La tradició mana que la darrera nit de colònies s’organitzi una discoteca. Quan s’ha acabat la festa i tots anàvem cap a dormir he sentit una frase familiar: “Quina llàstima, avui ningú ha lligat”. M’ha fet gràcia, no només perquè l’ha pronunciada una nena de nou anys, sinó perquè és una de les frases que més vegades he escoltat. Ningú ha lligat. Això dèiem quan teníem setze, vint, vint-i-cinc anys, i sortíem de la discoteca, borratxos. Ningú lligava mai. Ara ho veig en perspectiva i m’adono que beure’s cinc o sis cubates i fer tentines no ajudava. La qüestió és que no lligàvem. Ningú lligava. Miro enrere i ens veig innocents, desorientats. Algú diria una mica idiotes. Els pocs que triomfaven eren els que tenien una mínima seguretat en si mateixos. La resta acabàvem donant tombs per l’aparcament, fent les darreres temptatives amb les noies que també marxaven: “Ja te’n vas, tan aviat?” els preguntàvem. Era normal que no ens mengéssim un rosco. Sigui com sigui, a vegades enyores una mica el que aquelles nits representaven, quan les ressaques no eren tan fortes, quan tot eren promeses. Mai ningú lligava, i aquesta era una sensació agredolça, perquè és llaminer recrear-se en els propis fracassos i compartir els dels altres. Ara ens hem fet grans, quasi grans, hem après algunes coses i sabem que lligar no és tan difícil, sobretot si vas als llocs adequats. La gent em parla de passats gloriosos, i jo només tinc la meva llista de fracassos. Gloriosos, però fracassos al capdavall. Tal com diu la cançó del mestre Sabina “No hay nostalgia peor que añorar lo que nunca jamás sucedió”. I així estem...
Bona Festa Major a tothom!
