L'objectiu de tot polític és perpetuar-se en el seu càrrec, no ens enganyem. Potser n'hi ha uns quants que, de passada, intenten fer algun bé a la seva manera, però la seva meta última és, precisament, seguir essent polítics i no haver de tornar al seu lloc de treball habitual. I això ho fan tots, des dels peperos fins els comunistes, especialment aquests darrers. Alguns fins i tot escullen un partit on és més fàcil escalar: és obvi per tothom que no és el mateix arribar a la cúpula de Convergència o del PSC que a la de Ciudadanos o Iniciativa. La política a la carta està servida, i són normals els transfuguismes i els canvis de camisa ideològica. Independentistes que no ho són, comunistes amb xal·let a l'Empordà i nostàlgics del franquisme que s'erigeixen en adalids de la democràcia. Pobra, pobra Catalunya.
Tornant al que anàvem: anys enrere vaig fer un Postgrau de mitjans de comunicació a la UdG. El professor ens preguntà quina funció tenien els diaris i els telenotícies i nosaltres, ingenus, vam caure-hi de grapes: "Doncs informar, és clar". L'home va somriure. "No. La seva funció és fer diners. Qui funda un diari ho fa per fer diners, no us enganyeu". Una cosa tan òbvia com aquesta (ningú treballa gratis i tothom necessita menjar, pagar el lloguer i cervesa) ens va passar completament per alt. Exactament el mateix passa amb els polítics: ells volen cobrar i ésser polítics com més temps millor. Un diputat cobra uns tres mil euros al mes, a banda de dietes, desplaçaments i altres ingressos que ronden els mil euros extra, i això sense comptar els que tenen càrrec. Com que només treballen tres dies a la setmana la majoria tenen temps per ser columnistes, professors, tertulians, de tot. Alguns són uns perfectes inútils, uns individus que a l'empresa privada serien ràpidament acomiadats, i que inexplicablement segueixen movent-se entre la política i el sector públic sense que ningú hi faci res. I així seguiran durant molt temps perquè els ciutadans no tenim cap mecanisme per escollir qui va a les llistes dels partits que després votem.
No sempre ha estat així. Quan va començar la democràcia els sous dels polítics eren una altra cosa. Eren temps en els quals encara podies trobar gent que creia amb alguna cosa, gent amb ganes de treballar pel seu país o pel seu poble, tan li fa. Gent que mai va treballar per diners, bàsicament perquè els sous eren una merda. La nova generació de polítics, els que ara ocupen ajuntaments i Diputacions i Consells Comarcals, el primer que feren va ser pujar-se (molt) el sou. Males llengües diuen que els partits d'esquerres van ser els més descarats, però aquest és un extrem que no puc confirmar. El fet és que amb ells va néixer una nova espècie: el polític professional, l'home o dona que ha fet de la democràcia una forma de vida i obté un sou (molt) alt essent, en alguns casos, un perfecte incompetent. I aquests, amics i amigues, són els qui ens manen: no pas els millors, sinó els que hem hagut de votar. Perquè no hi havia més remei, i perquè ells controlen els mecanismes perquè segueixi essent així.
