dijous, 1 d’octubre del 2020

LA CULTURA DE L'ESFORÇ

No fa gaire vaig seguir una d'aquelles baralles que a vegades ens entretenen a les xarxes. Els participants discutien la validesa de la cultura de l'esforç. 

Un dels bàndols era format per gent molt d'esquerres, que diria l'avi, a falta d'una definició més precisa. Aquests afirmaven que aital concepte és un invent de ricatxos i aburgesats, que per protegir el seu status quo s'han empescat el romanço que amb dedicació i esforç s'arriba a tot arreu i es poden superar totes les barreres. Segons ells, la mecànica social segueix uns principis molt antics basats en la predeterminació: els pobres difícilment faran res perquè les circumstàncies no els acompanyen, i els rics triomfaran per força. Fent una reductio ad absurdum de la seva teoria, de seguida inferirem que no val la pena cap esforç perquè, tal i com diuen en castellà, to el pescao está vendido. Així, podem seguir-nos queixant amb la tranquil·litat d'esperit de no semblar un ressentits ni uns envejosos. Som, senzillament, les víctimes d'un sistema injust. 

Els seus rivals eren conservadors optimistes que afirmaven que la sort només afavoreix a les persones ben preparades, i que cal sortir a fora a buscar-la. Posaven exemples reals de gent nascuda a la misèria i que a base de tenacitat ara fan la migdiada en un iot conduït per un sicilià amb rínxols. Aquests carlins tenen uns cosins pobres, la colla Miss Wonderful, que ens atabalen a l'Instagram i a tot arreu amb diapositives insofribles fetes amb Canvas, i on ens alliçonen que l'únic rival a abatre som nosaltres mateixos, que el més important és el trajecte i que si treballem molt i somrien tothora, l'Univers -que és com el col·lega enrotllat que ens passava els apunts quan fèiem campana- ens tornarà el somriure, acompanyat de mil benediccions de tota classe. 

Vaig tenir la temptació de prendre part en el conflicte, però de seguida me'n vaig desdir. Potser per això la meva experiència a Twitter ha anat com ha anat. Els arguments de tots dos grups tenen la seva càrrega de veritat, això l'amable lector/a de seguida se n'ha adonat. En general els rics tenen la vida molt més fàcil que no pas els pobres, però l'esforç és un element imprescindible en moltes àrees, començant per l'esport i acabant en el món de la cultura. Sense talent és impossible arribar gaire lluny, no deixeu que us enganyin, però que tampoc us enredin els altres: Umberto Eco -per posar només un exemple- va estar un any prenent notes abans d'escriure ni un sol mot de la meva novel·la preferida. 

Per mi el game changer és la sort. Un cop de sort -o la manca de sort- pot destrossar-te la vida o encarrilar-te-la en un moment. És cert que la Sort sempre ens diu -per fer-se la digna- que té predilecció pels qui s'ho curren, però és una mica pendó i a l'hora de la veritat es tira als braços de qualsevol. O li fot una coça al cul i l'empeny a l'abisme, com una amant russa. És una dama capritxosa i imprevisible en extrem. Hi ha un exercici que no us recomano gens, consistent en fer una ullada retrospectiva i sincera, i descobrir els moments de les vostres vides en que l'atzar ha jugat un paper determinant. N'hi ha tants que espanta. 


Algú dirà que la Sort no existeix, i que només és el nom que donem a un conjunt de variables impossibles de controlar. Si tinguéssim els mitjans, podríem preveure-ho gairebé tot. Els jugadors de rol o de wargames més veterans saben que al final els daus donen la raó a l'estadística. Ignoro si els ludòpates de casino creuen el mateix, i si realment hi ha una manera de guanyar. Jo només conec jugadors d'escurabutxaques, i aquests són gent poc propensa a teoritzar, encara que a la seva manera saben que tard o d'hora la màquina s'escalfa i dona el premi gros, i pobre del que els hi prengui mentre ells són a la barra a buscar un altre Larios amb cola. 

M'estic desviant del tema. La Sort, deia, pels descreguts només és un constructe cultural. Aquesta  teoria és impossible de refutar, però a la pràctica tan se val. M'explico -i ja acabo-: tan li fa si en un món teòric podríem controlar o no les variables. La qüestió és que en el món real no podem, i estem molt lluny de fer-ho. Per tant, seguim i seguirem essent esclaus de l'atzar. La feina dura, si no va acompanyada d'un petó dolç de la Senyora, es quedarà en foc d'encenalls. I al contrari, si algú té la fortuna de ser al lloc concret en el moment adequat -sense saber-ho, perquè aquestes coses no se saben- potser gaudirà del somriure i del frec de dits de la Dama. I els altres, els que no hem sabut enamorar-la, els que ens ha rebujat i dit que només ens vol com a amics, només ens quedarà l'agror i el preguntar-nos si els afortunats són conscients que el seu èxit no es deu  al seu talent sinó a la mirada rampelluda de la Sort.