
No ho vaig aconseguir. Amb els colors de fusta es veien massa els traços, i era difícil no deixar espais en blanc. Les puntes es trencaven fàcilment i no podies apretar gaire perquè estripaves el paper. Pintar amb allò requeria una paciència que jo no tenia: era dur i dificultós.
El dibuix va acabar essent un nyap, i recordo perfectament la sensació de fracàs i de buidor. Aquella caixa metàl·lica (amb el dibuix d'un paisatge suís a la tapa) era fantàstica, però jo no sabia fer-la servir. Era com utilitzar un portaavions per a pescar sardines.
Aquell mes de gener de fa tants anys vaig aprendre una lliçó: pintar amb Plastidecors, encara que sigui més infantil, és més fàcil que fer-ho amb pintures de fusta.