un grup de dones a la cinquantena va incloure per error un amic meu al seu grup de whatsapp. Durant uns dies vam riure en veure algunes captures de pantalla que ell ens enviava. El meu amic va ser delicat i no va voler enviar-nos-en cap de compromesa. Si hagués sigut tan cabron de fer-ho potser ja no seria amic meu. Aviat les dones el van descobrir i el van fotre fora del grup, sospito que perquè es va descobrir voluntàriament. Si el meu amic hagués estat una mala persona hauria pogut esbombar situacions delicades, i fins i tot compromeses. Tots sabem dels perills de les xarxes, però encara no en tenim prou consciència, i la majoria de vegades ens comportem exactament igual que els adolescents d'Instagram. Fins que ens fotem la patacada.
Divendres vaig cagar-la i una persona es va sentir tan ofesa que ha decidit deixar de parlar-me. Entenc que algunes emprenyades són inevitables, però no pas la nostra, que no deixa de ser una broma més o menys poca-solta que davant d'una cervesa fins i tot hauria fet gràcia, com totes les bromes idiotes, que amb birra no ho són tant. Amigues i amics, lectores i lectores, ja ho sabeu però us ho recordo: Internet és un monstre, el Kraken primordial, que ens devorarà mentre nosaltres pengem fotos de l'hamburguesa prèmium que ens estem a punt de fotre o retuitegem el viral de la setmana. I si llegeixes això, hi torno: ho sento. Diuen que a la tercera va la vençuda. No?
