dilluns, 8 de juny del 2009

CAOS TOTAL (III)

Aquesta nit hi ha hagut moguda a l’escala. Els veïns de dalt (un home que mai surt de casa, la seva dona amb paràlisis cerebral i la filla obesa i adolescent) han rebut la visita d’un familiar. El germà de l’home, ens ha semblat entendre. Estava borratxo com un cep, i des de casa sentíem com els hi clavava empentes i els rebotia per tot el pis. He pujat per mirar de fer-hi alguna cosa, però no m’han obert. Al final he trucat a la policia. Han arribat de seguida, i a ells sí que els han obert. La dona cridava “la poli, la poli!” amb aquella veu que té, aguda i tremolosa. Han aconseguit endur-se al visitant, un tipus amb bigoti, gorra de Camel i una caçadora texana comprada als xinos. Quan eren al carrer sentíem com explicava als policies que tot era culpa de la dona, que torturava psicològicament al seu germà.

- Està boja – els deia.

Per guanyar-se la confiança dels municipals fingia anar serè i demanava si us plau que traguessin a la nena d’allà. Que no li convenia veure tot allò. No hi ha res més patètic que un borratxo fent veure que no hi va, de manera que l’estratègia de fer-se el tiet preocupat ha fracassat. Tenia ben poca credibilitat, fent tentines al portal. Al final, com que no volia marxar, se l’han endut. S’ha quedat un agent, no sé per què, i sentíem com la dona es disculpava pel desordre de la casa. Mesos enrere, quan era president de l’escala, vaig haver-hi d’anar perquè em signessin un paper i aquell pis feia una pudor tan forta que vaig aguantar la respiració tota l’estona. L’agent de policia ha marxat, i l’home que mai surt cridava:
- A mi ningú em toca els collons!
Per força t’havies de preguntar si es referia al municipal, al seu germà borratxo o a la dona, que potser sí que li fa la vida impossible. L’adolescent obesa, pobra, plorava.

Una vegada un bon amic em va dir que quan passes una època dolenta tens la temptació d’anar amb penjats per sentir-te millor, però que és una mala estratègia: encara t’enfonsa més. Viure amb penjats, està claríssim, et fa sentir fatal. Al mateix edifici on visc hi ha un pis buit: l’amo està en busca i captura per la Interpol. També hi ha un pis on hi viu una família amb quatre criatures, una d’elles, un nena de setze anys, embarassada. Són apartaments minúsculs, no sé com s’ho fan. També tenen dos gossos, una televisió enorme, cotxes, motos i un piló de factures pendents. Una mica més amunt hi viu un paio alt i desdentat que no va trigar ni tres mesos a que li tallessin l’aigua i la llum. Al costat hi té una dotzena de musulmans que pugen i baixen a tothora. És normal que et despertin a les tres del matí perquè les seves visites truquen a casa meva per error. A vegades penso en el que em va dir el meu amic, tenia molta raó. Viure amb penjats és una merda perquè acabes trobant normal el que no és, i quan t’acostumes massa a les misèries hi ha el risc de tornar-te una d’elles.