Al principi volia donar de baixa el bloc, o tancar-lo, o el que sigui. Molta gent ho fa quan deixa d'escriure-hi. No comparteixo alguns articles que
va penjar la versió jove de mi mateix. Els temps han canviat, la meva manera
de pensar també, i les meves circumstàncies ja no són les mateixes d'aleshores. Però
les paraules que escrius les has de defensar, com ho faries amb fill tabalot, i
si bé es poden matisar, o fins i tot demanar disculpes, no crec que
esborrar un bloc sencer sigui l'opció valenta. Per tant, el deixaré obert i em limitaré a no actualitzar-lo, cosa que de fet ja només feia de Pasqües a Rams. Potser d'aquí un temps l'hauré de recuperar, però ara mateix no se m'acut per quin motiu. També és cert que el temps i les patacades m'han ensenyat que mai diguis mai. Qui s'hagi d'emprenyar, s'emprenyarà
igualment: sempre hi ha algú disposat a
sentir-se ofès. Hi ha qui escriu com un titafreda -o com una conyfred- per congraciar-se amb tothom, però a casa sempre hem pensat que l'alçada d'algú es mesura pels seus enemics. Si no en tens cap, malament rai.
En el seu moment Tardes de birres va ser una bona
plataforma per donar-me a conèixer. Tot just començava a escriure i no sé
com ho hauria fet sense. Alguns articles van ser llegits per milers de
persones, com ara el del Raluy, que crec que té el rècord. Però també he tingut baralles, és clar. La més sonada va ser
amb el pobre Víctor Amela, per motius que ara no vénen al cas.
Molt pitjor que l'Amela van ser els maquinorros quan vaig riure'm del seu líder espiritual, en David Pastillas. Vaig rebre tantes amenaces, i algunes de tan intimidatòries, que vaig haver de retirar l'article. Acabava de néixer el meu primer fill i no tenia ganes de trencar-me la cara amb paios que aviat van descobrir on vivia i van amenaçar de visitar-me. És l'única vegada que m'he autocensurat en deu anys. Ben mirat, aquells tios tenien part de raó: vaig entrar a matar sense cap motiu. No tinc res en contra d'en Pastillas, només volia fer-me el graciós -crec que l'article estava prou bé, però vist ara potser sí que era ofensiu-. El que no calia era amenaçar-me de mort, però en fi, de tot se n'aprèn. També vaig tenir alguna enganxada amb un opinaire del Diari de Girona, i segurament amb algú altre, però ara tot plegat em sembla molt poc important, ximpleries de per riure.
Però les batusses només han sigut una part minúscula de la vida d'aquest bloc. Gràcies al Tardes de birres he resolt misteris del passat, i he rigut molt. També he escrit reflexions penoses i algunes d'encertades, i he demanat perdó a amics a qui he fet enfadar. La gran majoria d'històries que us he explicat són veritat, i van passar tal i com les vaig escriure. Si hi havia salsa era la justa i necessària. No sóc home d'autoficció, perquè la realitat és prou estrafolària per si sola, i no cal inventar-se res.
Escric aquestes darreres línies i penso que potser en el fons no cal tancar el bloc, i que n'hi hauria prou publicant un post cada mes, que és més o menys el ritme que seguia darrerament. Seria una bona idea, però saber que he d'alimentar aquesta bestiola, encara que sigui molt de tant en tant, em roba idees i energia, i necessito cada engruna, cada gota de força pels projectes que tinc al cap, que són molts i exigeixen dedicació plena. Alguns lectors i lectores ja saben que Lèmmings ha guanyat el premi a millor novel·la negra publicada l'any 2018. La traducció al castellà ha quedat magnífica. El gruix de la feina va fer-lo l'editor, en Marc Moreno, i jo vaig tenir el privilegi de poder aportar retocs i matisos. Lemmings en castellà és un llibre diferent i n'estic molt content. Si algú té curiositat, la versió paper és a les llibreries, però la versió digital es pot aconseguir aquí per un preu molt llaminer. Vaig posar-hi el cent per cent de mi mateix. Us explico això perquè a cada llibre que faig intento superar l'anterior, i fer que els diners que la gent s'hi gasta li surtin a compte. Publicar un llibre que no m'hagi fet sagnar ho trobo una estafa pel públic lector, una presa de pèl. A cada moment ho faig tan bé com puc, i ara estic en un moment que necessito enfocar bé el poc temps lliure que em queda. M'estimo moltíssim aquest bloc, i li dec tot, o gairebé tot, però a dia d'avui el sento com un llast.
Aturo el rotllo. Ens veiem a les xarxes (sóc a Facebook i a Twitter) i a les llibreries. I ara sí, escric les paraules que més m'han costat d'aquests deu anys i escaig. Adéu, gent. Ha sigut un plaer i un honor. No us podeu ni imaginar lo feliç que m'heu fet llegint-me, i fent-me saber que éreu aquí. Us estimo a tots i a totes, perquè a nivell literari us ho dec tot. Un petó, una abraçada gegant i fins sempre.
Molt pitjor que l'Amela van ser els maquinorros quan vaig riure'm del seu líder espiritual, en David Pastillas. Vaig rebre tantes amenaces, i algunes de tan intimidatòries, que vaig haver de retirar l'article. Acabava de néixer el meu primer fill i no tenia ganes de trencar-me la cara amb paios que aviat van descobrir on vivia i van amenaçar de visitar-me. És l'única vegada que m'he autocensurat en deu anys. Ben mirat, aquells tios tenien part de raó: vaig entrar a matar sense cap motiu. No tinc res en contra d'en Pastillas, només volia fer-me el graciós -crec que l'article estava prou bé, però vist ara potser sí que era ofensiu-. El que no calia era amenaçar-me de mort, però en fi, de tot se n'aprèn. També vaig tenir alguna enganxada amb un opinaire del Diari de Girona, i segurament amb algú altre, però ara tot plegat em sembla molt poc important, ximpleries de per riure.
Però les batusses només han sigut una part minúscula de la vida d'aquest bloc. Gràcies al Tardes de birres he resolt misteris del passat, i he rigut molt. També he escrit reflexions penoses i algunes d'encertades, i he demanat perdó a amics a qui he fet enfadar. La gran majoria d'històries que us he explicat són veritat, i van passar tal i com les vaig escriure. Si hi havia salsa era la justa i necessària. No sóc home d'autoficció, perquè la realitat és prou estrafolària per si sola, i no cal inventar-se res.
Escric aquestes darreres línies i penso que potser en el fons no cal tancar el bloc, i que n'hi hauria prou publicant un post cada mes, que és més o menys el ritme que seguia darrerament. Seria una bona idea, però saber que he d'alimentar aquesta bestiola, encara que sigui molt de tant en tant, em roba idees i energia, i necessito cada engruna, cada gota de força pels projectes que tinc al cap, que són molts i exigeixen dedicació plena. Alguns lectors i lectores ja saben que Lèmmings ha guanyat el premi a millor novel·la negra publicada l'any 2018. La traducció al castellà ha quedat magnífica. El gruix de la feina va fer-lo l'editor, en Marc Moreno, i jo vaig tenir el privilegi de poder aportar retocs i matisos. Lemmings en castellà és un llibre diferent i n'estic molt content. Si algú té curiositat, la versió paper és a les llibreries, però la versió digital es pot aconseguir aquí per un preu molt llaminer. Vaig posar-hi el cent per cent de mi mateix. Us explico això perquè a cada llibre que faig intento superar l'anterior, i fer que els diners que la gent s'hi gasta li surtin a compte. Publicar un llibre que no m'hagi fet sagnar ho trobo una estafa pel públic lector, una presa de pèl. A cada moment ho faig tan bé com puc, i ara estic en un moment que necessito enfocar bé el poc temps lliure que em queda. M'estimo moltíssim aquest bloc, i li dec tot, o gairebé tot, però a dia d'avui el sento com un llast.
Aturo el rotllo. Ens veiem a les xarxes (sóc a Facebook i a Twitter) i a les llibreries. I ara sí, escric les paraules que més m'han costat d'aquests deu anys i escaig. Adéu, gent. Ha sigut un plaer i un honor. No us podeu ni imaginar lo feliç que m'heu fet llegint-me, i fent-me saber que éreu aquí. Us estimo a tots i a totes, perquè a nivell literari us ho dec tot. Un petó, una abraçada gegant i fins sempre.
Cassà de la Selva, 16 d'abril del 2019.
