dimecres, 24 de gener de 2018

BESA LA BANDERA, CABRÓN

Dublin, a les acaballes del segle XX. Era en un pub amb un amic manyo i un altre que era suís però que havia nascut a Madrid. Em sembla que era una nit que tornàvem del canòdrom, un espectacle que ara trobo dantesc però que fa vint anys em feia molta gràcia. Vam trobar uns altres espanyols i vam començar a enraonar: aleshores a Dublin no n'hi havia tants com n'hi deu haver ara, i teníem una tradició que consistia, oh sorpresa, a beure una pinta cada vegada que ens trobàvem per atzar. N'hi havia un que portava una samarreta de la selecció espanyola, que en aquell temps em sembla que no era la Roja, sinó la Selección a seques.  Quan va saber que era català el paio, molt borratxo, em va agafar el cap per la coroneta cridant besa la bandera, cabrón!. Em va enxampar per sopresa, aixafant-me el nas contra l'escut espanyol que la samarreta duia brodat al pit. Vaig desfer-me'n i li vaig fotre una empenta, i si no vam acabar a hòsties va ser perquè el meu amic manyo i el meu amic suís que havia nascut a Madrid s'hi van posar pel mig.


Resultat d'imatges de dublin dogs race

Havia oblidat aquesta història, però el freak de les celles rares que va intimidar a en Puigdemont perquè fes un petó a la bandera espanyola me l'ha feta recordar. Entenc que alguns espanyols ara pateixin per la unitat de la seva nació, i que això els porti a fer imbecil·litats, però fa vint anys no hi havia cap risc de trencament, i ni tan sols una majoria independentista, i ben mirat amb prou feines ho era jo. Tot i així, el paio del pub volia que petonegés la seva samarreta suosa d'imitació. President, ja en som dos els que hem hagut de petonejar una rojigualda en un bar europeu. Tu amb més elegància -o amb més por- que no pas jo. Perquè després vagin i ens diguin que els nacionalistes i els de les banderes som nosaltres.